Banys Nous de Barcelona

Els Banys Nous de Barcelona eren uns banys públics medievals situats a la cantonada entre els actuals carrer de la Boqueria i carrer dels Banys Nous, a Barcelona. Aquest últim deu el seu nom, precisament, a l'edifici dels banys. D'estil romànic amb influència àrab, eren usats per cristians, jueus i musulmans. Van ser fundats el 1160 i utilitzats com a banys almenys fins a final del segle xv. Eren una regalia del Comte de Barcelona, és a dir, que ningú més podia construir i explotar uns altres banys. El 1609, Pujades, historiador barceloní, ja en parlava en passat. Després d'haver tingut altres usos, com d'estable o magatzem, l'edifici va ser enderrocat definitivament el 1834. La informació descriptiva de la que avui es disposa prové de la descripció i plànol fets per l'arquitecte Rovira i Trias abans de l'enderrocament. Avui en dia, només en queden quatre columnes que es conserven al Museu d'Història de Barcelona. No se sap del cert si hi ha restes de la base i fonaments sota l'edifici actual que es troba en el seu emplaçament. Tot i així és probable.[1]

Infotaula d'edifici
Banys Nous de Barcelona
Dades
TipusEdifici modifica
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona modifica
 41° 23′ N, 2° 10′ E / 41.38°N,2.17°E / 41.38; 2.17

DescripcióModifica

Els Banys Nous de Barcelona tenien una estructura molt semblant als de Girona i Palma, que sí que s'han conservat. Aquesta estructura s'ha pogut conèixer a través dels plànols i dibuixos. Correspon a la típica estructura de banys cristians d'influència àrab, és a dir, amb una sala per a un bany amb aigua calenta i una per a un bany amb aigua freda, també dita sala de descans. El luxe dels banys cristians era menor que el dels àrabs. Es tractava d'un conjunt d'edificis amb diverses estances. No es coneix la utilitat de totes elles. La sala freda, o de descans, se situava al centre. Al mig d'aquesta estança hi havia un templet sobre dotze columnes de marbre similar a l'Impluvium romà o als baptisteris paleocristians. Sobre el templet hi havia una cúpula amb forats que tenien forma d'estrella i deixaven entrar la llum. Les altres estances eren, en la majoria de casos, rectangulars i estaven cobertes amb voltes. El perímetre de la sala freda estava envoltat d'unes arcades que donaven accés a les altres estances, que eren una mena d'alcoves. A través de Pujades se sap que tots els compartiments tenien un claustre central de columnes amb una volta a sobre, per on entrava la llum, que tenia forma de cimbori. Dins el mur hi havia les canonades per on es feia entrar el vapor, que pujava des de sota del paviment, on hi havia un forn, o unes calderes. No hi havia piscina, tant l'aigua freda com la calenta se servia amb galledes. El bany consistia a prendre el vapor i dutxar-se de tant en tant amb l'aigua calenta i freda de les galledes.[1]

HistòriaModifica

El 1169 Ramon Berenguer atorgà llicència per construir uns banys al seu alfaquí jueu Abraham Bonastruc. L'emplaçament seria un hort que era propietat del compte i anirien a terços tant en les despeses com en els guanys. Dues parts serien per al comte i una per a Abraham, el qual era l'encarregat de la construcció i l'explotació. Abraham morí el 1199 i la seva viuda Druda i els seus fills Azday i Salamon procediren a la venda de la seva part a Guillem Durfort, per 3000 sous barcelonesos. El mateix any, el rei Pere cedí també els seus dos terços en franc alou a Guillem Durfort en agraïment als seus serveis. A partir de llavors gairebé tots els documents que hi ha són circumstancials, és a dir, que esmenten els banys de passada, indirectament i sense donar-ne gaire informació ni notificar-ne la propietat. Tot i així, sí que constaten que se’n feia ús. L'últim d'aquests documents data de finals del segle XV i no serà fins al 1609 que tornin a ser mencionats, en aquest cas per Jeroni Pujades i ja en passat. Aquests fets corroboren la creença, força estesa, que els banys públics eren una institució típica de la baixa edat mitjana, i que, a partir del Renaixement, va desaparèixer tant la institució com el costum de prendre banys. Quan Pujades descrigué l'edifici, aquest ja estava molt per sota terra, segons diu ell. No se sap si ja s'hi havia construït algun immoble a sobre. L'actual casa que hi ha en el seu emplaçament fou construïda el 1716 a sobre dels banys i és d'estil barroc. El 1786 feien d'estable per a la casa d'Esteban Martí i la cúpula estava a nivell del carrer Banys Nous. La funció era la mateixa el 1806, i segurament ho seguiria sent fins al 1834, quan van ser derruïts. L'enderrocament fou probablement dut a terme pels propietaris de la casa que hi havia a sobre i a causa d'alguna reforma de devien fer de la planta baixa o subsòl. Per enderrocar-lo, segons diu Rovira i Trias, foren necessaris diversos homes picant amb masses amb totes les seves forces.[2]

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Tota la informació disponible a la pàgina web del MUHBA (secció Call) en l'article de Victòria Mora "Els Banys Nous de Barcelona"
  2. La informació està disponible a la pàgina web del MUHBA (secció Call), en l'article de Victòria Mora "Els Banys Nous de Barcelona"