Obre el menú principal

Basilisc (emperador)

Flavi Basilisc August (llatí: Flavius Basiliscus Augustus; grec: Βασιλίσκος, mort el 476/477) fou emperador romà d'Orient durant els anys 475 i 476. Era membre de la Dinastia Lleònida i accedí al tron després que una revolta obligués l'emperador Zenó a abandonar Constantinoble.

Infotaula de personaBasilisc
Solidus Basiliscus-RIC 1003.jpg
Biografia
Naixement segle V (Gregorià)
Mort 476
Capadòcia
Causa de mort Pena de mort (Inanició)
  Emperador romà d'Orient 

9 gener 475 – agost 476
← ZenóZenó →
  Cònsol de l'Imperi Romà 


  Senador romà 

Dades personals
Religió Cristianisme ortodox
Activitat
Ocupació Polític i militar
Període Imperi Romà
Família
Família Dinastia tràcia
Cònjuge Zenònia
Fills Marc
Germans Èlia Verina
Modifica les dades a Wikidata

Basilisc era germà d'Èlia Verina, muller de l'emperador Lleó I. La seva relació amb l'emperador li permeté emprendre una carrera militar que, després d'alguns èxits inicials, acabà el 468 amb la seva desastrosa invasió del Regne Vàndal a Àfrica, una de les operacions militars de major envergadura de l'antiguitat tardana.

Basilisc prengué el poder el 475, aprofitant el descontentament de la població amb Zenó, el successor «bàrbar» de Lleó, i un complot organitzat per Verina que obligà Zenó a fugir de Constantinoble. Tanmateix, durant el seu curt regnat, Basilisc perdé el suport de l'Església i el poble de Constantinoble en fomentar el miafisisme en contra de la fe calcedònia. A més a més, el seu intent de consolidar el seu poder mitjançant el nomenament de persones lleials a posicions clau li guanyà l'enemistat de moltes figures importants de la cort imperial, incloent-hi la seva germana. Així doncs, quan Zenó emprengué la seva campanya per recuperar l'imperi, es trobà amb molt poca oposició i pogué fer una entrada triomfal a Constantinoble. Poc després, Zenó féu executar Basilisc i la seva família.

El conflicte entre Basilisc i Zenó deixà l'Imperi Romà d'Orient amb molt poc marge per intervenir en la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident a principis de setembre del 476. Quan el capitost dels hèruls, Odoacre, deposà l'emperador d'Occident, Ròmul Augústul, i envià les insígnies imperials a Constantinoble, Zenó tot just acabava de recuperar el tron i tan sols pogué nomenar Odoacre dux d'Itàlia, fet que marcà la fi de l'Imperi Romà d'Occident.

Campanya contra GensericModifica

El 468 va ser comandant en cap de l'expedició contra Cartago, capital del rei vàndal Genseric, campanya militar que van fer conjuntament les forces de Lleó I (emperador d'Orient), Procopi Antemi (emperador d'Occident) i Marcel·lí, (governant d'Il·líria, autoproclamat independent). L'objectiu era castigar Genseric pel seu saqueig de Roma i per haver-se endut com a ostatges Eudòcia la vídua de l'emperador d'Occident, i les seves filles.[1] Les forces del darrer van ocupar Sardenya mentre un exèrcit dirigit per Heracli d'Edessa desembarcava a la costa de Líbia, a l'est de Cartago, i avançava cap aquesta ciutat.

 
El Promontorium Mercurii, on Basilisc va caure en desgràcia per la derrota amb els vàndals.

Forces combinades navals es van trobar a Sicília. Alguns historiadors donen dades exagerades sobre la composició de la flota; Jordi Cedrè és l'historiador que podria estar més a prop de la realitat i diu que eren 1.130 vaixells amb 100 homes a cadascun.[2] La flota conjunta, sota la direcció de Basilisc, va desembarcar al Promontorium Mercurii quan ja Sardenya i Líbia estaven sota control. Genseric va demanar la pau i cinc dies de treva per pactar les condicions. Mentre es negociava Genseric va reunir la seva flota d'amagat, va atacar als romans per sorpresa i va obtenir una victòria total. Basilisc[a] va fugir i el seu lloctinent Joan (Joannes) va refusar la rendició i amb l'armadura de ferro es va tirar a la mar preferint ofegar-se. La meitat dels vaixells romans foren destruïts o capturats i l'altra meitat van poder fugir.[4]

Quan va arribar a Constantinoble, Basilisc es va refugiar a Santa Sofia per escapar de la ira del poble, però després fou perdonat per l'emperador gràcies als bons oficis de la seva germana Verina i només fou desterrat a Heraclea de Tràcia.[5]

RegnatModifica

Els anys 471 i 472, Lleó I el va cridar perquè col·laborés en la missió de desfer-se'n de la influència germànica a la seva cort i va ajudar en la mort del magister militum Aspar. L'assassinat d'Aspar va provocar una revolta a Tràcia encapçalada per l'ostrogot Teodoric Estrabó i a Basilisc se li va confiar aplacar la revolta, cosa que va fer amb l'ajut del seu nebot Armatus. El 474 va rebre el rang de caput senatus.[6]

El 474, a la mort de Lleó I el va succeir el seu nét Lleó II, sota regència de Zenó. Basilisc i Verina van començar a conspirar : Verina va intentar col·locar en el tron al seu amant Prisc, però Basilisc, que encara tenia molta influència a l'exèrcit, es va imposar i es va proclamar emperador l'octubre o novembre del 475, usurpant el lloc a Zenó que havia estat proclamat emperador després de la mort prematura del seu fill Lleó II.[7]La multitud culava a Zenó per haver permès que passés això i van aprofitar per matar a gairebé tots els isauris que habitaven a Constantinoble, ja que Zenó era d'Isàuria. Zenó va fugir amb el tresor imperial amb intenció de preparar un contraatac.[8]

Basilisc va concedir el títol d'augusta a la seva esposa, Zenònia, i va nomenar "cèsar" al seu fill Marc, i ben aviat "august". Basilisc es va veure obligat a apujar els impostos, amb el consegüent disgust de la població; a més es va apropiar de diners de l'Església amb l'ajut del prefecte Epinicus.[8] Va afavorir l'heretgia dels eutiquians, tot i les decisions del Concili de Calcedònia.[9]

Van haver disturbis seriosos a la ciutat de Constantinoble i un incendi van provocar la destrucció de part de la ciutat i de la biblioteca de Constantinoble amb uns 120.000 llibres.[b]

La seva rapacitat i la manca d'unitat entre els seus partidaris va provocar la seva caiguda, accelerada per l'activitat de Zenó, de la seva dona l'emperadriu Ariadna, i d'altres. Va perdre el suport de la seva germana Verina quan va fer assassinar el magister officiorum, Patrici, que era l'amant de Verina. Teodoric Estrabó també el va abandonar perquè trobava injusta la preferència de Basilisc pel seu nebot Armatus, del qual es rumorejava que era estimat de la dona de Basilisc i al qual va donar el títol de magister militum, títol anteriorment tenia Teodoric Estabó.[1]

El general Il·los, enviat per Basilisc contra Zenó, que ja havia reunit forces a Cilícia, es va passar al bàndol de Zenó i junts van marxar cap a Constantinoble. Basilisc fou sorprès a palau i detingut (juny o juliol del 476); va ser enviat com a presoner a Capadòcia amb la seva família (la dona i fills), probablement a la fortalesa de Cucusos on se'ls va deixar morir lentament de gana (hivern del 477 al 478), tancats en una cisterna buida.[10]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Basilisc

NotesModifica

  1. Es discuteix si Basilisc havia estat subornat per Genseric[3]
  2. Aquesta col·lecció de llibres estava en un edifici en forma de basílica, a prop d'on més endavant construiria Justinià I la famosa cisterna gegant; contenia 120.000 volum, entre els quals hi havia un pergamí de 35 m de llarg, en què estava escrita la Ilíada i l'Odissea d'Homer amb lletres daurades.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Smith, 1870, p. 466.
  2. Gibbon, 1901, p. 615.
  3. Procopi De Bello III.6.12-16
  4. Procopi De Bello III.6.22-24
  5. Bury, 1923, p. 336.
  6. Martindale, 1980, p. 212-214.
  7. Treadgold, 1997, p. 156.
  8. 8,0 8,1 Friell; Stephen, 1998, p. 184-186.
  9. Treadgold, 1997, p. 157.
  10. Sellars, 2013, p. 791.

BibliografiaModifica

  • Bury, J.B. History of the Later Roman Empire. Macmillan, 1923. 
  • Friell, Gerard; Stephen, Williams. The Rome That Did Not Fall. Routledge, 1998. ISBN 0-415-15403-0. 
  • Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire (en anglès). P. Fenelon Collier, 1901, p. 615. 
  • Martindale, J.R.. The Prosopography of the Later Roman Empire. Cambridge University Press, 1980. ISBN 0-521-20159-4. 
  • Sellars, Ian J. The Monetary System of the Romans. Sellars, 2013. 
  • Smith, William. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Boston: C. Little and J. Brown, 1870. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.