Batalla de Hastings

esdeveniment militar

La batalla de Hastings[nota 1] fou un enfrontament que tingué lloc el 14 d'octubre del 1066 entre els anglosaxons d'Anglaterra, encapçalats pel rei Harold Godwinson, i els normands comandats per Guillem, duc de Normandia. Fou entaulada a uns 11 km al nord-oest de Hastings, prop de l'actual localitat de Battle (East Sussex), i acabà amb una victòria decisiva dels normands.

Infotaula de conflicte militarBatalla de Hastings
Conquesta normanda d'Anglaterra
Batalla de Hastings (Anglaterra)
Batalla de Hastings
Batalla de Hastings
Batalla de Hastings
Coord.: 50° 54′ 43″ N, 0° 29′ 15″ E / 50.91194°N,0.48750°E / 50.91194; 0.48750
Bayeux Tapestry scene57 Harold death.jpg
Representació de la mort d'Harold Godwinson a la batalla de Hastings en el Tapís de Bayeux
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data14 d'octubre del 1066
Coordenades50° 54′ 43″ N, 0° 29′ 15″ E / 50.9119°N,0.4875°E / 50.9119; 0.4875
LlocBattle, prop de Hastings (East Sussex, Anglaterra), East Sussex Modifica el valor a Wikidata
EstatRegne d'Anglaterra Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria normanda
Bàndols
Ducat de Normandia Anglaterra anglosaxona
Comandants en cap
Guillem II de Normandia
Alan el Roig
Guillem FitzOsbern
Eustaqui II de Boulogne
Harold Godwinson 
Gyrth Godwinson †
Leofwine Godwinson †
Forces
7000–8000 7000–8000

La mort del rei Eduard el Confessor sense descendència el gener del 1066 obrí una contesa entre diversos candidats a la seva successió. Coronat poc després de la mort d'Eduard, Harold hagué de fer front a les invasions de Guillem, el seu propi germà, Tostig, i el rei noruec, Harald Hardrada. El 20 de setembre del 1066, Hardrada i Tostig derrotaren un exèrcit anglès reunit a correcuita a la batalla de Fulford, però Harold els vencé a la batalla de Stamford Bridge cinc dies més tard. La mort de Tostig i Hardrada a Stamford Bridge deixà Guillem com a únic enemic seriós d'Harold. El 28 de setembre, mentre el rei i els seus homes encara es recuperaven de l'enfrontament anterior, Guillem desembarcà amb les seves forces a Pevensey, al sud d'Anglaterra, on establí un cap de pont per a la seva conquesta del regne. Harold es veié obligat a tornar al sud a marxes forçades, arreplegant forces pel camí.

No es coneix amb certesa el nombre de soldats que participaren en la batalla, atès que fins i tot les estimacions modernes varien considerablement. En canvi, la composició de les forces en conflicte no suscita gaire dubtes. La infanteria formava el gros de l'exèrcit anglès, que tenia pocs arquers a les seves files, mentre que en les forces invasores els soldats de peu tan sols constituïen la meitat de l'efectiu i combatien al costat de cavallers i arquers en igual nombre. Els exploradors normands frustraren l'intent d'Harold de sorprendre Guillem i el duc de Normandia, informat de la proximitat dels anglosaxons, sortí a plantar-los cara. La batalla durà des de les nou del matí fins a la posta del sol. Els invasors fracassaren en els seus primers intents de trencar les línies angleses, així que canviaren de tàctica i començaren a fer veure que fugien a la desbandada. Cada vegada que els anglesos queien en el parany, els normands es giraven i abatien els enemics que els empaitaven. La mort d'Harold, probablement en els últims compassos de l'enfrontament, conduí al col·lapse del seu exèrcit. Guillem seguí el seu camí i, després de prevaldre en diverses escaramusses, fou coronat el dia de Nadal del 1066.

Tot i que encara hi hauria revoltes i altres mostres de resistència a l'autoritat de Guillem, fou a Hastings que es dirimí la seva conquesta d'Anglaterra. Costa trobar dades sobre el nombre de baixes, però alguns historiadors calculen que hi perderen la vida uns 2.000 invasors i aproximadament el doble d'anglesos. Com a forma de penitència per la sang vessada durant la conquesta, Guillem fundà un monestir a l'escenari de la batalla, amb l'altar major de l'església abacial situat al punt exacte on havia mort Harold.

ContextModifica

Vegeu també: Tractat de Saint-Clair-sur-Epte

El 911, el rei carolingi Carles el Simple concedí part de la costa de Nèustria a una banda de vikings dirigida per Rol·ló.[1] Fou un acord reeixit. Els nouvinguts no trigaren a adaptar-se a la cultura indígena, abandonant el paganisme, convertint-se al cristianisme i casant-se amb la població local,[2] fins al punt que les seves terres passaren a ser conegudes com a «Normandia», nom derivat de Nortmann o Norðmaðr, amb el significat d'«home del nord». Amb el pas del temps, els normands estengueren el seu domini cap a l'oest.[1] El 1002, el rei anglosaxó Etelred l'Indecís es casà amb Emma, germana del duc Ricard II de Normandia. Un dels seus fills, Eduard el Confessor, ascendí al tron anglès el 1042 després de molts anys d'exili a Normandia.[3] Això conduí a la formació d'una poderosa facció normanda en la política anglesa, car Eduard explotà el suport dels seus antics amfitrions per consolidar-se en el poder, fent venir cortesans, soldats i clergues de Normandia i nomenant-los a càrrecs influents, particularment en l'Església.[4] El rei, que no tenia descendents, renyí amb el formidable comte de Wessex, Godwin, i els seus fills i probablement li prometé el tron anglès al duc Guillem de Normandia.[4]

Crisi de successió a AnglaterraModifica

Eduard morí el 5 de gener del 1066[5][nota 2] sense deixar un hereu clar. Diversos pretendents reclamaren el seu tron.[6] El seu successor immediat fou el comte de Wessex, Harold Godwinson, l'aristòcrata més ric i poderós d'Anglaterra, fill de Godwin, el primer adversari d'Eduard. Fou elegit rei pel Witenagemot i coronat amb tota probabilitat per Ealdred, l'arquebisbe de York, tot i que els normands feren córrer el rumor que era Stigand, l'arquebisbe de Canterbury elegit de forma no canònica, qui havia oficiat en la cerimònia.[7] El nou monarca es veia amenaçat per dos poderosos governants veïns: el duc Guillem afirmava que Eduard li havia promès el tron i que Harold havia jurat respectar aquesta decisió,[4] mentre que el rei de Noruega, Harald Hardrada, reivindicava els seus drets, que emanaven d'un pacte entre el seu predecessor, Magnus el Bo, i un anterior rei d'Anglaterra, Harthacnut, segons el qual, si un dels dos moria sense hereu, l'altre heretaria Anglaterra i Noruega.[8] Tant Guillem com Hardrada començaren a reunir tropes i naus per envair Anglaterra, cadascun per la seva banda.[9][nota 3]

Invasions de Tostig i HardradaModifica

Article principal: Batalla de Fulford

A principis del 1066, el germà exiliat d'Harold, Tostig Godwinson, feu una incursió al sud-est d'Anglaterra amb una flota reclutada a Flandes i posteriorment reforçada per naus de les Orcades. Amenaçat per la flota d'Harold, Tostig posà rumb al nord i saquejà poblacions de l'Ànglia de l'Est i Lincolnshire. Els germans Edwin de Mèrcia i Morcar de Northúmbria el feren tornar a les seves naus. Abandonat per la majoria dels seus seguidors, fugí a Escòcia a mitjans d'any.[10] A principis de setembre, Hardrada envaí el nord d'Anglaterra al capdavant d'un estol de més de 300 vaixells que potser transportaven 15.000 homes. Les forces de Tostig, que feu costat al rei noruec en la seva pugna pel tron, engrossiren les files de Hardrada. Els noruecs descendiren sobre York i ocuparen la ciutat després de vèncer un exèrcit del nord d'Anglaterra comandat per Edwin i Morcar a la batalla de Fulford, disputada el 20 de setembre.[6]

Exèrcit anglès i preparatius d'HaroldModifica

Article principal: Batalla de Stamford Bridge

L'organització de l'exèrcit anglosaxó seguia línies regionals. El fyrd, una milícia local, prestava servei sota un magnat local, que podia ser un comte, bisbe o xèrif,[11] i es componia de terratinents equipats per la seva comunitat per satisfer les necessitats militars del rei. Cada cinc hides,[12] o unitats de terra nominalment capaces de suportar una llar,[13] havien de contribuir un home al fyrd.[12] Sembla que el centenar era la principal unitat organitzadora del fyrd.[14] En el seu conjunt, Anglaterra podia subministrar uns 14.000 homes per a la guerra, quan se'ls convocava. El fyrd solia prestar servei durant dos mesos, excepte en casos d'emergència. Era estrany que es dugués a terme tot el fyrd nacional; entre el 1046 i el 1065 només es va fer tres vegades, el 1051, 1052 i 1065.[12] El rei també tenia un grup personal d'homes d'armes, coneguts com huscarls, que formaven la columna vertebral de les forces reials. Alguns comtes també tenien les seves pròpies forces de camarilles. Els Thegns, les elits terratinents locals, lluitaven amb els homes de casa reials o s'unien a les forces d'un comte o d'un altre magnat.[15] Tant els fyrd i els huscarls lluitaven a peu, sent la principal diferència entre ells la millor armadura dels huscarls. Sembla que l'exèrcit anglès no tenia un nombre important d'arquers.[14]

Harold havia passat mitjans de 1066 a la costa sud amb un gran exèrcit i una flota esperant que Guillem els envaís. La major part de les seves forces eren milícies que necessitaven collir les seves collites, de manera que el 8 de setembre Harold donà permís a la milícia i la flota per tornar a casa.[16] En assabentar-se de la invasió noruega, es va dirigir cap al nord, reunint forces mentre anava, i va prendre als noruecs per sorpresa, derrotant-los a la batalla de Stamford Bridge el 25 de setembre.[17] Harald Hardrada i Tostig van morir, i els noruecs van patir pèrdues tan grans que només calgueren 24 dels 300 vaixells originals per endur-se els supervivents. La victòria anglesa sortí cara, ja que l'exèrcit d'Harold va quedar en un estat maltractat i debilitat, i molt lluny del sud.[18]

Preparatius i desembarcament de GuillemModifica

 
En desembarcar a Pevensey, Guillem va establir un castell a les ruïnes del fort romà. Tot i que les muralles més exteriors daten del període romà, els edificis supervivents del pati interior van ser posteriors a Guillem[19]

Guillem va reunir una gran flota d'invasió i un exèrcit reunit des de Normandia i la resta de França, inclosos grans contingents de Bretanya i Flandes.[20] Va passar gairebé nou mesos en els seus preparatius, ja que va haver de construir una flota a partir del no-res.[a] Segons algunes cròniques normandes, també va obtenir suport diplomàtic, tot i que la precisió dels informes ha estat un tema de debat històric. La afirmació més famosa és que el papa Alexandre II va donar un estendard papal com a testimoni de suport, que només apareix al relat de Guillem de Poitiers, i no en les narracions més contemporànies.[23] L'abril de 1066 el cometa Halley va aparèixer al cel i va ser àmpliament informat a tot Europa. Les narracions contemporànies relacionaven l'aparició del cometa amb la crisi de la successió a Anglaterra.[24][b]

Guillem va reunir les seves forces a Saint-Valery-sur-Somme, i estava disposat a creuar el Canal de la Mànega cap al 12 d'agost aproximadament.[26] Però la travessia es va endarrerir, ja sigui per un clima desfavorable o per evitar ser interceptada per la poderosa flota anglesa. Els normands van creuar cap a Anglaterra pocs dies després de la victòria d'Harold sobre els noruecs, després de la dispersió de la força naval d'Harold, i van desembarcar a Pevensey, a Sussex, el 28 de setembre.[20][c][d] Uns quants vaixells van ser arrossegats i van desembarcar a Romney, on els normands van lluitar contra el fyrd local.[22] Després de desembarcar, les forces de Guillem van construir un castell de mota i pati.[41] a Hastings, des del qual van assaltar la zona circumdant.[20] Es van erigir més fortificacions a Pevensey.[42]

Les forces normandes a HastingsModifica

 
Cavallers i arquers normands a la batalla de Hastings, tal com es representa al tapís de Bayeux

Es desconeixen els números exactes i la composició de la força de Guillem.[21] Un document contemporani afirma que Guillem tenia 776 vaixells, però podria ser una exageració.[43] Les xifres donades pels escriptors contemporanis per a la mida de l'exèrcit són molt exagerades, variant entre 14.000 i 150.000.[44] Els historiadors moderns han ofert una sèrie d'estimacions per a la mida de les forces de Guillem: 7.000-8.000 homes, 1.000-2.000 d'ells de cavalleria;[45] 10.000-12.000 homes;[44] 10.000 homes, 3.000 d'ells de cavalleria;[46] o 7.500 homes.[21] L'exèrcit estava format per cavalleria, infanteria i arquers o ballesters, amb aproximadament un nombre igual de cavalleria i arquers i els soldats de peu iguals en nombre als altres dos tipus combinats.[47] Hi ha llistes posteriors de companys de Guillem el Conqueridor, però la majoria estan farcides amb noms addicionals; només es pot identificar amb fiabilitat uns 35 individus amb nom que han estat amb Guillem a Hastings.[21][48][e]

L'armadura principal utilitzada era de cota de malla, generalment fins al genoll, amb obertures per permetre muntar a cavall, algunes amb mànigues fins als colzes. És possible que algunes cotes de malla estiguessin fetes d'escates enganxades a una túnica, amb les escates de metall, banya o cuir endurit. Els barrets eren generalment un casc metàl·lic cònic amb una banda de metall que s'estenia cap avall per protegir el nas.[50] Cavallers i infanteria portaven escuts. L'escut de l'infant solia ser rodó i de fusta, amb reforç de metall. Els cavallers s'havien convertit en un escut en forma d'estel i normalment estaven armats amb una llança. La llança estirada, portada contra el cos sota el braç dret, era un refinament relativament nou i probablement no es feia servir a Hastings; el terreny era desfavorable per a llargues càrregues de cavalleria. Tant la infanteria com la cavalleria solien lluitar amb una espasa recta, llarga i de doble tall. La infanteria també podia utilitzar javelines i llances llargues.[51] Alguns de la cavalleria poden haver utilitzat una maça en lloc d'una espasa. Els arquers haurien utilitzat un arc senzill o una ballesta, i la majoria no haurien tingut armadures.[52]

Harold es mou cap al sudModifica

Després de derrotar el seu germà Tostig i Harald Hardrada al nord, Harold va deixar gran part de les seves forces al nord, inclosos Morcar i Edwin, i va marxar la resta del seu exèrcit cap al sud per fer front a l'amenaçada invasió normanda.[53] L'exèrcit d'Harold tornava de la batalla de Stamford Bridge esgotat. Un terç dels seus homes havia mort a la batalla i un altre terç va quedar endarrerir-se per no poder seguir el pas, i Harold va afegir al seu exèrcit amb el fyrd, que no eren soldats completament entrenats, augmentant l'exèrcit fins a uns 7.000 homes, ments dels que havien quedat al camí cap a Hastings.[41] No està clar quan Harold es va assabentar del desembarcament de Guillem, però probablement va ser mentre viatjava cap al sud. Harold es va aturar a Londres i va estar allà aproximadament una setmana abans de Hastings, de manera que és probable que passés aproximadament una setmana en la seva marxa cap al sud, amb una mitjana aproximada de 43 km al dia,[54] durant aproximadament 320 km.[55] Certs autors sostenen que si Harold hagués cridat a la batalla a la milícia londinenca, The Furth, hauria guanyat el combat sense problemes, però el cas és que el saxó no ho va fer. És probable que la falta de temps i les presses per bloquejar el pas a Guillem l'impulsessin a marxar a la batalla sense la demora que suposaria esperar que els londinencs acudissin a la seva crida i s'armessin. D'altra banda, acabava d'aixafar sense problemes la revolta dels comtes Edwin de Mèrcia i Morcar de Northúmbria a la Batalla de Gate Fulford,[56] a pocs quilòmetres al sud de York (Anglaterra), amb el suport a més per una invasió noruega; tot això únicament amb els homes que, en aquest moment, estaven sota el seu comandament. És probable que no cregués necessari cridar a més soldats, perquè si el seu exèrcit havia vençut a la Batalla de Stamford Bridge a Harald Hardrade i Tostig Godwinson[57] junts, era d'esperar que també aconseguiria la victòria sobre Guillem. Harold va acampar a Caldbec Hill la nit del 13 d'octubre, a prop del que es va descriure com un "pom-roar". Aquesta ubicació es trobava a uns 13 km del castell de Guillem a Hastings.[58][f] Alguns dels primers comptes francesos contemporanis esmenten un o més emissaris enviats per Harold a Guillem, cosa que és probable. D'aquests esforços no en va sortir res.[59]

Tot i que Harold va intentar sorprendre els normands, els exploradors de Guillem van informar de l'arribada anglesa al duc. Els fets exactes anteriors a la batalla són obscurs, amb relacions contradictòries a les fonts, però tots coincideixen que Guillem va dirigir el seu exèrcit des del seu castell i va avançar cap a l'enemic.[59] Harold havia pres una posició defensiva al cim del Senlac Hill (actual Battle, East Sussex), a uns 9,7 km del castell de Guillem a Hastings.[60]

Les forces angleses a HastingsModifica

Es desconeix el nombre exacte de soldats de l'exèrcit d'Harold. Els registres contemporanis no donen xifres fiables; algunes fonts normandes donen entre 400.000 i 1.200.000 homes del costat d'Harold.[g] Les fonts angleses solen donar xifres molt baixes de l'exèrcit d'Harold, potser per fer que la derrota anglesa sembli menys devastadora.[62] Els historiadors recents han suggerit xifres d'entre 5.000 i 13.000 per a l'exèrcit d'Harold a Hastings.[62] i la majoria dels historiadors moderns defensen una xifra de 7.000-8.000 tropes angleses.[14][63] Aquests homes haurien estat una barreja de fyrd i huscarls. Se sap de pocs anglesos que estiguessin a Hastings;[21] es pot suposar raonablement que uns 20 individus amb nom han lluitat contra Harold a Hastings, inclosos els germans d'Harold, Gyrth i Leofwine Godwinson, i dos parents mésa.[49][h]

 
Escena del tapís de Bayeux que representa soldats normands muntats atacant anglosaxons que lluiten a peu en un mur d'escut

L'exèrcit anglès consistia completament en infanteria. És possible que alguns dels membres de l'exèrcit de classe superior anessin a la batalla muntats, però quan es va unir a la batalla, van baixar per lluitar a peu.[i] El nucli de l'exèrcit estava format per camarilles, soldats professionals a temps complet. La seva armadura consistia d'un casc cònic, una cota de malla, i un escut, el que podria ser rodó o en forma de cometa.[64] La majoria dels huscarls lluitaven amb la destral de batalla danesa de dues mans, però també podien portar una espasa.[65] La resta de l'exèrcit estava format per lleves del Fyrd, també d'infanteria, però més lleugerament blindats i no professionals. La majoria de la infanteria hauria format part del mur d'escuts, en què tots els homes de les files anteriors es tancaven els escuts. Al darrere hi hauria hagut destrals i homes amb javelines i arquers.[66]

La batallaModifica

Rerefons i ubicacióModifica

 
El camp de batalla des del costat nord

Com que molts de les narracions principals es contradiuen de vegades, és impossible proporcionar una descripció de la batalla que sigui indiscutible.[67] Els únics fets indiscutibles són que els combats van començar a les 9 del matí del dissabte 14 d'octubre de 1066 i que la batalla va durar fins al capvespre.[68] La posta de sol el dia de la batalla va ser a les 16:54, amb el camp de batalla majoritàriament fosc a les 17:54 i a les 18:24 en plena foscor. Aquella nit, la sortida de la lluna no va ser fins a les 23:12 hores, de manera que un cop es va posar el sol, hi havia poca llum al camp de batalla.[69] Guillem de Jumièges informa que el duc Guillem va mantenir el seu exèrcit armat i preparat contra un atac nocturn sorpresa per tota la nit anterior.[67] La batalla va tenir lloc a 11 km al nord de Hastings a l'actual ciutat de Battle,[70] entre dos turons: Caldbec Hill al nord i Telham Hill al sud. La zona era molt boscosa, amb un pantà a prop.[71] El nom tradicionalment donat a la batalla és inusual: hi havia diversos assentaments molt més propers al camp de batalla que Hastings. La Crònica anglosaxona la va anomenar la batalla "al pomerer". Al cap de 40 anys, el cronista anglo-normand Orderic Vitalis va descriure la batalla com "Senlac",,[j] una adaptació franco-normanda de la paraula anglesa antiga "Sandlacu", que significa "aigua de sorra"".[k] Pot ser que aquest fos el nom de la riera que creua el camp de batalla.[l] La batalla ja es deia "bellum Hasestingas" o "Batalla de Hastings" el 1086, al Domesday Book.[75]

La sortida del sol va ser a les 6:48 del matí aquell matí, i els informes del dia registren que era inusualment brillant.[76] No es registren les condicions meteorològiques.[77] La ruta que l'exèrcit anglès va prendre cap al sud cap al camp de batalla no es coneix amb precisió. Hi ha diverses carreteres possibles: una, una antiga carretera romana que anava de Rochester a Hastings ha estat afavorida des de fa molt temps a causa d'un gran tresor de monedes que es va trobar a prop el 1876. Una altra possibilitat és la carretera romana entre Londres i Lewes i després per les vies locals fins al camp de batalla.[67] Alguns relats de la batalla indiquen que els normands van avançar de Hastings al camp de batalla, però el relat contemporani de Guillem de Jumièges situa els normands al lloc de la batalla la nit anterior.[78] La majoria dels historiadors s'inclinen cap a la visió anterior,[60][76][79][80]però MK Lawson argumenta que el relat de Guillem de Jumièges és correcte.[78]

Disposició de forces i tàctiquesModifica

 
Disposicions de batalla

Les forces d'Harold es van desplegar en una petita i densa formació a la part superior d'un fort pendent,[76] amb els seus flancs protegits per boscos i terreny pantanós davant d'ells.[80] És possible que la línia s'hagi estès prou lluny com per poder ancorar-la en un rierol proper.[81] Els anglesos formaven un mur d'escuts, amb les files anteriors que mantenien els escuts units o fins i tot superposats per proporcionar protecció contra l'atac.[82] Les fonts difereixen en el lloc exacte on van combatre els anglesos: algunes fonts indiquen el lloc de l'Abadia de Battle,[83][84][85] però algunes fonts més recents suggereixen que era Caldbec Hill.[81][76]

Se sap més sobre el desplegament normand.[86] El duc Guillem sembla haver organitzat les seves forces en tres grups, o "batalles", que corresponen aproximadament als seus orígens. Les unitats de l'esquerra eren els bretons,[87] juntament amb els d'Anjou, Poitou i Maine. Aquesta divisió estava dirigida per Alan el Roig, parent del comte bretó.[82] El centre era ocupat pels normands,[87] sota el comandament directe del duc i amb molts dels seus parents agrupats al voltant del partit ducal.[82] La divisió final, a la dreta, estava formada pels francesos,[87] juntament amb alguns homes de Picardia, Boulogne i Flandes. La dreta estava comandada per Guillem fitzOsbern i el comte Eustaqui II de Boulogne.[82] Les línies del front estaven formades per arquers, amb una línia de soldats de peu armats amb llances al darrere.[87] Probablement hi havia alguns ballesters i foners amb els arquers.[82] La cavalleria es va mantenir en reserva,[87] i no s'esperava que un petit grup de clergues i servents situats a la base de Telham Hill participés en els combats.[82]

La disposició de les seves forces per part de Guillem implica que planejava obrir la batalla amb arquers de primer ordre debilitant l'enemic amb les fletxes, seguit per la infanteria que participaria en un combat proper. La infanteria crearia obertures a les línies angleses que podrien ser explotades per una càrrega de cavalleria per obrir les forces angleses i perseguir els soldats que fugien.[82]

Inici de la batallaModifica

 
Vista del camp de batalla que mira cap al turó de Senlac

La batalla es va obrir amb els arquers normands que van disparar amunt contra el mur d'escuts anglès, amb poc efecte. L'angle de pujada significava que les fletxes rebotaven contra els escuts dels anglesos o sobrepassaven els seus objectius i sobrevolaven la part superior del turó.[87][m] La manca d'arquers anglesos va dificultar els arquers normands, ja que hi havia poques fletxes angleses per reunir i reutilitzar.[88] Després de l'atac dels arquers, Guillem va enviar als llancers a atacar els anglesos. Es van trobar amb una pluja de projectils, no de fletxes, sinó de llances, destrals i pedres.[87] La infanteria no va poder forçar obertures a la paret de l'escut, i la cavalleria va avançar en suport.[88] La cavalleria tampoc va aconseguir avançar i va començar una retirada general, culpable de la divisió bretona a l'esquerra de Guillem.[89] Va començar el rumor que el duc havia estat mort, cosa que va afegir a la confusió. Les forces angleses van començar a perseguir els invasors que fugien, però Guillem va recórrer les seves forces, mostrant la seva cara i cridant que encara era viu.[90] El duc va liderar llavors un contraatac contra les forces angleses perseguidores; alguns anglesos es van concentrar en un turó abans de quedar aclaparat.[89]

No se sap si Harold va ordenar la persecució anglesa o si va ser espontània. Wace relata que Harold va ordenar als seus homes que es quedessin a les seves formacions, però cap altre relat dóna aquest detall. El tapís de Bayeux representa la mort dels germans d'Harold, Gyrth i Leofwine, que es va produir just abans de la lluita al voltant del turó. Això pot significar que els dos germans van liderar la persecució.[91] El Carmen de Hastingae Proelio relata una història diferent sobre la mort de Gyrth, afirmant que el duc va matar al germà d'Harold en combat, potser pensant que Gyrth era Harold. Guillem de Poitiers afirma que els cossos de Gyrth i Leofwine es van trobar prop d'Harold, la qual cosa implica que van morir a la fi de la batalla. És possible que si els dos germans morissin al començament de la lluita, els seus cossos fossin portats a Harold, de manera que es van trobar a prop del seu cos després de la batalla. L'historiador militar Peter Marren especula que si Gyrth i Leofwine van morir al començament de la batalla, això podria haver influït en Harold per mantenir-se i lluitar fins al final.[92]

Fugides simuladesModifica

 
Escena del tapís de Bayeux que mostra cavallers normands muntats lluitant contra infanteria anglosaxona

Probablement es va produir una calma a primera hora de la tarda i probablement hauria estat necessari un descans per descansar i menjar.[91] Guillem també podria haver necessitat temps per implementar una nova estratègia, que pot haver estat inspirada per la persecució anglesa i la posterior derrota dels normands. Si els normands poguessin enviar la seva cavalleria contra el mur d'escuts i després atraure els anglesos cap a més persecucions, es podrien formar trencaments a la línia anglesa.[93] Guillem de Poitiers diu que la tàctica es va utilitzar dues vegades. Tot i que s'han argumentat que els relats d'aquesta tàctica dels cronistes tenien la intenció d'excusar la fugida de les tropes normandes de la batalla, això és poc probable ja que la fugida anterior no va ser ignorada. Va ser una tàctica utilitzada per altres exèrcits normands durant el període.[91][n] Alguns historiadors han argumentat que la història de l'ús del vol simulat com a tàctica deliberada es va inventar després de la batalla; no obstant això, la majoria dels historiadors coincideixen que va ser utilitzat pels normands a Hastings.[94]

Tot i que les fugides fingides no van trencar les línies, probablement van aprimar els camarilles del mur de l'escut anglès. Els huscarls van ser substituïts per membres del Fyrd i es va mantenir la paret d'escuts.[91] Els arquers semblen haver estat utilitzats de nou abans i durant un assalt per part de la cavalleria i la infanteria dirigits pel duc. Tot i que fonts del segle xii afirmen que els arquers van rebre l'ordre de disparar amb un angle elevat per disparar sobre la part frontal de la paret de l'escut, no hi ha rastre d'aquesta acció en els relats més contemporanis.[95] No se sap quants assalts es van llançar contra les línies angleses, però algunes fonts registren diverses accions de normands i anglesos que van tenir lloc durant els combats de la tarda.[96] El Carmen afirma que el duc Guillem va matar dos cavalls sota ell durant els combats, però el relat de Guillem de Poitiers afirma que eren tres.[97]

La mort d'HaroldModifica

 
Pedra que marca el lloc de l'altar major a Battle Abbey ,on va morir Harold [98]

Sembla que Harold va morir a la fi de la batalla, tot i que els relats de les diverses fonts són contradictoris. Guillem de Poitiers només esmenta la seva mort, sense donar cap detall sobre com va ocórrer. El Tapís no és útil, ja que mostra una figura que sosté una fletxa que surt del seu ull al costat d'un guerrer que cau que és colpejat amb una espasa. Ambdues xifres hi ha una afirmació "Aquí el rei Harold ha estat mort".[95] No està clar quina figura vol dir Harold, ni si es volen dir ambdues.[99][o] La primera menció escrita del relat tradicional d'Harold morint d'una fletxa als ulls data dels anys 1080 a partir d'una història dels normands escrita per un monjo italià, Amatus de Montecassino.[100][p] Guillem de Malmesbury va afirmar que Harold va morir d'una fletxa cap a l'ull que va entrar al cervell i que un cavaller va ferir Harold al mateix temps. Wace repeteix el compte de fletxa a ull. El Carmen afirma que el duc Guillem va matar Harold, però és poc probable, ja que tal gesta s'hauria registrat en altres llocs.[95] El relat de Guillem de Jumièges és encara més improbable, ja que té a Harold morint al matí, durant els primers combats. La Crònica de Battle Abbey afirma que ningú sabia qui va matar Harold, tal com va passar enmig de la batalla.[102] Un biògraf modern d'Harold, Ian Walker, afirma que probablement Harold va morir d'una fletxa a l'ull, tot i que també diu que és possible que Harold fos assassinat per un cavaller normand mentre estava ferit a l'ull.[103] Un altre biògraf d'Harold, Peter Rex, després de discutir els diversos relats, conclou que no és possible declarar com va morir Harold.[101]

La mort d'Harold va deixar sense força a les forces angleses i van començar a col·lapsar.[104][93] Molts d'ells van fugir, però els soldats de la casa reial es van reunir al voltant del cos d'Harold i van lluitar fins al final.[95] Els normands van començar a perseguir les tropes que fugien i, excepte una acció de rereguarda en un lloc conegut com el "Malfosse", la batalla va acabar.[93] No està clar exactament el que va passar al Malfosse, o 'Mal fossat', i on va tenir lloc. Es va produir en una petita fortificació o conjunt de trinxeres on alguns anglesos es van reunir i van ferir greument Eustaqui de Boulogne abans de ser derrotats pels normands.[105]

ConseqüènciesModifica

 
Ruïnes del dormitori dels monjos a l'abadia de Battle
 
Recreació de la batalla de Hastings davant l'abadia de Battle

L'endemà de la batalla, el cos d'Harold va ser identificat, ja sigui per la seva armadura o per marques al seu cos.[q] El seu estendard personal va ser presentat a Guillem,[106] i posteriorment enviada al papat.[95] Els cossos dels morts anglesos, inclosos alguns dels germans i camarades d'Harold, van ser deixats al camp de batalla,[107] encara que alguns van ser retirats per familiars més tard.[108] Els morts normands van ser enterrats en una gran fossa comunal que encara no s'ha trobat,[109]i és possible que el lloc de la tomba es trobés on ara hi ha l'Abadia de Battle.[109] Es desconeixen les xifres exactes de víctimes. Dels anglesos que es coneix van ser a la batalla, el nombre de morts implica que la taxa de mortalitat va ser aproximadament del 50% dels compromesos, tot i que pot ser massa elevada. Dels normands anomenats que van lluitar a Hastings, es diu que un de cada set va morir, però tots eren nobles, i és probable que la taxa de mortalitat dels soldats comuns fos més alta. Tot i que les xifres d'Ordic Vitalis, que afirma que hi va haver 15.000 baixes de cada 60.000 que van lluitar del costat de Guillem a la batalla són molt exagerades[110] la seva proporció d'una de cada quatre baixes pot ser exacta. Marren especula que potser 2.000 normands i 4.000 anglesos van morir a Hastings.[110] Els informes indiquen que alguns dels morts anglesos encara es trobaven al turó anys més tard. Tot i que els estudiosos van pensar durant molt de temps que les restes no serien recuperables, a causa del sòl àcid, les troballes recents han canviat aquesta visió.[111] Un esquelet que es va trobar en un cementiri medieval i que originalment es creia que estava associat a la batalla de Lewes del segle xiii, ara es creu que està associat a Hastings.[112][r]

Una història relata que Gytha Thorkelsdóttir, la mare d'Harold, va oferir al duc vencedor el pes del cos del seu fill en or per a la seva custòdia, però va ser rebutjada. Guillem va ordenar que el cos d'Harold fos llançat al mar, però no està clar si es va produir.[107] Una altra història relata que Harold va ser enterrat a la part superior d'un penya-segat.[109] Waltham Abbey, que havia estat fundada per Harold, va afirmar més tard que el seu cos hi havia estat secretament enterrat.[107] Altres llegendes afirmaven que Harold no va morir a Hastings, sinó que va escapar i es va convertir en un ermità a Chester.[108]

Guillem esperava rebre la submissió dels líders anglesos supervivents després de la seva victòria, però Edgard Ætheling[s] fou proclamat rei per la Witenagemot, amb el suport dels comtes Edwin i Morcar, Stigand, l'arquebisbe de Canterbury i Ealdred, l'arquebisbe de York.[114] Per tant, Guillem va avançar cap a Londres, marxant al voltant de la costa de Kent. Va derrotar una força anglesa que el va atacar a Southwark però no va poder assaltar el pont de Londres, obligant-lo a arribar a la capital per una ruta més complicada.[115]

Guillem es va traslladar a la vall del Tàmesi per creuar el riu a Wallingford, on va rebre la submissió de Stigand. Després va viatjar al nord-est al llarg dels Chilterns, abans d'avançar cap a Londres des del nord-oest, per trobar-se amb reforços que havien desembarcat a Portsmouth i el van trobar entre Londres i Winchester. En girar-se cap al nord, Guillem va tallar Londres de reforços.,[116]lluitant contra altres enfrontaments contra les forces de la ciutat. Els líders anglesos es van rendir a Guillem a Berkhamsted, Hertfordshire. Guillem va ser aclamat rei d'Anglaterra i coronat per Ealdred el 25 de desembre de 1066, a l'abadia de Westminster.,[115] finalitzant el domini saxó sobre Anglaterra, inaugurant el domini normand. A partir d'aquell moment, el país quedà unit políticament al Ducat de Normandia, al nord de França, unió que seria la causa última de la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra.

Malgrat la submissió dels nobles anglesos, la resistència va continuar durant diversos anys.[117] Hi va haver rebel·lions a Exeter a finals del 1067, una invasió dels fills d'Harold a mitjan 1068 i una revolta a Northúmbria el 1068.[118] El 1069 Guillem es va enfrontar a més problemes dels rebels nortumbrians, una flota danesa invasora i rebel·lions al sud i a l'oest d'Anglaterra. Va destruir sense pietat els diversos aixecaments, que van culminar amb la Massacre del nord a finals de 1069 i principis de 1070 que va devastar parts del nord d'Anglaterra.[119] Una altra rebel·lió el 1070 per Hereward el Proscrit també va ser derrotada pel rei, a Ely.[120]

Battle Abbey va ser fundada per Guillem al lloc de la batalla. Segons fonts del segle xii, Guillem va fer el vot de fundar l'abadia i l'altar major de l'església es va col·locar al lloc on havia mort Harold.[93] Molt probablement, la fundació va ser imposada a Guillem pels legats papals el 1070.[121] La topografia del camp de batalla s'ha vist alterada pels treballs de construcció posteriors de l'abadia, i el pendent defensat pels anglesos és ara molt menys pronunciat que va ser en el moment de la batalla; la part superior de la carena també s'ha construït i anivellat.[70] Després de la dissolució dels monestirs, les terres de l'abadia van passar a propietaris seculars, que les van utilitzar com a residència o casa de camp.[122] El 1976 la finca va ser posada a la venda i comprada pel govern amb l'ajuda d'alguns donants nord-americans que desitjaven honorar el 200 aniversari de la independència nord-americana.[123] Actualment, el camp de batalla i els terrenys de l'abadia són propietat i administració de l'English Heritage i estan oberts al públic.[124]

El Tapís de Bayeux és una narració brodada dels esdeveniments anteriors a Hastings encarregat probablement per Odo de Bayeux poc després de la batalla, potser per penjar al Palau Episcopal de Bayeux.[125] El primer esment registrat del tapís és del 1476, però té un estil similar a les il·lustracions manuscrites anglosaxones tardanes i pot haver estat compost i executat a Anglaterra.[125] El Tapís ara es mostra a l'antic Palau Episcopal de Bayeux.[126]

A l'actualitat les representacions anuals de la batalla de Hastings atreuen milers de participants i espectadors al lloc de la batalla original.[127][128]

NotesModifica

  1. Anglès antic: Gefeoht æt Hæstingum; normand, Batâle dé Hastings.
  2. O, segons altres fonts, el 4 de gener, data que es considera poc probable.
  3. Altres pretendents entraren en escena més endavant. El primer fou Edgard Ætheling, nebot d'Eduard el Confessor i descendent del rei Edmund Ironside per via patrilineal. Era fill d'Eduard l'Exiliat, fill d'Edmund Ironside, i havia nascut a Hongria, on havia fugit el seu pare després de la conquesta d'Anglaterra per Canut el Gran. Després del retorn de la seva família a Anglaterra i la mort del seu pare el 1057, Edgard tenia clarament el vincle hereditari més fort al tron, però només tenia uns 13 o 14 anys en el moment de la mort d'Eduard el Confessor i, amb poca família per donar-li suport, la seva candidatura fou rebutjada pel Witenagemot. Un altre pretendent era Sweyn II de Dinamarca, que reclamava el tron com a net de Sweyn Forkbeard i nebot de Canut el Gran, però no feu cap intent de fer valdre els seus drets fins al 1069. Els atacs de Tostig Godwinson a principis de 1066 podrien haver estat l'inici d'una campanya pel tron, però després de ser vençut per Edwin i Morcar i abandonat per la majoria dels seus seguidors feu causa comuna amb Hardrada.
  1. La llista de vaixells supervivents dóna 776 vaixells, aportats per 14 nobles normands diferents.[21] Aquesta llista no inclou el vaixell insígnia de Guillem, el Mora, que li va havia donat la seva dona, Matilda de Flandes. El Mora està representat al tapís de Bayeux amb un cap de lleó.[22]
  2. L'aparició del cometa es va representar al tapís de Bayeux, on està relacionat amb la coronació d'Harold, tot i que l'aparició del cometa va ser posterior, del 24 d'abril a l'1 de maig de 1066. La imatge del tapís és la representació pictòrica més antiga del cometa de Halley que ha sobreviscut.[25]
  3. La majoria dels historiadors moderns coincideixen en aquesta data,[27][28][29][30][31][32] encara que algunes fonts contemporànies tenen Guillem desembarcant el 29 de setembre.[33]
  4. La majoria dels relats contemporanis tenen Guillem desembarcant a Pevensey, amb només la versió E de la Crònica anglosaxona que dóna lloc a Hastings.[33] La majoria dels relats moderns també indiquen que les forces de Guillem van desembarcar a Pevensey.[22][28][29][30][31][34][35][36][37][38][39][40]
  5. D'aquests 35, se sap que 5 van morir a la batalla: Robert de Vitot, Engenulf de Laigle, Robert fitzErneis, Roger fill de Turold i Taillefer.[49]
  6. "Hoar" ^ "Hoar" significa gris, i probablement es refereix a un pomer de cranc cobert de líquens que probablement era un punt de referència local.[58]
  7. La xifra de 400.000 es dóna al Romanç de Rou de Wace i la xifra de 1.200.000 provinent del Carmen de Hastingae Proelio.[61]
  8. D'aquestes persones nomenades, vuit van morir a la batalla: Harold, Gyrth, Leofwine, Godric el sheriff, Thurkill de Berkshire, Breme i algú conegut només com a "fill d'Helloc".[49]
  9. Alguns historiadors han argumentat, basant-se en els comentaris de Snorri Sturlson fets al segle xiii, que l'exèrcit anglès lluitava ocasionalment com a cavalleria. Relats contemporanis, com ara a la Crònica anglosaxona, indiquen que quan els soldats anglesos es veien obligats a lluitar a cavall, normalment eren derrotats, com el 1055 prop de Hereford.[64]
  10. Aquest va ser el nom popularitzat per Edward Augustus Freeman,[72] un historiador victorià que va escriure un dels relats definitius de la batalla.[73]
  11. " Sandlacu" es pot traduir a l'anglès modern com a "sandlake".[72]
  12. Freeman va suggerir que "Senlac" significava "llac de sorra" en anglès antic amb els conqueridors normands que l'anomenaven (en francès) "sanguelac". Freeman va considerar aquest ús com un joc de paraules perquè la traducció a l'anglès de "sanguelac" és "llac de sang".[74]
  13. Hi ha una història que va dir que els primers combats a Hastings van ser entre un juglar anomenat Taillefer i alguns dels combatents anglesos que provenen de tres fonts: el Carmen de Hastingae Proelio, el Romance de Rou de Wace i el relat del segle xii sobre Enric de Huntingdon.[82] La història té dues versions, en una de les quals Taillefer va entretenir l'exèrcit normand abans de la batalla fent malabars amb una espasa, però després va matar un soldat anglès enviat a matar-lo. Una altra versió té el jongleur carregant als anglesos i matant-ne dos abans de morir.[77]
  14. Els exemples de l'ús d'aquesta fugida fingida inclouen la Batalla d'Arques vers el 1052, la batalla de Messina el 1060, i la batalla de Cassel el 1071.[91]
  15. La qüestió es confon encara més amb el fet que hi ha proves que la restauració del Tapís del segle xix va canviar l'escena inserint o canviant la col·locació de la fletxa a través de l'ull.[99]
  16. El relat d'Amatus és menys que fiable perquè també afirma que el duc Guillem manava 100.000 soldats a Hastings.[101]
  17. Una tradició del segle xii afirmava que la cara d'Harold no podia ser reconeguda i Edith la Bella, la dona de fet d'Harold, va ser portada al camp de batalla per identificar el seu cos a partir de marques que només ella coneixia.[105]
  18. Aquest esquelet, amb un número 180, va patir sis talls mortals d'espasa a la part posterior del crani i era un dels cinc esquelets que havien patit un trauma violent. Les anàlisis continuen per les altres restes per intentar construir una imatge més precisa de qui són els individus.[111]
  19. Ætheling és el terme anglosaxó per a un príncep reial amb alguna reclamació al tron.[113]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Hill, 2015, p. 9.
  2. Louth, 2007, p. 305.
  3. Bradbury, 2004, p. 78.
  4. 4,0 4,1 4,2 Bradbury, 2004, p. 144.
  5. Bradbury, 2004, p. 41.
  6. 6,0 6,1 Novials, À.; Fernández, J. «Hastings: la batalla que va canviar la història d'Anglaterra». Sàpiens. [Consulta: 26 octubre 2021].
  7. Walker, 2014, p. 156.
  8. Higham, 1997, p. 188–190.
  9. Huscroft, 2005, p. 12–14.
  10. Walker, 2014, p. 164 i 165.
  11. Nicolle, 1999, p. 69–71.
  12. 12,0 12,1 12,2 Marren, 2004, p. 55-57.
  13. Coredon Dictionary of Medieval Terms and Phrases p. 154
  14. 14,0 14,1 14,2 Gravett Hastings pp. 28–34
  15. Nicolle Medieval Warfare Sourcebook pp. 69–71
  16. Walker Harold pp. 144–150
  17. Larsen, Karen A History of Norway (New York: Princeton University Press, 1948).
  18. Walker Harold pp. 158–165
  19. Porter Pevensey Castle pp. 4, 26–27
  20. 20,0 20,1 20,2 Bates William the Conqueror pp. 79–89
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 Gravett Hastings pp. 20–21
  22. 22,0 22,1 22,2 Marren, 2004, p. 91-92.
  23. Huscroft, 2009, p. 120-122.
  24. Douglas William the Conqueror p. 181 and footnote 1
  25. Musset Bayeux Tapestry p. 176
  26. Douglas William the Conqueror p. 192
  27. Gravett Hastings p. 50
  28. 28,0 28,1 Huscroft, 2009, p. 123.
  29. 29,0 29,1 Barlow Feudal Kingdom p. 81
  30. 30,0 30,1 Stenton Anglo-Saxon England p. 591
  31. 31,0 31,1 Thomas Norman Conquest p. 35
  32. Douglas William the Conqueror p. 195
  33. 33,0 33,1 Lawson Battle of Hastings p. 176
  34. Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 37
  35. Gravett Hastings pp. 47–49
  36. Huscroft, 2005, p. 15.
  37. Stafford Unification and Conquest p. 100
  38. Bates William the Conqueror p. 86
  39. Walker Harold p. 166
  40. Rex Harold II p. 221
  41. 41,0 41,1 «The Battle of Hastings» (en anglès). BBC. [Consulta: 30 setembre 2021].
  42. Lawson Battle of Hastings p. 179
  43. Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 25
  44. 44,0 44,1 Lawson Hastings pp. 163–164
  45. Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 26
  46. Marren, 2004, p. 89-90.
  47. Gravett Hastings p. 27
  48. Marren 1066 pp. 108–109
  49. 49,0 49,1 49,2 Marren, 2004, p. 107-108.
  50. Gravett Hastings pp. 15–19
  51. Gravett Hastings p. 22
  52. Gravett Hastings pp. 24–25
  53. Carpenter Struggle for Mastery p. 72
  54. Marren, 2004, p. 93.
  55. Huscroft, 2009, p. 124.
  56. Collier, Martin. Changing Times 1066-1500 (en anglès). Heinemann, 2003, p. 36. ISBN 0435313347. 
  57. Green, Judith A. The Aristocracy of Norman England (en anglès). Cambridge University Press, 2002, p. 100. ISBN 0521524652. 
  58. 58,0 58,1 Marren, 2004, p. 94-95.
  59. 59,0 59,1 Lawson Battle of Hastings pp. 180–182
  60. 60,0 60,1 Marren, 2004, p. 99-100.
  61. Lawson Battle of Hastings p. 128 footnote 32
  62. 62,0 62,1 Lawson Battle of Hastings p. 128 and footnote 32
  63. Marren, 2004, p. 105.
  64. 64,0 64,1 Gravett Hastings pp. 29–31
  65. Marren, 2004, p. 52.
  66. Bennett, et al. Fighting Techniques pp. 21–22
  67. 67,0 67,1 67,2 Lawson Battle of Hastings pp. 183–184
  68. Marren, 2004, p. 114.
  69. Lawson Battle of Hastings pp. 212–213
  70. 70,0 70,1 Gravett Hastings p. 91
  71. Marren, 2004, p. 101.
  72. 72,0 72,1 Lawson Battle of Hastings p. 57
  73. Lawson Battle of Hastings p. 129
  74. Freeman History of the Norman Conquest pp. 743–751
  75. Marren, 2004, p. 157.
  76. 76,0 76,1 76,2 76,3 Gravett Hastings p. 59
  77. 77,0 77,1 Marren, 2004, p. 116.
  78. 78,0 78,1 Lawson Battle of Hastings pp. 186–187
  79. Huscroft, 2009, p. 125-126.
  80. 80,0 80,1 Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 40
  81. 81,0 81,1 Lawson Battle of Hastings pp. 190–191
  82. 82,0 82,1 82,2 82,3 82,4 82,5 82,6 82,7 Gravett Hastings p. 64
  83. Hare Battle Abbey p. 11
  84. English Heritage Research on Battle Abbey and Battlefield
  85. Battlefields Trust Battle of Hastings
  86. Lawson Battle of Hastings p. 192
  87. 87,0 87,1 87,2 87,3 87,4 87,5 87,6 Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 41
  88. 88,0 88,1 Gravett Hastings pp. 65–67
  89. 89,0 89,1 Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 42
  90. Gravett Hastings p. 68
  91. 91,0 91,1 91,2 91,3 91,4 Gravett Hastings pp. 72–73
  92. Marren, 2004, p. 127-128.
  93. 93,0 93,1 93,2 93,3 Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 43
  94. Marren, 2004, p. 130.
  95. 95,0 95,1 95,2 95,3 95,4 Gravett Hastings pp. 76–78
  96. Marren 1066 pp. 131–133
  97. Marren 1066 p. 135
  98. Gravett Hastings p. 79
  99. 99,0 99,1 Lawson Battle of Hastings pp. 207–210
  100. Marren 1066 p. 138
  101. 101,0 101,1 Rex Harold II pp. 256–263
  102. Marren 1066 p. 137
  103. Walker Harold pp. 179–180
  104. Hybel, Nils; Poulsen, Bjørn. The Danish Resources C. 1000-1550: Growth and Recession (en anglès). BRILL, 2007, p. 135. ISBN 9004161929. 
  105. 105,0 105,1 Gravett Hastings p. 80
  106. Rex Harold II p. 253
  107. 107,0 107,1 107,2 Huscroft, 2009, p. 131.
  108. 108,0 108,1 Gravett Hastings p. 81
  109. 109,0 109,1 109,2 Marren 1066 p. 146
  110. 110,0 110,1 Marren 1066 pp. 147–149
  111. 111,0 111,1 Livesay "Skeleton 180 Shock Dating Result" Sussex Past and Present p. 6
  112. Barber and Sibun "Medieval Hospital of St Nicholas" Sussex Archaeological Collections pp. 79–109
  113. Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 91
  114. Douglas William the Conqueror pp. 204–205
  115. 115,0 115,1 Douglas William the Conqueror pp. 205–206
  116. Bennett Campaigns of the Norman Conquest p. 45
  117. Douglas William the Conqueror p. 212
  118. Bennett Campaigns of the Norman Conquest pp. 49–50
  119. Bennett, Campaigns of the Norman Conquest, pp. 51–53
  120. Bennett Campaigns of the Norman Conquest pp. 57–60
  121. Coad, 2007, p. 32.
  122. Coad, 2007, p. 42-46.
  123. Coad, 2007, p. 48.
  124. Marren 1066 p. 165
  125. 125,0 125,1 Coad, 2007, p. 31.
  126. Gravett Hastings p. 99
  127. «Normans fight Saxons... and the rain». BBC News.
  128. «King Harold and William square up». BBC News, 14-10-2006.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Hastings