Bàybars I
Al-Màlik adh-Dhàhir Rukn-ad-Din Bàybars al-Bunduqdarí as-Salihí (àrab: الملك الظاهر ركن الدين بيبرس البندقداري الصالحي, al-Malik aẓ-Ẓāhir Rukn ad-Dīn Baybars al-Bunduqdārī aṣ-Ṣāliḥī), més conegut simplement com a adh-Dhàhir Bàybars o com Bàybars I[1] (nord de la mar Negra, 1223-Damasc, Síria, 1 de juliol de 1277), fou soldà mameluc bahrita o kiptxak del Caire (1260-1277). És de vegades sobrenomenat el Ballester.
.JPG)  | |
| Nom original | (ar) الظاهر بيبرس الكايد |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 19 juliol 1223 (Gregorià) Crimea |
| Mort | 1r juliol 1277 (53 anys) Damasc (Síria) |
| Causa de mort | homicidi, intoxicació |
| Sepultura | Biblioteca Dhahiriyya |
| Soldà d'Egipte | |
| 24 octubre 1260 – 1r juliol 1277 ← Qútuz – as-Saïd Bàraka Khan → | |
| Dades personals | |
| Grup ètnic | Kiptxak |
| Religió | Islam i sunnisme |
| Activitat | |
| Ocupació | governant, comandant militar |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Setena Croada Batalla de Mansura Batalla de Fariskur batalla d'Ayn Jalut Fall of Arsuf (en)  Battle of Elbistan (en) Novena Croada |
| Altres | |
| Títol | Soldà |
| Família | Dinastia bahrita |
| Fills | as-Saïd Bàraka Khan, al-Àdil Salàmix |
Biografia
modificaEra un esclau comprat pel sultà aiúbida as-Sàlih Ayyub (1240-1249); el seu primer amo fou Aydakín Bunduqdar (per això la seva nisba al-Bunduqdarí). El 1239 va acompanyar en el seu captiveri al seu nou amo, as-Sàlih, empresonat a Kerak. Alliberat aviat, al cap d'uns mesos apareix lluitant a Síria per compte del sultà d'Egipte a la batalla de la Forbie el 1244.[2] Va arribar a exercir un alt comandament dirigint l'exèrcit a la batalla de Mansura i a la victòria decisiva de la batalla de Fariskur contra el rei Lluís IX de França durant la Setena Croada. Fou llavors quan va instigar l'assassinat del sultà aiúbida Turan-Xah ibn as-Sàlih Ayyub (1249-1250). El va succeir Al-Àixraf II (1250-1254) nominalment, però a la pràctica el govern era del mameluc Aybak.
El 1259 va pujar al tron el mameluc Al-Mudhàffar Qútuz, i el 1260 les forces mongoles es van combinar amb les dels seus vassalls cristians a la regió del Regne Armeni de Cilícia liderat per Hethum I i els francs de Bohemon VI d'Antioquia, Al-Mudhàffar Qútuz rebutjava una defensa conjunta contra els mongols amb an-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz i Bàybars conspirava per enderrocar an-Nàssir Yússuf.[3] Quan la conspiració fou descoberta, Bàybars es dirigí amb el seu exèrcit a Gaza.[3]
Després de retirar-se de Síria, Al-Mudhàffar Qútuz va negociar a Acre amb els francs del Regne de Jerusalem per lluitar contra els mongols, i els francs van adoptar una posició passiva de neutralitat,[4] permetent als mamelucs travessar territori croat, amb una força considerable per derrotar a l'exèrcit mongol el 3 de setembre de 1260 en la batalla d'Ayn Jalut a Galilea, on Bàybars va combatre a l'avantguarda, una victòria de rellevància històrica no només per a la regió, sinó també perquè era la primera vegada que una exèrcit mongol patia una derrota important,[5] Poc després Qútuz fou assassinat a la seva tenda per un grup d'oficials entre els quals Bàybars, que fou proclamat sultà.
Sultà mameluc
modificaLes seves primeres decisions foren reforçar les fortaleses que havien estat devastades pels mongols; va reforçar els arsenals i la flota. Va crear un servei postal regular (dues vegades per setmana) per rebre informacions ràpides. Als aiúbides els va arrabassar la ciutat de Shawbak. També va combatre els francs al territori del principat d'Antioquia. El 1262 el va passar al Caire; el 1263 va atacar Sant Joan d'Acre i després va annexionar el principat aiúbida de Kerak. El 1264 va annexionar el principat d'Homs on el príncep aiúbida havia mort feia poc sense deixar hereu.
El 1265 va reunir un fort exèrcit amb el que va sortir del Caire (25 de gener de 1265) i va estar en campanya contra els francs fins al 1271 conquerint diverses places fortes: Cesarea Marítima, Athlith, Haifa i Arsuf (1265), Safad conquerida després d'un dur setge (1266); Jaffa, el castell de Beaufort i Antioquia de l'Orontes[6] (1268). Es va fer llavors un tractat amb el rei de la Petita Armènia que va haver de cedir territoris. El 1269 va fer el pelegrinatge a la Meca, però el 4 de setembre de 1269 va salpar de Barcelona un estol de 30 naus grosses i algunes galeres, amb vuit-cents homes escollits, almogàvers, templers, hospitalers i els fills naturals del rei Ferran Sanxis de Castre i Pere I Ferrandis d'Híxar, un exèrcit total de 2.500 homes. L'empresa va ser un fracàs total, ja que una tempesta va obligar la malmesa galera reial a refugiar-se a Aigües Mortes, prop de Montpeller, on el rei va desembarcar i va tornar per terra a Catalunya, mentre que només 11 naus van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d'Acre dirigides per Sanxis de Castre i Ferrandis. L'arribada dels reforços cristians va ser resposta pel soldà amb un atac sobre Acre que va causar moltes baixes en els croats.[7]
El 1270 va imposar tribut al senyor de les fortaleses ismaïlites. En la part final de l'ofensiva, Safitha, el Krak dels Cavallers, i Akkar foren conquerides el 1271, quan també es va enfrontar a Eduard d'Anglaterra, Carles I d'Anjou, Abaqa, Hug III de Xipre i Bohemon VI d'Antioquia, que van refer l'Aliança francomongola,[8] en la Novena Croada. El 1272 es va dedicar a una inspecció general de Síria.
El 1272/1273 va sortir de Damasc en direcció a Birecik i prop d'aquesta vila va derrotar a un destacament mongol; mentre altres grups de l'exèrcit operaven a Núbia, Cirenaica i Petita Armènia. Una treva es va establir amb els francs.
El 1275 va ocupar Sis i Ayas a la Petita Armènia i va fer una expedició a Núbia dirigida pels seus lloctinents. El 1276 va derrotar les forces seljúcides i mongoles i va ocupar Cesarea de Capadòcia.
Va morir a Damasc el 1277 després de fer 38 campanyes a Síria i combatre 9 vegades als mongols sempre (menys la darrera vegada) per iniciativa mongola, i cinc vegades amb la Petita Armènia. Contra els ismaïlites va fer tres campanyes i als francs els va derrotar 21 vegades. En el seu actiu hi ha també haver acollit a un abbàssida i establir el califat al Caire, el que li va donar la sobirania sobre el Hijaz i les viles santes.
| Precedit per: Qútuz |
Soldà mameluc 1260-1277 |
Succeït per: as-Saïd Bàraka Khan |
Referències
modifica- ↑ El seu nom es pot trobar transcrit com Baibars o Bibars.
- ↑ Conte, Joseph J. The 14th and Final Crusade to the Middle East: Crusades from the 11th Century to the 21st Century (en anglès). AuthorHouse, 2008, p.13. ISBN 1438928912.
- ↑ 3,0 3,1 Boas, Adrian. The Crusader World (en anglès). Taylor & Francis, 2015, p. 329. ISBN 9781317408321.
- ↑ Boas, Adrian. The Crusader World (en anglès). Taylor & Francis, 2015, p. 330. ISBN 9781317408321.
- ↑ Madden, Thomas F. A Concise History of the Crusades (en anglès). Rowman & Littlefield Publishers, 2005, p.160. ISBN 0742538230.
- ↑ Gregory, Timothy E. A History of Byzantium (en anglès). John Wiley & Sons, 2919, p. 328. ISBN 140518471X.
- ↑ (anglès) Christopher Marshall, Warfare in the Latin East, 1192-1291, p.28
- ↑ (anglès) Peter Jackson, "Crisis in the Holy Land in 1260," English Historical Review 376 (1980) 481-513
Bibliografia
modifica- E. Quatremere, Sultans Mamlouks
- M. F. Köprülü, Baybars
