Bembo és un tipus de lletra creat el 1929 per Monotype, en el marc d'una etapa, els anys 1920, en la que aquesta empresa anglesa va reeditar diferents tipus de lletres històriques. A més de la Bembo es crearen famílies i fonts tipogràfiques com la Bodoni, Garamond, Baskerville i Fournier. L'empresa Monotype, amb Stanley Morison com a consultor tipogràfic al capdavant d'aquest gran projecte, va augmentar enormement la riquesa tipogràfica de l'època, guanyant notorietat com a proveïdora de fonts tipogràfiques.

Infotaula de lletra tipogràficaBembo
Bembo font.svg
EstilRegular, bold, bold italic, italic
ClassificacióVOX-ATypI: Garalda
Francis Thibaudeau: elzeviriana (romana antiga)
DissenyadorsStanley Morison
Per encàrrec deMonotype
Editor/distribuïdorMonotype Imaging
Data de creació1929
Foneries re-publicadoresMonotype Imaging
Disseny basat entipus de Francesco Griffo per a Aldus Manutius (1495-1499)
VariacionsAdobe Bembo
Marca registrada perMonotype Imaging
Exemple
Exemple

Marc històricModifica

La reedició de la Bembo duta a terme el 1929 per Monotype pren com a referència una lletra utilitzada l'any 1495 per la impremta de Aldus Manutius a Venècia. El disseny d'aquesta Romana antiga, encarregada per Aldus Manutius i tallada per Francesco Griffo va ser utilitzada per primer cop per imprimir el llibre de l'encara jove poeta humanista Pietro Bembo, "Petri Bembi de Aetna Angelum Chalabrilem liber".[2]

El disseny de Griffo més harmoniós i lleuger, comparat amb les romanes fetes anteriorment, es distingia per una llegibilitat més gran, i el que començà com un tipus per imprimir un humil tractat de 60 pàgines, en poc temps va arribar fins a París, on Claude Garamond ajudà a estendre la Bembo a Alemanya, Holanda i la resta d'Europa.

Tres anys més tard s'amplià el tipus Bembo introduint els caràcters de caixa alta, tallats per Francesco Griffo, fins al moment s'havien estat utilitzant tipus d'altres sèries tipogràfiques.

La segona versió del tipus Bembo arribà el 1499 i s'emprà per imprimir el llibre de Francesco Colonna Hypnerotomachia Poliphili publicat per Aldus Manutius i traduït a l'anglès el 1499.

Per altra banda cal remarcar que el tipus de lletra Bembo va inspirar la creació de molt tipus humanístics duran el segle XV com la Garamond influint notablement en tipus creats en segles posteriors.

Quan en 1920 la companyia Monotype va voler reeditar el tipus Bembo, partiren d'un tipus de lletra considerat de gran bellesa tipogràfica extreta de llibres i materials originals impresos per Aldus per assentar les bases de la família Bembo que coneixem. En aquest procés creatiu, la falta de caràcters en cursiva els portà a buscar la inspiració en un llibre de Giovanni Tagliente imprès el 1524.

Anatomia del tipus BemboModifica

Característiques principalsModifica

  • Modulació obliqua.
  • Contrast mitjà entre els traços amples i els fins.
  • Ascendent obliqua traçats terminals en els peus de les lletres de caixa baixa.
  • Pes i color mitjà en la seva aparença general.
  • Traçats d'acabament enquadrat més lleugers que les de tipus Humanístics.
  • Filet horitzontal de la "e" de caixa baixa.
  • Caixa alta més baixa que les ascendents de caixa baixa.

EsquemaModifica

 

Les fonts de Monotype relacionadesModifica

Poliphilus (1923) i Blado (1923)Modifica

El 1923 Monotype va dissenyar dues fonts tipogràfiques inspirades en el mateix període d'impressió i cal·ligrafia italiana: la romana Poliphilus i la cursiva Blado. De traç més excèntric i irregular que la elegant línia de Bembo per a evocar la sensació d'impressió antiga. Es van mantenir en el catàleg de Monotype i van ser digitalitzades, però avui en dia són poc conegudes. Per tant, Bembo pot ser vista com una iteració d'un concepte de disseny preexistent cap a l'atractiu del mercat de masses. Agafant la idea bàsica del disseny de Francesco Griffo i, a diferència de Poliphilus, actualitzant l'aparença perquè coincideixi amb la impressió més sofisticada possible de la dècada de 1920. El nom original de Bembo fou "Poliphilus Modernised".[3][4]

Poliphilus fou creada per Pierpont[5] i porta el nom del llibre Hypnerotomachia Poliphili, un dels llibres més famosos de Manuzio en caràcters llatins, que va ser imprès amb la mateixa romana de De Aetna però amb les majúscules retallades. Treball realitzat per a la Societat Medici, que planejava crear una traducció a l'anglès.[1]

Blado és la primera cursiva que s'inclou dins del programa de Monotype per a recuperar fonts clàssiques endegat per Morison. Porta el nom de l'impressor Antonio Blado que el 1539 s'encarregà de la impressió d'una obra de Paolo Giovo. Monotype s'inspirà en aquella impressió, Morison la va descobrir en el manual de cal·ligrafia d'Edward Johnston Writting, iluminating and lettering. Tot i això, l'origen d'aquesta cursiva data de 1526 de la ma d'Arrighi, qui per aquells moments dissenyà la segona de les seves fonts basades en l'escriptura cancelleresca. Les cursives d'Arrighi i Blado, que eren col·legues, mostren petites diferències.[6][7]

Morison preferia la romana Bembo i menystenia Poliphilus. Morison mantenia que Pierpont es va preocupar d'imitar el resultat imprès i no l'esperit en que es va dissenyar aquella font. Així s'imita fins i tot, totes les distorsions causades per la tinta i els tipus erosionats per la pàgina impresa.[5] Per altra banda, a diferència de Bembo, totes dues presentaven una Y d'influència grega amb el cap corbat, com en l'original.[8][9]

Centaur (1914/1929)Modifica

Centaur fou elaborada el 1914 pel dissenyador de llibres nord-americà Bruce Rogers, originalment per a ser la tipografia pròpia del Metropolitan Museum of Art. Monotype va publicar-la al mateix temps que la Bembo (1929).[10] Aquesta romana està inspirada en l'obra del tipògraf francès Nicolas Jenson que treballà a Venècia al voltant de 1470, en un període lleugerament anterior al renaixentista italià de Bembo. La cursiva de Centaur fou dissenyada per Frederic Warde, com en Bembo, es basa en una versió lliure de l'obra d'Arrighi del voltant de 1520. Comparada amb Bembo és una mica més lleugera d'estructura, quelcom notablement visible en la versió digital. Penguin sovint l'utilitzava per a capçaleres i títols d'edicions "clàssiques", particularment en les majúscules i les cursives; les minúscules no harmonitzen tan eficaçment amb Bembo a causa de la variabilitat formal de la lletra, com la "e" inclinada.[11]

Griffo (1929) i Dante (1955)Modifica

Tot i que Bembo va dominar la impressió dels llibres britànics durant el segle XX, John Dreyfus afirmava "Morison no estava del tot satisfet per la forma en què la romana Griffo havia estat retallada", sentint que "l'encant real de l'original no s'havia aconseguit en el retallat mecànic". El seu amic i impressor Giovanni Mardersteig va fer dos intents de dissenyar una renovada versió per a ser emprada a la selecta gràfica de la seva propietat, la prestigiosa Officina Bodoni. Primer, seguint el consell de Morison, fou tallat a mà pel gravador Charles Malin, que alguns anys després va retallar una versió de Perpetua per Morison.[12] Aquest revival de "Griffo" més acurat (1929) es va emprar en impressións a mà i no fou desenvolupat per al seu ús fora de l'empresa de Mardersteig.[13]

A la dècada de 1940, Mardersteig va desenvolupar plans per a un segon disseny, Dante, que va ser novament tallat per Malin lentament a partir de 1946, també fou adquirit per Monotype. Monotype Dante Series 592, Dante Semi Bold Series 682 i Dante Titling Series 612, només van ser produïts en mides Didot.[14] Dante es considerada com la tipografia inspirada en l'obra de Francesco Griffo més acurada i consistent.[15][16]

Fonts per a títolsModifica

Monotype va crear diverses fonts per a títols basades en la impremta del Renaixement, quan els tipus eren de fusta, que podrien ser considerades complementàries a Bembo: Bembo Titling basada directament en les majúscules de Bembo, però amb especial cura per a adaptar-se a una mida de text més gran i la geomètrica Felix Titling del 1934, inspirada en les majúscules humanistes dissenyades per Felice Feliciano el 1463. A la dècada dels 40 del segle XX, mentre encara era vigent la tipografia amb tipus metàl·lics, Monotype va emetre una versió de Centaur, sovint emprada per Penguin. Les digitalitzacions de Monotype de la font Centaure no l'inclouen.[17]

Digitalitzacions i derivadesModifica

Digitalitzacions MonotypeModifica

Monotype va llançar dues digitalitzacions diferents Bembo i posteriorment Bembo Book (2005),[18] una font de mostra per a majúscules, més refinada, Bembo Titling[19][20] i el disseny en cursiva alternatiu Monotype Fairbank, també conegut com Narrow Bembo, d'Alfred Fairbank (1928).[21][22] Bembo Book es considerada millor per ser més gruixuda i més adequada per al cos del text, així com per oferir una R més curta, conferint un millor espaiat.[23]

La primera digitalització de Bembo es va considerar un fracàs. S'observaren dos problemes principals: la digitalització a partir de dibuixos, va produir models que en general eren massa prims. A més, les relacions entre les parts primes i les gruixudes havien quedat desvirtuades;[24] Sebastian Carter va assenyalar que la M es va dibuixar massa ampla. Provocant que les proporcions de la font digital semblessin errònies, allunyant-se de la subtilesa de la tipografia metàl·lica. El llançament per a fotocomposició, fou en tres mides òptiques diferents per a diferents mides d'impressió. El futur executiu de Monotype Akira Kobayashi va declarar:

"Em vaig esgarrifar. Cap dels caràcters semblava Bembo! Per un moment, em vaig quedar glassat davant de l'ordinador, pensant en escriure una carta de queixa a l'empresa per enviar-nos una font equivocada. Després d'un temps vaig corroborar la Bembo Italic i a poc a poc vaig començar a adonar-me que les fonts eren Bembo. Em vaig calmar prou com per a recordar que la tipografia va ser dissenyada originalment per a tipus de metall i la majoria dels caràcters i textos que vaig veure es van dissenyar per a tipus de metall en la mida del text. És per això que les imatges dels caràcters no es poden superposar. Sabia que una tipografia metàl·lica estava tallada o dissenyada per separat per a cada mida, però una composició cinematogràfica o una versió digital és un encàrrec que té proporcions dissenyades per a la reducció i l'ampliació. Estava aclaparat en veure l'enorme bretxa. Llavors vaig mirar els tipus utilitzats en les impressions òfset occidentals per veure l'ús digital de bembo ... els tipus que van ser dissenyats originalment per al metall calent sovint semblaven massa prims i lleugers ... Bembo Book és més o menys el que es desitjava."

Mentre que Bembo Book es considera la digitalització millorada, l'original continua oferint els avantatges de dos pesos addicionals (semi- i extra-negreta) i estils infantils amb caràcters simplificats l'a i la g s'assemblen a l'escriptura a mà alçada; per l'aspecte més lleuger també pot ser emprat en equips d'impressió amb major difusió de tinta. Les llicències creuades han provocat que es posi a la venda per diversos proveïdors, sovint a preus molt baixos. Un exemple significatiu és Fontsite que va obtenir els drets per revendre un derivat de la digitalització original, utilitzant el nom alternatiu Borgia i Bèrgam, actualitzant-lo mitjançant característiques addicionals d'OpenType, com ara petites majúscules i caràcters alternatius històrics. Cap de les dues versions inclou les digitalitzacions de les versions de mida més gran de Bembo, que tenien un disseny més selecte i elegant.

Altres fonts inspirades en GriffoModifica

Jack Yan va llançar JY Aetna el 1995 per a la seva foneria tipogràfica JY&A Fonts fundada a Wellington, Nova Zelanda.[18][25] Es considera que la mida òptima per aquesta font és al voltant de 14 pt, essent indicada per a títols o subtítols, més que per al cos del text.[26]

Un dels principals competidors professionals de Bembo és Agmena, creat per Jovica Veljović i llançat per Linotype el 2014. Pensat com un disseny serif unificat que dona suport als alfabets romans, grecs i una sèrie d'alfabets ciríl·lics com el serbi, presenta una cursiva més cal·ligràfica que la de Bembo amb majúscules allargassades, florides i suport per a les lligadures gregues.

Una interpretació més separada dels dissenys de Griffo és Iowan Old Style, dissenyada per John Downer i també llançada per Bitstream. Amb una altura de la x més gran (lletres més altes en minúscules) que en Bembo, orientada a la impressió i amb les influències de la senyalització (antiga professió de Downer), pretenia ser particularment clara per a la lectura a distància, en pantalles i en senyalització. És una tipografia per defecte a l'aplicació Apple Books.

No explícitament influenciat per Bembo, sinó també influenciat per Griffo és Minion de Slimbach. Llançada per Adobe, una enquesta de 2008 la va classificar com una de les tipografies més populars utilitzades en la impressió d'alta qualitat moderna.

A més de dissenys d'inspiració similar, s'han realitzat una sèrie de llançaments no oficials de Bembo en els períodes de la fotocomposició i de la digitalització, reflectint la manca d'una protecció eficaç de la propietat intel·lectual per a les tipografies. Diverses versions no oficials van ser llançades durant el període de fotocomposició sota noms alternatius; Per exemple, una versió no oficial de fotocomposició va ser l'anomenada "Biretta" en honor del barret usat pel clergat catòlic romà, i una altra d'Erhard Kaiser va ser creada a Typoart, la impremta de l'Alemanya Oriental, fora de l'abast de les lleis occidentals de la propietat intel·lectual.[27][28] En el període digital, Rubicon va crear una versió anomenada "Bentley" destinada a mides petites i Bitstream va fer una versió sota el nom d'"Aldine 401".[29] El seu llicenciatari ParaType més tard va crear un conjunt de caràcters ciríl·lics el 2008. El nom "Bembo" segueix sent una marca registrada de Monotype i no es pot utilitzar per a descriure aquests clons.

Tipografies lliures o de codi obertModifica

Dos dissenys de codi obert basats en Bembo són Cardo i ET Book. La tipografia Cardo, desenvolupada per David J. Perry per al seu ús en estudis acadèmics clàssics, incloent el grec i l'hebreu, estan disponibles lliurement sota la SIL Open Font License. Descontent per la primera digitalització de Bembo, l'estadista i dissenyador Edward Tufte va encarregar una digitalització alternativa per als seus llibres, de vegades anomenada 'ET Bembo'. La va publicar com una font de codi obert anomenada 'ET Book' el setembre de 2015.[30][31]

Tipografies d'ús privatModifica

L'aeroport de Heathrow i altres aeroports britànics van utilitzar una adaptació molt divergent de Bembo durant molts anys. Dissenyada per Shelley Winters i anomenada BAA Bembo o BAA Sign, és molt emfàtica amb l'alçada de l'altura de la x.

La National Gallery de Londres va utilitzar Bembo, la seva font corporativa, per a esculpir el seu nom a la façana.

La tipografia anomenada Yale, fou desenvolupada per Matthew Carter com a font corporativa de la Universitat Yale, es basa en el treball de Griffo; la Universitat Yale va encarregar una font personalitzada a Carter, membre de la facultat universitària, després d'estar insatisfet amb les versions digitals de Bembo. Carter va comentar sobre el disseny que "John Gambell, l'impressor de la Universitat Yale que va iniciar i va dirigir el projecte, també li va agradar la idea d'una versió aldina ... La Bembo de Monotype s'havia emprat prèviament per a les impressions de la universitat, de manera que hi havia un precedent útil." És disponible exclusivament per als "estudiants de Yale, empleats, i contractistes autoritzats per al seu ús en publicacions i comunicacions de Yale. No es pot utilitzar amb fins personals o empresarials, i no es pot distribuir al personal no Yale."[18]

El 1966, IBM va proposar una versió tipogràfica aldina, l'anomenada Aldine Roman, com una de les fonts per a la Selectric Composer.[32][33] Es tractava d'una màquina d'escriure elèctrica amb el mecanisme de la pilota de golf ultra-premium, destinada a produir una còpia per a l'ampliació fotogràfica per a projectes d'impressió de petita escala, o per a documents d'oficina d'alta qualitat. Posteriorment, el sistema va esdevenir un producte de transició, ja que fou desplaçat per la composició més barata i després a la dècada de 1980 pels processadors de textos i ordinadors de propòsit general.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 The Aldine Press: Catalogue of the Ahmanson-Murphy Collection of Books by Or Relating to the Press in the Library of the University of California, Los Angeles : Incorporating Works Recorded Elsewhere (en anglès). Los Angeles: University of California Press, 2001-01-01, p. 22-25. ISBN 978-0-520-22993-8. 
  2. «Pietro Bembo (1470–1547) De Aetna | Aldus Manutius» (en anglès americà). [Consulta: 24 gener 2021].
  3. «Poliphilus in use». Fonts in use. [Consulta: 10 gener 2021].
  4. Re, Margaret; Drucker, Johanna; Carter, Matthew; Mosley, James; Gallery, Albin O. Kuhn Library &. Typographically Speaking: The Art of Matthew Carter (en anglès). Princeton Architectural Press, 2003-07, p. 32. ISBN 978-1-56898-427-8. 
  5. 5,0 5,1 Re, Margaret. Typographically Speaking: The Art of Matthew Carter. Princeton Architectural Press, 26-09-2003, p. 32. ISBN 1568984278. 
  6. «Los tipos cursivos: orígenes y evolución», 16-12-2006. [Consulta: 13 febrer 2021].
  7. «Blado® Font Family Typeface Story» (en anglès). [Consulta: 13 febrer 2021].
  8. Colonna, Francesco. Hypnerotomachia Poliphili. Venècia: Impremta Aldina, 1499. 
  9. «Monotype Poliphilus». [Consulta: 23 febrer 2021].
  10. Heller, Steven. «The Rise of Centaur» (en anglès), 14-09-2016. [Consulta: 11 gener 2021].
  11. alib-ms. «Centaur font family - Typography» (en anglès americà). Microsoft. [Consulta: 10 gener 2021].
  12. «Perpetua/Haarlemmer - Fonts.com» (en anglès). [Consulta: 10 gener 2021].
  13. Lawson, Alexander. Anatomy of a typeface. Penguin Group, 1990, p. 100. 
  14. «Dante in use». Fonts in use. [Consulta: 10 gener 2021].
  15. UTD, Redacción. «Grandes maestros de la tipografía: Hans Mardersteig | UnosTiposDuros» (en castellà). [Consulta: 10 gener 2021].
  16. «Digital Type Archaeology 1.1». Bigelow & Holmes. [Consulta: 10 gener 2021].
  17. «Jan Tschichold at Penguin Books: A Resurgance of Classical Book Design». [Consulta: 31 gener 2021].
  18. 18,0 18,1 18,2 «Bembo». The Typehead Chronicles. [Consulta: 10 gener 2021].
  19. «Font Family Page». My Fonts. [Consulta: 2 febrer 2021].
  20. says, Simon Dunford. «All About Titling Fonts | CreativePro Network» (en anglès americà), 21-06-2017. [Consulta: 10 gener 2021].
  21. «▷ Bembo (tipo) • TIPOS con CARÁCTER | blog sobre tipografía» (en castellà), 15-08-2011. [Consulta: 10 gener 2021].
  22. «Former Chairmen - The Society of Scribes and Illuminators» (en anglès britànic). [Consulta: 2 febrer 2021].
  23. Shaw, Paul. «Flawed Typefaces» (en anglès), 12-05-2011. [Consulta: 10 gener 2021].
  24. Hendel, Richard. Aspects of Contemporary Book Design (en anglès). University of Iowa Press, 2013-06-15, p. 252. ISBN 978-1-60938-175-2. 
  25. «JY Aetna». Identifont. [Consulta: 2 febrer 2021].
  26. «JY Alia, A new typeface family by Jack Yan». [Consulta: 2 febrer 2021].
  27. «VEB Typoart’s typefaces, more than 25 years later — Blog» (en anglès americà), 26-07-2019. [Consulta: 15 gener 2021].
  28. «Typoart « MyFonts». [Consulta: 15 gener 2021].
  29. «Aldine BT Font | Fontspring» (en anglès). [Consulta: 17 gener 2021].
  30. «Edward Tufte forum: ET software? ET Bembo?». [Consulta: 15 gener 2021].
  31. «ET Book · Edward Tufte on GitHub». [Consulta: 18 gener 2021].
  32. «A Short History of Type». [Consulta: 17 gener 2021].
  33. TopList. «Ball Choices: IBM Selectric typewriter Ball» (en indonesi). [Consulta: 17 gener 2021].

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica