Viquipèdia

Bjǫrn Járnsíða

Björn Costat de Ferro o Björn Costelles de Ferro (nòrdic antic: Bjǫrn Járnsíða, islandès: Björn Járnsíða, suec: Björn Järnsida, danès: Bjørn Jernside; llatí medieval: Bier Costae ferreae) fou un rei llegendari de Suècia que hauria viscut en algun moment del segle ix.[1] Björn Costelles de Ferro ha estat considerat el fundador de la dinastia Munsö . A inicis del segle xviii es va proposar que un túmul de l'illa de Munsö era la seva tomba (Björn Järnsidas hög. Hög, del nòrdic antic haugr, significa túmul).[1] Segons fonts medievals era un dels fills del rei (llegendari) Ragnar Lodbrok.

Infotaula de personaBjǫrn Járnsíða
Nom original(nb) Björn Járnsíða Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle IX Modifica el valor a Wikidata
Mortvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMunsö Modifica el valor a Wikidata
Monarca de Suècia
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
ProfessorsHasting Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaCasa de Munsö Modifica el valor a Wikidata
FillsErik Björnsson (en) Tradueix, Refil Björnsson (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ParesRagnar Lodbrok Modifica el valor a Wikidata  i Lagertha Modifica el valor a Wikidata
GermansSigurd Ragnarsson, Ivar el Sense-ossos, Ubbe Ragnarsson, Halfdan Ragnarsson i Hvitserk Modifica el valor a Wikidata
Find a Grave: 15927149 Modifica el valor a Wikidata
Él túmul de Björn Costat de Ferro (Björn Järnsidas hög) a l'illa de Munsö, en el llac Mälaren, Suècia. El túmul és coronat per una pedra amb la Inscripció Rúnica d'Uppland 13.

Algunes històries parlen de possibles fills o nets de Björn Costelles de Ferro, entre ells Björn a Haugi, i Erik Björnsson.[cal citació]

Fonts de la tradició llatina modifica

Els Annales Bertiniani i el Chronicon Fontanellense esmenten un cap viking anomenat Berno que va saquejar al llarg del Sena en la dècada del 850. Cap a l'any 1070, Guillem de Jumièges s'hi va referir com Bier Costae ferreae (Costellam de ferro), i diu que era Lotbroci regis filio (fill del rei Lodbrok).[2] Björn era un dels caps més prominents dels grups de vikings danesos que en aquesta dècada saquejaren el regne dels francs des d'assentaments més o menys permanents a les boques del Rin, l'Escalda, el Somme, el Sena, el Loira i la Garona, que van seguir el raid de Reghinerus (Ragnarr Lodbrok) contra París de 845.[3]

Els anys 859-862, Björn i Hasting (que algunes fonts fan amic del seu pare i altres germà seu) van conduir el segon gran raid viking pel Mediterrani – el primer havia tingut lloc el 843 i havia arribat fins a Sevilla i Còrdova. Després d'intentar un saqueig a les costes gallegues van traspassar l'Estret de Gibraltar i van atacar la costa del Marroc on van fer nombrosos presoners que van portar a Irlanda, segons les Annals Irlandeses. Retornant al sud van fer saqueigs a Múrcia, les Illes Balears i seguint la costa de la Península Ibèrica van atacar Barcelona i el Rosselló, on van penetrar terra endins fins a Arles. Després de passar l'hivern a la Camarga van saquejar diverses ciutats provençals i remuntaren el Roina fins a Valença. Finalment es van dirigir a Itàlia on van capturar Pisa i Luni, en una de les gestes més celebrades a les tradicions escandinaves.[3] Segons recull Dudon de Saint-Quentin, els vikings van decidir saquejar Luni, creient que era Roma, però no van poder franquejar-ne la muralla. Van idear, doncs, un pla per entrar-hi per engany: Hasting va enviar missatgers al bisbe amb el missatge que, malat i agonitzant, volia convertir-se, rebre els sacraments cristians en el seu llit de mort i ser enterrat en terra sagrada. Acompanyat per una petita guàrdia d'honor, va ser dut dins l'església per al funeral, on va sorprendre els clergues alçant-se del taüt. L'escamot viking es va obrir pas fins a les portes de la ciutat i les va obrir, permetent l'entrada de la resta de l'exèrcit.[4][5] Carregant el botí de les seves victòries al Mediterrani (també van fer saqueigs a Sicília i al nord d'Àfrica) Björn i Hasting van emprendre la tornada, però a l'Estret de Gibraltar van trobar una flota de l'Àndalus que els esperava. Els andalusins els van atacar amb catapultes que llençaven una forma de foc grec. En un combat desesperat, els vikings van perdre 40 vaixells, però la resta de la seva flota va poder tornar a Escandinàvia, on Björn va viure la resta de la seva vida com un home ric.

Fonts de la tradició escandinava modifica

Saga dels Fills de Ragnar modifica

La ''Saga dels Fills de Ragnar'' (Ragnarssona þáttr) el presenta com un dels fills del rei escandinau Ragnar Lodbrok i la seva esposa Aslaug i diu que tenia com germans Ivar el Desossat, Hvitserk, Ubbe, Halfdan i Sigurd Serp-a-l'ull, a més dels germanastres Fridleif, Eric i Agnar, fills de Ragnar i la seva la primera esposa.

Liderats per Ivar el Desossat, els fills de Ragnar, Björn entre ells, van deixar Suècia per conquerir territoris a Dinamarca: Selàndia, Reidgotaland (avui Jutlàndia), Gotland, Öland i altres les illes menors, i es van assentar a Lejre a Selàndia.

Eric i Agnar van tornar a Suècia, navegant fins al Llac Mälaren, des d'on van enviar un missatge al rei Eysteinn Beli demanant-li que es sotmetés als fills de Ragnar. A més, Eric va demanar Borghild, la filla de Eysteinn, per muller. Eysteinn va respondre que ho havia de consultar amb els caps suecs, els quals van rebutjar l'oferta i van ordenar atacar. A la batalla, les forces d'Eric i Agnar van ser derrotades pels suecs, Agnar va morir i Eric va caure presoner.

Eysteinn va oferir a Eric terres a Uppsala öd (la Suècia controlada pels Nòrdics germànics) i casar-se amb Borghild, com a wergeld (compensació) per la mort d'Agnar. Però Eric va dir que, després d'una derrota com aquella, l'únic que desitjava era triar el dia i la forma de la seva pròpìa mort. Va demanar morir sobre un llit de llances plantades amb la punta amunt, que l'alçaven sobre els homes que havia conduït a la mort. El seu desig li va ser concedit.

A Selàndia, Björn, Aslaug i Hvitserk van rebre la notícia mentre jugaven a tablut. Cercant venjança, van embarcar-se cap a Suècia amb un gran exèrcit. Aslaug, prenent el nom de Randalin, va anar a l'encontre d'Eysteinn per terra encapçalant un exèrcit de cavalleria. En una gran batalla van matar el rei suec.

Björn va prendre part en l'expedició dels fills de Ragnar contra Ælla II de Northúmbria per venjar la mort del seu pare, que va conduir a la conquesta de York, a la creació del Danelaw - el regne viking a l'est d'Anglaterra - [3] i al suplici del rei Ælla amb l'àguila de sang.[a]

Després, Björn i els seus germans es van dedicar al saqueig a Anglaterra, Gal·les, França i la Mediterrània Occidental, on va tenir lloc la presa de Luna. Quan van tornar a Escandinàvia, es van dividir el reialme del seu pare i Björn Costelles de Ferro va quedar-se Uppsala öd.

Altres fonts modifica

La Hervarar saga explica que Eysteinn Beli va ser mort per Björn i els seus germans, tal com diu la Saga de Ragnar Lodbrok, i que van conquerir tota Suècia (que aleshores era el terç sud de l'actual). Quan Ragnar va morir, Björn va heretar-la. Va tenir dos fills, Refil i Erik Björnsson, que va esdevenir el seu successor al tron suec. Segons la Saga d'Eric el Roig, Björn va tenir un fill anomenat Asleik (Aslak), que va ser avantpassat de Thorfinn Karlsefni.

En la ficció modifica

És un dels principal personatges de la sèrie de televisió Vikings, interpretat com a nen per Nathan O'Toole, i com a home jove per Alexander Ludwig. Es basa aproximadament en el que n'expliquen les sagues, però se'l fa fill de Lagertha (personatge que tampoc apareix a la Saga dels Fills de ragnar) i no d'Aslaug. Al contrari del que diu la tradició, també se'l presenta com el més gran dels germans.[9]

Notes modifica

  1. ↑ El ritual hauria consistit en torturar la víctima obrint-li l'esquena amb un ganivet i separant-li les costelles a banda i banda, de manera que semblessin les ales esteses d'un àguila. Tanmateix, a tota la literatura nòrdica, aquest suplici només apareix esmentat en relació a aquest episodi i de forma poc clara, i en una saga islandesa molt posterior, cosa que ha donat peu a força elucubracions pels especialistes.[6][7][8]

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 Lagerquist 1997:24
  2. ↑ Kings and kingship in Viking Northumbria, per Rory McTurk (Universitat de Leeds) Arxivat 26/09/2008, a Wayback Machine.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Bury, John Bagnell. «The Vikings». A: The Cambridge Medieval History (pdf). 3 - Germany and the Western Empire. Plantagenet Publishing, 1922 [Consulta: 23 febrer 2018]. 
  4. ↑ Meulder, Marcel A.J. «Le stratagème normand de l'"homme mort" pour s'emparer d'une place forte a-t-il une origine indo-européenne?» (en (francès)). Classica et Mediaevalia. Museum Tusculanum Press [Copenhaguen], 64, 20-11-2014, pàg. 287-366 [Consulta: 15 febrer 2018].
  5. ↑ Albu Hanawalt, Emily «hasting Dudo of Saint-Quentin: The Heroic Past Imagined». The Haskins Society Journal 6: Studies in Medieval History. Boydell & Brewer, 6, 1995, pàg. 111-118. ISSN: 0963-4959 [Consulta: 15 febrer 2018].
  6. ↑ Sprague, Martina. Norse Warfare: The Unconventional Battle Strategies of the Ancient Vikings (pdf). Hippocrene Books, 2007 [Consulta: 23 febrer 2018]. 
  7. ↑ Ferguson, Robert. «The Danelaw 1: occupation». A: The Hammer and the Cross: A New History of the Vikings (pdf). Penguin UK, 2009 [Consulta: 14 març 2018]. 
  8. ↑ Horspool, David. «2 - Birds of prey: the Vikings, pp. 44-47, "The blood-eagle"». A: King Alfred: Burnt Cakes and Other Legends (pdf). Harvard University Press, 2006 [Consulta: 14 març 2018]. 
  9. ↑ «Bjorn Ironside, Ragnar Lothbrok's Son - Mythologian.Net» (en anglès). [Consulta: 14 abril 2017].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bjǫrn_Járnsíða&oldid=33199252»