Bombardeig de Lleida (novembre de 1937)

atac aeri del 1937

El bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 per part de les tropes feixistes va causar més de 250 morts i uns 500 ferits i va ser un dels atacs aeris més sagnants i indiscriminats ocorreguts durant la Guerra Civil Espanyola.[1] La ciutat de Lleida, en aquella època republicana, tenia 36.119  habitants, segons l’últim cens que es va fer abans de la guerra.

Plantilla:Infotaula esdevenimentBombardeig de Lleida
Imatge
Map
 41° 37′ 00″ N, 0° 38′ 00″ E / 41.6167°N,0.6333°E / 41.6167; 0.6333
Tipusbombardeig aeri d'una ciutat Modifica el valor a Wikidata
Part debombardeos en la guerra civil española (es) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Data2 novembre 1937 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióLleida Modifica el valor a Wikidata
Estatzona republicà Modifica el valor a Wikidata

El bombardeig modifica

 
Aviació legionària

Faltaven cinc minuts per a tres quarts de quatre de la tarda del 2 de novembre de 1937 quan nou avions de l’aviació legionària italiana Savoia-Marchetti S.M.79 que havien sortit de Sòria van atacar la ciutat de Lleida amb 320 bombes de diferents calibres i 64 bombes incendiàries de 2 kg. L’ofensiva va durar cinc minuts i sobre la ciutat van caure 12.600 kg. de bombes, que van causar la mort d’almenys 250 persones i ferides a altres 500 ciutadans, a més de la destrucció de nombrosos edificis.[1] D’entre totes les víctimes cal destacar les de l’escola del Liceu Escolar de Lleida, que va comportar la mort d’almenys 50 nens i nenes d’entre 12 i 13 anys.

Posteriorment, els avions feixistes van girar a les comportes del Segre i, en vol rasant, van continuar bombardejant primer i metrallant després la població que hi havia pel marge del riu, al barri de Cappont, deixant la ciutat sembrada de cadàvers i ferits.

Les bombes es van llençar a la plaça Catalunya i als carrers Blondel, Major, Sabaters, Estereria, rambla de Ferran i al barri del Canyeret, situat a la falda de la Seu Vella, tocant a la plaça Sant Joan. Aquesta era la zona més vital de la ciutat i, a l’hora de l’atac aeri, els carrers eren plens de gent, ja que les botigues estaven a punt d’obrir i els nens i nenes acabaven d’entrar a les escoles.

La zona més castigada va ser el carrer Blondel, on van caure dues bombes de gran calibre, una d’elles a l’edifici del Liceu Escolar, que va matar almenys una cinquantena d’alumnes i una professora. Al mateix edifici hi havia un taller de costura de la casa Singer i algunes de les 17 noies que hi treballaven també van morir. Com també ho va fer un matrimoni de l’últim pis de l’edifici, que regentava l’emissora de Ràdio Lleida.[1]

Al mateix carrer, els avions van metrallar unes 60 dones i els seus fills petits que esperaven que obrissin les portes del Mercat de Sant Lluís.

Davant del Liceu Escolar també van ser bombardejades tres cases i, en un pis del carrer Major, van morir tretze nois d’entre 13 i 14 anys i la mestra que els feia classes de repàs. El treballador d’una farmàcia que hi havia als baixos de l’edifici també va morir enterrat sota la runa. La imatge de la seva dona plorant el cadàver va ser immortalitzada pel fotògraf Agustí Centelles, que va saber testimoniar el drama humà i la violència d’un dels episodis més colpidors de la Guerra Civil a Catalunya. El seu arxiu és una crònica fotogràfica que incorpora una nova iconografia de la guerra sense precedents.

Altres bombes van caure sobre uns blocs de pisos del carrer Sabaters i Estereria, provocant més víctimes entre els veïns, així com entre nombrosos vianants i un motorista. A la rambla Ferran un projectil de gran calibre va caure sobre el Col·legi Ibèric, tot i que sortosament no va esclatar, si no hagués pogut provocar una matança semblant a la del Liceu, ja que també era ple d’escolars.[1]

Després del llançament de les bombes, els avions van girar a les comportes del Segre i van anar metrallant en vol rasant als ciutadans que hi havia a la banda esquerra del pont del riu i un autobús de la línia. Uns avis que prenien el sol a les escales del pont del riu també van quedar destrossats per les bombes. Durant aquest recorregut, els avions anaven llançant bombes petites de tota mena atemorint a la població, que corria sense esma pels carrers de la ciutat buscant aixopluc.

Objectius civils modifica

Malgrat que el Front d’Aragó era relativament a prop, la gent sentia la guerra com una cosa llunyana, fins que el 2 de novembre de 1937, va patir el primer i cruelíssim atac.

El camí triat pel bombardeig, en el qual no hi havia cap possible objectiu militar, va ser l’artèria més vital de la ciutat. Un cop acabat el bombardeig, els avions Savoia Marchetti S.M.79 van retornar a la base aèria de Sòria, de la qual havien sortit a les 14.15 h i a la que van arribar a les 17.05. Les sirenes d’alarma no van funcionar i les bateries antiaèries no van fer cap diana.[2]

El bombardeig sobre poblacions civils es va estrenar en la Guerra Civil Espanyola i aquesta pràctica va resultar habitual en les posteriors guerres del segle XX.[3] Aquestes accions van ser possibles gràcies a les millores tecnològiques i als suports internacionals d’ambdós bàndols, tot i que toparen amb fortes protestes de l’opinió pública espanyola i forana.[4]

Els bombardeigs afectaren de manera indiscriminada zones urbanes en què sovint no hi havia cap objectiu militar important. Tot i que es destinaren molts esforços a salvaguardar la població, fou evident la manca de recursos econòmics i humans per a la construcció de refugis, especialment en ciutats com Lleida.[3]

Els primers dies d’octubre de 1937 es va produir un petit atac en les proximitats de la ciutat. També es van produir algunes incursions els dies 12 i 15 d’octubre als voltants de la ciutat sense produir víctimes ni danys importants, però sí creant una sensació d’inseguretat entre els lleidatans.[4] Però el bombardeig que marcaria la història i la memòria dels lleidatans va ser el del 2 de novembre.

El camí triat pel bombardeig estava allunyat de qualsevol objectiu militar; per tant, l’estratègia dels feixistes era fer tant mal com fos possible a les persones innocents i desprotegides de la ciutat, per enfonsar-los la moral. Els atacs a les ciutats obertes havien estat denunciats a la Societat de Nacions, però els feixistes no van fer cap mena de cas de les advertències de cap organisme internacional.[2]

Víctimes modifica

La dificultat més gran per quantificar el nombre de víctimes és causa de la desaparició del llibre del registre civil de Lleida, en un intent de les tropes rebels de silenciar l'atac. Així i tot, es van fer diversos balanços de víctimes humanes.

La premsa de l’època va recollir les declaracions fetes pel Comissari de la Generalitat a Lleida, Joaquim Vilà, el 16 de novembre de 1937 que parlava de més de 750 víctimes entre morts i ferits (*Diari UHP de 16 de novembre de 1937).

Una nota del ministeri de Defensa que tots els diaris havien publicat el 4 de novembre va donar la xifra de 120 morts, tot i que tres dies més tard, el diari La Vanguardia va pujar la xifra a 250 morts.

Segons un infermer de l’Hospital Intercomarcal (actual Santa Maria) es van comptabilitzar més de 300 víctimes a causa del bombardeig (Joan Blavia. Memorias de un soldado en tiempos de la Guerra de España. Dietari de l’infermer Joan Blavia (1920-2001)).[1]

Per la seva banda, l’oficial del registre civil també situava en més de 300 el nombre de persones víctimes de l’atac. El llibre del registre fa desaparèixer durant la postguerra, així com el diari de Lleida U.H.P. que recollia la llista nominal de 173 víctimes mortals.

S’han documentat fins a 210 morts, als quals potser cal sumar-ne quaranta o cinquanta més que correspondrien a víctimes indocumentades. El grup més nombrós de víctimes van ser nens i nenes. Només al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes, hi van morir més de seixanta alumnes.[5]

Ningú es posava d’acord a l’hora d’establir una xifra de víctimes. Actualment, es disposa d’una llista nominal de 223 morts.[1] Va haver-hi cossos que no es van trobar mai, ja que les bombes incendiàries els van convertir en cendres. Els infants van ser les víctimes proporcionalment més nombroses i els que van veure de més a prop els efectes del bombardeig sobre els seus companys.[6]

En referència als ferits, els hospitals van quedar col·lapsats. Els hospitals de sang no donaven l’abast a recollir la solidaritat dels lleidatans. Molta gent va participar en les tasques de desenrunament; fins i tot vingueren voluntaris de pobles veïns.

La infraestructura sanitària d’una ciutat petita com era la Lleida d’aquells anys, forçosament havia de ser insuficient per fer front a aquella malvestat. Malgrat tot, l’Hospital Intercomarcal, el Dispensari Municipal “Gota de llet”, i l’edifici del Col·legi dels Maristes, habilitat com a hospital de campanya utilitzant voluntaris com a personal sanitari, van ser els que des del primer moment van acollir les víctimes.

De tots tres, el més important era l’Hospital, situat als afores de Lleida, ja devia estar bastant ple, atès que era el centre que rebia els soldats ferits greus del Front d’Aragó.[1]

Lleida sencera es va bolcar a ajudar les víctimes i les seves famílies. També el Front Popular, les organitzacions sindicals i totes les organitzacions antifeixistes van obrir subscripcions a benefici dels damnificats.

Les autoritats de Lleida temien que aquest bombardeig encengués d’ira la població i comencés, altre cop, la revenja contra la població civil considerada de dretes. Per tal d’evitar-ho, el comandant Sebastián Zamora Medina va fer una sentida al·locució per ràdio: era especialment significatiu que es deixés aquesta responsabilitat en mans del comandant Zamora, ja que una filla seva havia mort en el bombardeig i una altra estava ferida. A partir d’aquest fet la ciutat va canviar i alguns ja en van marxar.[6]

Autoria modifica

Inicialment, l’atac aeri es va atribuir a nou avions trimotors Heinkel de la Luftwaffe de la legió Còndor alemanya. Però aquesta informació va quedar obsoleta gràcies a les noves investigacions, sobretot per l’obertura dels documents de l’aviació italiana, provinents de l’Ufficio Storico dell’Aeronautica Militare de Roma. L’arxiu italià guarda documentació i fotografies referents al bombardeig de Lleida. Els periodistes lleidatans Jordi Guardiola i José Carlos Miranda apunten l’autoria a l’Aviazione Legionaria Italiana en el documental El braç de les fúries, títol que fa al·lusió a un vers del poema La ciutat llunyana, de Màrius Torres. El documental, de Lleida Televisió, reprodueix el bombardeig sobre la ciutat amb el testimoni de supervivents i familiars de les víctimes.[2]

Altres testimonis dels fets es recullen en dos materials audiovisuals d’època: Alas Negras. Bombardeos sobre la retaguardia de Aragón y Cataluña (1937), i Catalunya Màrtir (1938).

Agustí Centelles modifica

Qui realment va documentar les conseqüències del bombardeig de Lleida va ser Agustí Centelles. En aquella època, aquest fotògraf valencià –un dels pioners del fotoperiodisme modern català– treballava com a reporter gràfic del Comissariat de l’Exèrcit de l’Est i tornava a Barcelona procedent del front d’Aragó. En sentir notícies de la brutal agressió, es va traslladar a Lleida per captar-ne les conseqüències. Des de la matinada del dia 3, la seva càmera Leica va fotografiar la desoladora estesa de cadàvers de les víctimes del bombardeig que restava al terra del cementiri. També va captar la desesperació i la incredulitat dels familiars i amics que hi eren per identificar-les. Després, i durant tot el dia, Centelles es va traslladar als carrers del centre i en un segon carret va capturar la desolació, les runes i el dolor provocat per l’atac. En total, la càmera de Centelles va captar 70 instantànies de la barbàrie.

Amb motiu del vuitantè aniversari de l’efemèride, el Museu d'Art Jaume Morera va presentar per primera vegada el reportatge complet del bombardeig realitzat pel fotògraf sota el títol ‘Agustí Centelles i el bombardeig de Lleida, crònica d’un reportatge’. L’exposició va ser el resultat dels dos rodets de 35 fotografies que Centelles va fer i que pertanyien al seu fons personal. Instantànies que durant els anys trenta es van publicar a les rotatòries dels mitjans internacionals. Una setantena d'instantànies que recorden el drama humà i la violència criminal d'un dels episodis més colpidors de la Guerra Civil als Països Catalans.[7]

La mostra no només recollia les fotografies de Centelles, sinó que també contenia una part de la gran cobertura mediàtica que la notícia va tenir arreu del món. Endicott Bulletin, Plattsburgh Daily Press, Ce soir, Rouge-Midi, le Cri du Gard, L’Impartial, L’Œuvre o L’Humanité són alguns dels diaris on va aparèixer en portada, i també va formar part del número 16 de ‘Visions de Guerra i de Reraguarda’, la revista fotogràfica quinzenal editada entre 1937 i 1938 pel Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya.[8]

Aquestes publicacions tenien l’objectiu d’informar l’opinió pública europea per tal que fes pressió als governs dels seus respectius països i els obligués a abandonar l’actitud passiva envers la Guerra Civil Espanyola, passivitat motivada pel pacte de “No-intervenció”.

Quan es va produir el bombardeig de Lleida feia sis mesos del de Gernika, en el qual van influir-hi tant les imatges de la pintura de Picasso . Per això, la premsa internacional va pretendre mostrar que la crueltat a Espanya continuava sent terrible.

El Liceu Escolar modifica

 
Frederic Godàs, fundador del Liceu Escolar de Lleida.

El Liceu Escolar, una de les escoles de referència del moviment de renovació pedagògica que va tenir lloc a la Catalunya del primer terç del segle xx. Fundat el 1906 per Frederic Godàs i Legido i la seva dona, Victorina Vila Badia, tenia per objectiu “... formar uns esperits oberts, senzills, fraterns i en un sentit europeista”.[1]

Pedagog i polític, Godàs s'havia instal·lat a Lleida el 1905, on es va convertir en un dels dirigents més destacats de Joventut Republicana, juntament amb Humbert Torres i Alfred Pereña. Durant aquesta primera etapa, la nova escola es va instal·lar en dos vells casalots del carrer Cavallers. Paral·lelament, es va fundar l’Escola Minerva per a noies, dirigida per Victorina Vila. Entre 1914 i 1920, Godàs també va inaugurar sucursals del Liceu a Balaguer, Castellserà, Bellcaire d’Urgell, el Campell, Almacelles i Bellvís. A partir de 1908, es va publicar un Boletín que recollia la vida de l’escola. El 1913, el Liceu Escolar es va traslladar a un edifici de tres plantes, construït expressament per a aquesta funció, situat a l’avinguda de Blondel, davant per davant de Joventut Republicana. Aleshores era una escola de nens i nenes.

Tanmateix, el projecte no va aconseguir sobreviure gaire temps al seu fundador. El juliol de 1920 Frederic Godàs va morir sobtadament en un viatge a la localitat francesa de Senaillac. La mort del fundador va obrir una crisi en la marxa de l’escola. Per fer front als deutes, Victorina Vila es va veure obligada, en un primer moment, a llogar part de l’edifici i, el 1928, a vendre l’escola a mossèn Joan Montaner, propietari del Col·legi Verdaguer. El nou director va conservar el nom de l’escola, però aquesta va perdre una part de l’ideari que li havia imprès el seu fundador. El canvi va comportar que un grup de mestres, descontents amb la nova orientació, marxés per fundar el Col·legi Ibérico, situat a l’actual rambla de Ferran. Un altre grup va fundar la Sala Montessori, al carrer Major. Quan va ser bombardejat el 1937, el Liceu ja no era aquella escola alternativa d’anys enrere, però que l’edifici fos abatut per les bombes feixistes, sempre tindrà un important valor simbòlic.[5]

Homenatge modifica

 
Escultura en record de les víctimes del Liceu Escolar
 
Placa en homenatge a les víctimes del Liceu Escolar d'exalumnes del centre.

Després de molts anys de silenci obligat i d’oblit, la memòria del Liceu Escolar s'ha anat fent present en la vida quotidiana de la societat lleidatana. Així, el 1998 es va inaugurar la primera passarel·la per a vianants sobre el Segre i se li va donar el nom del Liceu Escolar aprofitant que s'havia construït prop de l'emplaçament de l'antiga escola. D'altra banda, el 10 de setembre de 2006, en el centenari del naixement del centre i per iniciativa de l'Institut Municipal d'Educació, la Paeria va erigir un monument en homenatge a les víctimes d'aquell bombardeig, justament a l'alçada d'on hi va haver el col·legi. L'escultura, titulada Memòria, Dignitat i Vida, obra d'Agustí Ortega, representa una figura humana que ha caigut a terra, i és feta d'una única planxa de ferro, el mateix material de l'exterior de les bombes. La finesa de la planxa i les ondulacions aplicades evoquen la lleugeresa d'una fulla caiguda.[9] Des d'aleshores, s’ha convertit en un lloc de memòria on els lleidatans expressen el dia de l'aniversari del bombardeig el seu rebuig a la brutalitat d'aquella guerra. L'actuació es va reforçar l'any 2010 amb la instal·lació d'un panell informatiu a iniciativa del Memorial Democràtic de Catalunya.[5] I, l'any 2015, es va afegir una placa sota l'escultura amb una llegenda d'exalumnes del Liceu Escolar.

El 2007, coincidint amb el setantè aniversari d'aquell bombardeig, Lleida Televisió va produir el documental El braç de les fúries,[10] en el qual s’aportaven novetats importants sobre el bombardeig, però que en bona part estava dedicat a la memòria de l'escola. Paral·lelament, el diari Segre va editar un col·leccionable sobre el mateix tema.[5]

Des de l'any 2018, l'Ateneu Cooperatiu la Baula convoca els Premis 2N a la lluita antifeixista i per les llibertats a fi de contrarestar el vel de silenci que es va voler imposar sobre els fets que van ocorre arran de la Guerra Civil i del triomf del franquisme. En la seva primera edició, les entitats i persones homenatjades foren: en la Categoria Internacional l'associació Gernika Batzordea per la seva tasca de recuperació de la memòria històrica; en la Categoria Nacional, l'Associació Catalana pels Drets Civils; i en la Categoria Honorífica es va reconèixer el compromís de l'advocat Àlex de Sárraga Gómez.[11]

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Barallat, Mercè. Els bombardeigs de Lleida. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013. ISBN ISBN 978-84-9883-619-6.. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Aisa, Ferran. El liceu escolar de Lleida 1906-1937. Fonoll, 2013. ISBN 9788493919382. 
  3. 3,0 3,1 Sagués San José, Joan. Una ciutat en guerra. Lleida en la guerra civil espanyola (1936-1939). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN ISBN: 978-84-8415-448-8. 
  4. 4,0 4,1 Solé Sabate; Villarroya., Josep Maria; Joan. Catalunya sota les bombes (1936-1939). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986. ISBN ISBN: 84-7202-822-4. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Barrull Pelegrí, Jaume. Ciutadania, espai ubà i memòria a la Lleia del segle XX.. Pagès editors, 2012. ISBN ISBN: 978-84-9975-211-2. 
  6. 6,0 6,1 Solé Sabaté, Josep Maria. Breu història de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 2005. ISBN ISBN : 978-84-297-5746-0. 
  7. «El Museu Morera recull un reportatge fotogràfic d'Agustí Centelles sobre el bombardeig de Lleida». Nació Digital, 03-11-2017.
  8. Marimón, Sílvia «Revista Sàpiens n.41». Lleida, la Gernika catalana, 2006.
  9. «L'escultura "Memòria, Dignitat i Vida", d'Agustí Ortega, homenatja el Liceu Escolar», 09-06-2006. [Consulta: 27 octubre 2018].
  10. Miranda, José Carlos. «Posant veu al silenci». Segre, 22-11-2023. [Consulta: 26 febrer 2024].
  11. «La Baula de Lleida reconeix l'advocat Àlex de Sàrraga amb el premi a la lluita antifeixista». Nació Digital, 31-10-2018.

Vegeu també modifica