Obre el menú principal

La Vanguardia

diari català

La Vanguardia és un diari en llengua catalana i castellana publicat a Barcelona. Va ser fundat el 1881[1] i és editat pel Grupo Godó, propietat de Javier Godó, comte de Godó. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya i el diari català més venut a Espanya. Inicialment fou un diari en llengua castellana, fins que el 3 de maig de 2011 va introduir també la versió catalana.[2] Els subscriptors tenen accés a una rèplica digital exacta de l'edició impresa en català i en castellà.[3] La versió oberta en línia només està disponible en castellà. Les cartes al director es publiquen en la llengua d'origen, sense traducció. Té 64.000 subscriptors i uns 53.000 exemplars distribuïts a quiosc, segons OJD 2012.[4]

Infotaula d'organitzacióLa Vanguardia
Bústia la Vanguàrdia.jpg
Dades bàsiques
Tipus entitat diari
Història
Fundació 1 febrer 1881
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
Direcció/Gerència Màrius Carol i Pañella
Afiliacions Grupo Godó
Altres dades
Premi(s)

Web Lloc web oficial
Facebook: LaVanguardia Twitter: LaVanguardia Instagram: lavanguardia

Modifica dades a Wikidata

Contingut

HistòriaModifica

 
Portada del primer número de La Vanguardia, Diario político de avisos y noticias, amb data de dimarts 1 de febrer.

InicisModifica

La Vanguardia va ser fundada l'1 de febrer del 1881, per dos empresaris del sector del cànem d'Igualada,[5] els germans Carles i Bartomeu Godó i Pié.[6][7] Inicialment va néixer com a mitjà d'expressió d'una facció del Partit Liberal de Barcelona, que aspirava aconseguir l'alcaldia de la ciutat. Poques setmanes després ja presentava dues edicions, una al matí i una a la tarda.

Amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, l'1 de gener del mateix any va traslladar la seva redacció i tallers al carrer Marquès de Barbarà, i va adaptar el format ja de doble pàgina. Fou en aquest període que va començar a adquirir una dimensió considerable i intenta presentar-se com un diari plural i moderat.

El periodista que va aconseguir convertir un diari partidista en el referent de la premsa independent barcelonina va ser Modesto Sánchez Ortiz, un director andalús que es va integrar plenament a la vida cultural de Barcelona. En va ser director del 1888 al 1901, i va obrir les pàgines del diari als joves artistes i intel·lectuals catalans més destacats, incloent-hi Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, entre d'altres. Durant aquest període el diari tenia la redacció a la Rambla dels Estudiants. L'any 1900 el diari publicava la primera crítica d'un jove pintor anomenat Pablo Ruiz Picasso. Durant aquella època, La Vanguardia va comptar amb la firma de Leopoldo Alas Clarín, Unamuno i els principals escriptors de la generació del 98.

Trasllat a PelaiModifica

 
Antiga seu del diari al carrer de Pelai, actualment convertida en hotel.

El 25 d'octubre del 1903 el rotatiu es va traslladar novament, a un edifici propi, d'estil modernista, ubicat al carrer Pelai 28, i va renovar el sistema de composició, estrenant una rotativa Koening i Bauer. Sota la direcció del mallorquí Miquel dels Sants Oliver, La Vanguardia va contractar prestigiosos col·laboradors del Diari de Barcelona, degà de la premsa continental. Va ser el primer diari espanyol que va enviar corresponsals a París i Berlín. En aquella època es va convertir, amb més de 80.000 exemplars, en el diari de major difusió de Catalunya. Al final de 1911 van haver de comprar una nova rotativa per poder imprimir 24 pàgines d'una mida superior. El 1912 es va construir al barri del Poblenou una fàbrica de paper, que el 1918 també es va haver d'ampliar.[8]

Des de l'any 1906 Miquel dels Sants Oliver era membre preeminent de la terna directiva del diari, juntament amb Ezequiel Boixet i Alfred Opisso, fins que el 1916 va ser designat director, càrrec que va mantenir fins al 1920, any que va morir.

GazielModifica

A Miquel dels Sants Oliver el va succeir l'antic corresponsal de París, Agustí Calvet i Pascual (Gaziel). Sota la seva direcció i amb l'empenta empresarial de Ramon de Godó i Lallana, La Vanguardia es va consolidar com el primer diari d'Espanya i un dels principals d'Europa.

El 1926 el diari comença a publicar edicions de 48 pàgines, pel que va haver de renovar novament tota la maquinària d'impressió. També va crear un gabinet telegràfic que el connectava amb les principals agències del món.

El 1929, coincidint amb l'Exposició Internacional, va començar a oferir pàgines amb gravat en relleu, i va instaurar d'una ampla xarxa de corresponsals. El 1931 va morir Ramon Godó, al qual va succeir el seu fill Carlos Godó Valls.

Guerra civil i franquismeModifica

El 19 de juliol del 1936 va esclatar la Guerra Civil espanyola a Barcelona i la Generalitat de Catalunya va encautar el diari. Va acabar així l'etapa de direcció de Gaziel, que es va exiliar. Durant aquell període, La Vanguardia va ser el principal mitjà d'expressió del Govern de la Generalitat i, després, del Govern de la República. Durant la guerra, il·lustres intel·lectuals van escriure al diari, com Antonio Machado, Pere Bosch i Gimpera, Iliá Erenburg, André Malraux, Max Aub i Ramón J. Sender. Paulí Massip i Roca en fou director el 1937-1938.

Amb la victòria franquista, la propietat va recobrar el control financer del diari però, degut a la censura, no podia influir en la línia editorial.[9] El diari va ser obligat a canviar la capçalera a La Vanguardia Española,[9] i s'imposà com a director a Luis de Galinsoga,[9] que no era de Barcelona. Tot i això, La Vanguardia va mantenir la seva hegemonia a la premsa catalana. La secció d'Internacional, encapçalada pel prestigiós periodista Santiago Nadal, va ser de les poques pro-aliades de la premsa espanyola durant la Segona Guerra Mundial. La direcció de Galinsoga va durar fins que Franco va decidir rellevar-lo el 1960, degut a la mobilització popular en contra en el que posteriorment s'ha anomenat l'afer Galinsoga, fets esdevinguts el 1959 quan Galinsoga va protestar perquè una missa s'oficiava en català. En aquest context, Galinsoga va proferir la frase «todos los catalanes son una mierda», que va irritar la societat catalana. El 1963 el va succeir Javier de Echarri, director fins al 1966. En aquella etapa de transició política, el nou director, Horacio Sáenz Guerrero, va iniciar una obertura per tal d'aconseguir un diari plural i democràtic. Van començar a col·laborar firmes prestigioses, com Antoni Tàpies, Ramon Trias Fargas, Joan Fuster, Baltasar Porcel o Fabià Estapé, que reflectien l'espectre polític més avançat de la societat catalana.

Restabliment democràticModifica

A partir d'aquell moment, el diari va donar suport al canvi democràtic, la instauració de la monarquia i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'agost del 1978 va recuperar l'antic nom: La Vanguardia.[10]

El 1981 el diari va celebrar el primer centenari amb un profund canvi tecnològic impulsat per Javier Godó, fill de Carlos Godó Valls. Antoni Tàpies va dissenyar la portada del suplement especial del centenari, i Leopold Pomés la fotografia de portada del diari, i es van imprimir 350.000 exemplars. En aquell moment el diari costava 30 pessetes.

Progressivament es van incorporar videoterminals a la redacció i a altres departaments. El 30 de juny del 1983, sent-ne director Lluís Foix, es va publicar l'últim exemplar amb tipografia realitzada amb plom. L'octubre del 1989, sota la direcció de Juan Tapia, La Vanguardia va culminar la reconversió tecnològica amb un nou disseny, projectat pel creatiu novaiorquès Milton Glaser, autor -entre moltes altres coses- del logotip de la ciutat de Nova York. Aquell canvi va culminar amb una nova rotativa en offset color.

L'abril del 2000 José Antich va succeir Juan Tapia en la direcció del diari, en el marc d'un relleu generacional que va coincidir amb l'expansió del Grupo Godó. Alfredo Abián va substituir Lluís Foix com a director adjunt. Antich va reestructurar la redacció, va ampliar la xarxa de corresponsals (a Pequín, Buenos Aires o l'Havana) i va incorporar noves firmes a les pàgines d'opinió (com Quim Monzó, Màrius Serra o Sergi Pàmies). El 2002 es va començar a publicar el nou suplement Cultura/s, que cada dimecres recull informació de llibres, arts i noves tendències.

Torre GodóModifica

 
Artur Mas consultant el primer número de La Vanguardia en català

L'abril del 2004 La Vanguardia va canviar de seu, després de més de cent anys al carrer Pelai 28, i es va traslladar a la Diagonal, 477. Es van renovar del tot els ordinadors i els serveis tecnològics, i es va guanyar espai, confort i lluminositat. Part dels serveis auxiliars del diari es traslladaren a l'edifici del Poblenou, on hi havia la planta impressora, que actualment està ubicada a la planta de l'empresa Cre-a a la Zona Franca de Barcelona.[11] En un local del carrer Pelai es va inaugurar un punt d'atenció a subscriptors i lectors.

El 3 de maig de 2011 es va introduir la versió catalana del diari, en paral·lel a la versió en castellà. Des del desembre de 2013 Màrius Carol és director de La Vanguardia, en substitució de José Antich.[12]

EdificisModifica

El diari es va instal·lar inicialment en una planta baixa del carrer de les Heures (8-10), tocant a la Plaça Reial. Anys després, el 1888 es va traslladar al carrer Marquès de Barberà. El 1892 encara es traslladarien un cop més, a la Rambla dels Estudis, a tocar dels Magatzems El Siglo. En aquest espai fins i tot es va crear una sala d'exposicions de pintura i un servei telefònic on els subscriptors del diari podien escoltar òperes del liceu.[8] El 1902 van encarregar a Josep Majó la construcció d'una seu pròpia al carrer pelai, 28, l'edifici La Vanguardia. L'edifici es va inaugurar el 25 d'octubre de 1903. Des d'aquella seu el diari va anar ampliant la seva influència. L'abril de 2004 la plantilla es va traslladar a l'Avinguda Diagonal, 477, antiga seu del Banco de Madrid, ja que necessitava modernitzar les instal·lacions. Temporalment hi van romandre els treballadors de preimpressió, que el novembre del mateix any es van desplaçar a les dependències que el diari té al Poblenou.[13]

PreuModifica

Com tots els diaris, el preu de La Vanguardia ha anat augmentant de mica en mica durant el segle XX i el XXI. Amb l'arribada de l'euro el preu es va estabilitzar a 1 €. A l'inici del 2009, el preu es va igualar amb el d'altres diaris i es va situar en 1,10 € de dilluns a dissabte i 2,20 € els diumenges. El 2011 és d'1,20 € els dies feiners i 2,50 els diumenges.

Col·laboradors destacatsModifica

DirectorsModifica

ReferènciesModifica

  1. «La Vanguardia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 'La Vanguardia', una mirada al món en dues llengües, Javier Godó
  3. La Vanguardia, Rèplica digital de l'edició impresa en català i en castellà
  4. Gutiérrez, Àlex «Màrius Carol, un nou director per a la Vanguardia». Diari Ara, 13-12-2013 [Consulta: 14 desembre 2013].
  5. Gaziel. Història de La Vanguardia. L'altra editorial, p. 49. ISBN 9788494508530. 
  6. Anoia Diari, El Museu de la Premsa de Catalunya. Dossier
  7. Primer número
  8. 8,0 8,1 «Historia de un periódico centenario». La Vanguardia, 1981.
  9. 9,0 9,1 9,2 Grupo Godó, Història
  10. Portada del número de 16 d'agost del 1978 de La Vanguardia
  11. La Vanguardia, 24/9/2006, Una nueva empresa impulsará el negocio de la impresión en Catalunya
  12. «'La Vanguardia' anuncia oficialment que Màrius Carol serà el nou director en substitució de José Antich». Ara, 12-12-2013.
  13. [1]
  14. Jordi, Pere Antoni Torres; Martí, Josep M. Vallès i. De l'idealisme a l'oblit: poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi (en ca). Cossetània Edicions, 2007. ISBN 9788497912983. 
  15. «Cien años, quince directores». La Vanguardia (centenario), 1981.
  16. [2]

BibliografiaModifica

  • Magí Camps Martín: Two Editions with their Own Soul. In: Jörg Porsiel (Ed.): Machine Translation. What Language Professionals Need to Know. BDÜ Weiterbildungs- und Fachverlagsgesellschaft mbH, Berlin 2017, ISBN 978-3-93843-094-1, pp. 252–257.

Enllaços externsModifica