Isidre Nonell i Monturiol
Isidre Nonell i Monturiol (Barcelona, 30 de novembre de 1872 - Barcelona, 21 de febrer de 1911)[1] fou un pintor i dibuixant català. És considerat com un dels artistes catalans més destacats del principi del segle xx i una figura bàsica del postmodernisme català amb una obstinació per pintar temes que no estaven de moda en el seu temps.[2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 30 novembre 1872 Barcelona |
| Mort | 21 febrer 1911 (38 anys) Barcelona |
| Causa de mort | Tifus |
| Sepultura | Cementiri de Montjuïc |
| Dades personals | |
| Formació | Académie Colarossi |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Barcelona París |
| Ocupació | pintor, dibuixant |
| Activitat | 1887 – 1911 |
| Membre de | |
| Moviment | Postmodernitat |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Signatura  | |
Biografia Modifica
Joventut Modifica
Isidre Nonell va néixer a Barcelona el 30 de novembre de 1872[3] (i no l'any 1873, com s'ha indicat en algunes biografies). Els pares, Isidre Nonell i Torrents, d'Arenys de Mar, i Àngela Monturiol i Francàs, de Barcelona, tenien una petita però pròspera fàbrica de pastes de sopa a la seva casa del carrer barceloní de Sant Pere Més Baix, 50 (vegeu casa-fàbrica Fontserè).[4]
Amic de Joaquim Mir i Trinxet a l'escola del barri, va articular la seva vocació d'artista des de molt jove. Encara que el pare hagués volgut que el seu fill entrés al negoci familiar, li van donar suport perquè pogués viure sense problemes existencials malgrat que la seva pintura no li va donar ingressos substancials fins poc abans de la seva mort.
Educació artística Modifica
Nonell va demostrar inclinació pel dibuix i entre 1884 i 1892 va rebre una primera formació artística sota el guiatge dels pintors Josep Mirabent i Gabriel Martínez Altés; hi coincideix amb Xavier Nogués i practica el seu talent pel dibuix de caricatures, i finalment Lluís Graner. Sembla que aquí és on desenvolupa el seu interès pel tema dels marginats, puix que Graner també treballava amb gent del carrer i amb captaires com a models. D'aquest temps, data el primer quadre que es coneix de Nonell, anomenat El pati, desaparegut durant la Guerra civil.
El 1891, presenta per primera vegada una obra seva en públic en la Primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona, en què exhibeix una pintura amb el títol Interior, de la qual només se sap que fou un quadre d'oli d'uns 69 × 55 cm, que estava en venda per 260 pessetes.[5]
Els cursos 1893–1894 i 1894–1895 assisteix junt amb Mir a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on coneix Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana, Adrià Gual i Joaquim Sunyer, companys d'aula i amics amb qui Nonell va compartir unes mateixes inquietuds artístiques: la pintura de paisatge i la preocupació pels efectes lumínics i atmosfèrics. Plegats, organitzaven excursions pictòriques per l'extraradi barceloní i feien una pintura en un llenguatge semiimpressionista, sovint de tons càlids, per la qual cosa el grup va rebre la denominació de la colla del Safrà, o bé de Sant Martí, ja que acostumaven a pintar, amb preferència, els paisatges d'aquest municipi limítrof amb Barcelona.
L'any 1894, Nonell s'estrena en el diari La Vanguardia com a il·lustrador i iniciarà un període, fins a l'any 1904, de col·laboracions en diverses revistes i publicacions (sobretot de caràcter artístic o satíric) com L'Esquella de la Torratxa, Barcelona Cómica, Pèl & Ploma, Forma, Quatre Gats o Papitu.
L'estiu del 1896, Nonell, Canals i Vallmitjana van a Caldes de Boí. La idea dels tres amics era anar a treballar al balneari que la família de Vallmitjana hi regentava, però també a pintar i dibuixar durant les estones de lleure. Més que la bellesa del paisatge, el que impressionà fortament Nonell va ser la gran quantitat de persones que vivia en aquella vall del Pirineu afectades de cretinisme, una malaltia de tipus glandular que provoca retards en el desenvolupament tant físic com mental. Nonell prengué apunts d'aquells personatges infradesenvolupats i grotescos i, després, a la seva tornada a Barcelona, i més tard a París, realitzà tota una sèrie de composicions més elaborades sobre aquest mateix tema. L'estada a Boí marca en l'obra de Nonell el final d'una etapa fonamentalment paisatgística i l'inici d'una nova etapa centrada sobretot en la figura humana i en els més desfavorits i marginats socials. Els nombrosos dibuixos que Nonell realitzarà a partir d'ara, en alguns dels quals adopta un personalíssim i molt original procediment tècnic anomenat fregit, tindran com a principals protagonistes pobres demanant caritat, ancians desvalguts, gitanos, soldats ferits i repatriats de la Guerra de Cuba, entre d'altres.
Estades a París Modifica
Entre els anys 1897 i 1900, Nonell fa dues llargues estades a París de més d'un any i mig cadascuna, durant les quals pren contacte amb la pintura francesa més moderna. Així ho declara Nonell en unes cartes enviades des de la capital francesa al crític d'art Raimon Casellas, en què expressa la seva admiració pels pintors impressionistes, la petjada dels quals —juntament amb la dels postimpressionistes Van Gogh o Toulouse-Lautrec— es fa evident en la seva escassa producció pictòrica d'aquest període. Posteriorment, el 1907, exposaria la seva obra Estudi al Salon des Indépendants.
Tornada a Barcelona Modifica
A la seva tornada a Barcelona, Nonell inicia la seva famosa sèrie de gitanes que mostra a la Sala Parés en dues exposicions, el 1902 i 1903, amb un llenguatge absolutament nou i provocador per al públic i per a la crítica artística més conservadora. El crític Raimon Casellas, que fins aleshores li havia donat suport, ara rebutja totalment la nova orientació de la seva pintura, cap a un profund miserabilisme. Aquest gran fracàs de crítica i públic li prohibeix exposar a la Sala Parés, llavors l'única sala d'exposicions de Barcelona. Malgrat l'hostilitat del públic i dels crítics d'art, Nonell continua pintant gitanes, la majoria de les quals en actituds d'absoluta tristesa i abatiment i en una paleta de colors molt fosca.
Entre 1906 i 1907, l'obra de Nonell fa un gir cap a un cromatisme més clar i lluminós, al mateix temps que incorpora models d'ètnia blanca, en actituds més plàcides i amables, que aniran substituint progressivament les seves melancòliques gitanes. L'any 1908, Nonell reprèn la seva faceta com a il·lustrador i comença a col·laborar amb la revista satírica Papitu, fundada aquell mateix any per Feliu Elias. Hi publica un total de 42 dibuixos magnífics, alguns dels quals signa amb els pseudònims bíblics de Noè i Josuè, uns dibuixos que foren molt aplaudits i que representen per a Nonell la compensació a la indiferència general del públic cap a la seva obra pictòrica.
El gener del 1910, Nonell va realitzar una important exposició individual a les galeries del Faianç Català de Barcelona, una mostra que va suposar el seu primer gran èxit i el reconeixement definitiu de la crítica i d'una part important del públic. Es tractava d'una exposició retrospectiva en la qual s'hi van reunir més de 130 olis a part de dibuixos, realitzats al llarg de quasi una dècada, des de l'any 1900. A partir d'aquest triomf, l'obra de Nonell experimenta un important gir temàtic. Sense abandonar del tot les seves figures, comença a pintar bodegons, d'una gran austeritat compositiva i d'extraordinària riquesa cromàtica.
La pintura de Nonell és una superació personal de l'impressionisme, que ell encaminà cap a un expressionisme de creació pròpia i que es manifesta igualment en els seus extraordinaris dibuixos. Actualment, a Catalunya, es poden trobar obres d'aquest artista al MNAC, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i al Museu Abelló de Mollet del Vallès.
El 21 de febrer de 1911 Nonell mor prematurament, a l'edat de 38 anys, víctima de tifus.
La vida del pintor ha estat recreada a través d'una biografia fílmica per Joan Olivé i Vagué.[6]
Llistat d'obres Modifica
Premis i reconeixements Modifica
Curiositats Modifica
El 1902, Eugeni d'Ors publicà en Pèl & Ploma una narració tenebrosa amb el títol «La fi de l'Isidre Nonell».
Nonell és un dels protagonistes de la pel·lícula de ficció amb elements de realitat del 2018, La dona del segle, dirigida per Sílvia Quer amb un guió basat en la novel·la homònima de Margarita Melgar.
També és objecte d'un documental de Joan Olivé i Vagué (vegeu més amunt).
Referències Modifica
- ↑ «El Poble Català, 22 de febrer de 1911». El Poble Català.
- ↑ «Biografia a culturcat». Arxivat de l'original el 2014-10-08. [Consulta: 13 novembre 2010].
- ↑ Segons l'índex de naixements de l'any 1872, folio 5813 (Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona)
- ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1909, p. 1216.
- ↑ Segons la butlleta d'admissió núm. 230 de la Primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona, arxiu del Museu d'Art Modern del MNAC
- ↑ Nogales Cárdenas, Pedro. «La biografía en el cine no profesional. Formas, usos y planteamientos». A: Camarero, Gloria (ed.). La biografía fílmica: actas del Segundo Congreso Internacional de Historia y Cine (2, 2010, Madrid)[cd-rom] (en castellà). Madrid: T&B editores, 2011, p. 307-321. ISBN 978-84-694-3147-4 [Consulta: 5 abril 2016].
- ↑ «Isidre Nonell i Monturiol». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia Modifica
- DD.AA.: Isidre Nonell (1972–1911). Editorial MNAC, Barcelona i Fundación Cultural Mapfre, Madrid 2000, ISBN 84-89455-37-6.
- DD.AA.: Isidre Nonell. Editorial Polígrafa, Barcelona 1996, ISBN 84-343-0817-7.
- DD.AA.: Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Editat pel MNAC, 2004, ISBN 84-8043-136-9.
- BENET, R[afael]. Nonell. Iberia-Joaquin Gil Editores. Barcelona 1946
- BOU GIBERT, Lluís-Emili: Les anades de Nonell a París, D'art. Revista del Departamento de Historia del Arte. Facultad de Filosofia y Letras. Universidad de Barcelona. núm. 2. mayo 1973.
- ESCALA ROMEU, Glòria: L'exposició de Nonell al Faianç Català, 1910. Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 252 (juliol-agost 2009), p. 91–115.
- FONTBONA, Francesc, Nonell. Gent Nostra, Thor, Barcelona 1987.
- JARDÍ i CASANY, Enric: Nonell. Editorial Polígrafa, Barcelona 1969
- JARDÍ i CASANY, Enric: Nonell. Editorial Polígrafa, Barcelona 1984, ISBN 84-343-0412-0.
- NONELL, Carolina: Isidro Nonell. Su vida, su obra. Ed. Dossat. Madrid 1967
- PLANA, Alexandre: L'obra d'Isidre Nonell. Publicacions de la Revista. Barcelona 1917
Enllaços externs Modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isidre Nonell i Monturiol |
- «Biografia». www.isidrenonell.cat. Arxivat de l'original el 14 juny del 2021.
- «Museus de Sitges».