Viquipèdia

Lluís Graner i Arrufí

pintor català
(S'ha redirigit des de: Lluís Graner)

Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 5 de febrer de 1863[1] - Barcelona, 7 de maig de 1929[2]) fou un pintor realista català.[3]

Infotaula de personaLluís Graner i Arrufí

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 febrer 1863 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort7 maig 1929 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
President del Reial Cercle Artístic de Barcelona
1895 –
← Francesc Rogent i Pedrosa – Joan Francesc Chia i Alba → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióEscola de la Llotja Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintor Modifica el valor a Wikidata
MovimentPintura del realisme Modifica el valor a Wikidata
Lluís Graner, per Ramon Casas

Va néixer al carrer de Jerusalem de Barcelona, fill del confiter Salvador Graner i Murlà, natural de Sarrià, i de Tersa Arrufí i Gabarró, natural de Barcelona.[1] Va estudiar a l'Escola de la Llotja des de 1883, i hi va tenir l'Antoni Caba com a mestre de colorit i Benet Mercadé com a professor de dibuix.[4] Posteriorment, Joaquim Mir i Trinxet començaria a estudiar pintura sota les ordres de Lluís Graner, qui el va iniciar en el gènere del paisatge.

En el seu últim any acadèmic aconseguí una beca per anar pensionat a Madrid, on copià i estudià els mestres del Museu del Prado. Després d'això, marxà a París pensionat per la diputació, des d'on exposà sovint a la capital catalana. Es va fer membre de Societat Nacional de Belles Arts de França. Més endavant tornà a Barcelona però continuà exposant per diferent ciutats de tota Europa com Berlín, París, Madrid, Munic, Düsseldorf i d'altres.[5] L'any 1895 presidí el Cercle Artístic de Barcelona.[6]

Influït per les teories wagnerianes de moda en aquell moment sobre l'art total, decidí abandonar la pintura l'any 1904, per a oferir uns espectacles que esdevinguessin una síntesi on intervinguessin totes les arts.

Graner va abandonar la pintura per a inaugurar, en qualitat de director i màxim responsable, la Sala Mercè, una sala d'espectacles que havia de combinar diversos llenguatges artístics, tant els antics com els de novíssima aparició, per exemple, el cinematògraf. Des de l'obertura de la Sala Mercè va comptar amb la col·laboració d'importants personatges relacionats amb la cultura catalana del moment: Gaudí, Gual, Rusiñol, Salvador Alarma, Casas, Clarasó, Morera, Granados i molts d'altres es vincularen, en diversos moments de la seva història, però sobretot en la seva primera època, i en diversos graus d'intensitat, amb el projecte del pintor Graner.[7] El projecte només va funcionar entre 1904-1908 i fou un fracàs que l'obligà a sobreviure econòmicament realitzant retrats per encàrrec.

Més endavant se'n va anar a viure a l'Havana i després a Nova York, viatjant després per tota Amèrica fins a Santiago de Xile, Buenos Aires i Rio de Janeiro. Durant aquest temps sobreviu dels diners que li envien els seus amics. Tornà a Barcelona el 1928, realitzà una exposició a l'Hotel Ritz, i morí el 1929.

Entre les obres d'aquest autor, hom pot admirar Forja o La Ferreria (1894) a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, obra en dipòsit del Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Premis i reconeixementsModifica

ReferènciesModifica

  1. ↑ 1,0 1,1 Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1863, llibre 1r, foli 168, número de registre 669.
  2. ↑ «Esquela de defunció». La Vanguardia, 09-06-1929, pàg. 2.
  3. ↑ Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 109. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 14 agost 2013]. 
  4. ↑ Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 201. ISBN 84-95554-27-5. 
  5. ↑ «Lluís Graner i Arrufí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. ↑ Marín Silvestre, Maria Isabel. «Presidents». A: Reial Cercle Artístic. Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d'història'. 2006a ed., p. 169. 
  7. ↑ Joan M. Minguet i Batllori. La Sala Mercè: de l'apogeu a la decadència

BibliografiaModifica

  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg MNAC). ISBN 84-8043-009-5. 
  • DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es va dur a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre el 28 de juliol i el 20 de setembre de 1992» 
  • Sala i Tubert, Lluïsa. "Lluís Graner, l'espectacle total" dins El Modernisme (dir. Francesc Fontbona), Editorial L'isard, vol. III, p.126.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Graner i Arrufí
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lluís_Graner_i_Arrufí&oldid=30962150»