Obre el menú principal

Camp de concentració de Wöbbelin

El camp de concentració de Wöbbelin és un camp de concentració que va ser organitzat a Wöbbelin per la Schutzstaffel (SS) del 12 de febrer del 1945 fins a la seva alliberació per l'exèrcit americà el 2 de maig del mateix any.

Infotaula de geografia físicaCamp de concentració de Wöbbelin
American soldiers patrol the perimeter of the newly liberated Woebbelin concentration camp.jpg
Tipus Subcamp Tradueix i Camp de concentració
Part de Camp de concentració de Neuengamme
Ubicació
EstatAlemanya
Estat federatMecklenburg - Pomerània Occidental
DistricteLudwigslust-Parchim
 53° 22′ 01″ N, 11° 29′ 31″ E / 53.3669°N,11.4919°E / 53.3669; 11.4919
Dades i xifres
Kulturdenkmal
Història
Codi de catàleg EHRI authority control Tradueix: camps/755.
Modifica les dades a Wikidata

HistòriaModifica

La seva creació va decidir-se pel comandament del camp de concentració de Neuengamme vers la fi de l'any 1944. Es va crear un petit camp anomenat «Reiherhorst» per per presoners militars italians de Rastow i esclaus. La nit del 14 al 15 febrer del 2015 van arribar 500 presoners evacuats de camp de Neuengamme, inicialment per a construir un Stalag per a presoners militars alemanys i americans. El camp era sota el comanament de l'SS Obersturmbannführer Paul Werner Hoppe, abans comandant del camp de concentració de Stutthof i el seu adjunt l'SS Hauptsturmführer Theodor Konrad Jakob Meyer.[1]

Aviat va servir per a l'empresonament provisional de presoners de camps evacuats durant les anomenades marxes de la mort en l'ona de crims de la fase final. Només es van construir uns cinc barracons mal acabats amb terra nu i sense finestres o on vivien els presoners que inicialment explotats per a la construcció però aviat transformat en pelotó de cadàvers (en alemany Leichencommando). La SS aviat va abandonar qualsevol subministració d'aliments, i transformar el camp en residència de mala mort. En la curta existència del camp, dels cinc mil presoners originaris d'al menys vint països, mil van morir. Tot i després de l'alliberació uns dos-cents més van morir en no poder recuperar-se del maltractament.

Com que els agents de la SS no volien que els aliats trobessin testimonis vius aviat van decidir d'evacuar el camp. Per una avaria a la locomotiva, el tren que havia de transportar-les cap a Lübeck mai no va partir en la situació caòtica de les darreres semanes de la Segona Guerra Mundial. Després de carregar el tren, la SS va perquirir el camp abandonat i executar tots els presoners que van intentar amagar-se. Després d'un dia, van tornar els presoners del tren cap al camp i preparar una marxa de la mort. Van deixar uns tres mil cinc-cents presoners al camp, la majoria Muselmänner (nom utilitzat pels nazis per a indicar presoners emaciats per l'extrema desnutrició fins a l'exhaustió i l'agònia i considerats com inofensius per la seva mort imminent).

La nit abans l'arribada dels americans, les guardes de la SS van fugir. Mai la justícia alemanya va poder o voler identificar les responsables ni les guardes durant la postguerra. El camp va ser alliberat el 2 de maig del 1945 per la 82a Divisió Aerotransportada de l'exèrcit dels Estats Units, sota la direcció del general James Gavin. Va testimonejar: «podíem flairar el camp abans de veure'l».[2] Al seu llibre On to Berlin, James Gavin utilitza el nom erroni de Wobelein una paraula que va continuar en moltes publicacions americanes sobre el subjecte.[3] Cinquanta anys després, un verterà americà i jueu, Bob Sperling que havia participat en moltes batalles a Itàlia, França i Alemanya i que va participar en l'alliberació de Wöbbelin encara testimonieja: «Després de tot el que vaig viure, això era el més terrible, tot i que mai no trobar-me en perill personal. Aquesta gent eren esquelets. Van sofrir molt més que tot el que ja vaig patir.»[4] L'exèrcit americà va obligar a la població civil alemanya d'obrir les fosses comunes i d'excavar una tomba individual per a cada víctima a Wöbbelin i els municipis veïns. Van organitzar una cerimònia funerària a la ciutat de Ludwigslust i van obligar que un membre de cada família alemanya hi participi. Durant el seu in memoriam, el capellà de l'exèrcit america va dir a la població i als representants de l'exèrcit alemany:

« Aquí es van cometre crims en nom del poble alemany. […] S'han deixat morir de fam aquests homes dels Països Baixos, Rússia, Polònia, Txecoslovàquia i França. A menys de sis quilòmetres de les vostres cases confortables 4000 homes van ser forçats a viure com animals, sense tot i els aliments que vosaltres donarieu als vostres gossos. En tres setmanes, 1000 homes van morir de fam, 800 van ser enterrats en fosses comunes fora del camp al bosc veï. Els 200 homes que sebollim avui van ser trobats en piles de quatre o cinc en un edifici, o jacents al mig de malalts i moribunds en un altre edifici.[5] »

Unes cent seixanta víctimes van ser enterrades al parc del museu dedicat a Theodor Körner (1791-1813). Després de la guerra, el 1965 el museu va ser transformat i té ara una doble funció: la de centre d'interpretació i monument commemoratiu del camp i museu dedicat a l'escriptor. Després de la guerra, de 1945 al 1948 el camp va ser utilitzat per l'ocupant soviètic per a albergar en règim obert expulsats alemanys d'enllà de la línia Oder-Neisse, i agricultors i latifundistes expropiats.[1]

Entre els presoners que van sobreviure hi ha el cineasta hongarès Gyula Trebitsch, el polític i escriptor francès i David Rousset el fundador de la comunitat jueva de Mecklemburg Franz Unikower.

Víctimes catalanes conegudesModifica

GaleriaModifica

BibliografiaModifica

  • Baganz, Carina; Lange (editor), Carmen. «Wöbbelin: Das letzte Außenlager des KZ Neuengamme als Sterbelager.». A: Häftlinge zwischen Vernichtung und Befreiung. Die Auflösung des KZ Neuengamme und seiner Außenlager durch die SS im Frühjahr 1945. Bremen: Edition Temmen, 2005, p. 105-116. ISBN 3-86108-799-5. 
  • Baganz, Carina. Zehn Wochen KZ Wöbbelin. Ein Konzentrationslager in Mecklenburg 1945. Wöbbelin: Gedenkstätten Wöbbelin, 2000. 
  • Ramsenthaler, Ramona «Die Mahn- und Gedenkstätten Wöbbelin,» (pdf) (en alemany). Bildungsangebote der Mahn- und Gedenkstätten Wöbbelin, desembre del 2011, pàg. 5-9.
  • Rosenberg, Göran. traduït del suec per Sarah Death. A Brief Stop On the Road From Auschwitz (en anglès). Nova York: Other Press, LLC, 2015, p. 250. ISBN 9781590516089. 

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Ramsenthaler, 2011.
  2. Baganz, 2005.
  3. Gavin, James M. On to Berlin. Battles of an airborne commander 1943–1946.. Nova York: Viking Press, 1978. ISBN 0-670-52517-0. 
  4. Bob Sperling, intervistat per Griffin, Michael «War Took On A Personal Meaning For Paratrooper» (en anglès). The Orlando Sentinel, 4 juny 1994 (1994-06-04). «Sperling, who is Jewish, helped liberate the Wobelein concentration camp. «After everything I'd been through, this was the most terrifying, even though I was not in any personal danger,» Sperling said. «The people were skeletons. They had suffered more than anything I'd been through.»»
  5. Wöbbelin, (anglès), pàgina web del United States Holocaust Memorial Museum
  6. Beltran Reverter, Joan. «Republicans d'Alcanar als camps d'extermini nazi». [Consulta: 20 maig 2015].
  7. «Anuncio de notificación de 6 de agosto de 2019 en procedimiento Listado de españolesfallecidos en los campos de concentración de Mauthausen y Gusen» (en castellà), 10-08-2019. [Consulta: 10 agost 2019].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Camp de concentració de Wöbbelin

Coord.: 52° 22′ 1″ N, 11° 29′ 31″ E / 52.36694°N,11.49194°E / 52.36694; 11.49194