Can Feu (Barcelona)

masia de Barcelona (Barcelonès)

Can Feu fou una antiga masia de Barcelona, actualment enderrocada. Estava situada en el triangle de terreny comprès entre l'avinguda Diagonal, Gran Via de Carles III i carrer de Numància, dividida entre els termes de Sarrià i Les Corts.

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Can Feu
Imatge
Dades
TipusMasia Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativales Corts (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 27″ N, 2° 07′ 45″ E / 41.390722°N,2.129243°E / 41.390722; 2.129243

Descripció

modifica

La propietat comprenia una extensió aproximada a les 12 hectàrees, distribuïdes en camps de secà, vinyes i una petita horta. El mas era un edifici de planta rectangular amb planta, pis i golfes; estava cobert amb una teulada de dues vessants i caiguda d'aigües sobre la façana principal. A la part posterior hi havia adossat un cos de planta i pis provis de teulada de dues vessants a banda i banda. La distribució de la façana principal es feia a partir d'una porta adovellada d'arc de mig punt que hi era centrada. Una porta decorada amb una arcada separava la casa d'un barri situat davant d'aquesta; sobre l'arcada hi havia l'escut de pedra dels darrers propietaris, els Llança de Barcelona, als quals corresponia un camp d'argent amb un lleó rampant coronat d'or i armat de sabre.[1]

Història

modifica

Durant diversos segles, el mas i les terres van ser propietat de la família Pedralbes, fins que el 1647 la pubilla Jerònima es va casar amb Jaume Feu.[2] L'hereu del matrimoni fou Josep Feu i Pedralbes, que el 1670 va fer construir la masia de Can Closetes.[3] En el seu testament del 1752, nomenà hereu universal el seu besnet Josep Antoni de Llança i Feu, fill primogènit de la seva neta Maria Antònia Feu i Ravella i de Martí de Llança i Palau.[4]

Fou succeït pel fill primogènit Joaquim de Llança i de Bell·lloc (també escrit Belloch), que morí sense fills el 1859, essent succeït per la seva germana germana Lluïsa, que morí soltera el 1868 i nomenà hereu el seu parent Eduard de Llança i Vila.[5][6] A la seva mort el 1874, el succeí el seu fill Carles de Llança i de Carballo (1858-1918),[7][8] i a aquest el seu fill Ignasi de Llança i Montoliu,[5] que per a poder pagar diverses legítimes i llegats, va parcel·lar les finques que componien l'antiga heretat dels Feu.[9]

A partir dels anys 1940, els solars foren adquirits per diverses empreses, com la Sociedad Urbanizadora Barcelonesa, la Compañía de Inversiones Sociedad Anónima o el Banco de la Industria de Cataluña. Actualment s'hi aixeca l'Edifici Banca Catalana, l'Hospital de Barcelona i altres edificis d'oficines i habitatges.[9]

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. «Can Feu». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  2. Navarro i Molleví i 1993, 302.
  3. Navarro i Molleví, 2009, p. 90.
  4. Navarro i Molleví, 1993, p. 91-92, 307.
  5. 5,0 5,1 Navarro i Molleví, 1993, p. 92, 305.
  6. AHPB, notari Josep Umbert, manual 1.381/17, f. 1007-1087, 8-11-1872.
  7. «Carlos de LLanza y de Carvallo». geneanet. Juan Ramón de Ros.
  8. La Veu de Catalunya: diari catalá d'avisos, noticias y anuncis, 17-10-1918, p. 2. 
  9. 9,0 9,1 Navarro i Molleví, 1993, p. 305.

Bibliografia

modifica
  • Mañé Sàbat, Antoni. Finques i masies del vell Sarrià. Vilamòs: El Mirador, Jaume Gras i Bartrolí, 2099. 
  • Navarro i Molleví, Imma. Masies de les Corts: torres, masos i altres cases. Arxiu Municipal del Districte de les Corts, 1993, p. 297-307. ISBN 84-7609-618-6. 
  • Navarro i Molleví, Imma. «Les Corts, un passat rural». A: Masies de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Angle Editorial, 2009, p. 85-101.