Castell de Serola
El Castell de Serola, o de s'Erola, és una edificació defensiva medieval del terme comunal de Canavelles, a la comarca del Conflent, de la Catalunya del Nord.
![]() | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Edifici ![]() | |||
Característiques | ||||
Material | pedra ![]() | |||
Altitud | 908,4 m ![]() | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | Canavelles (Conflent) ![]() | |||
| ||||
És[1] dessota del poble de Canavelles, a prop a ponent de les restes de l'església de Sant Pere d'Eixalada i al nord-oest del Castell de Nyòvols.
Història
modificaIpsa Erola està documentat des del 957, però del castell no hi ha cap esment fins al 1323, quan Hug de Canavelles prestà jurament per aquest castell a Sanç I de Mallorca. El darrer esment que se'n té és del 1589.
L'edifici
modificaMolt trinxat, aquest castell mostra encara les restes d'una torre circular, amb una sala annexa. La torre feia 7 metres de diàmetre, per 4 de diàmetre interior, però el poc que se'n conserva no permet deduir gaires coses més. La sala annexa, on es conserva encara una espitllera, La sala arriba a uns 13 metres de llargària, conservada a l'est fins a 3 metres d'alçada. Sembla[2] una construcció a cavall dels segles xi i xii, amb algunes refaccions del XIII.
Bibliografia
modifica- Becat, Joan. «28 - Canavelles i Llar». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. II. Montoriol - el Voló. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
- Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Canavelles». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.
- Ponsich, Pere; Bolòs i Masclans, Jordi. «Canavelles: Castell de Serola». A: La Cerdanya, el Conflent. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1995, p. 545-546 (Catalunya romànica. Volum VII). ISBN 84-77399-51-4.
Referències
modifica- ↑ El Castell de Serola en els ortofotomapes de l'IGN
- ↑ Ponsich i Bolòs, 1995.