Obre el menú principal

S'anomena ceràmica àtica la producció de ceràmica de la regió de l'Àtica amb centre en l'antiga Atenes. El moment de màxima esplendor de la ceràmica àtica fou entre el segle VI aC i la primera meitat del segle V aC, moment de major domini polític i cultural d'Atenes. D'aquesta manera, hom fa referència als dos grans estils corresponents a la ceràmica de figures negres i la ceràmica de figures vermelles i es considera ceràmica protoàtica la ceràmica de l'estil geomètric.


Context històricModifica

 
Des del segle VIII aC el comerç de la Mediterrània està bàsicament dominat per grecs, púnics i etruscs. En groc les colònies púniques i en vermell les greges

La invasió de la Grècia continental per part dels pobles de la mar comportà l'esfondrament de la civilització micènica. Els habitants del territori sobreviuen en unes lamentables condicions durant l'edat fosca grega, però tres territoris destaquen per haver mantingut part de la tradició cultural: Xipre, Creta i Atenes[1]. Atenes no fou saquejada per les invasions dòriques del segle XIII aC; malgrat això, patí un declivi econòmic durant dos segles. Ja al segle VI aC, Grècia dominava bona part del comerç de la Mediterrània mitjançant les seves colònies. Al segle IV aC, aquest domini és comandat militarment per Atenes, al capdavant de l'anomenada lliga de Delos.

La ceràmica en les antigues civilitzacions tenia un valor cabdal en ser un element imprescindible per a diferents negocis. Els tallers àtics de ceràmica eren indústries que generaven riquesa i prosperitat. Tot i el caràcter industrial de les diferents tipologies ceràmiques, el recobriment pictòric podia ser de caràcter exclusiu. És per això que a la via Sagrada que conduïa a l'Acròpoli, on s'enaltia els millors pintors i escultors, també es col·locà un acroteri d'Eufroni al costat d'una estàtua de Miró. La diversitat de pintures en la ceràmica ha servit als historiadors per establir els processos paral·lels que els artistes fan en la pintura i en l'escultura, branques de l'art en què han sobreviscut menys obres.[2] En aquest sentit, cal recordar que fou la pintura l'art més prestigiat en la Grècia clàssica, però l'art del qual menys vestigis resten. És per això que la ceràmica acostuma a mostrar amb un cert retard les innovacions o avenços de la pintura.

Una indústria tan massiva disposa de jaciments destacables. En el cas d'Atenes destaquen el Ceràmic i el Dipilo, dues necròpolis properes. El Ceràmic se situa al barri dels terrissaires al nord-est del l'Acròpoli d'Atenes, i el Dipilo és un cementiri a fora de la muralla de la ciutat.[3]

La ceràmica àtica tingué molt bona acollida a Itàlia, es considera que el sud peninsular rebé una immigració de terrissaires atenencs a la segona meitat del segle V aC. Aquesta influència queda palesa en poblacions com Lucània, Apúlia i l'estil anomenat ceràmica campaniana.[4] Així començà el fort davallament de l'economia atenenca, ja no s'exportava ceràmica, orfebreria o fins i tot material de construcció com maons i teules a antigues regions tributàries. La producció local satisfeia les pròpies necessitats i augmentava la independència respecte a Atenes.[5]

EstilsModifica

L'estil protogeomètric és un estil oriental, del nord de Síria, que arribà a Atenes per l'art micènic. Al Ceràmic, s'han trobat vasos que daten del 1075 aC. La ceràmica del Dipilo mostra com la tradició micènica s'adapta i millora les solucions formals anteriors. D'aquesta manera, les àmfores per a transportar oli o vi esdevenen més allargassades, aprimant-les, i l'obertura és més estreta per a facilitar-ne el tancament.

 
Àmfora funerària amb restes d'una dóna embarassada, 850 aC, terracota, conservat al Museu de l'Àgora d'Atenes

L'estil geomètric (900 aC - 700 aC) en l'anomenada fase del Dipilo, en referència a la necròpolis, ja es pot considerar un estil àtic. S'elaboren craters i àmfores de l'alçada d'una persona i es pinten de color negre amb faixes decoratives de color negre sobre fons clar. Acostumen a emprar-se com a monuments funeraris damunt de les tombes. És un estil sobri en què s'elaboren composicions només de línies, rombes, meandres, reticulats, triangles, cercles, etc. Els elements visuals s'empren per a ordenar els espais volumètrics de la ceràmica. Malgrat la simplicitat formal, no s'ha de desprestigiar aquest estil perquè suposa una alt referent per a l'art grec, ja en aquesta ceràmica s'observa una subordinació formal de les parts al conjunt (taxi) i, d'altra banda, l'ordre racional comporta i esdevé bellesa (cosmos).[6]

En el geomètric mitjà junt amb les línies comencen a aparèixer animals i, durant el segle VIII aC, figures humanes geomètriques, esquemàtiques i estilitzades damunt un fons clar o rosat de la terra cuita. Apareix la pretensió narrativa i, per altra banda, es comença a distingir l'autoria dels diferents artesans, com el mestre del Dipilo.

S'exporta ceràmica d'Etrúria fins a Síria, coincidint amb el moment en què la ceràmica àtica comença a singularitzar-se. En aquest sentit, destaquen els vasos protoàtics pintats en negre sobre argila clara entre el 700 aC i el 600 aC.[7] L'exportació comporta que s'imiti la ceràmica en altres regions, adoptant estils diferents. Alhora s'importen objectes d'Orient i en la ceràmica s'introdueixen monstres i animals aliens a la tradició hel·lena.

 
Detall d'un crater funerari, del mestre del Dipilo, 750 aC (geomètric tardà), terracota, trobat al cementiri del Dipilo, conservat al Museu del Louvre

La tradició de la ceràmica coríntia pintada entra en decadència a meitat segle VI aC; paral·lelament, la ceràmica àtica va agafant preponderància. Els terrissers àtics es van beneficiar de l'excel·lent argila rica en ferro d'Atenes, milloraren la forma dels vasos i donaren un perfil continu a les àmfores ja des del segle VII aC.[8]

A partir del 600 aC, emergeix el gran estil de figures negres sobre fons vermell. Època de la qual ja es coneixen els noms dels artistes més destacats, com Nicòstenes o Exècies, ambdós grans virtuosos del traç. La temàtica està dominada per la mitologia èpica, però augmenta la representació d'atletes, banquets, escenes galants, casoris, enterraments i escenes de la vida quotidiana.[9]

 
Vas François, d'Ergòtim, pintat per Cíties, 570 aC, terracota, 66 cm d'alçada, trobat a Chiusi, a l'antiga Etrúria, conservat al Museu Arqueològic Nacional de Florència

Del segle VI aC fins al segle V aC es realitza la ceràmica de fons blanc que sorgeix paral·lelament a Atenes i Etrúria.

Finalment, s'esdevé l'estil de figures vermelles, quan es considera que els terrissaires assoleixen la màxima essencialitat expressiva de les línies de contorn i que mai més s'assolirà pels pintors de cap altra civilització. A Epictet, se li atribueix la capacitat d'adaptar el dibuix a les formes curvilínies de la ceràmica i especialment al l'espai circular del fons. Eutímides, competint amb els millors pintors del moment i en el camp de la ceràmica, inventa l'escorç.[10] Es considera que aquest estil es desenvolupa durant tres etapes.

La primera etapa va del 530 aC fins a les guerres mèdiques. A la dècada dels anys trenta del segle VI aC, es descobreix una nova tècnica que permet el canvi de la figura negra a la vermella.[11] Abans de consolidar-se el nou estil, es passa per un moment de transició quan s'elabora l'anomenada ceràmica bilingüe. Un dels pioners i més ben considerats terrissaires i pintors de la nova tècnica és Eufroni.

 
Ritó amb cap de gos, de Brigos, segle v aC, terracota, conservat al Museu Departamental d'Arqueologia Jérôme Carcopino

Una segona etapa comprèn les guerres mèdiques fins a finals del segle V aC. Es considera que els diferents pintors de terrissa queden sota la influència del pintor Polignot. D'aquesta manera, el pintor de terrissa Polignot, potser el més destacat, n'adopta també el nom perquè pinta a la manera d'aquell.

La darrera fase de la ceràmica de figures vermelles va des de finals del segle V aC fins a finals del segle IV aC, quan a Atenes l'estil entrà en decadència i fou substituint per la ceràmica del vessant occidental. En altres indrets de Grècia com a Creta, l'estil de la ceràmica de les figures vermelles pervisqué fins al segle III aC.

ReferènciesModifica

  1. ^ Jacobo Storch de Gracia, 1999, pàgina 108
  2. ^ R Bianchi Bandinelli i E Paribeni, 1998, pàgines 35-36
  3. ^ Jacobo Storch de Gracia, 1999, pàgina 118
  4. ^ X Barral, 1988, pàgina 181
  5. ^ R Bianchi Bandinelli i E Paribeni, 1998, pàgines 81 - 82
  6. ^ R Bianchi Bandinelli i E Paribeni, 1998, pàgines 23-24
  7. ^ Enciclopèdia Catalana
  8. ^ X Barral, 1988, pàgina 76
  9. ^ Julià de Jòdar, 1996, pàgina 21
  10. ^ R Bianchi Bandinelli i E Paribeni, 1998, pàgina 39
  11. ^ X Barral, 1988, pàgina 80

BibliografiaModifica

  • Jacobo Storch de Gracia, El arte griego (I), Historia del Arte, ISBN 84-7679-403-7, Historia 16, 1999.
  • Xavier Barral i Altet, Història universal de l'art, L'antiguitat clàssica, ISBN 84-320-6702-4, Vol 2, Editorial Planeta, 1988.
  • Enciclopèdia Catalana.
  • J. F. Ràfols, Historia del arte, ISBN 978-84-95300-16-4, Editorial Optima, 2002.
  • R Bianchi Bandinelli i E Paribeni, El arte de la antigüedad clásica, Grecia, ISBN 84-460-0618-9, Ediciones Akal, Madrid, 1998.
  • Julià de Jòdar, Historia de la pintura y de la escultura, ISBN 84-487-0229-8, Ediciones Altaya SA, Barcelona, 1996.