Charles Ives
Charles Ives (Danbury, Connecticut, 20 d'octubre de 1874 - Nova York, 19 de maig de 1954) fou un compositor nord-americà, un dels més innovadors i originals del segle xx.
  | |||||||||||||||||
| Biografia | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 20 octubre 1874 Danbury (Connecticut) | ||||||||||||||||
| Mort | 19 maig 1954 (79 anys) Nova York | ||||||||||||||||
| Dades personals | |||||||||||||||||
| Formació | Universitat Yale Universitat de Harvard Hopkins School (en)  | ||||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||||
| Ocupació | Actuari, compositor i músic | ||||||||||||||||
| Membre de | |||||||||||||||||
| Gènere | Simfonia | ||||||||||||||||
| Professors | Horatio William Parker | ||||||||||||||||
| Instrument | Orgue | ||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| Obra | |||||||||||||||||
Obres destacables
| |||||||||||||||||
| Família | |||||||||||||||||
| Pares | George Ives (en) i Mary Elizabeth Parmelee (en) | ||||||||||||||||
Premis | |||||||||||||||||
| Lloc web | charlesives.org | ||||||||||||||||
        | |||||||||||||||||
BiografiaModifica
Era fill d'un músic. Estudià amb Horatio Parker. Als catorze anys era organista a la seva ciutat nadiua i més tard a New Haven. El 1898 assolí el diploma en la Universitat Yale. Entre 1900 i 1902 va ser organista i mestre de capella a l'església central presbiteriana de Nova York. El 1907 fundà la firma comercial Ives-Myrick. El seu període més fecund de labor creadora durà de 1906 a 1916, després del qual abandonà quasi completament la composició. A setanta-tres anys, després d'haver romàs quasi tota la seva vida en la foscor, rebé el premi Pulitzer, justa recompensa que revelà el seu indiscutible talent.[1]
ObresModifica
Va escriure les seves primeres cançons amb catorze anys. Totes les seves obres posteriors foren elaborades en llargs períodes, abans de deixar-les en la seva forma definitiva. Citem: Primera simfonia (1898); Segona simfonia (1897 - 1902); Cartons or Take Offs (1898 - 1907); Ragtime dances (1900 - 1911); Tercera simfonia (1904-1911), Firemen's parade on Main Street (1912); tres Obertures (1901-12), la peça simfònica Holidays (1913), Sonata per a piano, subtitulada Concord, estrenada el 1938 per Ralph Kirkpatrick, Massachusetts, 1840-1860 (1909 - 1915), Fast Slow and Fast, Tone Roads, per a orquestra de cambra (1911-15); quatre Sonates per a violí i piano (1903-16), Quarta simfonia (1910-16); Esquilo i Sòfocles, per a cant, quartet de corda i piano (1922); dos quartets de corda, més d'un centenar de cançons i algunes peces en quarts de to, per a dos pianos. La seva Segona simfonia, no s'estrenà fins al 1951 i la Tercera fins al 1945.
Molts anys ignoratModifica
Durant la primera meitat del segle xx, la música d'Ives era pràcticament desconeguda i no s'interpretava. Malgrat que una interpretació, organitzada el 1939, de la seva extraordinària sonata per a piano rescatà el seu nom de l'oblit total. A causa de l'aïllament absolut en què va viure els seus últims quinze anys, fou quasi impossible per als intèrprets interessats tenir accés a la música que no havia estat interpretada mai. Amb excepció d'una interpretació de dos moviments de Three Places in New England per la Filharmònica de Los Angeles el 1932, cap orquestra important interpretà música d'Ives fins al 1948. Aquest any, Three Places fou presentada per la Simfònica de Boston.
Ives té el doble mèrit de ser com un predecessor d'Ígor Stravinski i d'Arnold Schönberg i de ser-ho malgrat el seu aïllament. Si les obres d'aquests últims produïen escàndols generals, no deixaven, al cap i a la fi, de trobar eco en algun lloc, cosa que no succeïa en el món en què va viure Ives. A tot això contribuïa, a més, la seva voluntària renúncia a manifestar-se o a prosseguir, davant la incomprensió general.
La pugna entre la manca de consideració aliena i la sinceritat pròpia motivà adoptés una actitud de simple afeccionat. No obstant això, la feblesa d'algunes de les seves pàgines resta més que justificada davant la minuciositat de la seva feina, la coherència formal, la tensió harmònica, la potència imaginativa, que el feia enfrontar amb els problemes més complexos i nous, i la modernitat de la seva concepció orquestral.
El nom d'Ives mereix ser posat al costat dels de Virgil Thomson, Aaron Copland i Carter, i ser encara més valorat per la novetat de les seves idees en el seu temps.
Fou autor d'un llibre titulat Essay before a Sonata.
Vegeu tambéModifica
ReferènciesModifica
- ↑ «Charles Ives». Encyclopædia Britannica [Consulta: 1r abril 2017].
BibliografiaModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles Ives |
- Enciclopèdia Espasa, suplement dels anys 1961-1962, pag. 230