Obre el menú principal
Viquipèdia

Aaron Copland

Aaron Copland (Nova York, 14 de novembre de 1900 - Sleepy Hollow, 2 de desembre de 1990) va ser un compositor estatunidenc.[1]

Infotaula de personaAaron Copland
Aaron Copland in 1962.jpg
Biografia
Naixement 14 novembre 1900
Brooklyn
Mort 2 desembre 1990 (90 anys)
Nova York
Causa de mort Malaltia d'Alzheimer
Religió Ateisme
Formació Fontainebleau Schools Tradueix
Activitat
Ocupació Director d'orquestra, pianista, compositor, coreògraf, musicòleg, pedagog musical, músic de jazz, compositor de bandes sonores, escriptor i crític musical
Gènere artístic Òpera, simfonia i música clàssica
Professors Nadia Boulanger
Alumnes Ramon Zupko
Instrument Piano
Discogràfica Columbia Records
Signatura
Spotify: 0nJvyjVTb8sAULPYyA1bqU IMDB: nm0178716 iTunes: 319663 Last fm: Aaron+Copland Musicbrainz: aad3af83-5b59-4b86-a569-1a8409149b09 Songkick: 542074
Modifica les dades a Wikidata

Va compondre música de concert i cinematogràfica, creant un estil genuïnament nord-americà, per la qual cosa va ser conegut com el degà dels compositors estatunidencs del segle XX. La música de Copland intenta un difícil balanç entre l'avantguarda i el folklore nord-americà. Les harmonies canviants i obertes d'algunes de les seues obres han estat considerades com una evocació fidel del paisatge americà. Va incorporar una orquestració percussiva, metres canviants, polirítmies, poliacords i sèries tonals. A banda de la seua tasca com a compositor, Copland va exercir de professor, va escriure llibres i articles i va actuar com a director d'orquestra, principalment de les seues obres.

BiografiaModifica

Copland va nàixer al barri de Brooklyn a Nova York, al si d'una família jueva d'origen lituà. El cognom de son pare era "Kaplan", abans que l'adaptara a l'anglès triant Copland mentre encara residia a Anglaterra, abans d'emigrar als Estats Units. Va passar la infantesa vivint amb els seus pares, que regentaven una botiga al barri de Brooklyn. Tot i que els seus pares mai no el van encoratjar a seguir la carrera musical, als 15 anys ja es mostrava segur de la seua vocació i aspirava esdevenir compositor. Va estudiar música amb Leopold Wolfsohn, Rubin Goldmark (també professor de George Gershwin), i amb Nadia Boulanger a l'Escola de Música Fontainebleau de París des del 1921 al 1924. Va guanyar una beca Guggenheim el 1925 i també el 1926.

En tornar dels seus estudis a París, Copland va decidir que volia compondre música de caràcter americà, i així va triar el jazz com a llenguatge. La seua primera obra significativa va ser el ballet nigromàntic Grohg que contribuiria amb material temàtic per a la posterior Dance Symphony. Altres obres importants d'aquest auster primer període van ser la Short Symphony (1933), la Music for Theater (1925) i les Piano Variations (1930). Tanmateix, aquest període inspirat pel jazz va ser breu, i l'estil de Copland va evolucionar cap a la meta d'aconseguir obres més accessibles.

Els problemes de muntatge que va tenir amb l'Oda simfònica (1929) i la Short Symphony el van portar a reconsiderar el paradigma de la composició de música orquestral per a un grup selecte, ja que era un enfocament financer contradictori, sobretot en època de la depressió. En molts sentits, aquest canvi reflecteix la idea d'Alemanya de la gebrauchsmusik (música utilitària), en la que els compositors, amb un sentit social de l'art es plantegen un tipus de música més proper a un públic més ampli i divers.

Durant la Gran Depressió la majoria de compositors van rebutjar escriure música només per a l'elit, i el folklore americà va esdevenir una font d'inspiració, reviscolant himnes, cançons dels cowboys i altres músiques populars.

El segon període vernacle de Copland va començar al voltant de 1936 amb Billy the Kid i El Salón México. Fanfare for the Common Man (Fanfàrria per a un home corrent), potser la més popular obra de Copland, composta per a conjunt d'instruments de vent i percussió, va ser composta el 1942 sota comanda del director d'orquestra Eugene Goossens, director de la Cincinnati Symphony Orchestra. La Fanfàrria també va ser utilitzada com a tema principal del quart moviment de la tercera simfonia. El mateix any, Copland va escriure Lincoln Portrait (Retrat de Lincoln) que esdevingué popular entre el gran públic, fent encara més forta l'associació de Copland amb la música d'arrel nord-americana. A conseqüència d'una comanda va compondre el ballet Appalachian Spring (Primavera Apalatxe), del que més tard va extraure una popular suite per a orquestra. El ballet Rodeo, un conte sobre un casament al ranxo, compost al mateix temps que el Lincoln Portrait, 1942, és altra de les peces més reconegudes de Copland, i el fragment "Hoe-Down" d'aquest ballet ha esdevingut una de les peces més populars de tots els compositors nord-americans.

Copland va ser un important compositor de música cinematogràfica. La seua música per a The Heiress (1949), de William Wyler, va guanyar un Oscar. Alguns dels temes creats per al cinema, formen part de la suite Music for Movies, que el mateix Copland va preparar. La partitura per a la pel·lícula basada en la novel·la de Steinbeck The Red Pony (El poni roig) també va esdevenir una suite de concert. Pòstumament, la seua música ha estat usada pel director Spike Lee en la seua pel·lícula de 1998, He Got Game, que inclou un partit de bàsquet en un pati de veïns mentre sona Hoe-Down.

Per haver defensat el Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica durant les eleccions del 1936, Copland va ser investigat per l'FBI durant la cacera de bruixes dels anys 1950. Va ser apuntat a la llista negra de Hollywood, i el 1953 la seua música va ser eliminada del concert inaugural de la presidència de Dwight Eisenhower a causa del clima polític. Aquest mateix any, Copland va haver de fer testimoni davant del Congrés dels Estats Units d'Amèrica que mai no havia sigut comunista. L'acusació va encendre els ànims del món musical nord-americà, que va reivindicar que el patriotisme de Copland ja havia quedat ben palès en la seua obra. La investigació es va aturar l'any 1955 i va ser definitivament arxivada l'any 1975. L'afiliació de Copland al Partit Comunista mai no va ser provada.

Amic de Leonard Bernstein, Copland va exercir molta influència sobre l'estil d'aquest, mentre que Bernstein va ser considerat el més adient director de les obres de Copland.

Copland va morir a Sleepy Hollow el 2 de desembre de 1990.Segons algunes fonts, Copland no va morir a sa casa; vegeu l'obituari del New York Times de 3 de desembre de 1990: "Aaron Copland...va morir ahir per la vesprada al Phelps Memorial Hospital de North Tarrytown, N.Y."[cal citació]

Pel·lícules sobre CoplandModifica

  • Aaron Copland: A Self-Portrait (1985). Directed by Allan Miller. Biographies in Music series. Princeton, New Jersey: The Humanities.
  • Appalachian Spring (1996). Directed by Graham Strong, Scottish Television Enterprises. Princeton, New Jersey: Films for the Humanities.
  • Copland Portrait (1975). Directed by Terry Sanders, United States Information Agency. Santa Monica, California: American Film Foundation.
  • Fanfare for America: The Composer Aaron Copland (2001). Directed by Andreas Skipis. Produced by Hessischer Rundfunk in association with Reiner Moritz Associates. Princeton, New Jersey: Films for the Humanities & Sciences.

Deixebles notables [cal citació]Modifica

Obres principalsModifica

ReferènciesModifica

  1. ↑ «Aaron Copland». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 532. (ISBN 84-7291-255-8)

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • Kamien, Roger. Music: An Appreciation. McGraw-Hill College; 3rd edition (August 1, 1997). ISBN 0-07-036521-0.
  • Pollack, Howard. "Aaron Copland: The Life and Work of an Uncommon Man". New York, New York; 1st edition (1999). ISBN 0-8050-4909-6

Enllaços externsModifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Aaron_Copland&oldid=21813537»