Circ de la Safor
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
El circ de La Safor (o de l'Asafor) és una muntanya valenciana que es troba a 1.013 msnm, entre les poblacions de l'Orxa i Vilallonga, a cavall entre les comarques de la Vall d'Albaida i la Safor, de la qual pren el nom. Es troba emmarcada a la serra d'Ador i als peus del circ corre el riu d'Alcoi o Serpis.
| ||||
| Tipus | Muntanya  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Continent | Europa | |||
| Entitat territorial administrativa | la Safor (País Valencià) i la Vall d'Albaida (País Valencià) | |||
| ||||
| Serralada | serra d'Ador | |||
| Dades i xifres | ||||
| Altitud | 1.012 m | |||
| Esport | ||||
| Ruta normal | Des de l'Orxa, pel PR-V 42 | |||
L'espectacular forma de graderia amb imponents crestes recorda els circs glacials del Pirineu.
Singularitats geològiques modifica
El circ de la Safor, tant pel tipus i edats de les roques, per les seues estructures i per les edats dels principals esdeveniments geològics, pertany a les serralades Bètiques i dintre d'elles a l'anomenat Prebètic nord-oriental o Extern, que s'estén des de la costa meridional de la Safor fins a les proximitats de Villena, i passa pel Benicadell, serra d'Agullent, etc.
Aproximadament, té una forma de ferradura oberta cap al nord, amb una longitud màxima d'uns 2,4 km (de sud a nord, fins al riu) i una amplària màxima d'uns 2 km (d'oest a est).
Des del cim (1.013 msnm) fins a la base de la Pedrera Gran (200 m) hi ha un desnivell superior als 800 m, amb un fort pendent amb un valor mitjà d'un 44%, valor que, en la part més alta, especialment entre els 750 m i el cim, augmenta de forma espectacular, acostant-se a la vertical, fet que contribuïx a donar espectacularitat al paratge.
L'estructura de la Safor és una falla inversa per la qual les dolomies de l'interior del circ i les dolomies i calcàries de les crestes de la part més alta, que són molt rígides, plenes d'esquerdes i molt permeables, han corregut cap al nord sobre margues grogues, que són roques molt plàstiques (molt deformables) i impermeables.
Les peculiars propietats mecàniques d'ambdós paquets de roca proporcionen l'explicació de com es va poder formar el circ: no és un cràter, ni una caldera, ni té res a veure amb fenòmens volcànics. Tampoc és d'origen glacial (encara que la seua forma recordi vagament la dels circs glacials).
Fauna modifica
La riquesa faunística del lloc és molt alta a causa de la confluència en un espai no gaire gran de diferents ecosistemes (parets rocoses, secans, cultius de cítrics, riu, etc.) i a la seua moderada pressió antròpica.
Vegetació modifica
Es tracta de la típica vegetació de muntanya mediterrània: arbres i arbusts en general perennifolis i esclerofil·les, és a dir, de fulles petites, dures i sovint espinoses, per a estalviar aigua al llarg del període estival. L'estructura de la vegetació varia segons la localització, podent distingir diversos estadis de degradació, depenent de l'acció dels incendis els darrers anys, així com de la situació en solana o bé en ombria.
Així, a causa de l'acció dels repetitius incendis forestals ocorreguts en la zona, és escassa la vegetació arbòria. Únicament algunes pinedes de pi blanc o carrasc (Pinus halepensis) de poca extensió, juntament amb algunes agrupacions d'exemplars joves de carrasca (Quercus rotundifolia) que, de forma dispersa apareixen pel paratge, ens recorden el que en altres temps serien extenses formacions boscoses. Menys abundant és el freixe de flor (Fraxinus ornus), arbre caducifoli de fulles compostes, que preferix els ambients humits i ombrosos i es fa notori en primavera pel verd viu de les seues fulles noves i pel maig per la seua floració blanca.
Entre els arbusts abunda el llentiscle (Pistacia lentiscus) i la noguerola (Pistacia terebinthus), un arbust pròxim al llentiscle però caducifoli, amb fulles que recorden un nouer. Altres arbusts també abundants són el càdec (Juniperus oxycedrus), el coscoll (Quercus coccifera), l'argelaga (Ulex parviflorus), arbust fortament espinós i amb flors d'un color groc intens que donen color al paisatge hivernal; el bruc (Erica multiflora), de fulles reduïdes i flors de color rogenc també de floració hivernal i el margalló (Chamaerops humilis), única palmera autòctona de la península Ibèrica. A la primavera destaquen en el paisatge les grans flors blanques o roses de les estepes (C. albidus, C. salviifolius, C. monspeliensis). Entre les plantes aromàtiques, majoritàriament de la família de les labiades, són abundants el romaní (Rosmarinus officinalis) o la farigola (Thymus vulgaris). Altra espècie interessant n'és la savina negra (Juniperus phoenicea) un arbust modest de color verd fosc que viu a les escletxes del llocs rostos i rocallosos.
Vegeu també modifica
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Circ de la Safor |