Climax (pel·lícula)

Climax és una pel·lícula francesa escrita i dirigida per Gaspar Noé, estrenada l'any 2018. Es va presentar a la Quinzena dels directors del festival de Canes 2018, on rep un important guardó, el premi Art Cinema atorgat per la Confederació internacional dels cinemes d'art i d'assaig (CICAE).

Climax

Fitxa
Direcció	Gaspar Noé
Protagonistes	Sofia Boutella Souheila Yacoub Kiddy Smile Giselle Palmer
Guió	Gaspar Noé
Fotografia	Benoît Debie
Muntatge	Gaspar Noé
Distribuïdor	Wild Bunch, Vertigo Média i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	França i Bèlgica
Estrena	19 setembre 2018
Durada	97 min
Idioma original	francès anglès
Color	en color
Descripció
Gènere	cinema musical, cinema de terror i drama
Qualificació MPAA	R
Premis i nominacions
Nominacions	Premi de l'Audiència IFFR (2019)
Premis	Premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges (2018)
Lloc web	a24films.com…

El film barreja el Vogue, el krump i el waacking.

Argument

L'any 1996, a la crida d'una coreògrafa de renom, un grup de ballarins urbans es troben en un local d'assaig aïllat vora d'un bosc, per un temps de neu. En un món sense telèfon mòbil ni Internet, assagen una última vegada abans d'enlairar-se cap als Estats Units. A la sortida de l'assaig, els ballarins es llancen a una festa per desconnectar. Però molt ràpidament, apareix que algú ha abocat una substància il·lícita a la sangria que bevien. Mentre alguns cauen en una ànsia dansant sense fi, d'altres es submergeixen en la demència i l'horror.

Repartiment

• Sofia Boutella: Selva
• Romain Guillermic: David
• Souheila Yacoub: Lou
• Kiddy Smile: Daddy
• Claude-Emmanuelle Gajan-Maull: Emmanuelle
• Giselle Palmer: Gazelle
• Taylor Kastle: Taylor
• Thea Carla Schøtt: Psyche
• Sharleen Temple: Ivana
• Lea Vlamos: Lea
• Alaia Alsafir: Alaia
• Kendall Mugler: Rocket
• Lakdhar Dridi: Riley
• Adrien Sissoko: Omar
• Mamadou Bathily: Bats
• Alou Sidibe: Alou
• Ashley Biscette: Ashley
• Mounia Nassangar: Mounia
• Tiphanie Au: Sila
• Sarah Belala: Sara
• Alexandre Moreau: Ciborg
• Naab: Naab
• Strauss Serpent: Strauss
• Vince Galliot Cumant: Tito

Producció

El film és anunciat amb el nom Psyché per Le temps détruit tout el 23 de febrer de 2018. Esperat en selecció oficial o en sessió de mitjanit per al Festival de Cannes, serà l'anunci sorpresa de la Quinzena dels realitzadors. El film és rodat en el més gran secret en quinze dies.

A l'abril, el logo del film és descobert. Mostra el títol del film envoltat d'un marc, acolorit amb els colors de la bandera francesa (en referència a la bandera anunciada al mur de la sala de dansa, al film)

El tràiler del film, presentat el dia de la seva difusió a la Quinzena dels Directors, té un molt gran nombre de referències musicals, des de Giorgio Moroder a Daft Punk, passant per Aphex Twin (la música del tràiler és Supernature de Cerrone, la música utilitzada en el moment de l'escena de coreografia, al començament del film).

Premis i nominacions

Premis

• Festival internacional de cinema fantàstic de Neuchâtel 2018 : Premi H. R. Giger Narcisse al millor film i Méliès al millor llargmetratge europeu.
• Festival internacional de cinema de Catalunya 2018 : Premi del millor film.

Seleccions

• Festival de Cannes 2018 : selecció a la Quinzena dels realitzadors.
• L'Ėtrange Festival 2018 : selecció en lavsecció Mondovision.
• Festival europeu de cinema fantàstic d'Estrasburg 2018 : selecció en la secció Competició fantàstica

Rebuda

En l'estrena, el lloc AlloCiné recull una mitjana de les crítiques de premsa de 3,5/5, i dels crítics espectadors a 3,6/5.

Per a Guillemette Odicino de Télérama, « Fascinat per les pulsions juvenils de vida i mort, el cineasta signa un ovni romantico-gore esbalaint. [...] aquest espai tancat tant impressionant com traumatitzant podria ben bé ser el millor film de Gaspar Noé.

Per a Thomas Sotinel del Le Monde, « Portant una mirada, si no lúcida, almenys no intoxicada, sobre Climax, es trobarà el virtuosisme natural de Noé, que sap fer lliscar la càmera d'espai en espai, com si fos un organisme viu, que sap exigir-ho tot als seus actors i la vacuïtat en la qual aquest talent es mou.

Per a Corentin Lê de CinéSéries, Gaspar Noé lliura una síntesi del seu cinema suant un discurs d'amor-odi sobre una França en crisi.

Per a Marcos Uzal de Libération, en aquest preàmbul, tot és diu ràpidament, cosa encertada— una atenció prou nova de Noé cap als seus actors —, a continuació ràpidament ho amargarà: el pes paquidèrmic de les referències i de les intencions. [...] La pretesa radicalitat de Noé que consisteix finalment a treure tota emoció i envit al seu film per reduir-ho a un dispositiu escènic repetitiu duplicat d'una aposta tècnica molt pesada.