Concòrdia d'Alcalá

La Concòrdia d'Alcalá és el nom amb què es coneix l'acord signat el 22 de març de 1227 a Alcalá d'o Bispe entre el rei Jaume I d'Aragó i la noblesa revoltada, mitjançant el qual les parts enfrontades acordaven de sotmetre's a la sentència arbitral que dictés l'arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca, el bisbe de Lleida Berenguer d'Erill, i el mestre de l'Orde del Temple Francesc de Montpesat.[1]

Infotaula d'esdevenimentConcòrdia d'Alcalá
Tipustractat de pau modifica
Data22 març 1227 modifica
LocalitzacióAlcalá d'o Bispe modifica
EstatEspanya modifica

La fi de la tercera revolta nobiliàriaModifica

El 1227, després de la mort de Pero d'Ahones a mans dels servents del rei, Jaume I d'Aragó es va enfrontar a un nou alçament de la noblesa dirigit per l'Infant Ferran d'Aragó, oncle del rei, que comptà amb el suport dels Montcada, dels Cornel i els partidaris del mort Pero d'Ahones. Després d'una campanya accidentada però finalment reeixida, el rei aconseguí imposar-se i rebre la submissió de la noblesa revoltada. El 22 de març del 1227 a Alcalá d'o Bispe, amb la intervenció papal, les parts enfrontades signaren l'acord de sotmetre's voluntàriament a l'arbitratge de l'arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca, el bisbe de Lleida Berenguer d'Erill, i el mestre de l'Orde del Temple Francesc de Montpesat.

SignificacióModifica

La Concòrdia d'Alcalà posà fi a les revoltes nobiliàries que caracteritzaren els primers anys del regnat de Jaume I d'Aragó i significà el triomf de la monarquia sobre els nobles, fet que li donà l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans.

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica