Concert per a violoncel (Elgar)

El Concert per a violoncel en mi menor, op. 85, fou l'últim treball notable d'Edward Elgar, i és una pedra angular del repertori de solo de violoncel.

Infotaula de composicióConcert per a violoncel
Títol originalCello Concerto in E minor, op. 85 Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalconcert per a violoncel Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatmi menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorEdward Elgar Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1920 Modifica el valor a Wikidata
Opus85 Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretFelix Salmond Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena27 octubre 1919 Modifica el valor a Wikidata
EscenariLondres Modifica el valor a Wikidata, Gran Londres Modifica el valor a Wikidata
Director musicalEdward Elgar
Musicbrainz: 8abd4aec-5d22-3d22-84d2-7f70a54989a4 IMSLP: Cello_Concerto_in_E_Minor,_Op.85_(Elgar,_Edward) Allmusic: mc0002357122 Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

 
Felix Salmond, el primer intèrpret del concert

La peça fou composta durant l'estiu de 1919 a la casa de camp d'Elgar anomenada «Brinkwells», prop de Fittleworth, a Sussex, on durant els anys previs havia sentit el so de l'artilleria de la Primera Guerra Mundial, que retrunyia de nits a través del canal de la Mànega des de França. El 1918, Elgar se sotmeté a una operació d'amígdales a Londres, operació perillosa en aquell temps per a un home de 61 anys. En recobrar el coneixement després de la sedació, demanà llapis i paper, i escrigué la melodia que es convertiria en el primer tema del concert. Ell i la seva muller aviat es retiraren a la casa de camp en un intent de recuperar-se dels problemes de salut, on escrigué el seu testament musical, el concert per a violoncel i tot el corpus cambrístic (la sonata per a violí, el quartet de corda i el quintet amb piano).

A l'estrena, el 27 d'octubre de 1919, al Queen's Hall de Londres, el concert fou interpretat per Felix Salmond, amb l'Orquestra Simfònica de Londres dirigida pel compositor. Albert Coates, el director titular de la Simfònica de Londres, dirigí la resta del programa.

Moviments modifica

El concert està instrumentat per a violoncel, 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, i cordes.

El treball té quatre moviments:

  1. Adagio — Moderato (aprox. 8.00)
  2. Lento — Allegro molto (aprox. 4.30)
  3. Adagio (aprox. 4.50)
  4. Allegro — Moderato — Allegro, ma non troppo — Poco più lento — Adagio. (aprox. 11.30)

La peça representava, per a Elgar, l'angoixa, la desesperació, i la desil·lusió que sentia després de la Guerra, i una introspectiva visió de la mort. Representa un canvi significatiu en el seu estil, car molts dels seus treballs previs tenien un estil noble i jovial, inspirat per la forma de vida anglesa i pel renaixement de l'art europeu a la preguerra.

Els quatre moviments són plens d'emoció, però d'una manera concreta i original. La utilització de recursos simfònics grandiloqüents no hi són gaire freqüents, al llarg de l'obra. El sentiment que vol expressar en molts fragments no és d'apassionament, sinó d'una emoció interior i controlada.

Enregistraments modifica

Pau Casals, Pierre Fournier, Paul Tortelier, Mstislav Rostropóvitx, i Yo-Yo Ma enregistraren el concert, però sobretot fou popularitzat per l'enregistrament de Jacqueline du Pré de 1965 amb John Barbirolli i l'Orquestra Simfònica de Londres, per Emi. Diuen que el mateix Rostropóvitx el va eliminar del seu repertori després d'escoltar la versió de la famosa violoncel·lista.[1]

L'enregistrament fet per l'actual president de l'Elgar Society, Julian Lloyd Webber, dirigit per Yehudi Menuhin, va guanyar el Premi de BRIT de 1987 per al millor enregistrament clàssic britànic d'aquell any.[2]

Referències modifica

  1. Lebrecht, Norman. The Life and Death of Classical Music. New York: Anchor Books, 2007, p. 208–209. ISBN 978-1-4000-9658-9. 
  2. «1987 BRIT Award Winners». Arxivat de l'original el 2007-09-28. [Consulta: 6 setembre 2010].

Enllaços externs modifica