El Grup EMI (EMI Group) fou una discogràfica del Regne Unit que comprèn al segell EMI Music, amb seu a Brook Green, i a EMI Music Publishing, amb seu en Charing Cross Road, ambdues a Londres. EMI Music havia estat un dels quatre grans segells discogràfics del món, juntament amb Universal Music Group, Sony BMG Music Entertainment, i Warner Music Group.

Infotaula d'organitzacióEMI
(en) EMI Records Limited Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusnegoci
societat de cartera
empresa discogràfica
empresa privada
segell discogràfic Modifica el valor a Wikidata
Indústriaindústria musical, electrònica de consum, indústria fonogràfica i indústria mediàtica Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicaempresa de capital obert limitada Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació29 març 1928
1931
31 març 1931
1r gener 1973, Londres Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició2012 Modifica el valor a Wikidata
Reemplaçat perParlophone Records Ltd. Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Empleats15.000 Modifica el valor a Wikidata
Entitat matriuUniversal Music Group
Sony (United Kingdom) (en) Tradueix
Warner Music Group Modifica el valor a Wikidata
Propietat deVivendi Modifica el valor a Wikidata
Filial
Propietari de
Part demajor (–2012) Modifica el valor a Wikidata

Lloc webuniversalmusic.com… Modifica el valor a Wikidata

Youtube: UC2kTZB_yeYgdAg4wP2tEryA Discogs: 63404 Modifica el valor a Wikidata

Història

modifica

La Electric and Musical Industries Ltd va néixer el març de 1931 de la unió de la Columbia Graphophone Company del Regne Unit i la Gramophone Company.[1] El 1957, per substituir la pèrdua dels seus acords sobre llicències a llarg termini amb RCA Victor Records i Columbia Records (Columbia USA va trencar els seus llaços amb EMI el 1951), EMI va entrar en el mercat americà amb l'adquisició del 96% de les accions de Capitol Records.

La companyia va establir operacions a través de múltiples subsidiàries en diversos llocs de la Commonwealth, inclosos l'Índia, Austràlia i Nova Zelanda. Les filials d'EMI a Austràlia i Nova Zelanda van liderar el mercat de música popular en aquests països des de la dècada de 1920 fins a la dècada de 1960. Altres companyies subsidiàries locals, com la Festival Records, mantenen un relatiu monopoli d'EMI en diferents regions.

Sota la gerència de Sir Joseph Lockwood, entre 1950 i 1970 la companyia va experimentar un gran èxit en el camp de la música popular. Després d'un dramàtic descens del 7% en la quota de mercatbritànic (del 16% al 9%) i l'anunci que EMI havia patit una pèrdua de 260 milions de lliures esterlines el període 2006–2007, EMI va ser adquirida per Terra Firma Capital Partners a l'agost de 2007, que la va comprar per 4.200 milions de lliures. Els plans de reestructuració del director general de Terra Firma Capital Partners passaven per retallar entre 1.500 i 2.000 llocs de treball i per reduir els costos per 200 milions de lliures l'any.

El 12 de novembre de 2011, es va anunciar que EMI vendria les seves operacions de música gravada a a l'antic rival Universal Music Group per 1.200 milions de £ (1.900 milions de dòlars) i les seves operacions de publicació de música a Sony/ATV Music Publishing, per 2.200 milions de dòlars, per complir amb les condicions de desinversió de la Comissió Europea.[2]

Alguns dels artistes més famosos

modifica

Les bandes i artistes que van signar amb EMI i les seves subsidiàries van fer d'EMI la més reeixida i coneguda companyia disquera en el món en aquell moment, amb un repertori d'artistes que inclouen a: The Rolling Stones, Coldplay, The Beatles, Bob Marley, Red Hot Chili Peppers, AC/DC, Queen, ABBA, Michael Jackson, Madonna, Katy Perry, Iron Maiden i David Guetta, entre d'altres. La companyia edità també tres discs de Sau.

Referències

modifica
  1. Tschmuck, Peter. Creativity and Innovation in the Music Industry (en anglès). Springer Science & Business Media, 2006, p. 50. ISBN 9781402042751. 
  2. Sweney, Mark «Universal's £1.2bn EMI takeover approved – with conditions» (en anglès). The Guardian [London], 21-09-2012.

Enllaços externs

modifica