Concha Buika

cantant mallorquina

Concha Buika (Palma, 1972) és una cantant mallorquina d'origen guineà. Amb una fusió d'estils (flamenc, copla, bolero, jazz, reggae, soul, funk, rhythmn and blues, hip-hop, electrònica i ritmes africans) combinats en una síntesi molt personal i amb una veu trencada molt suggerent, la seva música ha estat reconeguda arreu del món. Viu a Miami de 2011 ençà.[1][2]

Infotaula de personaConcha Buika
Concha Buika.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) María Concepción Balboa Buika Modifica el valor a Wikidata
11 maig 1972 Modifica el valor a Wikidata (48 anys)
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsBuika Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCantant Modifica el valor a Wikidata
Activitat2000 Modifica el valor a Wikidata –
GènereFlamenco jazz (en) Tradueix, jazz, pop i Latin music (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu i cant Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficWarner Music Group Modifica el valor a Wikidata
Família
PareJuan Balboa Boneke Modifica el valor a Wikidata
GermansBoré Buika i Guillem Balboa Buika Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webbuikaofficial.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm2223912 Allocine: 539852
Facebook: BuikaMusic Twitter: BuikaMusic MySpace: conchabuika Spotify: 1gbXoccc8bjK8eUh92mILy Last fm: Buika Musicbrainz: 349076a6-d2e3-4f84-a879-d3f01374a5bf Songkick: 410434 Discogs: 50528 Allmusic: mn0003185962 Deezer: 225 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer a Mallorca, on vivia la seva família, exiliats polítics de Guinea Equatorial. És filla d'Honorina Buika i de l'expolític i escriptor guineà Juan Balboa Boneke, i germana de Guillem Balboa Buika. La comunitat gitana del barri de Son Gotleu, a Palma, on es va criar, va ser per a ella una segona llar, i va trobar en el flamenc una forma d'expressió autèntica.

Trajectòria musicalModifica

A disset anys va començar a cantar blues i va prendre contacte amb músics mallorquins, espanyols i americans com Jacob Sureda, Noah Shaye, Òscar Guerrero i Miquel Rodríguez. Durant els anys noranta col·laborà amb grups espanyols de hip-hop i del house. Va compondre i fer arranjaments per al muntatge teatral «Ombra», de La Fura dels Baus, i per a la banda sonora de la película "Km. 0", dirigida por Rafael Albero, amb música de Joan Bibiloni.[3]

El seu primer disc, Mestizüo (2000), és el resultat d'una exploració en el jazz, amb Jacob Sureda.[4] El seguí Buika (2005), el seu primer disc en solitari. El 2006 s'estrenà amb la producció de Javier Limón i llançà Mi niña Lola, que seria Disc d'or, amb més de 70.000 còpies.[3] El 2008 el seu quart disc, Niña de fuego, va catapultar la seva carrera internacional: el disc recuperava la copla, s'estrenava amb la ranxera i incloïa temes compostos per l'artista.[3] Després d'uns quants concerts a Los Ángeles, Miami i Nova York, el disc va rebre dues nominacions als premis Grammy Llatins de 2008, com a «Àlbum de l'Any» i «Millor Producció». Una edició especial del disc es va posar a la venda acompanyat d'un llibre de poemes de Buika il·lustrats amb autoretrats. El 2009, amb Chucho Valdés, enregistra a Cuba El último trago, un tribut a Chavela Vargas en el seu norantè aniversari.[3][5] La Noche más larga, de 2013, gravat a la ciutat de Nova York i Madrid, conté cinc composicions pròpies i algunes peces clàssiques. El 2015 va editar Vivir sin miedo, cantat sobretot en anglès: amb algun rastre del flamenc i el jazz, presenta un aroma caribeny i una sòlida base electrònica i pop.[6][7] Para mí, de 2016, és un recull de cinc cançons intimistes entre les quals hi ha una peça de Camarón de la Isla.[2] Deadbeat s'ha editat al 2018.

Al llarg de la seva carrera ha fet unes quantes gires mundials, per Europa, Japó, EEUU i Mèxic la primera, el 2006; la gira de 2015 la portava de nou a Barcelona, al Palau de la Música –on ja havia cantat el 2010–,[8] i a Madrid;[6] en la de 2019 s'acompanyava d'una formació estrictament femenina.[9] Ha cantat a l'Amèrica Llatina, els EUA, Austràlia, Nova Zelanda, Àfrica, Turquia, els Balcans, arreu d'Europa...

Ha col·laborat amb molts músics i ha participat en els seus enregistraments, per exemple, ja en el 2008 amb la cantant de fado portuguesa Mariza, en un duo inclòs en el seu disc Terra (Petites Veritats) i amb Eleftheria Arvanitaki, en el tema Mírame. El setembre de 2009 va sortir al mercat una col·laboració realitzada amb Nelly Furtado, en el tema anomenat Fuerte, tot un himne a la força de la dona. Va cantar al costat de Tomeu Penya el seu tema Ho feim. Al llarg de la seva carrera ha actuat amb Pipi Piazzolla i el sextet Escalandrum per explorar el tango,[10] ha participat en el disc Africa Speaks, al costat del guitarrista Carlos Santana, i també amb Anoushka Shankar, Chick Corea, Pat Metheny, Charles Aznavour, Niño Josele, Jason Mraz, Martin Terefe, Luz Casal, José Luis Perales o Armando Manzanero.[11]

Premis i reconeixementsModifica

  • Disc d'Or per l'àlbum Mi niña Lola, lliurat per Joaquin Sabina.[12]
  • Millor àlbum: Mi niña Lola (Premis de la Música, 2007).
  • Millor Producció: Mi niña Lola, Javier Limon (Premis de la Música, 2007).
  • Germany Visual Critics Award 2007: Mi niña Lola
  • Premi Ramon Llull 2008
  • Disc d'Or per El Ultimo Trago (Colombia, 2010 ).[12]
  • Premis Grammy Llatins 2010: Millor àlbum tropical tradicional per El Ultimo Trago.[13]
  • Luna del Auditorio Nacional México 2013: Best World Music Act La Noche más Larga
  • Antonio-Carlos-Jobim Award Montreal 2017: World Music/ Jazz Cultural crossover.

A més d'aquests premis, també va estar nominada als Grammy Llatins els anys 2008, 2010, 2016.[12][2]

L'any 2011 el director de cinema Pedro Almodóvar va incloure dos dels seus temes com a banda sonora del film La piel que habito.[12]

DiscografiaModifica

  • Mestizüo (2000), amb el pianista Jacob Sureda
  • Buika (2005)
  • Mi niña Lola (2006)
  • Niña de fuego (2008)
  • El último trago (2009) amb el pianista Chucho Valdés
  • En mi piel (2011, recopilatori)
  • La noche más larga (2013)
  • Vivir sin miedo, 2015
  • Para mí, 2017
  • Deadbeat, 2018 (Single - 22 de juny)

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Concha Buika

ReferènciesModifica

  1. «Concha Buika». B Culture. Institut d'Estudis Baleàrics. [Consulta: gener 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Cantant, compositora i poeta. Una veu pròpia que barreja estils musicals». Temporada alta, 2017. [Consulta: gener 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Biografía de Buika» (en castellà). Todo música. [Consulta: gener 2020].
  4. «Concha Buika». deflamenco.com, 03-08-2012. [Consulta: gener 2020].
  5. Busqué I Barceló, Jaume «Simpatia de ses illes». Diari de Girona, 03-08-2009.
  6. 6,0 6,1 Holguera, Juan P. «Concha Buika: “Todavía soy una joven promesa”». El País, 22-11-2015.
  7. Cervantes, Xavier «Buika canta des de “la llibertat i el desordre”». ara.cat, 17-10-2015.
  8. Martorell, Núria «Buika torna al Palau amb el premiat 'El último trago'». El Periódico de Catalunya, 01-12-2010.
  9. «Concierto: Concha Buika en el Teatro de la Maestranza de Sevilla 2019». On Sevilla. [Consulta: gener 2020].
  10. Jurado, Miguel «Lo breve si bueno, corto e insuficiente». El País, 03-08-2015.
  11. «Concha Buika sube al escenario del Teatro de la Maestranza en octubre». El Correo [Sevilla], 30-07-2019.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 «Concha Buika, a les portes d'un Grammy». Ara Balears, 27-01-2014.
  13. «Chucho Valdés y Concha Buika triunfan en los Grammys con el disco “El último trago”». Cuba debate, 11-11-2010. [Consulta: gener 2020].