Obre el menú principal

En lingüística, el condicional és un mode del verb en el qual les frases fan referència a situacions, fets o accions hipotètiques o possibles, i que depèn d'accions o circumstàncies passades.[1] El seu ús existeix en algunes llengües de les subfamílies romànica, eslava i germànica de la família indoeuropea. Tanmateix, Alguns gramàtics consideren que el condicional no és pròpiament un mode independent sinó un temps verbal.

Estructura de les frases condicionalsModifica

Les frases condicionals, com per exemple, "Si plogués, me n'aniria al camp", són frases compostes. En gramàtica, s'anomena "pròtasi" a la frase que conté la condició ("si plogués"), i "apòdosi" a la que conté la conseqüència ("me n'aniria al camp"). Sintàcticament, l'apodosi és una frase subordinada, totalment subeditada a la frase principal, que en determina el seu temps verbal.

Formació del condicional en les llengües romàniquesModifica

En la seva evolució del llatí al català, històricament es va passar a ajuntar l'infinitiu amb l'imperfet d'indicatiu del verb haver (en llatí, habēre) ja conjugat, reduït a les seves desinències: per exemple, la forma "menjar" + havia passaria a ser "menjar hia", fins a arribar a la seva forma contemporània "menjaria". Això s'entén pel seu sentit de pronòstic del futur des del passat.[2]

En l'evolució d'altres llengües romàniques es tracta exactament del mateix:

Llengua Exemple
Llatí cantāre habēbam
Castellà cantaría
Portuguès cantaria
Francès je chanterais
Català cantaria

En canvi, en italià la forma està basada el llatí habuit, reduït a -ebbe, donant per exemple, "cantarebbe". En romanès es fa servir una forma composta (analítica): aș cânta.

BibliografiaModifica

  • Aski, Janice M. 1996. Lightening the Teacher's Load: Linguistic Analysis and Language Instruction. Italica 73(4): 473-492.
  • Benveniste, E. 1968. "Mutations of linguistic categories. En l'obra de Y. Malkiel i W.P. Lehmann (ed.) Directions for historical linguistics, pp. 83–94. Austin and London: University of Texas Press.
  • Joseph, Brian D. 1983. The synchrony and diachrony of the Balkan infinitive: a study in general, areal, and historical linguistics. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-27318-8.
  • Ramón García-Pelayo y Gross; Fernando García-Pelayo y Gross (1982). Larousse de la conjugación. Larousse. p. 15.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica