Crossomys moncktoni
Crossomys moncktoni és una espècie de rosegadors de Nova Guinea, que forma part de la tribu dels hidrominis. És tracta de l'única espècie del gènere Crossomys. Probablement aquesta espècie sigui la més estretament relacionada amb Baiyankamys.[1] Es tracta d'un dels rosegadors millor adaptats al medi aquàtic del món.[1]
| Estat de conservació | |
|---|---|
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 5679  |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Rodentia |
| Família | Muridae |
| Gènere | Crossomys |
| Espècie | Crossomys moncktoni Thomas, 1907 |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
Distribució i hàbitat
modificaAquesta espècie viu a la Serralada Central de Papua Nova Guinea, inclosa la península de Huon, en altituds compreses entre els 1.000 i els 2.700. El seu hàbitat són els rierols de muntanya freds i corrents ràpides.[2]
Descripció
modificaEs l'espècie de múrid millor adaptada a la vida a l'aigua. Té uns peus extremadament llargs, amb un dits que estan completament units per una membrana, unes potes davanteres molt reduïdes, unes orelles absents o invisibles, uns ulls molt petits i una cua llarga amb una filera de pèls a la cara inferior. Aquesta fila de pèls comença a cada costat de l'inici de la cua com dues files de pèls llargs i blancs, que es fusionen a uns 5 centímetres del principi de la cua, arribant al final de la cua. En totes aquestes característiques s'assembla a la musaranya aquàtica elegant, un bon exemple de convergència evolutiva.[1][2][3]
Ecologia
modificaEs passa el dia està buscant capgrossos, cucs i insectes de riu (principalment larves). De nit dorm en forats al llarg de la riba del riu. Aquesta espècie només dona a llum una cria per ventrada. Només es capturada pels caçadors Telefol quan els nivells dels rius són baixos.[2]
Història del descobriment
modificaFou descrit per primer cop el 1907 pel mastòleg britànic Oldfield Thomas, basant-se en un espècimen capturat per Mr. C. A. W. Monckton, en honor del qual l'espècie rep el seu nom específic, prop del riu Brown, a la Província Central, al sud-est de Papua Nova Guinea.[4] Fins a juliol de 1950 no es va capturar cap altre espècimen.[5] Des d'aleshores s'han capturat altres exemplars a les muntanyes de l'est de Nova Guinea, encara que segueix sent una espècie poc freqüent. El nom científic vol dir "ratolí amb franges de Monckton", el qual es refereix al primer que va capturar un exemplar (C. A. W. Monckton) i a les franges de pèls de la cua.[2]
Noms comuns
modificaÉs conegut amb el nom de kwypep per la tribu Kalam, de la província de Madang, possiblement rep el nom de ogoyam per part dels Telefol, de la província de Sandaun, i momo per part dels Rofaifo, de la província de les Terres Altes del Sud, encara que aquest nom també s'utilitza per referir-se a altres murins aquàtics com la rata d'aigua australiana. Alguns nom locals poden traduir-se com «petaure del sucre d'aigua», que fa referència a la similitud del pelatges d'aquestes dues espècies.[2]
Estat de conservació
modificaEs poc el que es coneix sobre el seu estat de conservació, malgrat que la UICN l'ha catalogat com en risc mínim dins la seva Llista Vermella.[6]
Referències
modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Helgen, K.M. «The amphibious murines of New Guinea (Rodentia, Muridae): the generic status of Baiyankamys and description of a new species of Hydromys». Zootaxa, 913, 2005, pàg. 1–20.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Flannery, T.F. (1995). Mammals of New Guinea. Chatswood, New South Wales: Reed Books, ISBN 0801431492
- ↑ Nowak, R.M. 1999. Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-5789-9
- ↑ Thomas, O.. On three new mammals from British New Guinea. Annals and Magazine of Natural History. 7, 1907, p. 70–74.
- ↑ Tate, G.H.H. «A second specimen of the Papuan earless water rat, Crossomys moncktoni». American Museum Novitates, 1523, 1951, p. 1–4.
- ↑ Aplin, K., Singadan, R., Menzies, J., Helgen, K., Wright, D. & Allison, A. (2016). Crossomys moncktoni. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, 2013. UICN, edició 2013.2. Consultat el 03-01-2018.