Obre el menú principal

Dècades dels 1970 i 1980 a Andorra

Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
La crisi de les Subprimes
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Nacionalisme andorrà
Coprincipat parlamentari i monarquia
Història dels Països Catalans

Arribats als anys 1970 el món ha canviat completament. Falten poques colònies per independitzar-se, el mur de Berlín té els dies comptats, el franquisme i el salazarisme també. A Catalunya l'ambient autonomista contagia els andorrans que decideixen prendre únanimement el camí cap a la sobirania pura. Prou de «vassallatges», aquest seria el lema que més va circular pels carrers. Els andorrans estaven farts de ser tractats com un protectorat per part francesa, episcopal i espanyola. A partir de llavors s'inicia un procés de recuperació nacional, d'una banda. L'objectiu era fer prendre consciència nacional i per això van començar-se a divulgar la cultura i llengua catalana, a més de la història d'Andorra. En aquest apartat es va procedir a andorranitzar l'ensenyament, la ràdio i l'electricitat. D'atra banda, es creen els primers organismes per crear estructures d'estat, com ara l'Institut d'Estudis Andorra. Per últim, s'inicien les negociacions per traspassar la sobirania dels coprínceps cap al poble. Tot plegat es tradueix en la Constitució del 1993 que autodetermina el país.[1][2]

Factors per la Transició NacionalModifica

La transició vista des d'EuropaModifica

El món dels 70 vivia en plena mutació. A partir dels anys 50 les colònies van començar a prendre consciència que eren nacions i que, per tant, no només tenien dret a l'autodeterminació, sinó que a més tenien dret a ser tractats d'igual a igual amb els colons. El nou president francès posterior a la Segona Guerra Mundial ja anunciava el procés de descolinització amb el cèlebre "vive le Québec libre !" en la seva visita al Canadà l'any 1967. El mur de Berlín tenia els dies comptats. Guanyava el capitalisme i la democràcia donant la sensació que aquesta darrera s'imposaria finalment sobre les dictadures que encara existien.[3][4]

La transició vista des de CatalunyaModifica

A Catalunya, en concret, també es vivien temps convulsos. L'any 1975 el dictador Francisco Franco mor. Les nacions catalana, basca i gallega van prendre llavors principal protagonisme en l'Espanya post-franquista. Conscients que són una nació inicien un procés de federació de l'estat que va tenir com a principal punt "l'estatut d'autonomia de Catalunya". Aquest, però, va derivar en manifestacions massives principalment a Andalusia. Es procedeix a l'anomenat "cafè per a tothom", és a dir, es crea l'estat de les autonomies, un eufemisme per no parlar d'"estats federals". Catalunya esdevenia una comunitat històrica, és a dir, un altre eufemisme per reconèixer que és una nació. Les nacions gallega, basca i catalana van haver de conviure de sobte amb autonomies artificials, les anomenades "comunitats autonòmiques" (ex.: Madrid). Portugal, d'altra banda, també sortia d'una dura dictadura gràcies a la Revolució dels Clavells. Els dos feus dictatorials de l'Europa d'Occident queien.[5][6][7]

La transició vista des d'AndorraModifica

 
Banderes dels estats membres de l'ONU.

Amb tot, es pot dir que el món vivia una etapa de transició. Andorra, per la seva banda, també va sentir la necessitat de transitar, de canviar, de mutar. Andorra havia emprès un camí diferent al català d'ençà el segle XVIII mitjançant una interpretació diferent, volguda i intencionada dels pariatges. Era una manera de protegir-se de les aspiracions expansionistes de França i Espanya. Probablement per això, preveient el canvi d'escenari, els andorrans intenten constituir-se com una nació, encara que comporti negar-se als Països Catalans. El país es comporta a partir del segle XIX ja com a tal. Però aquesta independència era de facto (o sigui, en el fet o en la pràctica) perquè la sobirania se la repartien el bisbe de la Seu d'Urgell i el president de la República Francesa. Tant és així que França tractava Andorra com si fos un protectorat. L'any 1957, per exemple, el veguer francès adverteix sota amenaça que la presència d'Andorra en l'Exposició Internacional de Brussel·les ha de ser oficiosa. El Consell General, que assumia el rol legislatiu i executiu alhora, cada cop que intentava regular algun aspecte de la vida dels seus ciutadans que legítimament l'havien escollit en eleccions a sufragi universal directe, es trobaven amb l'impediment dels coprínceps que tot seguit desregulaven. La reivindicació autonomista a Catalunya es va traslladar a Andorra. Les dues reivindicacions autonomistes (catalana i andorrana) es van alimentar. Si en el cas català va acabar en "l'estat de les autonomies" a Andorra va finalitzar amb l'autodeterminació. Amb el triomf de la democràcia a Europa, el sistema de coprincipat apareixia com una aberració. En plena era dels estats-nacions era difícil d'entendre que existís encara un territori que es regia sota un pariatge. El sistema generava sempre conflictes. El Consell General aprovava una llei, els coprínceps la desaprovaven. Els coprínceps decretaven, el Consell General desobeïa. Així que els andorrans van decidir que allò era el punt final. A partir de llavors comença un llarg procés de Recuperació Nacional i de Reforma que acaba amb la independència del país l'any 1993 amb l'aprovació de la Constitució.[8][2][9][10][11][12]

Drets humans i drets laboralsModifica

Si als anys 60 i 50 el país mancava de lleis que protegissin els treballadors, als anys 70 i 80 la situació no era millor. Ja s'havia aprovat la Llei de la CASS (Caixa de Seguretat Social Andorrana), però el país seguia mancant de drets laborals. Els treballadors no podien exigir augments de salari, no es podien defensar legalment de l'abús patronal i encara menys afiliar-se a un sindicat. Existien sindicats encoberts... La majoria de sindicats tenien vincles amb moviments i partits espa­nyols i catalans d’esquerres, com el PSUC, responsables d'impulsar l’Associació de Residents i el Centre Cultural. “No es volia molestar els andorrans, aquí es funcionava per usos i costums, i per tant és cert que hi havia certa por a ser expulsats”, recorda el secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), Guillem Fornieles, que hi afegeix que arran d’aquests moviments, es va començar a plantejar “que a més d’immigrants, eren treballadors i que aquí les condicions no eren les més idònies”. Així, l’Associació de Residents es va erigir com un interlocutor amb les autoritats espanyoles, a qui, a partir del 1975, “es demanava que cuidessin dels immigrants i els defensessin dels abusos”. El procés per arribar a constituir el sindicat va ser llarg. A principi dels vuitanta va entrar a les entitats una fornada de joves, com Antoni Roig, que van agafar el relleu dels seus predecessors. I a final d’aquesta dècada és quan va començar a agafar forma el sindicat. El 1987 es van fer a la Seu d’Urgell unes jornades de treballadors estrangers a Andorra i l’any següent, en el segon congrés, “es va començar a parlar de la necessitat d’un sindicat”. I així també es van iniciar “reunions clandestines” al país.[13][14][15] La situació era doncs insostenible. Andorra encara vivia sota la base d'una llei feudal (el pariatge). El parlament no feia res i quan ho feia els coprínceps o els seus representants desfeien. Si feien els coprínceps, llavors era el Consell General que desfeia. El problema de les competències entre parlament i coprínceps ja no s'aguantava de peus. Era evident que calia passar cap a una etapa totalment diferent.[10][14]

Procés de recuperació nacionalModifica

Recuperació culturalModifica

Article principal: Museus d'Andorra

Arribats als 1970 els andorrans ja tenen tots els elements que conformen la nació andorrana (llengua, història, cultura, símbols i religió). Així els andorrans dels anys 70 i 80 comencen un procés dit de "recuperació nacional", que es va traduir en dos eixos: el cultural i el polític. De la vessant cultural, l'objectiu era divulgar la cultura, llengua i història del país. Amb aquesta finalitat, es van crear organismes públics (Arxiu Nacional, Biblioteca Nacional, Patrimoni Artístic Nacional) que havien de recuperar rastres del passat i divulgar-los. Del costat polític, més que recuperació caldria parlar més aviat de "reforma". L'objectiu era nacionalitzar tots aquells sectors que el Consell General considerés "de sobirania nacional" (l'escola, la ràdio o l'electricitat) i crear estructures d'estat (creació de l'Institut d'Estudis Andorrans per dotar-se de gent preparada). En aquest sentit, la paraula més utilitzada a l'època era "andorranització". El que calia era andorranitzar tot allò que en un principi havia de ser naturalment andorrà (l'escola, per exemple). L'altre objectiu era passar la sobirania al poble (veure'n més a Reformeta i Procés Constituent). Però en aquest apartat parlarem sobretot de la recuperació cultural.[1][2]

La recuperació cultural es va ajudar de la recuperació catalana. Després del franquisme Catalunya, València i les Balears inicien també un procés de recuperació de la llengua, cultura, història i identitat pròpia. Els lligams comercials i culturals entre Andorra i Catalunya van fer que les dues nacions s'ajudessin mútuament a l'hora de difondre la cultura i la llengua. Per exemple, gràcies als catalans, es van poder veure les primeres pel·lícules en català a Andorra. També gràcies a Catalunya van arribar els primers manuals d'aprenentatge de llengua catalana (ex.: Digui, Digui). Així, durant els anys 1970 Andorra esdevé un important centre difusor de la cultura catalana. El català recupera prestigi i es prenen les primeres mesures per protegir-lo (a Catalunya, València, Balears i Andorra). Es donen les primeres classes en català, després de segles de repressió. Dues editorials andorranes (Casal i Vall; i Editorial Andorrana) van contribuir a difondre la llengua i història del país. El Consell General va decretar de l'obligatorietat del català en l'administració, així com la història, institucions i llengua del país com a elements per la integració. També va demanar a l'església que el registre civil es redactés en llengua catalana. L'any 1976 el Consell General crea l'Institut d'Estudis Andorrans, i poc després la Biblioteca Nacional i el Centre Nacional d'Informàtica. La necessitat creixent de saber-ne més sobre la història del país va portar a la creació del Patrimoni Artístic Nacional. Havia d'encarregar-se de la recuperació del patrimoni i la divulgació d'aquest, fet que es va traduir en els primers museus. Les primeres generacions d'andorrans universitaris van ser les que van encapçalar aquest projecte. Així, es va crear la primera exposició temporal sobre història d'Andorra. Tractava sobre la història dels correus al país. La bona acollida que va tenir l'exposició va fer que poc després es decidís de la seva transformació en Museu Postal (1982). En la mateixa línia, l'any 1972 el Consell General compra la casa dels Areny-Plandolit per fer-ne un museu. Cap als anys 1980 i 1990 es procedeix a la museïtzació de més espais. S'assisteix així a l'obertura del Museu Nacional de l'Automòbil (1987) a Encamp, la restauració de les fargues... i a la recuperació del romànic del país. Li segueixen iniciatives privades com l'obertura del Museu del Perfum (l'Andorra dels 1950 i 1960) i del Museu del Tabac (fàbrica Reig), malgrat que aquest museus no datin dels 1980. L'adoració a la Verge de Meritxell fa que es construeixin després de l'incendi del 1972 l'exposició "Meritxell, memòria" i una nova església avantguardista com a mostra de la voluntat del país a conservar la seva identitat. S'inicia també l'esbós del Museu Nacional (encara no construït). L'any 1986 es crea el Consell Internacional dels Museus (ICOM) i Andorra hi adhereix. Finalment s'estrena l'exposició en memòria dels 700 anys de la signatura dels pariatges. Es van les primeres enquestes sobre museïtzació en les quals el primer govern del país va tenir una col·laboració ben estreta per part del govern català. Per últim, s'inaugura el primer Festival Internacional de Jazz d'Escaldes-Engordany com a mostra de voluntat de divulgació cultural (a més d'un incentiu turístic). Són les primeres visites de celebritats (Miles Davis i Joe "Foley" McCrear, 1989).[2][16]

De la recuperació política, destaca el Pla d'Andorranització de l'Ensenyament que té per objectiu "nacionalitzar" l'escola. En aquesta mateixa línia, cal esmentar el procés de nacionalització de Ràdio Andorra i de FHASA. La creació de la primera Televisió del país (Andorra Televisió) i del primer Govern. La reforma del sistema permet per primer cop donar el país d'una constitució amb la qual la sobirania passa a mans del poble, estableix una democràcia amb separació de poders i dóna instruments per internacionalitzar el país. L'any 1961 una nova Sindicatura, comandada per Julià Reig i Josep Baró, proposava que els síndics siguin elegits "per dos mandats consecutius", trencant així amb la llarga Sindicatura de Francasc Cairat. L'any 1962 el Consell General acordar construir i finançar edificis escolars a totes les parròquies i fixa l'obligatorietat de l'escolaritat als 16 anys. L'any 1975 s'intenta regular novament la nacionalitat andorrana amb el Codi de la Nacionalitat aprovat el 1975. En els apartats següents, s'explica més detalladament la continuïtat del "procés de recuperació polític".[1][2][17]

Andorranització de l'escolaModifica

 
"Digui Digui" va ser un curs interactiu del govern català per aprendre català. A Andorra va ser molt útil per als nouvinguts.

L'escola ha estat utilitzada durant el segle XIX per nacionalitzar el poble. Era precisament aquest l'objectiu quan el copríncep francès quan va obrir la primera escola francesa a Andorra. Va ser així fins que els pares d'alumnes van dir prou. En ple procés de transició cap a la Constitució els andorrans van voler que les escoles fossin andorranes, que ensenyessin la idiosincràsia andorrana. Un fet que no passava a les escoles espanyols i franceses on el català no tenia veu. És doncs a través de la iniciativa popular que es va mirar de fer-li prendre consciència als dirigents de la necessitat de tenir escoles andorranes.[18] Escoltant les peticions de l'associació de pares d'alumnes, el Consell General va decidir l'any 1972 a través d'una nota d'informe instaurar la Formació Andorrana per dotar els currículums dels dos sistemes educatius (espanyol i francès) de classes de català, història, geografia i institucions d'Andorra. Es dóna el tret de sortida al Pla d'Andorranització de l'Ensenyament. El discurs del primer cap de Govern d'Andorra és prou significatiu sobre el model andorrà d'escola: "s'ha de dotar d'una ideologia que naixent de les úniques i autèntiques arrels andorranes, no sigui exclusiva ni particularista. El nostre país té històricament una vocació universal. Andorranitzar significa per a mi i per al meu Govern recolzar absolutament tot allò que és andorrà però no vol dir negar possibilitats de millorament, de riquesa cultura que poden oferir altres cultures pròximes a la nostra".[18][19]

Avui el govern és l'encarregat de tot el sistema educatiu andorrà. El Ministeri d'Educació, Joventut i Esports és el que fixa el calendari escolar per als tres sistemes educatius, cobreix també el transport escolar,... i l'esquí escolar. D'ençà que l'esquí es va promulgar com l'esport nacional del país, aquest ha esdevingut una disciplina obligatòria dins del currículum escolar. Aquest es fa a càrrec del mateix govern. A més, el govern ha creat una xarxa educativa que comprèn els tres sistemes. Tot i així, el pla d'Andorranització segueix vigent en el sentit que tant a l'escola francesa com espanyola s'hi ha d'ensenyar obligatòriament català, història, geografia i institucions d'Andorra. És precisament el govern andorrà qui facilita els professors per aquestes disciplines. L'ensenyament andorrà, a canvi, acull el francès, espanyol, l'anglès i altres llengües dins del seu currículum. Tota aquesta xarxa educativa ha estat possible gràcies al marc legal que neix després de la constitució (1993-1994) basat en convenis en matèria d'educació entre Andorra, Espanya i França.[18][20][19]

Paral·lelament, el Consell General va crear la Formació d'Adults. La intenció era garantir que els nouvinguts aprenguessin la llengua, història, geografia i institucions del país. Aquestes són les que reben els immigrants del país. L'alumne és acompanyat per tal que pugui passar els diferents nivells de llengua catalana. A més, s'ha creat un servei de voluntariat entre andorrans i residents per tal d'afavorir la integració i aprenentatge de la llengua del país.[18][21] En aquest apartat també entren en joc les campanyes realitzades pels governs posteriors per animar els immigrants a parlar català i als andorrans a parlar-los en català. Aquestes campanyes es van veure reforçades per aquelles engegades des del govern català. L'objectiu de tots dos governs va ser d'integrar els nouvinguts i normalitzar l'ús d'una llengua maltractada per l'estat espanyol, entre altres. Destaquen campanyes com "Estira'm la llengua i parlaré català", "No et marginis, parla català", "Corre la llengua", ":Parla català :)",... Des de Catalunya destaquen "el català, cosa de tots", "Depèn de vostè", "Tu ets mestre" o la més recent "Encomana el català" o "Dóna corda al català". Tot i així la llengua catalana segueix vivint en posició d'inferioritat. Certament s'ha aconseguit que el 80% dels catalans parli la llengua, però a Andorra el percentatge és del 50%. A més, altres factors han fet que els immigrants no se sentin integrats a Andorra i un cop més la llengua ha sigut qui n'ha pagat el preu més alt.[22][23][24][25]

Nacionalització de la ràdioModifica

Article principal: Ràdio Andorra
 
Antic logotip de Ràdio i Televisió d'Andorra.

La situació de Ràdio Andorra i Sud Ràdio va ser molt tensa als anys 70 i 80. Els andorrans ja estaven farts de sentir a parlar de dues ràdios que no eren andorranes, que no parlaven català, que incomplien la legalitat, que França no desitjava i que van servir per als francesos i espanyols per tensar la situació entre Consell General i coprínceps. Així, tal com es va fer amb l'escola, el poble va voler que Ràdio Andorra i Sud Ràdio tanquessin definitivament les portes. El nacionalisme era molt palpable i aquest ja desitjava i reclamava "ràdios andorranes". Els andorrans havien pres consciència que s'havia acabat el "vassallatge" i, per tant, com a país normal, havien de tenir ràdios andorranes, sigui privades o públiques. L'Assemblea Magna va néixer com a resposta popular al monopoli estatal veí. Doncs seran precisament les clàusules que l'Assemblea va votar en el Reglament de Radiodifusió les que s'utilitzaran per resoldre la situació. Lluny d'aconseguir-ho, el Consell General es va veure enganyat i és a partir d'aquest moment en què la població reclama el tancament. L'any 1977 el Consell General anuncia a les dues ràdios que han de tancar les portes. Del procés de negociació posterior neix una nova ràdio, es tracta d'RTVA (Ràdio i Televisió d'Andorra). Es tracta de la ràdio i televisió públiques d'Andorra. Des d'ara les ràdios i televisions que s'instal·lin a Andorra han de parlar català si s'emet des de territori andorrà. Poden emetre programes en altres llengües, però hi ha d'haver programació en català.[9]

Nacionalització de FHASAModifica

La nacionalització de FHASA es va encetar cap a finals dels 1980 quan el país va disposar finalment de govern propi. La intenció de nacionalitzar l'electricitat era un tema que ja venia debatint-se des dels anys 1960 i 1970. L'Elisi de fet va fer una proposta de compra al Consell General durant els 1970, però aquest va desestimar finalment l'oferta. Si es va aconseguir finalment la nacionalització va ser per una situació ja força greu que s'anava acumulant. FHASA era una empresa privada que s'havia obert per atendre a unes necessitats precises de principis de segle. Però ara, a finals de segle l'empresa havia quedat caduca. No invertia pas i tampoc treballava per al país. El boom econòmic va generar una demanda d'electricitat molt forta. En l'espai d'uns 20 anys Andorra demanava electricitat a més de la meitat del que la centra podia produir. L'empresa no invertia i exportava el 90% de l'electricitat a l'exterior. Ho feia atenent als criteris dels accionistes que, en aquest sentit, volien beneficis encara que això comportés deixar el país sense llum. Els casos de falta de llum es van multiplicar i sobretot, Sant Julià va estar-se a dos dits de quedar-se a les fosques. L'empresa no proporcionava electricitat i, a més, posava en risc el país. El material era ja massa antic i, acumulat a la demanda, hi va haver perills d'incendis de les línies. La nacionalització va ser engegada pel govern de Josep Pintat el 1988. L'empresa passa a dir-se FEDA (Forces Elèctriques d'Andorra) i a modernitzar el material. Avui l'electricitat que produeix per al país és d'un 15%, però a canvi importa electricitat. El gran repte era assumir aquesta importació. Conscients que no es podia pas produir més perquè el país no ho permet, es va haver d'operar canvis importants en el material perquè la importació fos possible. La nacionalització no es va fer sense polèmiques. Molts sectors del país criticaven la privatització d'una empresa que al cap i a la fi va ser creada per obrir el país a la resta del món. Jaume Bartumeu, socialdemòcrata, criticava especialment l'oposició considerant que volien la privatització per fer-hi diners com a accionistes.[26][27]

Estructures d'estatModifica

L'Institut d'Estudis Andorrans es va crear en vista de formar els propers andorrans encarregats de dotar el país d'estructures d'estat. Es va arribar a acords amb els coprínceps perquè Andorra pogués obrir una seu a França i una altra a Catalunya. Es va demanar l'acord perquè França no autoritzava que Andorra es representés a ella mateixa a l'exterior. Actitud que té a veure clarament amb el colonialisme. Però es va aconseguir. Es va obrir una seu a Perpinyà i un altre a Barcelona. Els dos centres van tenir l'estreta col·laboració de la Universitat de Perpinyà i de les tres principals universitats catalanes de l'època. Era necessari que es comencessin a formar nous andorrans, preparats per encarar els reptes d'un país independent, però també era necessari que es fessin estudis sobre Andorra, cosa que França mai es va preocupar de fer (pel que fa als estudis sobre el país). L'Institut d'Estudis Andorrans va ser obert cap als anys 1970 i ja cap als 1990 es va reconvertir en el centre oficial de recerca d'Andorra amb les seves respectives seus a Sant Julià de Lòria. És a aquest projecte que es deu les primeres classes d'escoles andorranes.[2]

Transició NacionalModifica

ReformetaModifica

El procés cap a la independència d'Andorra va ser llarg i dur.[28] L'emergència d'un estat independent va sorgir de sobte quan Espanya va entrar en Transició Democràtica. L'ambient autonomista català i les crítiques cap al franquisme van ser prou fortes com per apassionar el poble andorrà que també va viure el moment, a més d'actuar en mimetisme amb allò que passava a Catalunya. L'any en què tot va canviar va ser el 1975. Aquell any es va celebrar un recital de la Nova Cançó a Andorra la Vella. Un clar exemple doncs que el moment polític i social que es vivia a Catalunya entrava i sortida per les fronteres andorranes. En el recital es va cremar una bandera franquista. La dictadura franquista se'n va assabentar i no ho va acceptar. Per què? Doncs perquè se suposava que Andorra era la seva aliada i ara es dedicava a cremar banderes del règim. Una situació que explica molt sobre el rol no neutral d'Andorra durant l'època franquista i la Guerra Civil Espanyola. Com a càstig el règim va decidir bloquejar la frontera andorrano-catalana i limitar els productes que es podien comprar dins d'Andorra. Els coprínceps per tal d'apaivagar els franquistes van decidir decretar l'any 1975 sobre l'entrada i sortida d'immigrants i turistes. És l'anomenat decret de la discòrdia. Era una ingerència que va fer que el poble andorrà digués prou. Llavors es va seguir tot un període de Recuperació Nacional que va anar seguit d'una acció política ferma que pretenia traslladar la sobirania al poble. Hi estava en joc els drets laborals, la ingerència habituals dels coprínceps, la independència de les institucions entre elles, l'establiment d'una democràcia,.. A tot plegat s'hi afegeix la regulació del flux migratoris sense consentiment del parlament. Molts andorrans es consideraven tractats com a vassalls pels coprínceps. No havent lleis suficients més que els pariatges, els decrets dels coprínceps i les decisions del Consell General, era evident que la situació no podia continuar.[10][29][30][31][32][33]{{Cal citació}}

L'any 1975 va ser any d'eleccions al Consell General. Van ser unes eleccions que amb ulls d'avui van prendre caràcter de plebiscitàries atès que hi van guanyar amb majoria aclaparadora consellers favorables a un canvi d'estatut d'Andorra.[9] Això va fer que es comencessin a crear els primers partits polítics, que per motius evident de falta de lleis no podien anomenar-se així sinó "agrupaments d'opinió". És el cas d'ADA (Agrupament Democràtic d'Andorra), Nova Democràcia (AD) Iniciativa Democràtica Nacional (IDN),... i així fins a uns 5 partits que van anar creant-se al llarg de la dècada. El nou parlament va crear una Comissió que es va encarregar de presentar la proposta i la negociació als coprínceps. La premsa andorrana va començar a florir d'un dia per l'altre. Autoalimentant-se de l'ambient català que aprofitava la transició democràtica per fer florir premsa nova, no controlada i de parla catalana, des d'Andorra van començar a crear-se diaris. Van ser importantíssims per a la Transició Nacional Andorrana atès que creaven opinió i informaven sobre el procés cap a la sobirania plena. Destaquen Presència, Claror, Tribuna i sobretot Poble Andorrà. Els coprínceps es van adonar ràpidament de l'ambient escalfat que es vivia en la població. El nacionalisme andorrà va començar a organitzar assemblees magnes per resoldre problemes relacionats amb els coprínceps, com ara pel cas de Ràdio Andorra. Era una bomba que havia d'explotar tard o d'hora però els coprínceps van intentar retardar-la amb la proposta d'una nova parròquia als anys 1980.[34]{{Cal citació}}[35][10]

Escaldes-Engordany era un quart d'Andorra la Vella que havia crescut espectacularment durant la dècada dels 1950 i 1960. És per aquesta raó que el quart sentia que calia una representació més important de la població al parlament. I en efecte, la representació d'Escaldes-Engordany era molt minoritària davant de la d'Andorra la Vella. Així que al llarg dels 1960 es decideix entre Andorra la Vella i Escaldes-Engordany donar més representativitat o, i per conclusions del copríncep francès, crear una nova parròquia. Però el Consell General de l'època no hi estava d'acord. Arribats als 1980, als coprínceps els anava perfectament bé la qüestió escaldenca perquè així desviaven l'atenció.[36] Era doncs una espècie d'entreteniment. No va servir de res, la població estava decidida. L'any 1977 es procedeix a l'anomenada Reformeta. Els coprínceps van accedir a reformar el sistema i van posar com a condició que el Parlament andorrà presentés un projecte conjunt i únic que hagués estat refrendat per la població.[17]

El debat sobre la Reformeta va estar sobretot focalitzat en la representació parlamentària. En l'òptica de delimitar les funcions de cada poder el projecte 6 (n'hi havia 6 en total) va ser el que més debat va generar. El projecte plantejava una representació nacional a la cambra parlamentària, però les parròquies volien estar-hi representades. El problema és que si es procedia a això, el parlament es veuria boquejat tot sovint. És per aquesta raó que es va triar un model bicameral (meitat nacional i meitat parroquial). La proposta va ser sotmesa a votació. El resultat va ser catastròfic. Ningú podia llegir correctament el resultat donada la disparitat d'opinions. Es va haver de passar novament per les urnes amb un projecte únic i consensuat on, a més, es preveia la creació d'una setena parròquia. El resultat ja va ser força millor. Però els coprínceps van reprendre el projecte de dalt a baix sense atendre a allò que havia expressat la població en referèndum.[17]

L'any 1981 presenten el text final que passarà anomenar-se oficialment "Reforma", però popularment "Reformeta". Va ser així perquè la gent va començar a mofar-se d'aquesta reforma.[37] Els motius eren el sentiment que seguia tenint la gent de "vassallatge". Els coprínceps seguien mantenint el poder, és a dir, la sobirania i havien creat un govern "marioneta", amb una justícia "marioneta" i un Consell General "marioneta". És a dir, era tot un engany i, per aquesta raó, la Reforma va passar a dir-se Reformeta.[38][32][39][40] De fet, és força significativa la visita del copríncep Giscard d'Estaing. Va elogiar la identitat nacional andorrana, va parlar que s'havia acabat el vassallatge i que calia treballar per una reforma profunda, però en realitat les paraules només demostraven una actitud del tot enrocada.[41] Prova d'això la Reformeta. El Consell General no es va resignar i el primer govern del país president per Òscar Ribas Reig (cap de govern) en va ser la prova més fervent.[42]

Procés ConstituentModifica

 
Andorra adhereix com a estat membre de l'ONU l'any 1994.

Les eleccions del 1981 li van donar una majoria minsa a través de la qual l'oposició va bloquejar tots els intents del govern d'avançar. L'objectiu era evidenciar que la Reformeta no servia de res i que calia una reforma verdadera i profunda. Poc temps després es va haver de procedir a noves eleccions en què va sortir guanyant Josep Pintat. Llavors en plena crisi governamental, es va donar un fet inesperat que va canviar definitivament el rumb d'Andorra. Espanya i Portugal presentaven la seva sol·licitud d'adhesió a la CEE (Comunitat Econòmica Europea), és a dir, al que vindrà a ser la Unió Europea. És un fet inesperat i definitivament marcant perquè l'entrada d'Espanya a la CEE era tot un problema per l'economia andorrana, espanyola i francesa. Andorra havia aprofitat la seva situació d'entre estats grans per desfiscalitzar-se i així poder viure del comerç. La prova evident que això funcionava i que era l'essència del país fou el boom econòmic dels 1960. Ara bé, si Espanya entrava a la CEE les regles del joc canviaven i això era un problema, també per França i Espanya. Ni França ni Espanya estarien d'acord de tenir una espècie de "rentadora" entre els dos. És per aquest motiu que el segon govern del país va decidir unir-se a les negociacions d'adhesió d'Espanya a la CEE.[43][37]{{Cal citació}}

En un principi França i Espanya no van convidar Andorra, ni tan sols li van autoritzar a entrar a la taula de negociacions. La Comunitat Econòmica Europa no va ni objectar. Com s'explica? Doncs bé, França està acostumada a tractar els petits estats europeus com a satèl·lits seus. És a dir, representa Mònaco a l'exterior amb el consentiment de la seva població (consentiment que ha aconseguit a base de xantatges) i, per tant, decideix sobre la sobirania popular, sense tenir-ne el dret. Es produeix la mateixa situació amb Suïssa i Liechenstein. I amb Itàlia i San Marino. Resultat, que la CEE estava acostumada que França i Itàlia decidissin pels altres (també s'ha de remarcar que per França, Bèlgica, Luxemburg i Suïssa són considerats molts cops com estats satèl·lics; però a diferència de Mònaco tenen més autonomia, és el que se'n diu neocolonialisme).[43][44][3][45][46][47][48] Però els andorrans van dir que no. Per aquesta raó el discurs del cap de govern va ser molt important. Va criticar profundament França i el seu paternalisme, Espanya per la seva actitud colona a l'estil rus i el Vaticà per ficar-se en assumptes que no li pertoquen. I és que el nou president francès havia decidit reunir-se a l'esquena de la població amb el bisbe i el monarca d'Espanya. El copríncep episcopal va fer exactament el mateix amb el president català, amb el Vaticà i amb el rei d'Espanya. És en aquesta ocasió en què el rei espanyol li proposa al copríncep de substituir-lo en el càrrec, és a dir, transferir el càrrec. El copríncep li va dir que no. El discurs va tenir les seves repercussions a les més altes instàncies europees i gràcies a això Andorra va seure a la taula de negociació.[9][49]{{Cal citació}}

A partir d'aquí apareix una fase del tot opaca, que encara ningú ha explicat perquè tot es va fer a l'esquena de la població andorrana i del parlament mateix. La comissió del govern andorrà que va anar a Brussel·les a negociar va mantenir un secret absolut i que frega per la falta de transparència. Aquest apartat de la història d'Andorra encara falta que algú l'expliqui. Tanmateix, la comissió andorrana va aconseguir un tracte únic. Va aconseguir que es regulessin les relacions amb Espanya, França i Andorra, fent desaparèixer tota mena de pressió vinguda per part espanyola o francesa. Va aconseguir a més regular el tracte que Andorra havia de mantenir amb tots els altres estats del món, és a dir, va aconseguir poder gestionar-se sobiranament, mantenint els tractes que el govern trobés oportuns amb els altres estats del món. Per tot plegat, el govern i el Consell General ja podien engegar el Procés Constituent cap a la sobirania plena.{{Cal citació}}

Llavors és quan Espanya planteja el problema dels drets humans al Consell d'Europa. Era una forma de xantatge, però el govern andorrà li va traslladar la pilota als coprínceps acusant-los de no fer-hi res, tot i estar informats de la situació. Val a dir que una part de la situació l'havien provocat els andorrans. Com que això comprometia la imatge de França, Espanya i el Vaticà els coprínceps van haver de cedir i es va crear la primera taula negociadora a tres parts. És a dir, l'anomenada Tripartida. Es tractava d'una taula de negociació que acabés redactant una Constitució on el govern d'Andorra demanaria el traspàs de la sobirania al poble. La Tripartida estava composta per Andorra, el copríncep episcopal (que en realitat representa els interessos del Vaticà i que a més està condicionat per Espanya que el pressiona mitjançant el fet que és un administratiu de l'estat espanyol) i França. Les negociacions van ser molt dures. Tant que la situació no es va desencallar fins al 1993. El problema? Doncs que el copríncep episcopal exigia un paper preponderant. Va iniciar una estratègia fundada en els arguments de la por. Per a ell era un perill per l'equilibri de la sobirania popular i per la democràcia que el bisbe tingués un paper irrellevant davant d'un estat francès gran i formant part de les potències mundials. Per a ell calia equilibrar la bàscula. Si efectivament tenia raó, aquest només era un argument que amagava les verdaderes intencions: poder bloquejar qualsevol llei que no simpatitzi amb l'ètica i ideologia de l'església catòlica. I en aquell moment allò que centrava més els debats europeus era el dret de divorci que l'església Catòlica qualificava de pecat.[50][10][51]{{Cal citació}}

El procés Constituent va estar-se doncs un temps estancant. Llavors el Consell d'Europa va haver de pressionar perquè avancés.[52] Estava en joc l'aplicació dels Drets Humans a Andorra.[53] Es va aconseguir desbloquejar la situació proposant una constitució que parteix del principi de trilateralitat. És a dir, el legislatiu està representat pel Consell General que és escollit en sufragi universal directe, l'executiu és escollit per resultat al parlament en eleccions i el judicial es distribueix de la manera següent: primera i segona instància a càrrec de juristes andorrans, última instància (Tribunal Constitucional) a càrrec d'elecció per part dels coprínceps (escullen dos membres) i del Consell General (n'escull dos més). La Constitució, a més, atorga el càrrec de cap d'Estat als dos coprínceps que l'han d'exercir de manera igual. Amb el càrrec de cap d'Estat el copríncep episcopal quedava satisfet. Els andorrans també. La Constitució atorgava (així consta en l'apartat primer) la sobirania al poble i feia dels caps d'Estats uns simples símbols de la tradició història del país. És a dir, no tenen cap mena de poder d'influència sobre Andorra atès que la població és la sobirana i que s'han establert tres poders separats els uns dels altres. Ara bé, com a caps d'Estat tenen obligacions i drets. Un cop més, no poden exercir aquests drets i obligacions de manera unilateral, però conjunta, i abusant del poder atès que dits drets i obligacions estan regulats per la Constitució i aquesta deixa la darrera paraula al poble. Tanmateix, el sistema garanteix que no hi hagi tampoc abús de poder per part del govern vist que els coprínceps poden diluir el govern o el parlament. Un cop dissolts és al poble a qui li pertoca la darrera decisió i, per tant, és el poble qui ha de decidir si el govern que havia estat destituït té legitimitat o no per continuar. Aquesta Constitució a més garantia el compliment dels Drets Humans. Tenint totes les parts de la Tripartida contentes es va procedir al referèndum.[54]

La pregunta va ser la seqüent: "Voteu a favor del Projecte de Constitució del Principat d'Andorra, elaborat en concertació amb els serveis dels Coprínceps i adoptat pel Consell General en sessió extraordinària celebrada el 2 de febrer del 1993?". El resultat va ser el seqüent:[55][56][27]

Sí (%) No (%) Nuls/Blancs (%) Abstenció (%)
70,95 24,68 4,35 24,25

Havent aprovat la Constitució el país esdevenia sobirà, modern i democràtic. Ara era l'hora de centrar-se a construir el país i la primera acció del nou govern post-primeres eleccions constitucionals, presidint per Òscar Ribas Reig, va ser la del reconeixement internacional d'Andorra com a estat-nació independent. És a dir, l'ingrés al Consell d'Europa, a l'ONU, a l'OCDE, a la UER,... Precisament, Espanya va aprofitar els últims mecanismes disponibles per negar-li l'entrada a Andorra a la IUT i UER.[43][2]

La prova de focModifica

Article principal: Aiguats del 1982

Els aiguats del Valira del 1982 foren una inundació que tingué lloc entre el 7 i 8 de novembre del 1982, arran de la pluja que caigué aquella nit i que va culminar amb el desbordament del riu Segre (Catalunya) i el riu Valira. Va afectar totes les parròquies del país. El riu Valira, d'Orient i del Nord van créixer durant tota la nit empassant-se cotxes, autocars, ponts, fanals, edificis i persones. Es van comptar uns 12 desapareguts i 7 morts. Els turistes que havien vingut a visitar el país van quedar atrapats als hotels, mentre que la centraleta del Servei de Bombers d'Andorra quedava col·lapsada per les trucades. Aquell cap de setmana el Papa havia anat a Barcelona. La pluja també el va sorprendre. Catalunya va quedar també molt tocada pels aiguats. Van ser notícia a tota la premsa internacional. La gent es va enfilar als teulats de supermercats i el país va trigar setmanes a recuperar-se. Va ser la primera prova de foc per al primer govern d'Andorra. Òscar Ribas Reig, cap de govern, va haver de demostrar que Andorra pot disposar d'ella mateixa. Els aiguats es van transformar de sobte en una prova de foc. El primer govern andorrà havia de demostrar que podia valer-se per ell mateix.[57][2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Guillemet Antoni, 2009.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Armengol Aleix, 2009.
  3. 3,0 3,1 http://www.autrement.com/ouvrage/atlas-des-decolonisations-jean-pierre-peyroulou-fabrice-le-goff
  4. «Imatges del president francès Charles De Gaulle al Quebec reclamant l'autodeterminació d'aquesta nació».
  5. http://www.sapiens.cat/ca/el-mon-ho-ha-de-saber.php
  6. http://www.historiadomundo.com.br/idade-contemporanea/revolucao-dos-cravos.htm
  7. «Transició cap a la democràcia», (revista sàpiens.cat).
  8. «Arxiu de la categoria ‘17. La descolonització i el descobriment del Tercer Món'», (revista sàpiens.cat).
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Osorio, 2013.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 http://www.bondia.ad/diari/constitucio2015.pdf
  11. http://www.bondia.ad/cultura/jacinto-bonales-historiador-les-primeres-nocions-de-frontera-apareixen-principis-del-segle
  12. «Països Catalans». Informacions, 21-08-1990.
  13. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=37428
  14. 14,0 14,1 «Òscar Ribas reclama formalment una constitució». Poble Andorrà, 01-06-1990.
  15. «La Constitució recollirà drets universals de l'home». Diari d'Andorra, 19-06-1991.
  16. http://www.cultura.ad/per-visitar/museus/informacio-d-interes-sobre-els-museus
  17. 17,0 17,1 17,2 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998.
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 Guillamet Antoni, 2009.
  19. 19,0 19,1 http://grupcomplex.uab.cat/wordpress/wp-content/uploads/2015/04/fonolleda_13_LA-CONSTRUCCIO-ESCOLA-ANDORRANA.pdf
  20. http://www.ara.cat/suplements/andorra/Roser-Sune-trisistema-cohesio-social_0_1235276466.html
  21. http://www.catala.ad
  22. http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.7146237d0006f0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=327027a2ff89c110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=327027a2ff89c110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
  23. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=10134#
  24. Govern d'Andorra, 1995-2009.
  25. http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.1ab5a94fef60a1e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=c230f9465ff61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c230f9465ff61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
  26. Marta Tor, 2008.
  27. 27,0 27,1 http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000094%5C00000030.pdf
  28. Constitució, el pariatge definitiu. Poble Andorra, 06-09-1991. 
  29. «Òscar Ribas reclama formalment una Constitució». Poble Andorrà, 01-06-1990.
  30. «Última quèstia». Correu Andorra, 07-12-1990.
  31. «La Constitució tema primordial durant l'entrega de la tradicional quèstia». Poble Andorrà, 1990.
  32. 32,0 32,1 «Miquel Aleix: "la Constitució no fracassarà"». Poble Andorra, 14-12-1990.
  33. «La Reforma política andorrana i la seva negociació». Diari d'Andorra, 08-08-1990.
  34. Recull Premsa Constitució. Àrea del Jovent d'Andorra la Vella. ISBN (sense data, ni ISBN, ni autor). 
  35. http://grp.upf.edu/ca/historia-de-la-premsa-andorrana-1917-2005
  36. http://www.e-e.ad/parroquia/?page_id=54
  37. 37,0 37,1 http://www.andorradifusio.ad/noticies/21-anys-de-laprovacio-de-constitucio
  38. http://www.elperiodic.ad/documents/revistes/constitucio2015.pdf
  39. Valls, Àlvar «(editorial Premsa Andorrana, SA)». La nova Constitució d'Andorra.
  40. "Està fora de joc que la Constitució pugui ésser una continuació de la reforma del 78". Informacions, 27-04-1991. 
  41. http://www.coprince-fr.ad/ca/valery-giscard-estaing
  42. «Òscar Ribas reclama formalment una Constitució». Poble Andorra, 01-06-1990.
  43. 43,0 43,1 43,2 Pou i Serradell, 2011.
  44. https://www.eda.admin.ch/eda/fr/dfae/representations-et-conseils-aux-voyageurs/liechtenstein/suisse-liechtenstein.html
  45. http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/descolonitzacio.htm
  46. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0125968.xml
  47. http://www.cup.cam.ac.uk/uk/catalogue/catalogue.asp?isbn=9789067042192
  48. http://books.google.ad/books/about/Les_relations_internationales_de_la_Prin.html?id=tu1nAAAAMAAJ&redir_esc=y
  49. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=33416
  50. Andorra obre el procés Constituent. Poble Andorra, 12-04-1991. 
  51. "Desitjo que la Constitució andorrana acabi amb aquest joc d'embolics que ha convingut a algú". Informacions, 04-05-1991. 
  52. Òscar Ribas reclama formalment una Constitució. Poble Andorra, 01-06-1990. 
  53. La Constitució recollirà drets universals de l'home. Diari d'Andorra, 19-06-1991. 
  54. http://tribunalconstitucional.ad/docs/legislacio/constitucio.pdf
  55. http://www.consellgeneral.ad/diari_consell.nsf/201326f9891568d7412566c10043c2d5/7b9d5e8b406f60e74125670f0035a11b/$FILE/ac10cg91.pdf
  56. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 84 a 95.
  57. Toni Solanelles, 2012.

BibliografiaModifica

GeneralModifica

Segle XXModifica

FilmografiaModifica