La dinastia danixmendita o danixmèndida o dels danixmèndides o danixmendites fou una família de governants dels oghuz turcmans que van establir un beilicat o emirat centrat a Sivas, Tokat i Niksar, a l'Àsia Menor, al final del segle xi i fins al segle xii.

Danixmendita

1071 – 1178

Ubicació deAnatòlia el 1097 abans del Setge de Nicea (1097)
Informació
CapitalSivas, Niksar
Període històric
Establiment1071
Dissolució1178
Política
Forma de governMonarquia

Orígens

modifica

El fundador de la dinastia fou Danixmend Ghazi. També se l'esmenta com a Danixmend Taylu.[1] La seva vida és desconeguda i les llegendes èpiques compostes a partir del segle xiii per cobrir la manca d'informació, van confondre a futurs historiadors donant per fets històrics el que no eren més que llegendes inventades.

Danixmend i els seus seguidors es van establir probablement a Anatòlia després de la batalla de Mantziciert (1071) i el 1086, durant la lluita per la successió entre els seljúcides a la mort del sultà Sulayman I, va establir el seu propi poder. La seva primera capital fou Amasya.[2] El 1096/1097 durant l'expedició de Kilidj Arslan I a Malatya (Melitene) és esmentat per primer cop quan va fer de mediador entre el sultà i el senyor de Melitene, l'armeni Gabriel, i va arranjar la pau; la campanya es va aturar després de la conquesta de Nicea pels croats el 1097 i llavors és esmentat també durant la primera croada quan va participar en la lluita contra els cristians vinguts a l'Àsia Menor junt amb altres amirs o beis d'Anatòlia; en aquest moment ja governava Sebaste (Sivas), la vall de l'Iris amb Tokat (Eudòxies), Komana, Amasya, Neocesarea (on residia) i Gangra; dominava la via entre Cesarea i Ankara i les ciutats de la costa de la mar Negra li pagaven tribut. Va arribar a fer incursions a Geòrgia i Armènia.

Establiment

modifica

El juliol del 1100 (ramadà del 493) Danixmend va fer presoner a Bohemon I d'Antioquia (que havia anat en ajut de Melitene que era assetjada pels danixmendites) al que va retenir a Neocesarea tres anys. El 1101, aliat als seljúcides, va derrotar els croats franco-llombards que venien en ajut del príncep presoner. El setembre del mateix 1101 Danixmend va derrotar l'exèrcit croat format per aquitans i bavaresos prop d'Heraclea de Capadòcia i el 1102 va ocupar Melitene després de tres anys de setge i es va guanyar l'estimació de la població. El maig de 1103 va alliberar Bohemon I després de signar una aliança contra els enemics comuns, romans d'Orient i seljúcides. Va morir l'estiu del 1104 i el va succeir el seu fill, Amir Ghazi Gümüshtigin.

El 1106 va donar suport al seu gendre, el seljúcida Masud I, per esdevenir sultà[3] i amb aquest ajut Masud es va apoderar de Konya. Més tard es va aliar a Toghrul Arslan (i al seu atabeg Balak), que exercia com a príncep seljúcida a Malatya i el 1120 va derrotar l'emir d'Erzindjan Ibn Mengüdjek i el seu aliat, el dux de Trebisonda. Ibn Mengüdjek fou fet presoner però fou alliberat (era el gendre d'Amir Ghazi) i això va provocar el trencament de l'aliança amb Toghrul Arslan. El 1124 va morir Balak i Amir Ghazi va recuperar Malatya. Llavors va intervenir a la guerra entre Masud i el seu germà Malik Arab, príncep d'Ankara i Kastamonu, i va imposar la seva autoritat a Capadòcia.

El 1129 va morir el príncep armeni Thoros i Amir Ghazi va envair llavors a la Petita Armènia i el 1130 va derrotar Bohemon II d'Antioquia, que va morir en la batalla, quan el príncep anava en ajut del Regne Armeni de Cilícia. El rei armeni Lleó es va sotmetre i Amir Ghazi Gümüshtigin va devastar llavors el comtat d'Edessa. Va acollir al príncep romà d'Orient Isaac Comnè revoltat contra el seu germà. El 1132 va haver d'enfrontar a Joan II Comnè que es va apoderar de Kastamonu, però la va recuperar a l'any següent. En recompensa per les seves victòries el califa al-Mustarshid li va concedir el títol de malik (rei); quan els enviats del califa van arribar a la seva residència ja el van trobar al seu llit de mort (1134) i el va succeir el seu fill Malik Muhammad o Mehmed que fou investit com a malik.

Muhammad és considerat el constructor de Kayseri (Cesarea) com a ciutat turca. El 1135 Joan II Comnè va reobrir les hostilitats i va ocupar Kastamonu i Gangra, que no va poder mantenir després de retirar-se. El regnat de Muhammad és una lluita continua contra Joan Comnè tant a la zona de la mar Negra com a Cilícia; també va fer diverses incursions contra el comtat de Marash (Edessa).

Muhammad va morir el 1142 a Cesarea (Kayseri). El seu germà Yaghibasan governador de Sivas (Sebaste) es va proclamar malik, en perjudici del seu nebot Dhu l-Nun. Yaghibasan es va casar amb la vídua de Muhammad i va usurpar el poder. Dhu l-Nun va prendre el poder a Kayseri, i Ayn al-Din Gumushtegin, germà de Yaghibasan, va dominar Elbistan i després Malatya. L'existència de tres branques va permetre als sultans seljúcides jugar amb les aliances.

Yaghibasan va fer la guerra contra el seu sogre Masud i després contra el seu cunyat Kilidj Arslan II. El 1155, el sultà de Rum Kilidj Arslan II va atacar a Yaghibasan. El 1158 l'emperador romà d'Orient Manuel I Comnè, inicialment aliat dels seljúcides de Rum (per contrarestar les incursions danixmendites a territori romà d'Orient), es va aliar a Yaghibasan contra Rum. Manuel va imposar la seva sobirania a Dhu l-Nun, i a l'any següent (1159) es va iniciar la guerra entre romans d'Orient i Kilidj Arslan II. El segrest per Yaghibasan de la promesa de Kilidj Arslan, filla de l'emir saltúquida (o saltúkida) d'Erzurum, la qual fou casada a Dhu l-Nun, va encendre també la guerra entre els danixmendites i els seljúcides de Rum.

Finalment Yaghibasan va morir el 1164, i es van iniciar noves lluites successòries de les que Kilidj Arslan es va aprofitar. La vídua de Yaghibasan es va casar amb el nebot de Dhu l-Nun, Ismail ibn Ibrahim, de 16 anys, que fou proclamat emir i es va aliar a Kilidj Arslan, però aquest aviat s'hi va enemistar i va envair l'emirat. El 1172 una revolució de palau va causar la mort d'Ismail i la seva muller i va portar al tron a Dhu l-Nun, que fou cridat de Kayseri a Sivas. L'entesa amb Kilidj no fou duradora i la guerra es va reprendre. Dhu l-Nun va demanar ajut al seu sogre Nur al-Din Mahmud, atabeg de Damasc i emir zengita de Mosul, que va forçar la retirada de Kilidj Arslan. Nur al-Din es va retirar deixant una guarnició de suport a Sivas.

Mort Nur al-Din el 1174, Rum va ocupar Sivas, la vall de l'Iris (amb Tokat i Komana) i finalment d'Amasya, anant a assetjar el darrer reducte, Neocesarea. Dhu l-Nun va demanar ajut a Manuel I Comnè, però la columna grega de socors fou derrotada. Neocesarea fou ocupada i Dhu l-Nun empresonat (va morir presoner algun temps després).

Branca de Malatya

modifica

A Malatya a la mort d'Ayn al-Din Gumushtegin (1152) el va succeir el seu fill Dhu l-Karnayn que va morir deu anys després, iniciant-se lluites successòries. El fill gran Nasr al-Din Muhammad va ssolir inicialment el poder però fou enderrocat el 1170 pel seu germà Fakhr al-Din Kasim però aquest, molt jove en ser proclamat (uns 15 anys) va morir el 1172 d'un accident de cavall el dia del seu casament i el tron va passar al seu germà Afridun.[4] Aquest fou enderrocat pel seu germà i antic emir Nasr al-Din Muhammad (1175) amb el suport de Kilidj Arslan del qual va reconèixer la sobirania. Finalment el 1778 el sultà seljúcida va ocupar Malatya i la va annexionar.

Segons l'historiador Ibn Bibi, tres fills de Yaghibasan van estar al servei de Ghiyat al-Din Kaykhusraw I al que van ajudar a ocupar el tron de Konya, i van rebre en recompensa honors i càrrecs, i la restitució parcial dels seus béns.

Governants

modifica
Danixmendites Regnat Notes
Danixmend Ghazi 1097 - 1104 també Danixmend Taylu
Ghazi Gümüshtigin 1104- 1134
Malik Mehmed Ghazi 1134- 1142
Branca de Sivas (maliks o reis) 1142-1175 Incorporat al sultanat de Rum o Konya
Malik Yaghibasan Nizam al-Din 1142-1164
Malik Mudjahid Ghazi Djamal al-Din 1164-1166
Malik İbrahim Shams al-Din 1166-1166
Malik İsmail Shams al-Din 1166-1166
Malik Dhu l-Nun 1172-1174
Branca de Malatya (emirs) 1142-1178 Incorporat al sultanat de Rum o Konya
Ayn al-Din Gümüshtegin 1142-1152
Dhu l-Karnayn 1152-1162
Nasr al-Din Muhammad 1162-1170
Fakhr al-Din Kasim 1170-1172
Afridun 1172-1175
Nasr al-Din Muhammad 1175-1178 Segon regnat
  1. Claude Cahen esmentat a Donald Sidney Richards. The Chronicle of Ali ibn al-Athir for the Crusading Period ISBN 0-7546-4077-9. Ashgate Publishing Inc., 2006. 
  2. Fisher, Sydney Nettleton. The Foreign Relations of Turkey 1481-1512. Electronic Journal of Oriental Studies, 2000, p. 8.. 
  3. "Turkmen Ruling Dynasties in Asia Minor"
  4. M. Th. Houtsma. E.J. Brill's First Encyclopaedia of Islam, 1913-1936. BRILL, 1993, p. 196–. ISBN 90-04-09791-0. 

Bibliografia

modifica

Enllaços externs

modifica