Ducat d'Enghien

(S'ha redirigit des de: Duc d'Enghien)

La senyoria i després ducat de Montmorency va agafar el nom de ducat d'Enghien el 1689.

Contingut

HistòriaModifica

La senyoria de MontmorencyModifica

La senyoria de Montmorency, a l'Illa de Fraça, apareix al segle X centrada en el castell de Montmorency, al sud de París, i prop de Monthléry, en direcció a Orleans. La seva importància derivava del control de les rutes que portaven a París el que va causar que els reis de França volguessin estendre el domini reial en aquest territori. Així el 997 el rei Robert II de França va donar la senyoria del castell a Bucard el Barbut, un senyor instal·lat d'origen a l'illa Saint-Denis; la senyoria tenia uns elevats ingressos pels drets de peatge que exigia als vaixells que navegaven pel Sena així com d'algunes incursions a terres de l'abadia de Saint-Denis. La senyoria fou elevada a ducat pairia el 1551.

La senyoria d'EnghienModifica

La senyoria d'Enghien va sorgir al segle XI, fundada per Engelbert d'Enghien, i fou la primera baronia del comtat d'Hainaut. La fortalesa i vila fou plaça militar dels senyors d'Enghien a l'inici del segle XIII i després fou una residència dels Luxembourg. El 1487 Maria de Luxembourg (1462-1546), única hereva de Pere II de Luxemburg, comte de Saint Pol i membre d'una de les branques de la casa de Luxemburg, es va casar amb Francescc de Borbó-Vendôme, rebesavi d'Enric IV. Maria de Luxemburg li va aportar en dot entre altres, les senyories de Condé (al país de Brie) i d'Enghien. Maria va morir el 1546. El nét de Maria, Lluís I de Borbó-Condé va donar el nom d'Enghien a la seva senyoria de Nogent-le-Rotrou (rebatajada oficialment «Enghien-le-Français») que fou erigida en ducat pairia el 1566 però va morir el 1569 abans de registrat la carta patent i per tant el títol s'hauria d'haver extingit però el seu fill Enric I de Borbó-Condé, i després el nét Enric II de Borbó-Condé, van continuar portant-lo conjuntament amb el de príncep de Condé i els altres títols. El 1621 Enric II va donar al seu fill nadó Lluís (el futur Lluís II de Borbó-Condé, el Gran Condé), el títol de duc d'Enghien i així es va obrir el costum de nomenar «duc d'Enghien» al fill primogènit del príncep de Condé.

El ducat de Montmorency esdevingut EnghienModifica

Més tard Enric II va esdevenir duc de Montmorency el 1633 per rehabilitació del títol abolit a l'execució el 1632 del seu cunyat Enric II de Montmorency, darrer duc de Montmorency. El setembre de 1689, per donar definitivament al títol de duc d'Enghien une legitimitat que fins aleshores es podia contestar, el nét d'Enric II i fill del Gran Condé, Enric Juli de Borbó-Condé, va fer rebatejar el ducat de Montmorency com a ducat d'Enghien (i la població Enghien-les-Bains), en profit del seu propi fill Lluís III de Bourbon-Condé (1668-1710). El títol de duc d'Enghien continuà doncs portat pel fill primogènit del príncep de Condé, però si el fill primogènit tenia al seu torn un fill el primogènit del príncep conservava el títol de duc de Borbó.

El ducat de Beafort esdevingut MomorencyModifica

Poc després el ducat de Beaufort revenut per Lluís Josep de Vendôme a Carles I Frederic de Montmorency-Luxembourg, fou rebatejat ducat de Montmorency (vegeu ducat de Beaufort).

Brancas dels MontmorencyModifica

La casa de Montmorency es va ramificar en diverses branques de les quals les tres principals foren les de Montmorency, Montmorency-Laval, Montmorency-Luxembourg, però cap va sobreviure gaire a la revolució per manca de descendents masculins; la casa de Montmorency es va extingir el 1878 amb Anne Eduard Lluís Josep de Montmorency-Beaumont-Luxemburg, príncep de Luxemburg, duc de Beaumont, par de França i príncep de Tingry.

Llista de senyorsModifica

Ducs de Montmorency (1551-1689)Modifica

Ducs d'Enghien (1689-1804)Modifica

 
Escut dels ducs d'Enghien, fills primogènits dels prínceps de Condé

El títol fou abolit el 1830 i el 1832 la comuna d'Enghien (a Val-d'Oise) va recuperar el seu nom de Montmorency. Una part de la comuna es va segregar el 1850 per formar Enghien-les-Bains

Genealogia dels primers senyorsModifica

Bouchard de Bray, († 987) 
x Hildegarda de Blois, fillae de Tibald el Trampós († 975), comte de Blois, de Chartres, de Châteaudun i
│ i de Tours 
├─>Alberic, senyor de Villiers
│
└─>Bucard II el Barbut († 1020), senyor de Montmorency, d’Écouen, de Marly, de Feuillarde
i de Château-Basset
x Idelinda, vídua d'Hug de Château-Basset
│
├─>Alberic († vers 1060), conestable de França
│
├─>Fucald, senyor de Banterlu
│
├─>Gelduí
│
└─>Bucard III de Montmorency († 1047), senyor de Montmorency i de Marly
x Helvida de Basset
│
├─>Tibald de Montmorency († vers 1090), senyor de Montmorency, conestable de França
│
└─>Hervé de Montmorency († vers 1094), senyor de Montmorency i de Marly,
boteller de França
x Agnès d'Eu, filla de Guillem Busac d'Eu
│
├─>Jofré († vers 1087)
│
├─>Hervé († vers 1116)
│
├─>Alberic († vers 1110)
│
└─>Bucard IV de Montmorency, (†1131/32 Jérusalem), seigneur de Montmorency, de Marly,
de Feuillarde, de Saint-Brice, d'Épinay i d'Hérouville
x1 Agnès de Beaumont, senyora de Conflans, filla del comte Yves IV de Beaumont
│
├─>Tibald, conestable de França, participa a la croada el 1147 
│
├─>Adelaida (Adeline) de Montmorency
│ x Guiu de Guisa (†1141)
│
└─>Mateu I de Montmorency, (vers 11001160), senyor de Montmorency, d'Écouen, de Marly,
de Conflans i d'Attichy, conestable de França (1138-1160)
sota Lluís VII
x1 Alina o Alix, filla il·legítima del rei Enric I d'Anglaterra
x2 Adela de Savoia (o Alix, o Adelaida) (11001154), vídua del rei Lluís VI el Gras

.

x2 Agnès de Pontoise, filla de Raül Déliès, senyor de Pontoise
│
├─>Hermer
│
└─>Hervé († v.1172), conestable d'Irlanda
x Isabel de Beaumont, vídua de Gilbert de Clare (1100–1147), comte de Pembroke 

BibliografiaModifica

  • Joseph Depoin, La légende des premiers Bouchards de Montmorency, Société Historique du Vexin, Pontoise, 1908, 26 pgs., en línia aquí
  • Françoise Kermina, Les Montmorency : Grandeur et déclin, Perrin, París, 2002, 306 pgs. (ISBN 2262016410), en línia aquí
  • Nicolas Viton de Saint-Allais, L'art de vérifier les dates des faits historiques, des chartes, des chroniques, et autres anciens monuments, depuis la naissance de Notre-Seigneur, t. 12, C. F. Patris, París, 1818, 533 pgs. en línia aquí
  • Hervé de Montmorency-Morrès, Les Montmorency de France et les Montmorency d'Irlande, Plassan & Cie, París, 1828, 214 pgs., en línia aquí
  • Joseph Louis Ripaux Desormaux, Histoire de la Maison de Montmorenci, t. 1, París, 1764, 408 p., en línia aquí