Eduard Aunós Pérez

polític espanyol

Eduardo Aunós Pérez (Lleida, 1894 - Lausana, 1967) va ser un advocat, assagista i sobretot un polític català, destacat per haver estat ministre durant la dictadura franquista i un dels impulsors de la Causa General.[1][2]

Infotaula de personaEduard Aunós Pérez

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Eduardo Aunós Pérez Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 setembre 1894 Modifica el valor a Wikidata
Lleida Modifica el valor a Wikidata
Mort25 setembre 1967 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
Lausana (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Procurador a Corts
3 juliol 1964 – 25 setembre 1967
Procurador a Corts
31 maig 1961 – 6 juny 1964
Procurador a Corts
16 maig 1958 – 18 abril 1961
Procurador a Corts
14 maig 1955 – 14 abril 1958
Procurador a Corts
14 maig 1952 – 13 abril 1955
Procurador a Corts
13 maig 1949 – 5 abril 1952
Procurador a Corts
12 maig 1946 – 4 maig 1949
Ministre de Justícia
11 juny 1943 – 11 desembre 1945
← Esteban de Bilbao EguíaRaimundo Fernández Cuesta →
Procurador a Corts
16 març 1943 – 24 abril 1946
Ministre de Treball, Migracions i Seguretat Social d'Espanya
7 febrer 1924 – 7 gener 1930
← Juan Flórez PosadaPedro Sangro y Ros de Olano →
Diputat al Congrés dels Diputats
6 març 1918 – 6 abril 1918
← Emili Riu i PeriquetDaniel Riu i Periquet → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódiplomàtic, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitLliga Regionalista
Falange Espanyola de les JONS
Renovación Española
Falange Española Tradicionalista y de las JONS Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Obres destacables
Família
PareEduard Aunós i Cau Modifica el valor a Wikidata
Premis

Biografia

modifica

Fill del polític d'origen aranès Eduard Aunós i Cau i de Jovita Pérez i Navarro,[3] va estudiar Dret a la Universitat Central de Madrid i va militar de ben jove a la Lliga Regionalista. Es va casar amb Dolores de Juan i en el moment de la seva defunció estava casat amb Maria Antonia Morales Giraldo.[4]

En fou escollit diputat a Corts per la Seu d'Urgell a les eleccions generals espanyoles de 1916.[1] També va ser secretari de Francesc Cambó en el Ministeri de Foment el 1918.[1][5]

Es va allunyar de la Lliga i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser Ministre de Treball, Comerç i Indústria (1925-1930).[1] Admirador del règim feixista italià va tractar d'imitar el seu sistema corporatiu amb la creació d'un Codi de Treball (1926) i l'Organització Corporativa Nacional (1928). Després de la caiguda de Miguel Primo de Rivera, va tractar de formar un Partit Laborista a semblança del Partit Feixista italià, però li van mancar suports.

Després de la proclamació de la República el 1931 es va exiliar a París i amb l'esclat de la Guerra Civil prengué partit pel bàndol colpista.[1] Des de l'exili va col·laborar amb la revista Acción Española, incorporant-se a Renovación Española. En 1937 va ingressar a FE de las JONS com a cap del partit a França; i després de la unificació va ser membre de la Junta Política de FET y de las JONS.[1] Després de ser ambaixador a Bèlgica[1] (1939-1940) i Argentina[1] (1942-1943), fou nomenat Ministre de Justícia de la dictadura franquista entre 1943 i 1945,[n. 1] i impulsor de la Causa General. Després també va ser el president del Tribunal de Cuentas de Madrid.[1]

Leridanismo

modifica

Va ser un dels impulsors del leridanismo, un moviment que promovia una visió romàntica i idealitzada de la ciutat, i defensava la província de Lleida com a concepte identitari (relativitzant la seva catalanitat) i exaltava alguns elements del folklore local.[6] El moviment s'organitzava al voltant de l'associació el "Caliu Ilerdenc", un elitista club gastronòmic i literari de la capital ilerdenca al qual se li atribuí la capacitat de decidir qui ocupava els càrrecs públics més rellevants de la província (entre ells l'alcaldia de la capital o la presidència de la diputació).[7]

Imputació en la causa contra el franquisme

modifica

Va ser un dels trenta-cinc alts càrrecs del franquisme imputat per l'Audiència Nacional d'Espanya en el sumari instruït per Baltasar Garzón, pels delictes de detenció il·legal i crims contra la humanitat comesos durant la Guerra civil espanyola i en els primers anys del règim, i que no va ser processat en comprovar-se la seva defunció.[8][9][10] Baltasar Garzón va ser imputat per prevaricació per aquest procediment en considerar el Tribunal Suprem que, sense entrar en el fons de l'assumpte (l'acusació als líders franquistes), no hi tenia competències.[11]

  • Problemas de España (1928)
  • Estudios de Derecho Corporativo (1929)
  • Itinerario de la España Contemporánea (1941)
  • Biografía de Venecia (1948)
  • Discurso de la vida. Autobiografía (1951)
  • Los viñadores de la última hora (1952)
  • Guía de París para españoles (1955)
  1. Fou el primer ministre català del règim.[1]

Referències

modifica
  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 77, entrada: "Aunós i Pérez, Eduard". ISBN 84-297-3521-6. 
  2. Governs d'Espanya 1931-2008
  3. «esquela de Jovita Pérez Navarro». La Vanguardia - Hemeroteca, 12-03-1953, pàg. 14.
  4. «esquela de defunció de Eduardo Aunos Perez». A.B.C., 24-09-1968, pàg. 106.
  5. José Varela Ortega. El poder de la influencia: geografía del caciquismo en España (1875-1923), p.724. 
  6. Santacana, Carles «De lo local a lo nacional. Memoria e identidad en los primeros años del franquismo en Cataluña.». Memoria e identidades. Asociación de Historia Contemporánea [Santiago de Compostela], 2003 [Consulta: 7 febrer 2010].[Enllaç no actiu]
  7. Casals, Quintí «Macedònia històrica de lleidatans políticament incorrectes.». Revista del Cercle de Belles Arts de LLeida. Cercle de Belles Arts de Lleida [Lleida], 27, Juny 2007, pàg. 26 y 27 [Consulta: 28 març 2022].
  8. Text de l'acte de 16 d'octubre de 2008
  9. Document: Acte del jutge Garzón en què s'inhibeix d'investigar la causa del franquisme.
  10. El País: Garzón reparteix la causa del franquisme
  11. La Sala Segunda ha decidido admitir a trámite una querella en la que se imputa al famoso juez estrella un delito de prevaricación "palmario, premeditado, consciente y creyéndose impune" por su actuación en el proceso que inició por la desaparición de personas durante la guerra civil y el franquismo.


Càrrecs públics
Precedit per:
Juan Flórez Posada
Ministre de Treball, Comerç i Indústria
 

1924- 1930
Succeït per:
Pedro Sangro y Ros de Olano
Precedit per:
Esteban de Bilbao Eguía
Ministre de Justícia
 

1943- 1945
Succeït per:
Raimundo Fernández Cuesta
Premis i fites
Precedit per:
Inocencio Jiménez Vicente
 
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 12

1941-1967
Succeït per:
Francisco Moreno Herrera