Viquipèdia

Eduard Tubin

compositor i director d'orquestra

Eduard Tubin (Torila, Comtat de Tartu, 18 de juny de 1905 - Estocolm, Suècia, 17 de novembre de 1982) va ser un compositor i director d'orquestra estonià.

Infotaula de personaEduard Tubin

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 juny 1905 Modifica el valor a Wikidata
Torila (Estònia) Modifica el valor a Wikidata
Mort17 novembre 1982 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Österhaninge church parish (Suècia) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMetsakalmistu Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióAcadèmia de Música i Teatre d'Estònia Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector d'orquestra, compositor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeLinda Tubin (1932–)
Elfriede Saarik (1941–) Modifica el valor a Wikidata
FillsRein Tubin (en) Tradueix
 ( Linda Tubin)
Eino Tubin (en) Tradueix
 ( Elfriede Saarik) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Spotify: 75McTpvsUkcpaSKXQyL1EE Musicbrainz: d9eab674-7a46-45b0-9133-024828bfe844 Lieder.net: 6014 Discogs: 857474 Allmusic: mn0001511587 Modifica el valor a Wikidata

Va ser una de les figures fonamentals en el desenvolupament del llenguatge musical nacional estonià, sobresortint en la música simfònica.[1] Va viure la meitat de la seva vida a Estònia i l'altra a Suècia, on es va haver d'exiliar el 1944. L'estada a Suècia li va permetre assolir una major llibertat artística, però també el va aïllar de la seva cultura natal. Va patir una llarga obscuritat i negligència fins que el director estonià Neeme Järvi va començar a defensar la seva causa.

La seva carrera artística va ser llarga i productiva. Va compondre música en diversos gèneres, que inclou deu simfonies (incloent la Simfonia núm. 2, "Llegendària", el 1937, la Simfonia núm. 4, "Sinfonia lirica", el 1943, i la Simfonia núm. 9, "Sinfonia semplice", el 1969), cinc concerts, dues òperes (Barbara von Tisenhusen, 1968, Reigi õpetaja [El pastor de Reigi], 1971), un ballet Kratt (1940), nombroses obres de cambra i cançons per a solistes i corals.

Biografia modifica

Tubin va néixer el 18 de juny de 1905 al poble de Torila, comtat de Tartumaa, gubèrnia de Livònia, a Estònia, que aleshores era una província de l'Imperi Rus. Era el fill petit de Joosep Tubbin i Sohvi Tehvan. Un germà va morir en la infància, i el seu germà gran, Johannes, de tuberculosi als 22 anys.[2] El seu pare era pescador i sastre, i més endavant pagès quan es van traslladar. Però també actuava en esdeveniments de música amateur, interpretant el trombó a l'orquestra local. La seva mare cantava al cor de l'església.[3]

El 1908, quan Tubin tenia 3 anys, la família es va traslladar a Naelavere prop d'Alatskivi, on el seu germà Johannes s'havia convertit en professor de l'escola. Com era habitual en l'època, la família va llogar la meitat de l'edifici de l'escola i també gestionava la granja.[2] Eduard, primer va fer l'educació a l'escola del poble i per fer la primària va anar a l'escola de Torila.[4]

L'escolarització era en llengua russa, però després de la proclamació de la República d'Estònia el 1918, es va convertir en una escola primària en llengua estoniana. L'Eduard va heretar la flauta del seu germà gran Johannes el 1912 quan aquest va morir.[5] A l'edat de nou anys, es va unir a l'orquestra del poble de Koosa. La infantesa de Tubin no va ser fàcil: als sis anys havia viscut la mort del seu germà, als 10 anys va haver de sobreviure a la Primera Guerra Mundial i després a la Guerra de la Independència, i, més endavant, el seu pare també va morir. Quan l'Eduard tenia tretze anys, el seu pare li va comprar un piano de taula, i aviat començà a acompanyar els violinistes locals.[4]

Estudis a Tartu modifica

 
Monument dedicat a Eduard Tubin a Tartu

Estònia acabava de declarar-se independent el 1918, tot i que van ser necessaris diversos anys de combat abans que la Unió Soviètica renunciés de forma "voluntària i per sempre" als seus drets en un tractat de pau signat el 1920. Amb el tractat, Estònia va esdevenir independent després de segles d'ocupació per danesos, polonesos, alemanys, suecs i russos. Aquest mateix any, Tubin va entrar a estudiar al Seminari de mestres de Tartu, la segona ciutat més gran d'Estònia, a uns quaranta quilòmetres del seu lloc de naixement. A més d'altres matèries, també es donaven lliçons de cant i música. Les classes de piano eren de caràcter obligatori per a tots. Va ser en aquest context en què va despertar el seu interès per la composició. Tots els graduats van haver de treballar com a professors durant tres anys després de graduar-se. Així, el 1926, Tubin va començar a treballar a l'escola primària de Nõo, a uns trenta quilòmetres al sud-est de Tartu, ensenyant principalment matemàtiques i física fins al 1930.[6] A més d'això, va dirigir el cor mixt i va treballar com a organista a l'església de Nõo.[3]

 
Eduard Tubin (esquerra) amb altres compositors estonians de l'escola de composició de Tartu (d'esquerra a dreta): Olav Roots, Heino Eller, Karl Leichter i Alfred Karindi, cap al 1930

El seu interès per la música era tan fort que es va matricular simultàniament a l'Escola Superior de Música de Tartu, començant els seus estudis el primer any amb la classe d'orgue de Johannes Kärt (des de 1939 Jaak Karis),[7] que havia estudiat al Conservatori de Sant Petersburg.[8] Posteriorment, ho va fer sota la direcció de Heino Eller,[9] el més gran compositor i professor de composició estonià del moment.[10] Altres estudiants de la classe d'Eller eren els compositors Eduard Oja i Alfred Karindi, el director Olav Roots i el musicòleg Karl Leichter.[11] L'escola d'Eller va proporcionar a Tubin una sólida formació tècnica i una passió per les noves corrents de la música.[3]

Mentre rebia les classes d'Eller, el 1928 va compondre la Sonata per a piano núm. 1, la seva primera obra de gran format i de la qual se'n conserven tres dels quatre moviments.[12] Tanmateix, els estudis d'Eduard Tubin a Tartu van acabar sobtadament el 1927. El seu professor Heino Eller va tenir un conflicte amb el director de l'escola i va abandonar l'escola. Els seus estudiants, inclòs Tubin, van presentar un memoràndum al ministre d'Educació. Com a càstig, Tubin va ser expulsat de l'escola juntament amb els altres signants. Tubin va començar a estudiar al Conservatori de Tallinn, on també es va graduar. Després d'això, va tornar a Tartu, la capital cultural d'Estònia, on va poder continuar els seus estudis amb Heino Eller gràcies a la creació d'una nova escola de música. A partir del 1928 i fins al 1944 va dirigir el cor d'homes Tartu Meestelaulu Selts, que seria la seva època de màxima esplendor.[4] Aquest va ser el començament d'una de les seves ocupacions principals fins a gairebé el final de la seva vida: dirigir corals, predominantment masculines.[3]

El 1930 es va casar amb una companya d'estudis, Linda Pirn. Dos anys després van tenir un fill, Rein, que també seria músic. El 1931 es va convertir en el director de l'orquestra del Teatre Vanemuine de Tartu, el primer teatre en llengua estoniana, on en els anys següents va desenvolupar una destacada carrera com a director d'orquestra, alhora que estrenava les seves primeres composicions i introduïa molta música nova, com la primera interpretació a Tallinn (1936) de la Simfonia dels salms de Stravinski.[13]

Durant aquest període va escriure la Primera Simfonia que va ser estrenada el 24 de febrer de 1936 per Olav Roots a Tallinn.[1] Tubin ja començava a ser reconegut com una figura musical destacada de la seva generació a Estònia.[10]

Tot i que la seva fama es limitava a Estònia, Tubin es va convertir en un dels principals compositors del país i, en els anys següents, va viatjar per diferents països europeus per ampliar la seva formació. El 1938 va conèixer, entre d'altres, Zoltán Kodály i Béla Bartók durant una estada a Hongria. Després de conèixer la seva activitat folklòrica, Tubin també es va interessar per la música popular d'Estònia i, entre altres coses, va fer viatges per zones rurals per recollir cançons populars de músics locals. Això el va inspirar per a la seva primera composició important, el ballet Kratt, que es va representar per primera vegada al Teatre Vanemuine l'any 1943.

El 1940, Eller es va convertir en professor de composició al Conservatori de Tallinn i Tubin va agafar el seu lloc a Tartu.[14]

El 1941 es va casar amb la ballarina Elfriede Saarik. El seu fill Eino va néixer el 1942.[15]

Exili a Suècia modifica

 
El teatre del castell de Drottningholm, on Tubin va treballar els anys que va viure a Suècia

Eduard Tubin va aconseguir romandre i treballar al seu país durant la primera ocupació soviètica i la dels alemanys. Però la vida es va fer tan difícil, perillosa i restrictiva que quan els soviètics van arribar per segona vegada el 1944, la família Tubin va deixar la seva llar, tot i que Eduard, amb trenta-nou anys, estava al cim de la seva carrera artística. La raó principal de la fugida va ser un terror immens davant de l'avanç de l'Exèrcit Roig basat en el record encara en la ment de tots de la primera ocupació soviètica (de juny de 1940 a juliol de 1941).[16]

El 20 de setembre, només dos dies abans que l'Exèrcit Roig s'apoderés de Tallinn, la família Tubin, juntament amb una part notable de l'elit cultural estoniana, van embarcar en un vaixell per fugir de Tallinn, que ja estava començant a cremar. Enmig del mar Bàltic, el motor es va trencar i després de dos dies a la deriva van ser albirats per la guàrdia costanera sueca i remolcats fins a l'illa de Lidingö, prop d'Estocolm.[11] Tubin va romandre a Suècia fins a la seva mort.

A Suècia, va haver de refer la seva vida i començar tot de nou. Els refugiats bàltics van tenir molt difícil continuar les seves carreres professionals dins la cultura sueca. Sense anar més lluny, la dona de Tubin, l'Erika, que a Estònia havia estat una eminent ballarina i actriu al Teatre Vanemuine, a Estocolm va haver de treballar com a delineant en despatxos d'arquitectes.[10] Al mateix Tubin, per tal de mantenir la seva família, se li va oferir treballar a l'històric teatre del castell de Drottningholm (a mitja hora d'Estocolm) per a restaurar òperes antigues. Això li va deixar temps per dedicar-se a la seva pròpia composició, l'estil de la qual estava madurant. El 1946 va completar la Simfonia núm. 5, que es convertiria en l'obra més interpretada en vida de Tubin, amb més de cinquanta actuacions a tot el món. Altres obres importants d'aquesta època són la Sonata per a piano núm. 2, Northern Lights de 1950 i la Simfonia núm. 6 composta el 1953–54.

Tubin va continuar sent un prolífic compositor a Suècia, i una gran part de la seva obra va ser escrita en l'exili. Després vindrien dues òperes, quatre simfonies més, un segon concert per a violí, un Concert per a contrabaix i un altre per a balalaica, un Concertino per a piano, molta música per a piano i violí, cançons per a cor i solistes, etc. Els músics suecs van reconèixer la seva mestria, respectant-lo com un col·lega dotat i coneixedor. No obstant això, Tubin no pertanyia al corrent principal de la música modernista sueca. Tot i ser resident a Suècia, culturalment sempre es va sentir un estonià; les seves òperes i ballets es basen en temes natius, i la seva música vocal, que inclou cançons, òperes i balades per a veu solista amb orquestra, està composta amb textos estonians.[13]

Les autoritats comunistes locals van prohibir durant molt de temps que la música de Tubin fos interpretada a Estònia. Però el 1959 la seva Simfonia núm. 5 es va interpretar a Tallinn, i el 1961 ell mateix va visitar Estònia per primera vegada des del 1944. Més tard, Tubin va establir una col·laboració, entre d'altres, amb l'Òpera Nacional d'Estònia, que va donar lloc a les òperes Barbara von Tisenhusen el 1967 i Prosten de Reigi el 1971. No obstant això, aquesta darrera no es va representar fins al 1979 a causa de la política cultural de la Unió Soviètica en aquell moment.

Tubin va viure a Suècia fins a la seva mort el 1982 i va ser ciutadà suec des del 1961, tot i que va visitar Estònia en diverses ocasions. No obstant això, mai es va convertir en una figura destacada de la vida musical sueca, ni va ser un nom conegut fora de les fronteres de Suècia, amb l'excepció d'Estònia.

Cap al final de la seva vida, Tubin va començar lentament a guanyar reconeixement, sobretot després que el director d'orquestra Neeme Järvi, també estonià, s'escapés als Estats Units el 1980 i comencés a interpretar les seves obres. No obstant això, l'enregistrament de Järvi de totes les obres orquestrals de Tubin amb la Simfònica de Göteborg per a la companyia discogràfica BIS no es va completar fins després de la mort del compositor. En l'últim any de la seva vida, la seva Desena Simfonia va ser interpretada en 5 concerts per l'⁣Orquestra Simfònica de Boston, va ser un dels moments més destacats de la carrera de Tubin.[13] Va rebre diversos premis de música sueca i va ser elegit membre de la Reial Acadèmia de Música de Sueca. Després d'una llarga malaltia va morir el 17 de novembre de 1982 a Estocolm.

El compositor i la seva esposa Elfriede Saarik van ser enterrats al cementiri de Skogskyrkogården d'Estocolm. El 4 de juny de 2018, les restes de Saarik i Tubin van ser enviades en urnes per ser enterrades al cementiri forestal de Tallinn, on va tenir lloc una cerimònia commemorativa el 18 de juny de 2018.[15]

El juny de 1990, va tenir lloc un Festival Tubin en què es van produir les dues òperes de Tubin, a més de diversos concerts de música simfònica i de cambra. Des de l'any 2001, se celebren anualment festivals de música sota el lema Tubin i el seu temps a Tallinn i altres localitats. L'octubre de 2000, un grup de musicòlegs i intèrprets suecs i nord-americans van establir la Societat Nacional Eduard Tubin a Tartu.[17]

Estil modifica

L'exili de Tubin a Suècia l'any 1944 li va donar la llibertat d'explorar diferents formes de construcció simfònica, una oportunitat que mai hauria tingut a l'URSS. Segons Sutherland, les Simfonies 1 i 2 (1934 i 1938) es caracteritzen per un «dinamisme rítmic i un estil orquestral èxtasi que reflecteix l'interès de Tubin pel misticisme de Scriabin i les adaptacions estilístiques de l'impressionisme francès de Debussy».[18]

Tubin va utilitzar sovint la música popular estoniana a les seves obres, per exemple a la Sinfonietta sobre motius estonians. El seu ballet Kratt està totalment basat en cançons populars. El 1938 Tubin havia visitat l'illa estoniana de Hiiumaa per recollir cançons populars. Tubin també era un molt bon orquestrador, i això es pot escoltar especialment a la Tercera i Quarta simfonia.

A finals de la dècada de 1940 es va produir un canvi en l'estil de Tubin; la música es va fer harmònicament més astringent. El final de la Setena Simfonia fa molt ús d'un tema amb les dotze notes, tot i que és tonal. El canvi a un estil menys nacionalista i més internacional es va produir després que Tubin hagués fugit d'Estònia a Suècia.

 
El director d'orquestra Olav Roots, Eduard Tubin i el contrabaixista Ludvig Juht a la Sala de Concerts d'Estocolm el 1947

Tubin potser no és prou conegut per culpa del seu desplaçament. Tot i que Estònia el reclama com un dels seus compositors més grans, la major part de la seva composició es va fer a Suècia, cosa que mai li va donar l'atenció que li devia. Tubin està guanyant reconeixement, però, sobretot per les seves darreres simfonies i la Segona Sonata per a piano, que són reconegudes com a obres mestres. La majoria de les seves obres han estat enregistrades (hi ha dos conjunts complets enregistrats de les seves simfonies, dirigides per Neeme Järvi i Arvo Volmer). El juny de 2005 la ciutat de Tallinn va celebrar el centenari del seu naixement amb un festival on es van interpretar totes les seves simfonies i bona part de la seva música per a piano i de cambra. Es va erigir una estàtua de Tubin a Tartu.

El 2011 es va obrir un Museu Tubin al Castell d'Alatskivi, prop del seu lloc de naixement. Hi ha una exposició sobre el compositor i altres membres de l'Escola de Tartu, de músics que van estudiar amb Heino Eller, com Alfred Karindi, Eduard Oja, Olav Roots i Karl Leichter.[19] La Societat Internacional Eduard Tubin es va fundar a Estònia l'any 2000. La seva tasca més important és produir una edició acadèmicament correcta de les seves obres col·leccionades, una obra que està en bon curs.

Obres importants modifica

Simfonies modifica

Concerts modifica

Música orquestral modifica

  • Música per a cordes (1962-1963).
  • Sinfonietta sobre motius estonians (1930-1931).
  • Toccata (1937).
  • Preludi Solemne (1940).

Música coral modifica

  • Rèquiem pels soldats caiguts (Reekviem langenud sõduritele), per a mezzosoprano, cor d'homes, trompeta, orgue, percussió i timbales (1950, revisada el 1979). Text de Henrik Visnapuu (1890-1951) i Marie Under (1883-1980)
  • Cantata per a la inauguració (Vihkiäiskantaatti) per a baríton, narrador, cor i orquestra (1958).

Òpera modifica

  • Barbara von Tisenhusen, òpera en tres actes i nou escenes (1967/68)
  • El pastor de Reigi (Reigi õpetaja), òpera en sis escenes (1970/71)

Obra de cambra modifica

  • Sonata per a piano núm. 1 (1928).
  • Balada sobre un tema de Mart Saar (1945).
  • Sonata per a piano núm. 2, 'Llums del Nord' (1950).
  • Sonata per a violí núm. 1 (1934-36, rev. 1968-1969).
  • Caprici núm. 1 per a violí i piano (1937, rev.1971).
  • Sonata per a viola (1964-1965).
  • Sonata per a saxòfon alt (1951).

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 «Biografia». Centre d'informació musical d'Estònia.
  2. ↑ 2,0 2,1 Lund, Tobias. «Eduard Tubin» (en estonià). Bokförlaget Atlantis, 2011. [Consulta: 14 febrer 2024].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Biografia». Societat Internacional Eduard Tubin. [Consulta: 18 gener 2024].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Sminthe, C. «Biografia». A Violin's Life. [Consulta: 14 febrer 2024].
  5. ↑ «Biografia». Estonian Record Productions. [Consulta: 18 gener 2024].
  6. ↑ «Kooliharidusest Nõos». Nõo Põhikool. [Consulta: 17 febrer 2024].
  7. ↑ «Johannes Bleive mälestusi». Heino Elleri Muusikakool. [Consulta: 18 gener 2024].
  8. ↑ «Dades». Kivike. [Consulta: 18 gener 2024].
  9. ↑ «Biografia». Eesti Entsüklopeediast. [Consulta: 18 gener 2024].
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Pärtlas, Margus «EDUARD TUBIN: CURRENT RESEARCH AND PUBLISHING PROJECTS». Fontes Artis Musicae. International Association of Music Libraries, Archives, and Documentation Centres (IAML), vol. 51, 3/4, 2004, pàg. 332–338. ISSN: 00156191. JSTOR: 23510397.
  11. ↑ 11,0 11,1 Tubin, Eino. «Eduard Tubin. A Biography». Eino Tubin. [Consulta: 18 gener 2024].
  12. ↑ «Eduard Tubin - Piano Music (Vardo Rumessen)». Magical Journey. [Consulta: 19 gener 2024].
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Ledbetter, Steven. «Programa de mà». Simfònica de Boston. [Consulta: 18 gener 2024].
  14. ↑ Llade, Martín. «Sinfonia de la semana. Eduard Tubin». Rtve. [Consulta: 17 febrer 2024].
  15. ↑ 15,0 15,1 «Eesti rahvushelilooja Eduard Tubina sünnipäevaks jõuab helilooja põrm tagasi koju» (en estonià). Vanemuine, 23-05-2018. [Consulta: 14 març 2022].
  16. ↑ «75 years since the Great Refugee Flight to the West». Republic of Estonia. Ministry of Foreign Affairs. [Consulta: 17 febrer 2024].
  17. ↑ Anderson, Martin «Tallinn: First International Tubin Festival». Tempo. Cambridge University Press, 218, 2001, pàg. 42–43. ISSN: 14782286 00402982, 14782286. JSTOR: 946850.
  18. ↑ Sutherland, Roger «TUBIN: Symphonies Nos. 1-10.». Tempo, 57, 226, 2003, pàg. 53.
  19. ↑ «Eduard Tubin – a honorary guest of Alatskivi castle». Alatskivi Loss. Arxivat de l'original el 29 octubre 2013. [Consulta: 11 novembre 2013].

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eduard_Tubin&oldid=33250557»