Edward Gibbon

historiador anglès

Edward Gibbon (Putney, Regne Unit, 1737 - Londres, Regne Unit, 1794) va ser un historiador i polític anglès, famós especialment per la seva extensa obra The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà), publicada en sis volums entre 1776 i 1788, una crònica irònica, profusament documentada i plena d'atacs a la religió. És considerat un dels escriptors de la Il·lustració anglesa més influents, amb citacions per part tant de polítics com d'escriptors posteriors.

Infotaula de personaEdward Gibbon
Edward Emily Gibbon.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 abril 1737 Modifica el valor a Wikidata
Putney (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 gener 1794 Modifica el valor a Wikidata (56 anys)
Londres Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Peritonitis Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaAnglaterra Modifica el valor a Wikidata
Membre del Parlament de la Gran Bretanya
1774 – 1784
Member of the 14th Parliament of Great Britain (en) Tradueix

Member of the 15th Parliament of Great Britain (en) Tradueix

Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicAnglesos Modifica el valor a Wikidata
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióMagdalen College
Westminster School
Kingston Grammar School (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballHistòria Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióhistoriador, erudit clàssic, polític, escriptor Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Whig anglès Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències
Obra
Obres destacables
Família
Cònjugecap valor Modifica el valor a Wikidata
ParesEdward Gibbon (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata  i Judith Porten (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Edward Gibbon signature EMWEA.png Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 10453968 Modifica el valor a Wikidata

LlegatModifica

La tesi central d’Edward Gibbon en la seva explicació de com va caure l’Imperi Romà no és avui àmpliament acceptada pels estudiosos. Gibbon va argumentar que amb el nou caràcter cristià de l'imperi, molta riquesa que d'una altra manera s'hauria utilitzat en els assumptes seculars per promoure l'estat es transferiria a la promoció de les activitats de l'Església. No obstant això, l'imperi precristià també va gastar grans sumes en assumptes religiosos i no està clar si el canvi de religió va augmentar o no la quantitat de recursos que l'imperi va gastar en la religió. Gibbon va argumentar a més que les noves actituds del cristianisme van provocar que molts cristians rics renunciessin als seus estils de vida i entressin en un estil de vida monàstic, de manera que deixessin de participar en el suport de l'imperi. Tot i que Gibbon va assenyalar a més la importància que el cristianisme va donar a la pau va provocar una disminució del nombre de persones que servien l'exèrcit, el declivi va ser tan petit que va ser insignificant per a l'eficàcia de l'exèrcit.[1]

L'obra de Gibbon ha estat criticada per la seva mordaç visió del cristianisme tal com s'estableix als capítols XV i XVI, situació que va resultar en la prohibició del llibre a diversos països. El presumpte delicte de Gibbon no respectava el caràcter de la doctrina cristiana sagrada, "tractant l'església cristiana com un fenomen de la història general, no com un cas especial que admetia explicacions sobrenaturals i no permetia la crítica als seus seguidors". Més específicament, els capítols criticaven l'església per "suplantar d'una manera innecessàriament destructiva la gran cultura que la precedia" i per "la indignació de practicar la intolerància i la guerra religiosa".

L'aparent antagonisme de Gibbon a la doctrina cristiana es va estendre a la fe jueva, cosa que va provocar acusacions d'antisemitisme.[2] Per exemple, va escriure:

Des del regnat de Neró fins al d’Antoní Pius, els jueus van descobrir una ferotge impaciència del domini de Roma, que va esclatar repetidament en les massacres i insurreccions més furioses. La humanitat queda impactada pel recital de les horrides crueltats que van cometre a les ciutats d’Egipte, Xipre i Cirene, on habitaven una amistat traïdora amb els nadius insospitats; i estem temptats d’aplaudir les severes represàlies que exercien els braços de les legions contra una raça de fanàtics, la superstició terrible i crèdula dels quals semblava fer-los enemics implacables no només del govern romà, sinó també de la humanitat.

Gibbon és considerat un fill de la Il·lustració i això es reflecteix en el seu famós veredicte sobre la història de l’edat mitjana: "He descrit el triomf de la barbàrie i la religió".[3] No obstant això, políticament, es va alinear amb el el rebuig del conservador Edmund Burke als moviments igualitaris radicals de l'època, així com el rebuig d'aplicacions excessivament racionalistes dels "drets de l'home" per part de Burke.

L’obra de Gibbon ha estat elogiada pel seu estil, els seus epigrames picants i la seva eficaç ironia. Winston Churchill va assenyalar de manera memorable a My Early Life: "Em vaig proposar ... Decline and Fall of the Roman Empire de Gibbon i vaig ser immediatament captivat tant per la història com per l'estil. ... Vaig devorar Gibbon. El vaig llegir de cap a peus i vaig gaudir-ne.[4] Churchill va modelar gran part del seu propi estil literari en el de Gibbon. Igual que Gibbon, es va dedicar a produir una "narrativa històrica vívida, molt àmplia al llarg del període i del lloc i enriquida per l'anàlisi i la reflexió".[5]

Inusualment durant el segle XVIII, Gibbon no es va conformar mai amb fonts de segona mà quan les fonts primàries eren accessibles (tot i que la majoria d’aquestes eren extretes d’edicions impreses conegudes). "Sempre he procurat," diu," tenir una bona font; que la meva curiositat, així com el sentit del deure, sempre m’han incitat a estudiar els originals; i que, si alguna vegada han eludit la meva recerca, he marcat acuradament les proves secundàries, si d'elles depenia un passatge o un fet." [6] En aquesta insistència sobre la importància de les fonts primàries, Gibbon és considerat per molts com un dels primers historiadors moderns:

En la precisió, rigor, lucidesa i comprensió completa d’un vast tema, la «Història» és insuperable. És la història anglesa que es pot considerar definitiva ... Siguin quines siguin les seves deficiències, el llibre és artísticament imponent i és inimaginable històricament com un vast panorama d’una gran època.[7]

Els temes de l'escriptura de Gibbon, així com les seves idees i estil, han influït en altres escriptors. A més de la seva influència en Churchill, Gibbon també va ser un model per a Isaac Asimov en la seva escriptura de la Saga de la Fundació, que va dir que es va inspirar una mica en les obres d'Edward Gibbon".[8]

Evelyn Waugh admirava l'estil de Gibbon, però no el seu punt de vista secular. A la novel·la de Waugh, Helena, el 1950, l’autor paleocristià Lactanci es preocupava per la possibilitat d'«un fals historiador, amb la ment de Ciceró o Tàcit i l’ànima d’un animal, i va assenyalar cap el gibó que movia la seva cadena d'or i xerrava demanant fruita." [9]

ObresModifica

  • Essai sur l'étude de la littérature (1761).
  • The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (Volum I, 1776; Volums II and III, 1781; Volums IV, V, and VI, 1788).
  • A vindcication of some passages in the fifteenth and sixteenth chapters of the History of the decline and fall of the Roman Empire (1779).
  • Mémoire justificatif pour servir de réponse à l'exposé, etc. de la cour de France (1779).
  • Memoirs of My Life (1796)

ReferènciesModifica

  1. Heather, Peter. The fall of the Roman Empire. Oxford University Press, 2005, 122–123.
  2. «CFCA – The Coordination Forum for Countering Antisemitism».
  3. Womersley, Decline and Fall, vol. 3, ch. LXXI, p. 1068.
  4. Winston Churchill, My Early Life: A Roving Commission (New York: Charles Scribner's Sons, 1958), p. 111.
  5. Roland Quinault, "Winston Churchill and Gibbon," in Edward Gibbon and Empire, eds. R. McKitterick and R. Quinault (Cambridge: 1997), 317–332, at p. 331; Pocock, "Ironist," ¶: "Both the autobiography...."
  6. Womersley, Decline and Fall, vol. 2, Preface to Gibbon vol. 4, p. 520.
  7. Stephen, DNB, p. 1134.
  8. Groat, Brian. "Asimov on How to Be Prolific". Medium.com, 25 October 2016. Retrieved 30 April 2018
  9. London: Chapman and Hall, 1950. Chapter 6, p. 122.