El lladre de Bagdad (pel·lícula de 1924)

pel·lícula de 1924 dirigida per Raoul Walsh

El lladre de Bagdad (títol original en anglès The Thief of Bagdad)[1] és una pel·lícula estatunidenca de Raoul Walsh, estrenada el 1924 i doblada al català. El 1996, el National Film Registry de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units la va seleccionar per a la seva preservació degut al seu interès cultural, històric o estètic.[2]

Infotaula de pel·lículaEl lladre de Bagdad
The Thief of Bagdad
The Thief of Bagdad (1924) - film poster.jpg
Arxivador
DireccióRaoul Walsh
Protagonistes
Douglas Fairbanks
Julane Johnston
Director artísticWilliam Cameron Menzies
ProduccióDouglas Fairbanks
Dissenyador de produccióWilliam Cameron Menzies Modifica el valor a Wikidata
GuióDouglas Fairbanks i James T. O'Donohoe
MúsicaMortimer Wilson (partitura musical); Carl Davis versió 1984
FotografiaArthur Edeson
MuntatgeWilliam Nolan
VestuariMitchell Leisen
ProductoraDouglas Fairbanks Pictures
DistribuïdorUnited Artists i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1924
Durada155 min
Idioma originalanglès i cap valor Modifica el valor a Wikidata
Doblada al catalàSí 
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Format4:3 Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereCinema d'aventures
Lloc de la narracióBagdad Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0015400 Filmaffinity: 148269 Allocine: 3019 Rottentomatoes: m/1028714-thief_of_bagdad Allmovie: v49446 TCM: 5878 Modifica el valor a Wikidata
The Thief of Bagdad

Principis del cinemaModifica

El 1912, la "National Biograph" una de les primeres companyies assentades en un suburbi de Califòrnia anomenat Hollywood, estava posant les bases del que més endavant seria la industria del cinema, verdadera fàbrica de somnis i aparador de la mentalitat i el modo de vida americà. A pocs quilometres d'allà, a Mèxic, la massa camperola protagonitzen la seva enèsima revolta armada, aquesta volta amb el propòsit de treure's de sobra als qui trairen els esforços de renovació i canvi propiciats per Benito Juárez, usurpats per la burgesia local. A diferència d'altres revoltes del passat, la Revolució Mexicana de 1911 conta amb la presència decisiva de dos cabdills que es convertiran en llegenda, Emiliano Zapata i Pancho Villa. El primer d'aquests condueix un exercit camperol en l'Estat de Morelia, el segon resta al front de l'anomenat Exercit del Nord, format per quasi 100.000 homes disposats a seguir-lo on sigui.[3]

Aquest fet històric de gran rellevància per el futur de Mèxic també suposa un punt d'inflexió en la història del cinema americà i en la carrera de Raoul Walsh, un aventurer sense una professió definida: exercí oficis tant diversos com vaquer, periodista de successos, cronista esportiu o dinamiter, recent arribat a Hollywood i fascinat per la possibilitat d'entrar a formar part d'aquesta nova industria en la que poc a poc, de la mà d'homes com D. W. Griffith, aprengué els rudiments del muntatge i del maneig de la càmera. Degut al seu indòmit caràcter i el seu aparent desinterès per la vida (qualitat pròpia de tots els aventurers vitalistes, dotats d'una immensa curiositat), a la seva habilitat periodística i al seu gust per l'acció, Walsh va ser encarregat de traslladar-se a Mèxic, on dirigí el seu primer film, un antecedent de l'actual docudrama, amb el que posa la primera pedra d'una filmografia composta per un total de 112 que sols va concloure mig segle després.[3]

12 anys desprésModifica

Amb prou feines dotze anys més tard Raoul Walsh havia après dels seus mestres i de la seva pròpia experiència. D'aquesta última en va treure diverses conclusions que l'allunyaven de la pretenciositat acadèmica dels mestres del cinema rus i alemany i de la solemnitat i transcendència de les grans obres de Griffith. Per a ell, com declarà en una entrevista concedida a la prestigiosa revista Cahiers du cinéma en ple declivi professional i personal, <el cinema és acció en moviment>. D'aquí es desprèn tota una filosofia que cerca davant de tot l'emoció, el ritme i la identificació del públic amb els seus protagonistes i amb les forces que els impulsen sense renunciar per això a una equilibrada mescla d'espectacle, sobrietat i versemblança, virtuts fàcilment recognoscibles en tots els seus films, i en especial en aquelles realitzades durant l'etapa del cinema mut, en les que l'absència de so implicava una major accentuació dels aspectes visuals. Aquestes són les principals senyes d'identitat de Lladre de Bagdad, pel·lícula rodada a major gloria de la seva concepció de l'espectacle i de les habilitats acrobàtiques de l'impetuós Douglas Fairbanks, model d'heroi del cel·luloide en el que hauran d'emmirallar-se generacions d'estrelles masculines, des d'Errol Flynn a Burt Lancaster i el contemporani Bruce Willis.[3]

El filmModifica

Basada en diverses narracions de Les mil i una nits, El lladre de Bagdad conta les aventures d'una lladregot enginyós i encantador que uneix el seu amor per l'aliè una increïble habilitat circense que li permet volar, quasi literalment, pels terrats de la mítica ciutat. En una de les seves corregudes nocturnes, el lladre, amant com era d'esperar del "encara més difícil", arriba fins a les muralles del palau del gran califa, i sense pensar-s'ho dues vegades puja fins a una de les terrasses, on pretén agafar per el seu usdefruit qualsevol peça dels innumerables tresors que segons la llegenda s'apilen en l'interior de l'edifici. Més enllà de riqueses terrenals, el lladre s'entrebanca amb l'esguard torbador d'una jove, la filla del califa, de la que cu enamorat a l'instant. Per la seva desgracia, ella és una princesa descendent de la divinitat i ell només és un pobre miserable al que penjaran per qualsevol de les seves malifetes. El romanç a més d'impensable és perillós. Malgrat tot, el lladre decideix fer-se passar per un príncep i així declarar el seu amor a la princesa. Aquesta s'adona de l'engany, però sucumbeix a l'atreviment i els encants d'un insòlit galà, el qual no tarda en ser descobert i expulsat de palau després d'haver sofert la humiliació que suposa una dotzena de fuetades.[3]

Guarit de les seves ferides i obsessionat pels ulls de la princesa, el lladre decideix sumar-se a les probes imposades pel califa quin dels molts cavallers del regne serà l'elegit com a marit de la princesa. Comença així la seva més gran aventura, en la que a banda d'arriscar la seva vida per amor tindrà de posar en joc tota la seva habilitat delictiva, tot el seu encant personal i tota la seva sort en un intenten d'arravatar als seus competidors tresors llegendaris com la rosa blava, el cristall màgic i la catifa voladora dels prínceps de Pèrsia.

Detalls del guióModifica

 
Douglas Fairbanks en el rodatge del Lladre de Bagdad

Contràriament al que hom pot pensar, la història no és una adaptació d'un conte dels Mil i una nits, sinó que ha estat escrita especialment per a aquesta pel·lícula. El lladre, Ahmed, s'enamora d'una princesa. Per obtenir la seva mà es fa passar per a un príncep, i ha de competir amb tres altres prínceps.

El rodatgeModifica

Rodada íntegrament en estudi, El lladre de Bagdad uneix a la espectacularitat dels seus immensos decorats --que reprodueixen una visió llegendària, colossal i onírica d'una de les ciutats bressol de la civilització que s'origina a la vora del Tigris i l'Èufrates-- l'agilitat, la violència i el gust per la aventura propis d'altre gènere ja practicat amb èxit pel propi Douglas Fairbanks, l'anomenat <cinema de capa i espasa>, que prèviament havia imposat a Hollywood la sana costum d'adaptar a la pantalla les grans obres de la literatura d'aventures. Aquest és l'origen de films com The Adventures of Robin Hood; Scaramouche; The Three Musketeers o la pròpia El lladre de Bagdad, de les que se'n rodarien noves versions una volta arribat el cinema sonor i el cinema en color. Aquesta primera versió de Walsh per la seva extensa duració (més de 130 minuts), la seva encertada direcció artística i la molt sentida interpretació de Douglas Fairbanks --que salta, corre i riu entre pirueta i pirueta fent les delícies del sorprès públic de l'època-- és un autèntic espectacle visual i narratiu de primer orde, al que a més beneficien la curosa edició del guió, que pren com a referència literària diversos contes més o menys relacionats entre si per un nexe comú, i la composició d'una notable partitura musical que acompanya tot el metratge. Evidentment aquesta partitura resultava un afegit extra en les projeccions que tinguessin lloc en els grans i luxosos cinemes de les principals ciutats dels Estats Units i Europa, si bé s'ha conservat integra i ha pogut ser gaudida per espectadors d'altres generacions (fou interpretada per l'Orquestra de RTVE en ocasió de la projecció que va tenir lloc en el velòdrom d'Anoeta el 1991 com a part del programa d'activitats del Festival de San Sebastiàn d'aquell any). Per altres espectadors menys afortunats restà no obstant aquest altre tret de cinema amb majúscules, que consistia en la incorporació d'un primitiu sistema de colonització en tres de les seqüències més destacades. D'una forma o altra, Lladre de Bagdad és a la vegada un film immortal i divertida i una proba més del talent, del geni i del gust per contar histories d'aquest pioner del cinema anomenat Raoul Walsh.[3]

RepartimentModifica

ReferènciesModifica

  1. Títol en català a Ésadir.cat
  2. «Complete National Film Registry Listing» (en anglès). Film Registry of the National Film Preservation Board. [Consulta: 22 març 2021].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Revista de cinema ACCIÖN estiu del 2011 (ISSN: 2172-0517)

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El lladre de Bagdad