Ensenhamen
L'ensenhamen és un gènere líriconarratiu de la poesia trobadoresca que tracta l'amor cortès d'una manera didàctica. Sol anar destinat a un grup de persones (cavallers, dames, etc.) i sovint s'inicien amb una introducció narrativa on una persona del grup de destinataris (un cavaller, una dama) demana consell al poeta. Pel que fa als aspectes formals, sol tractar-se de versos apariats de sis síl·labes, sense divisó en estrofes.[1]
Els tractats de poètica medieval no parlen de l'ensenhamen com a gènere, però el mot apareix en les rúbriques d'algun cançoner per referir-se a aquestes composicions.
Cal notar que els ensenhamens representen el gènere didàctic profà i en llengua vulgar més antic d'Europa.
Ensenhamens en la poesia trobadorescaModifica
Els nou textos classificats per Monson[2] com a ensenhamens són els següents:
| Autor | Títol / Primer vers | Notes |
|---|---|---|
| Garin lo Brun | Ensenhamen de la donsela / El termini d'estiu | ca. 1155 |
| Arnaut Guilhem de Marsan | Qui comte vol apendre | ca. 1170 |
| Arnaut de Maruelh | Razos es e mesura | final del XII |
| Ramon Vidal de Besalú | Abril issi' e mays entrava | ca. 1200; en octosíl·labs |
| Sordel | Ensenhamen d'onor / Aissi co·l tesaurs es perdutz | 1220-1230; en octosíl·labs |
| At de Mons | Sitot non es enquisitz | Segona meitat del s. XIII |
| Amanieu de Sescars | Ensenhamen del scudier / El temps de nadalor | finals s. XIII |
| Amanieu de Sescars | Ensenhamen de la donsela / En aquel mes de mai | finals s. XIII |
| Peire Lunel de Montech | Ensenhamen del garso / L'autrier mentre ques ieu m'estava | principi s. XIV; heteromètric |
Altres estudiosos havien inclòs més textos, però Monson els descarta com a ensenhamens en el sentit estricte del terme cadascun per diversos motius que analitza en el seu estudi.
Els anomenats ensenhamens per joglarsModifica
Els que sovint s'han anomenat ensenhamens per joglars cal considerar-los, segons Monson, no ben bé com a ensenhamens sinó més aviat com a sirventesos i, de fet, en alguns casos es titulen així en les rúbriques dels cançoners. Pirot els va anomenar sirventès-ensenhamen. Els motius per a considerar-los sirventesos són el to sarcàstic envers els joglars i l'absència de finalitat didàctica. Es tracta de les peces següents:
| Autor | Primer vers / Títol | Notes |
|---|---|---|
| Guerau IV de Cabrera | Cabra joglar | Adreçat al joglar Cabra; possiblement joglar al seu servei. Vers 1160 |
| Guiraut de Calanson | Fadet juglar | Inicis del XIII |
| Bertran de Paris | Guordo, ie·us fas un bo sirventes l'an | Adreçat aun tal Gordó. 1197-1224 |
ReferènciesModifica
BibliografiaModifica
- Don Alfred Monson, Les "Ensenhamens" occitans: essai de définition et de délimitation du genre. Paris: Klincksieck, 1981 (francès)
- Frank M. Chambers, An Introduction to Old Provençal Versification. Diane, 1985, pàg. 253-256 (anglès)
- François Pirot, Recherches sur les connaissances littéraires des troubadours occitans et catalans des XIIè et XIIIè siècles. Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 1972 (francès)
Vegeu tambéModifica
- Trobador (apartat "Gèneres trobadorescs")
- Trobairitz
Enllaços externsModifica
- «Ensenhamen». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.