Ermita de Sant Pau (Sant Pol de Mar)

L'Ermita de Sant Pau, també coneguda com a ermita de Sant Pol o església de Sant Pol, és un antic monestir i església fortificada de Sant Pol de Mar (Maresme), declarada bé cultural d'interès nacional.

Ermita de Sant Pau
Ermita de Sant Pau
Dades
Tipus	Església, monument i ermita
Construcció	VI-VII, XI, XV
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura romànica arquitectura popular
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sant Pol de Mar (Maresme)
41° 36′ N, 2° 38′ E
Bé d'Interès Cultural
Data	8 novembre 1988
Identificador	RI-51-0005675
Bé Cultural d'Interès Nacional
Data	1949
Identificador	1535-MH
IPAC	1733
Activitat
Diòcesi	arquebisbat de Barcelona
Religió	catolicisme

Descripció

Construcció d'una sola nau, amb coberta de volta de canó lleugerament apuntada i amb dos arcs formers. L'absis té forma semicircular i conté al seu interior tres nínxols d'arc de mig punt amb una finestra. En època moderna, es va allargar la nau pels peus de l'església, afegint-hi una torre de planta quadrada i rematada per dues espadanyes, una al cantó de migjorn i l'altra al de ponent. L'any 1434, es va sobrealçar l'absis per a fortificar-lo. Actualment, encara es poden observar rastres d'aquesta reforma a la part exterior, on un fris d'arquets cecs indica quina era l'alçària original de l'absis. Les façanes sud i oest estan arrebossades i pintades, mentre que la resta de l'edifici és de pedra vista.

Sota l'església hi ha una cripta de planta rectangular i coberta amb volta de canó. Es creu que aquesta cambra podria ser anterior a l'edifici actual i dataria dels segles V-VII.

Història

El monestir, fundat per monjos coptes, ja existia l'any 955 però en el segle següent va entrar en decadència. El 1048 Ermassenda el va cedir a Víctor de Marssella i en 1053 consta documentalment la seva situació de misèria. El 1061, a conseqüència dels freqüents atacs de pirates, va ser abandonat i va quedar en estat ruïnós. L'any 1068, Ramon Berenguer I el va cedir als monjos de Sant Honorat de Lerins que van establir-hi una comunitat durant dos segles. Però el 1263, per mediació del Vaticà, el van vendre a Guillem de Montgrí i el van abandonar. Guillem, al que al seu torn, el va cedir a la cartoixa d'Escaladei, augmentant considerablement el patrimoni d'aquesta comunitat. Els cartoixant eren l'únic orde que permetia l'autonomia del priorat respecte al monestir, cosa que interessava a la Inquisició per la seva actuació a la Vallalta. Llavors es van establir en els seus dominis diversos "pous de llances" que van ser utilitzats per executar els heretges que eren interrogats en el condomini de Sant Cebrià. El monestir, regit directament pel Vaticà que en nomenava els priors, va rebre diverses indulgències i privilegis d'aquest.

Les freqüents topades amb els vescomtes de Cabrera i la impossibilitat de trobar en aquest lloc la pau i la tranquil·litat que cercaven els cartoixans, van fer que el papa Benet XIII autoritzés el 1415 la fusió de la comunitat de Sant Pol amb el monestir cartoixà de Montalegre (Tiana). A partir de llavors, la vida al monestir va anar decaient i el 1434 fou venut pels cartoixans a Miquel Teulada, integrant-se en la jurisdicció del vescompte de Cabrera, que el va utilitzar com a fortificació. El bisbat de Girona va quedar com a propietari de l'església. Posteriorment el monestir va ser enderrocat i les terres van ser venudes a gent dels pobles dels voltants L'entorn de l'església que havia ocupat el monestir, es va anar urbanitzant i quan es va edificar la nova església parroquial, la de Sant Pol va passar a ser una capella.

Imatges

• 
• 
• 
• 
• 
• 

Bibliografia

• Parera i Cusí, Lluís. La insòlita història de Sant Cebrià. Sant Cebrià de Vallalta: Centre d'Estudis Sant Cebrià, Febrer 2008. ISBN 978-84-621-2663-4. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ermita de Sant Pau

• «Monestir de Sant Pau». Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.