Cartoixa d'Escaladei

La Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei fou fundada al segle xii per Alfons el Cast i fou la primera cartoixa de la Península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat, més reduïts que l'actual comarca del mateix nom. Està situada al llogaretd'Escaladei al terme municipal de la Morera de Montsant. La seva ubicació al peu del vessant sud de la serra de Montsant li dona un marc paisatgístic incomparable. La gestió d'aquest monument depèn de l'Àrea de Monuments i Jaciments de l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Cartoixa d'Escaladei
Imatge
Entrada a la cartoixa
Dades
TipusMonestir cartoixà i monument històric Modifica el valor a Wikidata
ConstruccióXIII, XIV, XV, XVII-XVIII
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura romànica
arquitectura gòtica
arquitectura barroca
arquitectura neoclàssica Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativala Morera de Montsant (Priorat) i Província cartoixana de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCamí de la Cartoixa. La Morera de Montsant
 41° 15′ 25″ N, 0° 48′ 37″ E / 41.256875°N,0.810226°E / 41.256875; 0.810226
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Data4 novembre 1980
Identificador162-MH-EN
IPAC174

HistòriaModifica

OrígensModifica

 
Escut d'Escaladei.

La història d'Escaladei s'inicià el 1194 quan el rei Alfons I el Cast, decidit a fundar un monestir cartoixà a Catalunya, es posà en contacte amb el Prior General de l'orde de Sant Bru. Després de fixar els acords precisos, arribaren els primers monjos provinents de Provença als quals, segons la tradició, s'uniren alguns eremites de Montsant. Es van establir, en primer lloc i temporalment, a l'antic eremitori de Santa Maria de Poboleda,[1] fins que vers el 1203, gràcies a les amplíssimes donacions del rei Pere I el Catòlic, s'establiren al lloc definitiu, al desert de la Vall de l'Oliver, cap l'interior de la serra.

Aquell mateix any, també la reina Sança va fer tot un seguit de donacions als cartoixans que permeteren, en bona mesura, la construcció del nou monestir que no s'acabaria fins al 1228: el claustre amb les dotze primeres cel·les pels pares, l'església, el claustre Menor, el refetor, la sala capitular i les dependències dels germans, així com també la Conreria uns metres més avall del monestir.

L'any 1215, el prior d'Escaladei Randulf, va rebre l'encàrrec de l'arquebisbe de Tarragona, Espàrrec de la Barca, de sortir del monestir a predicar contra l'heretgia càtara que s'estenia per Catalunya i Occitània. Gràcies a la gran tasca que feu Randulf i la seva comunitat, a partir de 1217, el Papa Honori III els confirmà els termes del monestir i els va acollir sota la protecció de la Santa Seu. De la mateixa manera, l'arquebisbe Espàrrec de la Barca, el 1218, concedí, entre altres coses, tots els delmes i primícies que es recollien a les terres dels monjos, presents i futurs, i el dret de patronatge sobre totes les parròquies que en el futur es creessin en el seu territori.

També l'any 1218, el rei Jaume I el Conqueridor, ratificava les donacions fetes pel seu pare a la comunitat cartoixana d'Escaladei, l'acollia, a ella i als seus familiars, sota la seva protecció, i els concedia el terme de la Morera, amb tots els seus habitants i masos, afegint els masos d'Ermengol, de Gavaldà i el molí de Joan Torner, amb tots els drets i jurisdicció que el rei podia tenir. El 1219, el Capítol General de l'orde confirmava les donacions i, per tant, passava a disposar plenament de la senyoria d'aquests dominis i esdevenint el moment en que passar a anomenar-se "Priorat de la Cartoixa d'Escaladei".

Al territori cartoixà sembla ser que no hi havia cap altra població que la Morera, només poblacions disperses en algunes granges. Els cartoixans necessitaven colonitzar el territori ja que el Priorat anava creixent, i també s'havia de cristianitzar per acabar amb la possible influència musulmana que restés després de la caiguda de Siurana el 1153.

El 1259, els cartoixans establien 11 colons a Gratallops; el 1261, 30 a Torroja, on ja hi havia una granja i el 1279, encara 20 més; el 1270, ho feien a Poboleda amb 10 pobladors; el 1286, a la Vilella Alta se n'hi establien 11; i, el mateix any, a Montalt - terme que va ser abandonat al segle XIV-. A més, el 1263 els cartoixans havien comprat la vila i terme de la Vall de Porrera als monjos del monestir de Sant Vicenç de Garraf. Aquestes van ser les primeres viles que van formar part del Priorat.

 
Les vinyes de la cartoixa. La serra del Montsant al darrere

L'any 1333, l'infant Joan d'Aragó, gran devota dels cartoixans, va fer una gran obra de mecenatge a favor d'Escaladei. Va dotar el monestir de les rendes suficients per a construir un segon claustre amb 12 cel·les, que permetia que la comunitat es dupliqués.

El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, feu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el seu nombre màxim de monjos.

EsplendorModifica

La Cartoixa d'Escaladei va ser un dels monestirs més importants de Catalunya. Els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de la vinya. El Prior podia exercir justícia i era el batlle general dels pobles de la zona centre de l'actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d'origen vinícola Priorat.

La cartoixa va destacar per la seva riquesa. L'extens patrimoni, que englobava moltes possessions territorials, amb el domini directe sobre els pobles de la comarca i les propietats rústiques, caps de bestiar –sobretot cavalls–, censos de tota mena i altres béns, van fer que fos considerada la cartoixa més rica de l'anomenada província cartoixana de Catalunya (formada pels territoris d'Aragó, Catalunya, València i les Balears).

Escaladei va participar activament en la fundació de les cartoixes de Sant Pol de Mar (1269) a Catalunya i Valldecrist (1385) al País Valencià, de Nostra Senyora de les Fonts (1507) a l'Aragó, i de les cartoixes d'El Paular (1390) i Miraflores (1442) a Castella. Una cartoixa anomenada Scala Coeli, prop d'Évora a Portugal, fou la primera cartoixa portuguesa (1585), i fou fundada per cartoixans procedents de la del Priorat, dirigits per Lluís Telm, com també la cartoixa de Lisboa, fundada en 1597. Els drets d'Escaladei no només s'estenien pel Priorat sinó també per altres pobles del bisbat de Tarragona, Barcelona, Lleida i Urgell, a més de les cases-procura de Barcelona, Tarragona, Lleida, Tortosa i Reus.[2]

 
La façana neoclàssica que comunicava amb el segon recinte

Escaladei inicià una època de decadència després de la pesta negra que els monjos compensaren amb l'adquisició de noves terres al segle xv. El 1452 és suprimit el monestir cistercenc de Santa Maria de Bonrepòs i Escaladei n'aconseguí la seva propietat, fet que va comportar plets amb els cistercencs de Santes Creus fins que més endavant es va sentenciar la divisió dels béns de Bonrepòs entre els dos monestirs.[1]

En aquell temps, el Prior de la cartoixa d'Escaladei era senyor només en certa manera del pobles que ara s'anomenen priorat, donar que només tenia dret a cobrar els delmes pertanyents a l'església, atès que eren senyors d'aquest territori els ducs de Cardona, de manera que el 1626 encara no existia el nom de Priorat. És a partir del dia 27 de gener de 1627 quan els ducs de Cardona van fer escriptura a Barcelona mitjançant la qual venien la senyoria que posseïen dels pobles de la Morera, Poboleda, Torroja, Gratallops, la Vilella Alta, Porrera, terme de Masmorell i la Gambosa, pel preu de 7.500 lliures catalanes, a favor dels priors del convent d'Escaladei. Des d'aquella data, els priors van ser senyors per complet de l'esmentat territori i quedà constituït l'actual Priorat.[3]

Al voltant del segle xviii la cartoixa recuperà un cert prestigi i influència. D'aquesta última època data la capella del Sagrari, la reforma de l'església, que es recobrí de marbre i jaspi, la construcció de la muralla, la bassa de les Tortugues[4] i la capella de Sant Josep, l'arc, —que encara es conserva— d'entrada al monestir i el gran santuari darrere l'absis, notable pels seus marbres, estàtues i relleus, en gran part obra d'artistes de la cartoixa. En aquest moment, Escaladei mantenia un important comerç de vi i aiguardent i dos molins paperers.

Escaladei fou un punt de referència per als monestirs en el procés que durant l'últim quart del segle xviii va conduir a la creació de la Congregació Nacional de les Cartoixes Espanyoles, independent de la Grande Chartreuse, casa central de l'orde a Grenoble (França).

Desamortització, abandonament i recuperació.Modifica

 
Arcada de la Cartoixa a principis del segle xx (entre 1915 i 1930).

La Cartoixa patí la primera exclaustració el 1820, però les propietats els foren tornades el 1823. Pel Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, els monjos es veieren obligats a abandonar el monestir expropiats de les seves terres. En molt poc temps, la majestuosa cartoixa, amb les seves cel·les, claustres, església i hostatgeria restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig dels veïns de la zona. La seva famosa biblioteca es dispersà per tot el territori espanyol (la Bibli Sacra, regalada per Joan d'Aragó, és actualment al seminari de Tarragona).

El 1990 els seus propietaris, les famílies Rius, García-Faria i Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual va endegar un pla de rehabilitació i consolidació de les restes. El cenobi, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, fou el primer de l'orde de Sant Bru a la Península Ibèrica.

El 1992 va obrir les seves portes a la visita pública. L'any 1998, es va reconstruir minuciosament una cel·la, element clau de totes les cartoixes, i que permet comprendre com era la vida d'aquesta comunitat. De 2010 a 2013, es treballà en la restauració de la Zona Cenobítica (rehabilitant el Claustre Menor, el Refetor, el Capítol dels Llecs, i la Sala Capitular). El 2021, es va inaugurar la consolidació del Claustre Major així com la reconstrucció d'un fragment de la galeria meridional.

Espai de culturaModifica

Fou planter de monjos savis, com els teòlegs escriptors Joan de Torralba, Andreu Capella, bisbe d'Urgell, i Joan Valero; dels historiadors Josep Vallès, Narcís Pi; del famós farmacèutic Salvador Vilella; dels sants Lluís Telm, fundador de la cartoixa de Scala Coeli d'Èvora a Portugal, i Joan Fort; i dels arquebisbes d'Arles i de Tarragona, Joan Prunera i Joan d'Aragó i d'Anjou, fill del rei Jaume el Just. Alguns dels seus monjos reberen veneració, encara que local, com el mateix Joan Fort o el místic Climent Riera.

Al segle xvii hi sorgí una notable escola de pintura religiosa al voltant d'Agustí Pujol i els cartoixans Joaquim Juncosa i Domadel, Pasqual Gaudí i Salvador Illa. Però tots els tresors artístics d'Escaladei s'han perdut. No hi ha cap indici de la sort que van córrer els treballs d'Agustí Pujol al Priorat, igual que no n'hi ha de les pintures de Pasqual i Juncosa que decoraven l'església i les estances del cenobi.[5]

LlegendaModifica

Diu la llegenda que el rei Alfons I el Cast va decidir fer donació d'unes terres a l'Orde de la Cartoixa perquè hi construïssin un monestir. La casa mare envià uns monjos a cercar el lloc més adient a les seves necessitats.

Durant la recerca, trobaren un pastor que els explicà que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca del pi que hi havia al lloc on ell pasturava els seus ramats. Els monjos ho interpretaren com un senyal de Déu i allí mateix construïren un petit claustre que seria l'origen de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, que vol dir "escala cap a Déu".

CuriositatsModifica

Sembla que el menjar blanc com a postres quaresmals va ser creat, o almenys popularitzat, per un monjo de la cartoixa d'Escaladei, una vegada que els monjos van haver de servir un gran àpat durant la Quaresma, que havia de complir els preceptes de la vigília.[6][7] A la cuina catalana medieval la versió dolça del menjar blanc eren unes postres adaptades a la Quaresma, una crema a la qual es treuen els ous i se substitueix la llet animal per llet d'ametlles.[8][9][10]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Viladecans, Baldiri B. -. «Monestirs de Catalunya - Cartoixa d'Escaladei». [Consulta: 27 desembre 2017].
  2. Zaragoza Pascual, Ernesto. Catàleg dels monestirs catalans. Volum 55 de Scripta et documenta. L'Abadia de Montserrat, 1997. ISBN 9788478268870. 
  3. Abella Creus, Joan. Minerals i Mines de la Conca de Bellmunt Del Priorat. Joan Abella Creus. ISBN 9788461213122. 
  4. Francesc del Santíssim Sagrament. Instrucció breu i útil per los cuiners principiants segons lo estil dels carmelites descalços: receptari de cuina conventual del segle xviii : precedit d'un estudi històric sobre la cuina carmelita. L'Abadia de Montserrat, 2004, p. 80–. ISBN 978-84-8415-637-6. 
  5. Bosch Ballbona, Joan. Agustí Pujol: La culminació de l'escultura renaixentista a Catalunya. Edicions Universitat Barcelona, 2009. ISBN 9788447533305. 
  6. Josep Iglésies. El llibre de cuina de Scala-Dei. Fundació Francesc Blasi Vallespinosa, 1963. 
  7. La Semana Vitivinícola, Volum 32, Editor A.S. Grau, 1977, digitalitzat el 26 de juny de 2008 a la Universitat de Califòrnia (castellà)
  8. La cuina de l'arròs de Pals, pàg. 134, Pep Nogué i Puigvert, Cossetània Edicions, 2003, ISBN 84-96035-29-8
  9. Catalan cuisine, Colman Andrews, Harvard Common Press, 2006, ISBN 978-1-55832-329-2(anglès)
  10. Cuina medieval catalana, pàgs. 201-202, Eliana Thibaut i Comalada, Cossetània Edicions, 2006, ISBN 978-84-9791-216-7

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cartoixa d'Escaladei