Eros i Psique (Canova)

conjunt escultòric d'Antonio Canova

Eros i Psique, o el Bes, és un conjunt escultòric d'Antonio Canova (Possagno, 1757-1822). Picapedrer de formació, les seves obres mostren un excel·lent tractament del material i refinada elaboració. Atès a la seva estada a Roma, les seves obres s'influenciaren del neoclassicisme i el gust per l'antiguitat grecollatina. Aquesta obra fou un encàrrec de l'aristòcrata Lord Campbell. Malgrat li fou espoliada l'any 1801 pel general Joachim Morat, un general de Napoleó. Actualment es pot veure al Musée du Louvre,[1] a la capital francesa.

Infotaula d'obra artísticaEros i Psique
Eros e Psyche.jpg
Eros i Psique Modifica el valor a Wikidata
Tipusestàtua Modifica el valor a Wikidata
CreadorAntonio Canova Modifica el valor a Wikidata
Gènereneoclassicisme Modifica el valor a Wikidata
Materialmarbre Modifica el valor a Wikidata
Dimensions1,55 (alçària) × 1,55 (amplada) m
LocalitzacióParís Modifica el valor a Wikidata

Context històricModifica

El final del segle xviii i principi del segle XIX foren anys marcats per les revolucions, que es traduïren en transformacions polítiques, socials i econòmiques.

A grans trets: La revolució nord-americana (1765) va aconseguir la creació d'un propi govern. La revolució Francesa (1789) va començar amb el repte d'enderrocar l'autoritat de l'antic règim, i acabà per crear-ne una altre: l'establiment de la burgesia al poder amb polítiques liberals. Després Napoleó prengué el poder, Europa fou sacsejada per ideals revolucionaris i nacionalistes que van concloure amb la creació de nous estats com Grècia. La Revolució Industrial al seu torn, va propulsar les zones urbanes, l'aparició de la figura del proletariat, del qual en sorgiran l'anarquisme i el socialisme.

EstilModifica

El neoclassicisme té com a capitals artístiques Paris i Roma. Tal com s'aprecia en aquesta obra, s'abandona la temàtica religiosa (cf. Barroc) per centrar-la en la mitologia, exalçant els ideals artístics grecollatins basats en la proporcionalitat i l'equilibri. El principal consumidor d'aquest art serà la burgesia.

Antonio Canovas va a la recerca de la intemporalitat i universalitat immortalitzant el petó de Eros, Cupido a la "romana", i Psique.

Sovint les obres són qualificades de fredes per la impersonalitat, l'intel·lectualisme i l'academicisme que hi predomina. Aquest moviment neix com a reacció al Barroc i Rococó.

ComposicióModifica

L'obra escultòrica està formada per una figura masculina nua alada que abraça una figura femenina, coberta per un mantell, que rodeja amb els braços el cap de l'amant, en el precís instant de què es produeixi un petó.

L'elecció del marbre blanc no és una casualitat, ja que en aquesta època es tenia la errònia concepció que les obres de l'antiguitat no eren policromades (cf. Johann Joachim Winckelmann). La tècnica de la talla consisteix en sostraure la figura d'un bloc de marbre. La diferència entre el tractament rugós de la roca i el modelatge suau que presenten les figures, s'aconsegueix amb un tractament de calç i àcid, fet que permet l'Sfumato i al seu tron realça la delicadesa i sensualitat d'ambdós figures.[2]

Aquesta escultura exempta presenta un volum rodó. La composició està marcada per dues diagonals (X) amb les ales d'Eros i el braç i cos de Psique. El punt d'unió d'aquestes línies recau en l'espai de contenció entre les seves dues boques. Malgrat estigui pensada per ser contemplada des de diferents punts de vista, preval el pla frontal del petó.

La contenció d'expressions potencia l'harmonia i la idealització de la bellesa, lluny de l'ampul·lositat barroca. La llum rellisca sobre els cossos, aportant un polsim de dinamisme a les figures, la sensació de moviment. Destacar la mirada perduda d'Eros, i el to eròtic de Psique, que s'aconsegueix amb l'obertura de la seva boca. Tots dos cossos presenten un gran detallisme, així com les ales i els cabells. El mantell que envolta Psique presenta la tècnica del drap mullat de l'escola de Fídies.

SignificatModifica

La funció d'aquesta obra és purament estètica, fet que permet a l'escultor representar la unió de la ment i el desig: de l'amor espiritual i la passió carnal.[3]

La història mitològica fou escrita per Luci Apuleu en el magnífic llibre l'Ase d'Or. Eros, déu de l'amor, s'enamora de la filla del rei d'Àsia, la bella Psique, qui per compliment de les advertències de l'oracle d'Apol·lo restava al cim d'una muntanya esperant ser casada. Durant les nit, una figura desconeguda la feia la seva esposa. La curiositat vencé a Psique, i una nit va encendre una llàntia per poder veure el seu amant, però una gota d'oli caigué i despertà Eros, qui immediatament fugí. Trista i desolada, va consultar l'oracle de Venus, mare de Eros, qui li imposà tres treballs per recuperar-lo; l'últim dels quals consistia a recollir el secret de la bellesa de Prosèrpina, la reina dels inferns. Malgrat les adversitats, Psique ho aconseguí, però de camí cap a la llum, la curiositat la vencé novament i obrir el cofre on aquest es trobava, fent-la caure en un so profund. Eros va despertar-la amb un bes. Amb el consentiment i ajuda de Zeus, Psique esdevé immortal i es casen. Fruit dels dos, nasqué una bella filla, Hedone, el Plaer.[4]

Models i influènciesModifica

Gràcies a la seva estada a Roma, Canova va poder estudiar els escultors clàssics i l'art grecollatí. Altres obres de l'autor que presenten característiques estètiques semblant a l'obra comentada són les Tres Gràcies (1814).

També cal accentuar els seguidors de l'Acadèmia Romana de casa nostra, com Damià Campeny, i la seva obra Lucrècia morta. Tanmateix Antoni Solà en l'obra La caritat romana.

ReferènciesModifica

  1. «Louvre: Cupido et Psyche» (en francès).
  2. Hubert, Gérard «Les Sculpteurs italiens en France sous la révolution, l'Empire et la Restauration». .
  3. Garrido, Manuel «La filosofía platónica del amor». .
  4. Apuleu, per Bàrbara Matas «Psique i Cupido». .

BibliografiaModifica

  • Gérard Hubert, Sculpture dans l'Italie napoléonienne, Paris, 1964.
  • Giuseppe Pavanello, L'Opera completa del Canova, Milan, 1976. (n°101)
  • Apuleu, (traducció de Bàrbara Matas), Psique i Cupido, Barcelona, La Magrana -Clàssics de Grècia i Roma-, 2012