Reagrupament: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
- {{Partits Polítics Catalunya}} |
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-{{Citació necessària}} +{{Citació necessària|data=novembre de 2012}}, -{{CN}} +{{Citació necessària|data=novembre de 2012}}, -{{CN| +{{CN|data=novembre de 2012|) |
||
Línia 23:
Reagrupament va néixer com un corrent crític dins el partit polític [[Esquerra Republicana de Catalunya]]. Entre les bases d'ERC hi havia descontentament per l'evolució del pacte entre ERC, PSC i ICV per al [[tripartit]] (2003-2006 i 2006-2010). A parer de molts militants i votants d'ERC, l'evolució política a Catalunya i les actuacions del Govern català demostraven que aquesta aliança impedia a ERC desenvolupar el seu programa independentista.
El ''Manifest d'[[Almoster]]'', redactat en aquesta població del [[Baix Camp]] cap al mes de juliol del [[2006]], es pot considerar el precedent del Reagrupament. Amb aquest manifest, un grup de militants d'ERC, encapçalats per [[Joan Carretero i Grau]], va mostrar-se crític amb direcció del partit republicà (aleshores liderada per [[Joan Puigcercós i Boixassa|Joan Puigcercós]] i [[Josep-Lluís Carod-Rovira]], secretari general i president, respectivament). Aquest manifest el van signar uns 90 militants.{{
Carretero ja havia mostrat discrepàncies amb la línia política d'ERC sent al Govern. Com a conseller de Governació de la [[Generalitat de Catalunya]] amb el primer govern [[tripartit]] (2003-2006), amb el pas dels mesos va manifestar reticències al pacte entre ERC, PSC i ICV. El juny del 2006, arran d'unes declaracions crítiques envers el president espanyol, [[José Luis Rodríguez Zapatero]], i en plena deliberació sobre l'[[Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006]], el president de la [[Generalitat de Catalunya]] d'aleshores, [[Pasqual Maragall]], el va destituir.
Línia 29:
El [[20 de gener|20]] i [[21 de gener]] del [[2007]], Carretero va publicar un article al diari ''[[Avui]]'' titulat "ERC, de planeta a satèl·lit".<ref>{{citar web |url=http://paper.avui.cat/article/politica/44564/erc/planeta/satel%C2%B7lit.html |títol=ERC, de planeta a satèl·lit (I) |consulta=28 de gener del 2010 |obra=Joan Carretero i Grau |editor=Avui |data=20 de gener del 2007 |llengua= }}</ref><ref>{{citar web |url=http://paper.avui.cat/article/politica/44652/erc/planeta/satel%C2%B7lit/ii.html |títol=ERC, de planeta a satèl·lit (i II) |consulta=28 de gener del 2010 |obra=Joan Carretero i Grau |editor=Avui |data=21 de gener del 2007 |llengua= }}</ref> Aquest escrit era crític amb la posició d'ERC dins el Govern català, al qui acusava de no tenir capacitat per a aplicar les propostes polítiques que fessin avançar Catalunya cap a la independència, i dibuixava el camí polític que seguiria després l'ideari de Reagrupament.
El [[10 de febrer]] del [[2007]] es va presentar el manifest fundacional del col·lectiu fundador de Reagrupament, que conté sis punts. En aquest manifest es demanava un redreçament en la línia política del partit, que els signants creien seguidista del [[Partit dels Socialistes de Catalunya|PSC]], i la convocatòria d'un congrés extraordinari dins ERC. Aquest moment es pot considerar la cristal·lització de Reagrupament com a corrent intern d'ERC.{{
El [[30 de juny]] del [[2007]] a [[l'Auditori]] de Barcelona, Reagrupament, que havia utilitzat només Internet com a canal de comunicació amb els militants, va fer la seva presentació pública, amb l'assistència d'uns 600 afiliats d'ERC.
Línia 56:
|}
La votació de l'esmena a la totalitat de Reagrupament va significar el moment, en tota la Conferència Nacional, en el que van votar més militants. Cap altra votació va superar en nombre de vots la de l'esmena a la totalitat de Reagrupament.{{
Carretero va ser un dels 4 aspirants a la [[President d'Esquerra Republicana de Catalunya|presidència d'ERC]] en el procés congressual de finals del 2008. En aquell procés electoral Carretero va quedar en segon lloc, per davant d'Ernest Benach i Jaume Renyer. Rut Carandell, per la seva banda, va quedar en tercera posició darrere de Rafel Niubó i, en darrer lloc va quedar Uriel Bertran.
| |||