|
En l'ascetisme [[budisme|budístic]] és la noció de moderació i d'independència de passions que prepondera, en l'[[estoïcisme]] la lluita contra les passions o la impassibilitat,<ref>{{GEC|0106587|estoïcisme}}</ref> al [[gnosticisme]] i el [[catolicisme]] la noció de [[dolor]] que mai no podrà compensar el que va patir el [[Jesús de Natzaret|Crist]] crucifixat. Refusar un plaer, tot i un plaer legítim, està considerat com una [[virtut]] i consumir un plaer com un vici o un pecat. El [[gnosticisme]] va introduir la teoria que la purificació del cos per l'abstinència i el dolor ajuda a aconseguir una connexió més íntima amb la divinitat i en consqüència a trobar la pau interior.
Durant el cristianisme primerenc van desenvolupar-se diversos moviments d'ascetisme exagerat o d'asceticisme: els [[anacoreta|anacoretes]], els [[estilita|estilites]] i molts més.<ref>Josefina Rabella, [http://www.benedictinescat.com/montserrat/htmlfotos/vidJosParesMoncat.html «Temes sobre pares i mares»], Montserrat, monestir de Bendicitines de Sant Benet [consulta l'11 d'agost de 2013]</ref>Al [[judaisme]] un moviment semblant va manifestar-se al segle II amb els [[essenis]].<ref>Laura Masip i Bracons, ''Ermitans a la literatura medieval'', Barcelona, Ed. de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàgina 119-121, ISBN 9788484151449</ref> També dins les estructures monacals, els exercicis ascètics podien prendre formes extremes d'abstinència, de laceració corporal en pensar que ajudava a obtenir la gràcia divina i a atènyer un estat de perfecció superior que el comú dels mortals mai no podran aconseguir. Inspirat de [[Plató]] i dels [[neoplatonisme|neoplatonistes]] que preconitzen la immortalitat de l'ànima, van encara més lluny en concloure que el cos — als texts ancians es parla de la carn — junts amb el dimoni són els enemics de l'ànima, que s'han de dominar amb tot els mitjans possibles.. Encara avui, els membres d'[[Opus Dei]] prosegueixen la tradició i porten el [[cilici]].<ref>Enric Gonzàlez, [http://elpais.com/diario/2006/03/07/espana/1141686001_850215.html «El estricto internado del Opus {{es}}»], [[El País]], 7 de març de 2007</ref> El [[luteranisme]] va rejectar tota forma d'ascetisme inflictiu o de mortificació. Només accepta la sanctificació per moderació i continència de passions i desitjos [[pecat|pecaminosos]].<ref name = LF/>
A l'inici del [[segle XX]] el sociòleg alemany [[Max Weber]] veu una diferència conceptual en «l'ascesi que refusa el món»<ref>''Weltablehnende Askese''</ref> i «l'ascesi intramundial». Aquesta darrera es manifesta per exemple en moviments que volen imposar un ideal ascètic, dins del món a tothom com per exemple [[Oliver Cromwell]], els [[Societat Religiosa d'Amics|Quakers]] o certes branques del [[pietisme]]. [[Riquesa]] i èxit professional, per a l'ascètic intramundial, estan considerats com bons, en la mesura que són una prova que el pietós col·labora al manteniment del món i de la creació. S'hi veuen una expressió de la gràcia de Déus per a aquesta feina ben feta. Riquesa i èxit són dolents ans al contrari si el ric en gaudeix i en esdevé dependent. ''[[Mutatis mutandis]]'' s'ha de concebre l'eroticisme, la violència d'estat, el poder amb el mateix racionalisme ascètic: són bons quan contribueixen al manteniment del món, dolents quan hom hi troba un plaer personal o una passió. Weber veu en aquesta ascesi «intramundial» un dels factors que van contribuir a l'èxit econòmic i tècnic de l'Occident. L'art, el lleure i altres activitats «inútils» són ''[[ipso facto]]'' dolents.<ref>''Innerweltliche Askese'' en: Max Weber, [http://www.textlog.de/7935.html Weltablehnende und innerweltliche Askese»], ''Wirtschaft und Gesellschaft. Grundriss der verstehenden Soziologie,'' 1922.</ref><ref name = ALM/>
==Contramoviments i crítica==
Des de l'[[edat antiga]] hi va hi haver escoles que van concebre una ètica que valoirtza l'art de cultivar el seu plaer propi i el dels altres. Acorden un lloc central al gaudi responsable com en l'[[hedonisme]] i l'[[epicureisme]]. Els [[sofista|sofistes]] van reprotxar [[Sòcrates]] que havia creat una ètica «per a impotents, dèbils i ressentits, perquè les seues virtuts consistien en '''no''' fer, quelcom satisfactori per als que '''no poden''' fer.»<ref> Xavier Renau, [http://www.metafilosofia.net/filo/docs/filoII/Nietzsche_apunts.pdf «Friedrich Wilhelm Nietsche»], ''Història de la filosofia'', IES F. Ribalta, ''s.d.'', pàgina 12</ref>Des del [[segle XV]] a l'occident, el [[renaixement]] i la redescoberta dels filòsofs antics precristians van originar diversos moviments [[llibertinatge|llibertins]] que volien rehabilitar el plaer. [[Martin Luter]] va excloure el principi de l'ascesi i de la mortifiació. Tot i aixó, els moviments [[protestant]]s que van se l'emportar més influència, el [[calvinisme]] i el [[luteranisme]] tenien una component ascètic pronunciat, a la diferència que refusaven el dolor autoinfligit.<ref name = ALM>Albert L. Mok, [http://www.dick.wursten.be/Max%20Weber%20calvinisme.htm «Max Weber en het Calvinisme» {{nl}}], Texts del col·loqui ''L'espèrit de Calví i el capitalisme'', Anvers, Universitat d'Anvers, 2009 [consulta l'11 d'agost de 2013]</ref>
Amb l'emancipació burgesa i la [[secularització]], els reprotxos d'hipocrisia van esdevenir més forts al segle XIX. El poeta alemany, [[Heinrich Heine]] va resumir l'actitud religiosa en els seus versos famosos del 1844: «Sé que d'amagat beuen vi / i en públic prediquen aigua».<ref>«Conec la cançó, conec la lletra/Conec els senyors que van concebre'l/Sé que d'amagat beuen vi/i en públic prediquen aigua.» traducció pròpia d'[[Heinrich Heine]], [http://www.deutschestextarchiv.de/book/view/heine_wintermaehrchen_1844/?hl=tranken&p=25 «Deutschland, ein Wintermärchen»,] Hamburg, Hoffmann i Campe, 1844, pàgina 5 (en català: Alemanya, un conte d'hivern).</ref> [[Friedrich Nietzsche]] va ser una altre oponent de l'ideal ascètic, en al qual ell veia una «tossudesa contre si mateix», «fer-se trossos de si mateix». En cada moral ascètica, l'home adora una part de si mateix, però, per poder fer-ho, li cal diabolitzar la resta, i és de fet, segons Nietzsche, una forma suprema de vanitat. La mortificació i l'ascèsi van en sens contrari dels valors de la vida.<ref>Friedrich Nietzsche, [http://www.textlog.de/21726.html «Askese als Trotz gegen sich selbst» {{de}}], ''Menschliches, allzumenschliches I, Ein Buch für freie Geister'', n° 137, primera edició 1878</ref>
Al segle XX, [[Bertrand Russell]] no va estalviar la seva crítica en contra de l'ascetisme: «Religions que condemnen el plaer dels sentits, condueixen els homes a perseguir el plaer del poder. Durant tota la història, poder va ser el vici de l'ascètic.»<ref>[[Bertrand Russell]], «Religions, which condemn the pleasures of sense, drive men to seek the pleasures of power. Throughout history power has been the vice of the ascetic.», ''The New York Herald Tribune Magazine, '' del 6 de març de 1938, citat per en [http://en.wikiquote.org/wiki/Bertrand_Russell «Bertrand Russel»], Viquiquote</ref> Els escàndols d'abusos que van perdurar decennis a diverses institucions religioses i que van palesar a poc a poc a l'inici del segle XXI<ref>Vegeu per exemple [[Roger Vangheluwe]], [[Asil de les Magdalenes]]…</ref> van fer perdre el poc d'autoritat moral d'unes institucions que predicaven abstinència i practivaven no només el plaer sexual, però pitjor, l'abús de manera més que accidentalment.<ref>[http://www.racocatala.cat/forums/fil/106532/internacional-gairebe-segle-dabusos-infants-part-clergat-catolic-irlanda «Gairebé un segle d'abusos a infants per part del clergat catòlic a Irlanda»] ''[[Racó Català]]'', 21 de maig de 2009</ref> O d'una Església que predica la pobresa, de la qual la [[Cúria Pontifícia]] viu en gran luxe.<ref>Xavier Reixach, [http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/550478-la-curia-romana.html «La cúria romana»], ''[[El Punt Avui]], 17 de juny de 2012</ref>
==Bibliografia==
|
