Casa Batlló: diferència entre les revisions

{{cita|[...…] és un somriure arquitectònic, d'una explosió de plaer compositiu de qui es troba en ple domini del seu propi i personal estil, que li permet deslligar-se de tota imitació o de tota escola contemporània o històrica.}}

El costat esquerre del seu darrer pis està reculat, creant una asimetria respecte del costat dret, molt més escairat. Gaudí va decidir bescanviar una habitació del darrer pis per una terrassa per crear un espai especular amb l'esglaonat de la [[casa Amatller]]. El constructor Josep Bayó va narrar les paraules de Gaudí: "No farem el que pensava per no desmillorar el que hi ha al costat, del que en gaudirem també nosaltres. Aquí una torre, allà una tribuna...tribuna…".{{sfn|Bassegoda|2003|p=18 }} Per la banda dreta va portar el perfil del coronament fins a trobar la teulada de l'edifici veí (també de l'arquitecte [[Emili Sala i Cortés]]), més alt que el de l'esquerra. Lamentablement, als anys 1960, a aquest edifici se li va fer una remunta molt poc respectuosa amb la casa Batlló.

Les xemeneies del terrat s'agrupen com si fossin mànecs de bolets amb un petit gir salomònic que li imprimeix un dinamisme i expressivitat pròpia d'una escultura. Cadascuna de les sortides de fum, de perfil quadrat, està coberta per una cuculla de volum piramidal molt agut, amb un fort pendent que permet repartir l'aigua de la pluja, alhora que evoca el cim dels obeliscos commemoratius. A la punta porten unes esferes que fan rebotar les gotes de pluja, una figura que recorda les olles que es posen al capdamunt dels pals dels pallers. Originalment, aquestes boles eren de vidre i estaven plenes de sorra de colors; a la restauració del 1983 es varen substituir per les actuals de ciment i vidre incrustat. Les xemeneies estan decorades i, alhora, protegides per un [[trencadís]] policrom de vidres i ceràmica amb una qualitat tonal aquosa, que recorda els núvols, la pluja...pluja… En total hi ha vint-i-sis xemeneies distribuïdes en quatre grups: un primer grup amb vuit xemeneies darrere de la sala dels dipòsits d'aigua, és a dir, darrere del coronament de la façana; un segon grup amb vuit sortides situat prop de la façana posterior de l'edifici, quasi especular amb el primer grup amb el celobert dels patis entre tots dos grups; el tercer grup amb sis més al costat mar, prop de la casa Amatller, a meitat de camí entre la façana i el fons; un quart grup amb quatre xemeneies al mateix nivell que aquest darrer però al costat muntanya, actualment adherides a la casa veïna d'ençà que hi varen aixecar dos pisos addicionals.{{sfn|Cirici |1956|p=161-165}}

El jurat d'aquella edició el formaven l'alcalde [[Domènec Sanllehy i Alrich]], els regidors [[Albert Bastardas i Sampere|Albert Bastardes]] i Francesc Puig, el director de l'escola de Belles Arts Leopold Soler, el president dels Mestres d'obra Joan Verdaguer, els arquitectes [[Joan Torras i Guardiola|Joan Torras]], [[August Font i Carreras|August Font]], [[Bonaventura Pollés i Vivó|Bonaventura Pollés]] i [[Pere Falqués i Urpí|Pere Falqués]]; feia de secretari [[Carles Pirozzini i Martí|Carles Pirozzini]]. El 29 de desembre de 1907, tot i les expectatives que els seus propietaris tenien, el jurat va donar el primer premi al Col·legi Comtal de [[Bonaventura Bassegoda i Amigó]]. Aquell any el jurat va optar per la sobrietat de l'edifici de Bassegoda enfront del disseny clarament modernista amb què competia com la [[casa Bonaventura Ferrer]] de [[Pere Falqués i Urpí|Falqués]], la casa Puget del carrer d'Ausiàs March 22 o la mateixa casa Batlló, que potser va desconcertar a un jurat que destacava que "estava feta amb singular enginy [...…] i febril inventiva en una infinitat de detalls moderníssims".<ref> Anuari de ''Asociación de arquitectos de Cataluña''-1910, pàg. 20</ref> Aquesta derrota va ser doblement dolorosa per als seus propietaris, ja que l'any anterior el premi havia estat per a la [[casa Lleó Morera]] de [[Lluís Domènech i Montaner|Domènech i Montaner]], a la mateixa [[mansana de la discòrdia]].