Ovidi: diferència entre les revisions

L'autenticitat d'alguns d'aquests poemes ha estat qüestionada, però aquesta primera edició probablement contenia els primers 14 poemes de la col·lecció. La primera col·lecció de cinc llibres dels ''[[Amores]]'', una sèrie de poemes eròtics adreçats a una amant, Corinna, es creu que van ser publicats al 16-15 ac; la versió que ens ha arribat a nosaltres, redactada en tres llibres segons un epigrama prefixat al primer llibre, es creu que va ser publicada pels volts del 8-3 aC. Entre la publicació d'aquestes dues edicions d{{' }}''Amores'' es pot datar la primera de les seves tragèdies, ''Medea'', que fou admirada a l'antiguitat, però ara ja no existeix. El següent poema d'Ovidi, ''Medicamina Faciei'', una obra fragmentària sobre tractaments de bellesa femenina, precedeix l{{' }}''[[Ars Amatoria]]'', l ''Art de l'Amor'', una paròdia de la [[Novel·la didàctica|poesia didàctica]] i un manual de tres llibres sobre seducció i intriga,<ref>{{cite book | last = Hornblower | first = Simon | authorlink = | coauthors = Antony Spawforth | title = Oxford Classical Dictionary | publisher = Oxford University Press | year = 1999 | location = | pages = 1084–1086 | url = | doi = | id = | isbn = }}</ref>que ha estat datat en l'any 2. Ovidi pot identificar aquesta obra en el seu exili com a ''carmen'', o cançó, que fou una causa del seu desterrament. L{{' }}''Ars Amatoria'' fou seguit pel ''Remedia Amoris'' al mateix any. Aquest corpus de poesia eròtica i elegíaca proporcionà a Ovidi un lloc entre els elegíacs romans principals, Gal, Tibul i Properci, els quals el veien com a quart membre.<ref>''Trist.'' 4.10.53–4</ref>

L'any 8, Ovidi fou desterrat a [[Constanța|Tomis]], en la [[Mar Negra]], per l'exclusiva intervenció de l'Emperador [[August]], sense cap participació del [[Senat romà|Senat]] o de cap [[Dret romà|jutge romà]],<ref>Vegeu ''Trist''. II, 131–132.</ref>un esdeveniment que es reflectiria en tota la seva poesia posterior. Ovidi va escriure que la raó del seu exili fou ''carmen et error'' – "un poema i un erro",<ref>Ovid, ''Tristia'' 2.207</ref>i afirmà que aquest delicte era pitjor que un [[assassinat]],<ref>Ovid, ''Epistulae ex Ponto'' 2.9.72</ref>més perjudicial que la poesia.<ref>Ovid, ''Epistulae ex Ponto'' 3.3.72</ref><ref>Norwood, Frances, "The Riddle of Ovid's Relegatio", ''Classical Philogy'' (1963) p. 158</ref>Els néts de l'Emperador, [[Pòstum Agripa]] i [[Júlia (neta d'August)|Júlia]], foren desterrats si fa no fa en la mateixa època que ell; el marit de Júlia, [[Luci Emili Paul·le (cònsol any 1)|Luci Emili Paul·le]], fou condemnat a mort per [[conspiració]] contra August, una conspiració sobre la qual Ovidi podria haver-ne tingut coneixement. Les Lleis Júlia de Matrimoni de l'any 18 aC, que promovien el matrimoni [[monogàmia|monògam]] per tal d'incrementar la taxa de naixements entre la població, estaven fresques en la ment romana. Els escrits d'Ovidi en l{{' }}''Ars Amatoria'' tocaven el greu delicte d'[[adulteri]], i podria haver estat desterrat per aquestes obres que semblaven subversives a ulls de la legislació moral de l'emperador. No obstant això, per causa del llarg període de temps transcorregut entre la publicació d'aquesta obra ([[1 aC]]) i l'exili ([[8|8 AD]]), alguns autors han suggerit que August va utilitzar el poema com a mera justificació per a alguna cosa més personal.<ref>José González Vázquez (trad.), Ov. ''Tristes e Pónticas'' (Editorial Gredos, Madrid, 1992), p.10 i Rafael Herrera Montero (trad.), Ov. ''Tristes; Cartas del Ponto'' (Alianza Editorial, Madrid, 2002). Els estudiosos del tema van afegir també que no era més indecent que moltes publicacions de [[Sext Aureli Properci|Properci]], [[Tibul]] i [[Horaci]] que circulaven lliurement en aquella època.</ref>

Va ser durant aquest exili quan Ovidi va escriure dues col·leccions més de poemes, les ''[[Tristia]]'' i les ''[[Epistulae ex Ponto]]'', que il·lustren la tristesa i desolació lluny de Roma. En trobar-se lluny de Roma, no tenia accés a biblioteques, per la qual cosa, doncs, es va veure obligat a abandonar la redacció dels ''[[Fastos]]'', un poema sobre el calendari romà, del qual només només tenim els sis primers llibres - de gener a juny. Els cinc llibres de l'elegíaca ''Tristia'', una sèrie de poemes que expressen la desesperació del poeta a l'exili i advocava pel seu retorn a Roma, estan datats entre els anys 9-12. L{{' }}''Ibis'', un poema elegíac imprecatiu que ataca un adversari a casa, pot ser datat també en aquest període. Les ''[[Epistulae ex Ponto]]'', una sèrie de cartes a amics a Roma on els pregunta per l'efecte del seu retorn, es creu que són les seves darreres composicions, amb els primers tres llibres publicats l'any 13 i el quart llibre entre el 14 i el 16. L'exili poètic és particularment emotiu i personal. En les ''Epistulae'' parla de l'amistat amb els nadius de (a ''[[Tristia]]'' són bàrbars aterridors) i d'haver escrit un poema en el seu idioma. (''Ex P''. 4.13.19–20). I no obstant això, es delia per Roma i per la seva tercera esposa, ja que molts dels poemes són per a ella. Alguns també estan dedicats a l'emperador [[August]], a qui anomena [[Cèsar (títol)|Cèsar]] i a vegades Déu, mentre que altres són per a si mateix, als seus amics a Roma, i de vegades als seus propis poemes, on expressa la solitud i l'esperança del record del desterrament o exili.<ref>Les dues primeres línies de ''Tristia'' ens parlen d'aquesta misèria:

Entre les raons adduïdes per Brown tenim: que l'exili d'Ovidi només és conegut per la seva pròpia obra, llevat de "dubtosos" passatges de [[Plini el Vell]],<ref>Cf. ''[[Naturalis Historiae]]'', 32.152: "His adiciemus ab Ovidio posita animalia, quae apud neminem alium reperiuntur, sed fortassis in Ponto nascentia, ubi id volumen supremis suis temporibus inchoavit".</ref> [[Publi Papini Estaci (poeta)|Estaci]],<ref>Cf. ''Silvae'', 1.2, 254–255: "nec tristis in ipsis Naso Tomis".</ref>però cap altre autor fins al [[segle IV]];<ref>Petites referències a [[Jeroni d'Estridó]] (''Chronicon'', 2033, an. Tiberii 4, an. Dom. 17: "Ovidius poeta in exilio diem obiit et iuxta oppidum Tomos sepelitur") i a ''Epitome de Caesaribus'' (I, 24: "Nam [Augustus] poetam Ovidium, qui et Naso, pro eo, quod tres libellos amatoriae artis conscripsit, exilio damnavit").</ref>que l'autor d{{' }}''[[Heroides]]'' fou capaç de separar el "Jo" poètic de si mateix i de la seva vida real; aquesta informació en la geografia de Tomis ja era coneguda per [[Virgili]], [[Heròdot]] i pel mateix Ovidi en les seves ''[[Les Metamorfosis|Metamorfosis]]''.{{Ref label|c|c|none}}<ref>A. D. F. Brown, "The unreality of Ovid's Tomitan exile", ''Liverpool Classical Monthly'' 10.2 (1985), p. 20–21.</ref>Els estudiosos ortodoxos, no obstant això, s'oposen a aquestes hipòtesis.<ref>J. M. Claassen, "Error and the imperial household: an angry god and the exiled Ovid's fate", ''Acta classica: proceedings of the Classical Association of South Africa'' 30 (1987), p. 31–47.</ref>Un dels principals arguments d'aquests estudiosos és que Ovidi no deixaria que els ''[[Fastos]]'' quedessin inacabats de manera indefinida, principalment perquè aquest poema significa la seva consagració com a poeta imperial.<ref>Tanmateix, alguns autors, com ara Martin (P. M. Martin, "À propos de l'exil d'Ovide... et de la succession d'Auguste", ''Latomus'' 45 (1986), p. 609–11.) i Porte (D. Porte, "Un épisode satirique des ''Fastes'' et l'exil d'Ovide", ''Latomus'' 43 (1984), p. 284–306.) detectaren en un passatge dels ''Fasti'' (3371–80) una actitud contrària als desitjos d'August a la seva successió, molts investigadors estan d'acord que aquesta obra és el testimoni més clar del suport als ideals d'August per par d'Ovidi. (E. Fantham, ''Ovid: Fasti. Book IV'' (Cambridge 1998), p. 42.)</ref>

L{{' }}''Ars Amatoria'' és un poema elegíac didàctic en tres llibres, que tracta d'ensenyar l'art de la seducció i l'amor. El primer llibre està dirigit als homes i els ensenya com seduir les dones, el segon, també als homes, els ensenya com mantenir una amant. La tercera està dirigida a les dones i ensenya tècniques de seducció. El primer llibre s'obre amb una invocació a Venus en què Ovidi s'estableix com un ''praeceptor amoris'' (1.17) un mestre de l'amor. Ovidi descriu els llocs on un pot anar a trobar un amant, com el teatre, un triomf, que es descriu a fons, o a l'arena (circ), i les maneres d'aconseguir que la noia se n'assabenti, fins i tot seduir-la de manera encoberta en un banquet. L'elecció del moment adequat és important així com guanyar-se la confiança dels seus col·laboradors. Ovidi emfatitza la cura del cos de l'amant. les digressions mitològiques inclouen un article sobre el [[rapte de les sabines]], [[Pasífae]], i [[Ariadna]]. El Llibre 2 invoca [[Apol·lo]] i comença amb una narració de la història d'[[Ícar]]. Ovidi aconsella els homes que evitin donar massa regals, mantinguin la seva aparença, amaguin afers, felicitin les seves amants, i es congraciïn amb els esclaus per romandre en el costat bo de la seva amant. La cura de Venus per a la procreació es descriu com l'ajuda d' Apol·lo en el manteniment d'un amant; Ovidi després divaga sobre la història del parany de [[Vulcà]] a [[Venus (mitologia)|Venus]] i [[Mart (mitologia)|Mart]]. El llibre acaba amb Ovidi demanant als seus "estudiants" que estenguin la seva fama. El llibre 3, s'obre amb una reivindicació de la capacitat de les dones i la resolució d'Ovidi a favor de dona, contra el seu ensenyament dels dos primers llibres. Ovidi dóna a les dones instruccions detallades sobre la seva aparença i els demana que evitin d'arreglar-se massa. S'aconsella a les dones llegir poesia elegíaca, aprendre a jugar, dormir amb gent de diferents edats, conèixer gent, i dissimular. Al llarg del llibre, Ovidi intervé de manera juganera, criticant-se a si mateix per desfer tot el treball didàctic per als homes i mitològicament divaga sobre la història de [[Procris]] i [[Cèfal (mitologia)|Cèfal]]. El llibre acaba amb el desig que les dones segueixin el seu consell i estenguin la seva fama tot dient ''Naso magister erat'', "Ovidi va ser el nostre mestre".

Aquest poema elegíac proposa una cura per l'amor que ensenya Ovidi a l{{' }}''Ars Amatoria'' i s'adreça principalment als homes. El poema critica el suïcidi com un mitjà per escapar d'amor i, invocant Apol·lo, els diu als amants de no posposar les coses i ser mandrosos en el tracte amb l'amor. S'ensenya als amants a evitar la seva parella, no fer màgia, veure al seu amant sense desprevingut, adoptar altres amants, i mai ser gelós. S'han de cremar les velles cartes han de ser cremats i s'ha d'evitar la família de l'amant. Al llarg del poema es presenta Ovidi com a metge i utilitza imatges mèdiques. Alguns han interpretat aquest poema com a tancament del cicle didàctic d'Ovidi de la poesia de l'amor i el final del seu projecte elegíac eròtic.<ref>Conte, G. ''Latin Literature a History'' trad. J. Solodow (Baltimore, 1994) pg.346</ref>

L{{' }}''Ibis'' és un poema elegíac en 644 línies, en què Ovidi utilitza una enlluernadora varietat d'històries mítiques de maleir i atacar un enemic que li està fent mal a l'exili. Al principi del poema, Ovidi afirma que la seva poesia fins a aquest moment havia estat inofensiva, però que ara utilitzarà les seves habilitats per fer mal al seu enemic. Cita l{{'}}''Ibis'' de [[Cal·límac de Cirene|Cal·límac]] com la seva inspiració i crida a tots els déus per fer efectiva la seva maledicció. Ovidi fa servir exemples mítics per condemnar el seu enemic en l'altra vida, cita prodigis malignes que van assistir al seu naixement, i després, en les següents 300 línies, desitja que els turments dels personatges mitològics els pateixi també el seu enemic. El poema acaba amb una oració perquè els déus facin la seva maledicció eficaç.

Una pèrdua de la qual el mateix Ovidi ens informa és la primera edició de cinc llibres de l{{' }}''Amores'', la qual no ha arribat fins a nosaltres. La major pèrdua és l'única tragèdia d'Ovidi, ''Medea'', una tragèdia sobre [[Medea]] de la qual només es conserven unes poques línies. Quintilià va admirar molt l'obra i la va considerar un exemple del talent poètic d'Ovidi.<ref>Quint. ''Inst.'' 10.1.98</ref> Lactanci fa una cita d'una traducció ovidiana perduda del ''Phaenomena'' '[[Àrat de Soli|Arat]], tot i que l'adscripció del poema a Ovidi és insegura, ja que mai s'esmenta en una altra obra d'Ovidi.<ref>Lact. Inst. 2.5.24</ref>Tot i que és poc probable, si els últims sis llibres dels ''Fasti'' alguna vegada va existir, constitueixen una gran pèrdua. Ovidi també esmenta una mica de poesia ocasional que no ha sobreviscut. <ref>''Epist.'' 1.2.131 and 1.7.30</ref>A més perdut és la part final de la ''Medicamina''.