Funj: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: "el islam" |
m Sistema Internacional d'Unitats |
||
Línia 3:
Vers el [[1484]] Abdullah Jamma, que havia acumulat riqueses en el comerç per la [[Mar Roja]], va aconseguir el poder a les restes dels regnes de Makurru i Àloa (Makurru havia esclatat en petits regnes o entitats tribals i Àloa estava debilitat). Al cap de pocs anys els Funj van pujar del sud, van prendre el poder sota Amara Dunkas i van establir un regne que va tenir per capital a Senar o [[Sennar]]. Van governar la Núbia cristiana, inclòs la [[Gezira]], [[Butana]], [[Bayuda]], i el [[Kordufan]] fins al segle XIX. Al principi eren [[cristianisme|cristians]] però amb barreja d'[[animisme]], però el [[1523]] el seu rei va adoptar oficialment l'[[islam]] i el regne va passar a ser un Sultanat. El regne d'Àloa fou ocupat i es van estendre per la regió. La frontera amb els otomans va quedar fixada i cada part es va abstindre d'envair l'altra. En canvi van esclatar conflictes amb Axum o [[Aksum]]. La capital d'Aksum va passar a [[Gondar]], més propera a territori Funj, per assegurar la influència entre els petits regnes. Inicialment van combatre amb els seus parents [[Shilluk]] però més tard s'hi van aliar per combatre junts als [[Dinka]]. Abans del 1600 els antics prínceps d'Àloa, que formaven el clan anomenat Abdallah, es van revoltar dirigits per Ajib el Gran que va obtenir diverses victòries i finalment el 1606 va dominar Sennar completament. Els Funj es van reorganitzar sota Adlan I i van derrotar a Ajib en dos batalles decisives. Finalment es va permetre a Ajib i els seus successors governar sobre la regió de [[Província de Dongola|Dongola]] amb molta autonomia.
Rubat I (1616-1644) Badi II (1644-1681), Unsa II (1681-1692) i Badi III (1692-1716) van patrocinar a les caravanes que feien el profitós comerç amb [[Egipte]] i la [[mar Roja]]. Vers el [[1650]] el rei Badi II va fer tributari al regne de [[Taqali]], a l'oest, i va arribar a la cimera del seu poder territorial; el moment de major importància del sultanat fou sota Badi III, vers el 1700 quan la capital era una gran vila cosmopolita. Els viatgers descriuen la ciutat en aquest temps amb una gran plaça central que alguns dies esdevenia mercat, i lloc de reunió de soldats i de les cerimònies oficials com el lliurament del tribut pels vuit governadors provincials; a un costat hi havia la mesquita i a l'altra el palau; els que vivien en aquest (principalment la família reial que era matrilineal) gaudien d'un luxe refinat; els fills del rei hi estaven captius fins a la mort del seu pare i llavors els cortesans elegien entre ells al successor i mataven als altres; el rei estava sotmès als electors i si aquestos decidien deposar-lo era executat pel seu oncle matern (''sid al-kom''); les princeses transmetien l'herència i eren casades amb senyors vassalls importants; el rei tenia dotzenes i a vegades centenars d'esposes, filles de nobles vassalls; els fills d'aquestos feien de patges i al mateix temps d'ostatges; a la rodalia de palau hi havia el barri comercial, el barri dels personatges de segon orde, els provincials, etc. Més enllà hi havia el cementiri i a la vora del riu els jardins reials; el districte abraçava el territori a 70
Al segle següent el trencament de la línia reial va erosionar la successió matrilineal i el control del comerç per l'estat i va fer entrar el regne en decadència; van sorgir línies patrilineals que es van disputar les terres i es van fundar 20 noves ciutats amb una classe mitjana que desafiava les prerrogatives reials. [[Shendi]], [[Berbera]] i Dongola pagaven tribut al rei dels Funj, però el seu poder no passava de ser nominal. El 1762 Badi IV fou enderrocat per un cop d'estat dirigit per Muhammad Abu Likayik del clan Hamaj del nord-est del país que era de baixa extracció; un membre de la dinastia va ser col·locat com a rei sense poder i ell va actuar com a regent. A la mort d'Abu Likaylik ([[1775]]) el regne va caure en l'anarquia i la guerra civil; els soldans funj van intentar recuperar el poder i els Hamaj van intentar mantenir-lo, cada un amb els seus partidaris; això va debilitar al sultanat doncs les lluites entre ambdós partits van durar bastants anys. El 1787/1788 el 49è cap dels Hamaj i quart regent, Nasir ibn Muhammad Abu Likaylik va fracassar contra un cop d'estat reialista i en revenja va incendiar la ciutat i els barris de la riba oest. Finalment els soldans van recuperar tot el poder però les lluites van seguir; el febrer del 1804 els combats van permetre a un governador provincial dominar el palau durant dos mesos, sent llavors saquejat. Sennar fou llavors en gran part abandonada i la gent va passar a combatre al camp i als districtes dels esclaus de l'est de la vila que foren devastats. El [[1821]] els egipcis van entrar a la ciutat i van posar fi al soldanat on gairebé no van trobar resistència. Els funj com a poble gairebé van desaparèixer i van sorgir noves tribus.
| |||