Partit Popular del Tirol del Sud: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Leptictidium ha mogut Südtiroler Volkspartei a Partit Popular del Tirol del Sud sobre una redirecció: Traduïm els noms dels partits |
m Correcció: símbol % sense espai |
||
Línia 18:
== Història ==
=== Fundació ===
Fou fundat el maig de 1945 per l'empresari [[Erich Ammon]] com a refundició dels grups polítics d'abans de la guerra, ''Deutscher Verband, Tiroler Volksbund'' i [[Andreas Hofer Bund]] (creada el 1939 per joves no ''optaten''), grups juvenils catòlics antifeixistes. Durant els anys següents actuarà com a "partit ètnic", amb un programa populista i centrista, impregnat de catolicisme, sempre apel·lant a la identitat ètnica dels germanòfons; tot i que d'antuvi mantingué una estructura de "partit de notables", sempre mantindrà un vot als voltants del 60
A les [[Eleccions regionals de Trentino-Tirol del Sud de 1948]] van obtenir el 67
Durant el període 1951-1957 el SVP es mantingué sota una ideologia autonomista moderada, obert a certes preocupacions socials. Va posar l'accent en els drets lingüístics individuals dels germanòfons i en la reivindicació concreta de les desigualtats dins l'administració o del clientelisme italià. S'adherí a la Internacional Democristiana, i actuà sovint com l'oficina germanòfona de la DCI, cosa que li permetria aixamplar el seu espectre de vot. Tàcticament, des de la postguerra ha governat amb la DCI o el PSI, amb suport de Roma, però sempre s'ha oposat a alguns aspecte de l’[[Acord De Gasperi-Gruber]], particularment l'aplicació restrictiva de l'autonomia sudtirolesa, inclosa dins la mateixa regió amb Trento. També es mostraven descontents amb l'aplicació del bilingüisme a l'administració i a l'afavoriment de l'assentament d'immigrants italians mitjançant la concessió de vivendes de protecció oficial, la gestió de les quals retingué Roma malgrat ser teòricament competència regional. El lideratge del partit fou inestable fins que [[Silvius Magnago]] assumí el control del partit el 1956.
Línia 27:
Entre el 1957 i el 1965 una nova generació de militants joves, encapçalats per [[Silvius Magnago]], secretari general del SVP del 1957 al 1991, Peter Brugger, Hans Dietl, [[Alfons Benedikter]] i Joachim Dalsass, es van fer amb la direcció del SVP, i adoptaren un nou [[nacionalisme]] cultural ple de germanisme i populisme, i amb una línia més reivindicativa per tal d'aconseguir a curt termini una regió única Südtirol amb poders legislatius i executius, i a la llarga, l'autodeterminació. El 17 de novembre del 1957 van convocar al castell de Sigmundskron la més gran concentració nacional (35.000 persones) demanant autonomia sense Trento.
El 1958 el SVP va presentar un projecte de nou estatut d'autonomia al parlament italià, que inclou la reivindicació d'una regió única i competències legislatives i executives en 32 matèries, així com proporcionalitat ètnica a tots els cossos de l'administració, així com paritat plena entre l'italià i l'alemany. Roma ho va rebutjar, i també es negà a admetre la mediació austríaca. El 1959 el SVP va retirar la col·laboració amb la DCI al govern regional, mentre que el 1960 Àustria va dur la qüestió a l'ea General de l’[[ONU]]. El SVP obtingué el 63,9
El 27 de gener del 1961 l'ONU va dictar la Resolució 1497/XV que obligava Itàlia a renegociar el tractat De Gasperi-Gruber. El 13 de setembre es nomenà una Comissió d'Estudi que investigués el problema sobre el terreny, de la que en formaran part els membres del SVP [[Toni Ebner]], [[Karl Mitterdorfer]], [[Roland Riz]], Luis Sand, Karl Tinzl i [[Silvius Magnago]]. El 10 d'abril del 1964 aquesta comissió va decidir l'inici de negociacions entre el cap sudtirolès Silvius Magnago i el primer ministre italià, [[Aldo Moro]]. El setembre del 1966 Silvius Magnago (SVP) va arribar a un acord amb el govern i talià, i el 22 de març del 1967 va acceptar una proposta nova d'autonomia del parlament italià. L'acord definitiu no s'assoliria fins desembre de 1969, de manera que el gener de 1970 s'aprovaren noves mesures autonòmiques i a favor del bilingüisme oficial, i el 1972 una secció del Tribunal de Justícia de Roma. Tot això el va consolidar com a força de masses, de manera que el 1978 tenia 68.000 afiliats.
| |||