Capital (economia): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correcció: símbol d'apòstrof |
m Canvis menors, neteja AWB |
||
Línia 24:
* No s'utilitza immediatament en el procés de [[producció (economia)|producció]], a diferència de la [[matèria primera]] o dels béns intermedis.
La tercera característica, no sempre la utilitzen els [[economia|economistes]]. L'economista clàssic [[David Ricardo]] utilitzava aquesta definició per a referir-se al terme de capital fix, mentre que incloïa la matèria primera i els productes intermedis com a part d'allò que va anomenar el capital en circulació.
[[Karl Marx]] hi afegeix una diferència: a la seva teoria, el capital variable es refereix a la inversió d'un [[capitalisme|capitalista]] en el poder del treball, que es considera l'única font de valor excedent. És "variable" atès que la quantitat del valor que pot produir difereix de la quantitat que consumeix -és a dir, crea un nou valor-. D'altra banda, el capital constant es refereix a la inversió en factors no-humans de la producció, en les [[planta|plantes]] i la [[màquina|maquinària]], que per a en Marx només contribuïa amb el seu valor de reemplaçament en què es produeix. És "constant" atès que la quantitat de valor que s'utilitza a la inversió original, i la quantitat de alor que es recupera en els productes finals, roman constant.
La inversió en l'acumulació de capital en la teoria de l'[[economia]] clàssica és l'acte d'incrementar el capital. Per a invertir, els béns han de ser produïts, els quals no s'han de consumir immediatament sinó que han de ser utilitzats per a produir altres béns com a mitjans de producció. La inversió està relacionada amb l'estalvi, però no són conceptes iguals. L'economista [[John Maynard Keynes|Keynes]] va fer la diferència: estalviar és no gastar tota la renda en béns i serveis actuals, mentre que la inversió es refereix a la despesa en un tipus específic de béns, els béns capitals.
Línia 32:
== La Definició clàssica ==
En l'[[economia política]] clàssica, el capital és la quantitat de recursos, béns i valors disponibles per a satisfer una necessitat o per a dur a terme una activitat definida i generar un [[benefici econòmic]] o guany particular. Sovint es considera la [[força de treball]] part del '''capital'''. També el [[crèdit]], atès que implica un [[benefici econòmic]] en la forma d'[[interès]], és considerat una forma de '''capital''' -[[capital financer]]-.
Els béns de capital -''Capital Goods'' en [[idioma anglès|anglès]]-, en contrast amb els béns de consum, són utilitzats en la producció de capital físic. Es refereixen a béns de capital real dels productes que s'utilitzen en la producció d'altres productes, però no s'incorporen als altres productes. En els béns de capital s'inclouen fàbriques, maquinària, eines, i diversos edificis. Són diferents de les matèries primeres que s'utilitzen en la producció de béns. Molts productes poden ésser classificats com a béns de capital o béns de consum d'acord amb l'ús, per exemple els automòbils i ordinadors personals, i la majoria d'aquests béns de capital són també béns duradors (''Consumer Durables'').
Línia 38:
Els béns de capital són també diferents del capital financer. Els béns de capital són objectes reals de la propietat d'entitats -persones, governs i altres organitzacions-, a fi d'obtenir un rendiment positiu d'algun tipus de producció.
L'activitat que és realitza pot ser la [[producció (economia)|producció]], el [[consum]], la [[inversió]], la constitució d'una empresa, etc. Quan aquest capital es destina a la producció, es converteix en un factor de producció. El capital es pot acumular amb el temps, i les seves tornades (renda) poden ésser utilitzades o reutilitzades per augmentar el capital original.
=== El valor i la conceptualització del capital ===
La conceptualització del capital està lligada a la conceptualització del treball, ja que ambdues coodepenen amb la teoria adoptada sobre el valor econòmic dels béns i, per tant, amb els mitjans per a crear-los.
En referència als economistes anomenats clàssics: [[Adam Smith|Smith]] i [[David Ricardo|Ricardo]] es trobaven una posició ambivalent sobre el determinant del valor de canvi d'un bé, oscil·lant al llarg de les seves obres entre dues opcions: la ''[[teoria del valor treballo|quantitat de treball]]'' i els ''[[teoria del valor com a cost de producció|costos de producció]]'' -que són valors de canvi al seu torn que quedarien sense explicar: l'interès del capital, el salari del treball i la renda de la terra-. Els problemes de la primera opció els portarien a adoptar la segona com ''solució'': ''la teoria del cost'' seria sistematitzada per en [[John Stuart Mill]] en conjunt amb la resta de les qüestions tractades pels clàssics en un esquema integral d'economia política, mentre que en [[Karl Marx]] insistiria en la teoria del valor treball però aquesta vegada com a base per a una crítica al concepte mateix d'economia política.
La revolució marginalista en totes les seves variants -en [[William Stanley Jevons|Jevons]], en [[Léon Walras|Walras]] i en [[Carl Menger|Menger]]- va reemplaçar l'aparell conceptual dels clàssics sobre el valor, i amb aquest, el seu propi concepte econòmic del treball i el capital, referint-ho ara a la [[utilitat marginal]], movent així la determinació de la producció i la distribució a la circulació, o sigui, al consum. A diferència dels clàssics que, o bé deduïen el valor del capital físic del treball invertit en ell, o bé del capital en si mateix, els marginalistes ho trobaven en la utilitat mateixa del préstec del capital.
Els sistematitzadors dels diferents corrents marginalistes -en [[Alfred Marshall|Marshall]], en [[Vilfredo Pareto|Pareto]] i en [[Eugen von Böhm-Bawerk|Böhm-Bawerk]]- es van dividir en dues posicions oposades: L'<nowiki/>''[[escola neoclàssica]]'' representada per en Marshall, fent una síntesi entre en Mill i el marginalisme d'en Jevons, concebria al valor com a resultat de la interacció entre una demanda basada en la utilitat del consumidor en termes marginals, i una oferta basada en els costos de producció, però aquesta vegada no mesurats des dels seus preus sinó des de la productivitat marginal dels factors de producció, tornant així a la concepció clàssica del capital però sobre més sòlids fonaments marginalistes; i l'''[[escola austríaca]]'' representada per en Böhm-Bawerk, continuador -encara que amb certes variacions- del marginalisme pur i subjectivista d'en Menger, analitzaria en profunditat la qüestió del capital, i arribaria a una definició que, encara que conciliable amb els clàssics, part de premisses diferents i més relacionables amb el primer pensament d'Adam Smith, anterior al seu magnus opus, amb l'obra d'en [[Richard Cantillon]] i amb la mateixa línia continuada per en [[Jean-Baptiste Say]] més afí a la posició austríaca (Böhm-Bawerk, 1884).
Paradoxalment, la interpretació austríaca del capital acabaria, a través de les obres d'en [[John Hicks]] sobre el particular, essent la més adoptada per a la resta de l'acadèmia d'orientació neoclàssica, encara que en una forma simplificada i amb importants diferències respecte a l'origen de l'interès (Hicks, 1973). De la mateixa manera, la crítica d'en Böhm-Bawerk a les inconsistències lògiques de les teories de l'explotació [[Escola neoricardiana|neoricardiana]] i marxiana (Böhm-Bawerk, 1884 i 1896), seria la que finalment es convertiria en pràcticament clàssica hagut de, entre altres raons, al fet que és fàcilment conciliable amb gairebé totes les posicions preses en l'espectre del pensament econòmic.
Línia 62:
L'interès del capital és explicat per l'autor de manera diferent de la clàssica (Böhm-Bawerk, 1884), però, no obstant això, és extrapolable, ja que es basa en el préstec del capital o bé en l'avançament per part del seu propietari, sigui aquest el seu creador directe o indirecte (Böhm-Bawerk, 1896). Però més enllà de la seva pròpia definició, resumeix adequadament els significats possibles de la productivitat del capital des de la qual podria explicar-se l'interès:
{{cita| '' Així, doncs, una tesi tan senzilla aparentment com la d{{'}}''el capital és productiu'' tanca, segons hem vist, gens menys que quatre accepcions clarament diferents, que resumirem aquí per a major claredat, agrupant-les en dues parelles disjuntives de conceptes. Tenim, en efecte, que:
* El capital pot produir mercaderies.
Línia 75:
=== La propietat i l'estructuració del capital ===
La comprensió hayekiana del capital, encara que tècnica i dirigida a entendre primer l'estructura de la producció des de cada capital particular (Hayek, 1931), entronca per l'origen de la seva anàlisi (vegeu [[ordre espontani]]) amb la de l'economista peruà l'[[Hernando de Soto Polar|Hernando de Soto]], pel qual la qüestió de la necessitat de la dispersió de la informació subjectiva es transforma en la productivitat mateixa de l'evolució en què les delimitacions objectives de l'assignació de la informació és concreten a través de la propietat al mercat, explicant així al capital en un sentit social global, reeditant la interpretació marxiana. Encara que partint de sistemes diferents als dels austríacs i neoclàssics, l'autor reelaboraria com a productiva la funció de la propietat en relació amb el capital, que en Marx només veia com a útil i fins a "productiva" per ésser necessària per forçar al treball a modificar-se a si mateix a través d'i per a la creació compulsiva de plusvàlua, almenys fins a trobar un límit al capital mateix (Marx, 1857, pàg. 266-267). La revisió crítica del concepte marxià de valor -com a treball incorporat-, implica entendre la propietat com una institució creadora en si mateixa de plusvalor, explicant així per què és vital la seva existència per al capital:
{{cita|''Per això és crucial reconèixer els paradigmes marxistes latents i després afegir-los el que hem après al segle transcorregut des que va morir Marx. Avui podem demostrar que si ben Marx va veure clar que és possible generar una vida econòmica paral·lela als actius físics mateixos (i que "les produccions del cervell humà apareixien com a éssers independents dotats de vida"), no va arribar a captar del tot que la propietat formal no és un simple instrument d'apropiació sinó també un mitjà per encoratjar la creació del genuí valor addicional utilitzable. Tampoc va advertir que els mecanismes continguts en el sistema de propietat mateix són els que donen als actius i al treball invertit en ells la forma requerida per a la creació de capital. [...] En Marx va comprendre, millor que ningú en el seu temps, que en economia no hi ha major ceguesa que la de considerar als recursos exclusivament en termes de les seves propietats físiques. Ell era molt conscient que el capital era "una substància independent... en la qual els diners i les mercaderies són meres formes que assumeix i de les quals es desprèn al seu moment". Però va viure en una època en què per ventura encara era massa ràpid per veure com la propietat formal podia, mitjançant la representació, fer que aquests mateixos recursos exercissin funcions addicionals i produïssin valor excedent (plusvàlua). En conseqüència, en Marx no va advertir que pogués estar en l'interès de tots ampliar l'espectre dels beneficiaris de la propietat. [...] En Marx no va comprendre del tot que la propietat legal és el procés indispensable que fixa i desplega capital; que sense propietat formal la humanitat no pot convertir el fruit del seu treball en formes fungibles, líquides, que poden ser diferenciades, infinitament combinades, dividides i invertides per produir valor excedent. (De Soto, 2000, p. 216)''}}
La comprensió del fenomen investigat per De Soto, implica que els diners com a capital expressa en termes monetaris molt més que una quantia de treball abstracte o l'eficiència d'un negoci determinat, sinó que el preu és una destil·lació quantitativa del nivell de correcció en la distribució qualitativa de tota la producció concreta (Hayek, 1941) en un mercat -[[divisió social del treball]]-, la mesura del qual només es preserva com a informació real del valor d'un ben determinat en tant expressi una assignació de recursos que hagi estat establerta mitjançant relacions basades en aquesta mateixa forma d'adquisició (vegeu [[debat sobre el càlcul econòmic en el socialisme]]). En conseqüència, el ''misteri'' després del capital ha de buscar-se més enllà del temps de treball, de les enginyeries de producció, de la gestió tècnica o de la capacitat empresarial, si no en la [[propietat privada|propietat]] que fa aquests factors possibles (De Soto, 2000, pàg. 88-91), i els efectes immediats de les quals són que els béns materials es transformin en actius amb un potencial econòmic, i que, com a corol·lari necessari, aquesta informació dispersa s'integri en un sol sistema després de ser generada (De Soto, 2000, pàg. 77-79).
Més enllà del camí obert per De Soto per a la comprensió del capital, la problemàtica del mateix i la seva importància es reflecteix, para gairebé tots els historiadors del pensament econòmic, en la quantitat d'estudis, apologètics o crítics, clàssics o marxistes, que s'han fet sobre el mateix sense arribar, fins al moment, a una resolució definitiva; al punt que ni tan sols els representants d'aquests diferents corrents interpretatius arriben internament a un acord sobre el tòpic.
Línia 85:
=== El Tipus de capital en el sistema clàssic ===
* [[
* [[
* [[
* [[
* [[El Capital privat]], oposat al públic: és el que pertany a propietaris individuals o associats pertanyents a la societat civil.
* [[
* [[
* [[
== La Definició Marxista ==
Pels marxistes la definició clàssica és una naturalització del capital com a relació social, i la seva definició lligada a la materialitat tècnica emmalaltiria de certes deficiències per agrupar en un mateix concepte a objectes que, des de la seva perspectiva, serien qualitativament molt diferents, creant així la dificultat de definir les unitats en què es mesura el capital (Robinson, 1954).<ref>{{ref-web| url= http://marxists.org/glossary/terms/c/a.htm#capital |títol=Definition of Capital on Marxists.org |autor= |data= |obra= Encyclopedia of Marxism| editor=Marxism.org | consulta= 8 febrer 2013}}</ref>
A l'obra d'en [[Karl Marx]], el capital es defineix en dos moments: en la [[circulació (economia)|circulació]] i en la [[producció (economia)|producció]].
En la circulació el capital són aquells [[diners]] en el procés de circular amb la finalitat d'obtenir més diners -només en una societat [[mercantil]] com la capitalista els diners deixen de ser un mitjà de circulació, i passa a ésser una expressió del "valor", que després, gràcies al seu ús com a capital es converteix en una fi en si mateix-, però encara que el sorgiment del capital necessàriament ha d'iniciar-se en la circulació, ha de continuar fora d'ell, ja que el guany en diners no pot explicar-se en forma pura dins de l'intercanvi, sinó en la producció.
Definint el valor com el reflex objectivat de la quantitat de treball humà abstracte invertit en una [[mercaderia]] que s'expressa en la seva cambiabilitat i en el seu poder social (Marx, 1857 i 1867), i la condició del qual d'existència com forma-valor és que aquesta mercaderia sigui forçosament tal per haver estat produïda en forma privada com a part d'una economia basada en l'intercanvi mercantil com és el cas de la capitalista, a diferència del que esdevindria amb les mercaderies produïdes en els ordres socials premoderns (Kicillof i Starosta, 2007), aleshores, en el procés de producció, el capital només pot definir-se com aquell "valor que es valoritza" ([[Carles Marx|Marx]], 1867).
L'anomenada [[força de treball]] seria, en el sistema marxià, l'únic element productiu convertit en mercaderia que, a diferència d'altres màquines, és capaç de crear més valor (més treball) que el valor que porta i va ésser invertit en la mateixa. Però és condició de l'anterior que el treball passa a formar part del capital només en tant la seva capacitat de produir valor es transforma en mercaderia.
És així que el capital com a procés requereix ésser alhora una relació social en la qual han d'existir propietaris lliures de mercaderies que siguin objectes i no subjectes del procés social, essent la relació social mateixa (el capital) el subjecte de la producció (Marx, 1844).
=== Les Condicions històriques per a l'existència del capital ===
Línia 125:
=== La Relació entre la producció de mercaderies i el capital ===
En conjunt, tenint en compte la circulació i la producció, el capital seria el treball humà general que s'ha convertit en el subjecte del procés de vida dels éssers humans, o sigui, del procés de producció (Caligaris i Fitzsimons, 2012), i és en el significat històric d'aquest fenomen en el qual resideix la importància del [[capitalisme]]. Segons Marx, aquest ordenament [[ordre espontani|autònom]] de la voluntat humana (gairebé absent o perifèric en les relacions socials directes de les societats precapitalistes o no-mercantils), pren la forma de capital que la sotmet i la força a acumular i així revolucionar contínuament les [[forces productives]] (Marx, 1848). I això és així perquè ha de trobar-se al capdavant de tota la societat mercantil perquè pugui existir el valor-treballo com a mesura, que és el que al seu torn possibilita vincular unitats de producció privades i autònomes en el sencer procés de mercat (Marx, 1857, p.
{{cita| ''Si [...] la transformació dels diners en capital suposa un procés històric, que ha separat les condicions objectives del treball, que les ha automatitzat contra els treballadors, d'altra banda, l'efecte del capital, una vegada que ell ja ha sorgit, i el seu procés, consisteixen a sotmetre tota la producció i a desenvolupar i estendre pertot arreu la separació entre treball i propietat, entre el treball i les condicions objectives del treball. Es veurà en el desenvolupament posterior com el capital aniquila el treball artesanal, a la petita propietat de la terra en la qual el propietari treballa, etc., i a si mateix en aquelles formes en què '''no''' apareix en oposició al treball, al ''petit capital'' i en les espècies intermèdies, híbrides, situades entre les maneres de producció antics (o les formes que aquests assumeixin com a resultat de la seva renovació sobre la base del capital) i la manera de producció clàssica, adequat, del capital mateix.
Línia 138:
Les categories marxianes del capital se subdivideixen de la següent forma, i totes depenen de la seva [[teoria del valor-treball]]:
* [[
* [[
* La Composició orgànica del capital: és la relació o proporció entre el capital constant i el capital variable.
* [[
* [[
== L'Economia Política ==
L'[[Economia política]] és una [[ciència social]] que realitza un anàlisi científic social del [[capitalisme]]. Parteix de la base que la política i l'economia són interrelacionades i no són divisibles. Per tant la ciència econòmica ha de tractar ambdós temes en conjunt.
El capital és un concepte econòmic clau que és definit en forma diferent en la teoria neoclàssica i en la marxista i clàssica.
Línia 211:
7.-Permet el desenvolupament econòmic.
== Referències ==
{{referències|2}}
Línia 228:
* MARX, Karl (1848): ''Manifiesto del Partido Comunista''; ver: http://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/48-manif.htm
* MARX, Karl (1844): ''Manuscritos económico-filosóficos''; ver: http://www.marxists.org/archive/marx/works/1844/manuscripts/preface.htm
* RAVIER, Adrián (2011): "Rethinking Capital-Based Macroeconomics", ''The Quarterly Journal of Austrian Economics'', Volume 14, Issue 3, Fall 2011, pp.
* ROBINSON, Joan (1954): "The Production Function and the Theory of Capital", ''The Review of Economic Studies'', Volume 21, Issue 2, 1953-1954, pp.
* STAROSTA, Guido y KICILLOF, Axel (2007): "On Materiality and Social Form: A Political Critique of Rubin's Value-Form Theory", ''Historical Materialism'', Volume 15, Issue 3, 2007, ISSN: 1465-4466, pp.
* K.H. Hennings (1987). "capital as a factor of production," ''The [[New Palgrave: A Dictionary of Economics]]'', v. 1, pàg. 327-33.
* {{ref-llibre|nom= F.
|cognom= Boldizzoni
|any= 2008
|títol= Means and ends: The idea of capital in the West, 1500-1970
|capítol= chapters 4-8
| editorial= New York: Palgrave Macmillan
|pàgines=
| isbn =
Línia 257:
{{1000 Societat}}
{{Autoritat}}
[[Categoria:Comptabilitat]]
[[Categoria:Tipus de béns]]
| |||