Juno: diferència entre les revisions

Alguns estudiosos expliquen aquesta multiplicitat de funcions de la deessa com una estructura típica de les deïtats femenines<ref> G. Dumezil ARR; V. Basanoff:''"Les diuex des Romains"''</ref> però altres ho veuen com una derivació del que en essència és, la representació de la vivacitat i la força de la joventut, amb les connexions sexuals que això implica, les quals canviarien segons les circumstàncies: en els homes representaria la ''iuvenes'', terme sovint emprat per referir-se als soldats, i d'aquí en resultaria una deïtat tutelar de la sobirania de la humanitat; mentre que en les dones representaria la capacitat per donar a llum, i supervisaria des de la pubertat fins al matrimoni i el part.{{sfn|Palmer|1974|p=39}} D'aquí sorgiria el seu aspecte polifacètic com a deessa relacionada amb la política, el poder i la guerra. Altres opinen que les seves qualitats militars derivarien de la seva natura com a deessa de la fertilitat que, en voler protegir la descendència acabaria adquirint funcions militars i polítiques.{{sfn|Latte|1960|p=168}}

Juno, anomenada ''Sospita'' (la sàvia) és, a més, una deessa que defensa i protegeix els romans des de l'antiguitat. El mateix dia se celebrava al lloc de la cova d'Helernus, al turó de [[esquilina|Esquilí]], el qual Dumézil creu que era un antic déu de la vegetació relacionat amb el culte de Carna/Crane, una [[nimfa]] que podria ser una imatge de Juno Sospita.<ref>G. Dumezil:''"Fêtes romaines d' eté et d' automne. Suivi par dix questions romaines"'', París 1975,"Question dix. Theologica minora"</ref> A les [[Lupercàlia]],la unió d'ambdós ritus era suggerit a les parelles,<ref>Ovidi, ''Fasti'' II 425-452; que Varró concreta encara més situant la cova al ''Cispius'' de l'[[esquilína|Esquilí]].</ref> les quals podien anar-hi periòdicament a repetir el ritu de purificació i per sol·licitar fertilitat. Potser fos també un lloc per a beneir la renovació política, com es podria deduir per la competitivitat entre dos grups de devots Luperci: els ''Fabii'' i els ''Quinctii'', associats amb la rivalitat entre els fundadors [[Ròmul]] i Rem. Un exemple d'aquesta importància política es pot veure en el fet que [[Juli Cèsar]] escollís l'indret i la data per a promulgar la seva coronació amb la col·laboració de [[Marc Antoni]] i per ser el lloc on va sorgir un nou grup polític, els ''Luperci Iulii''.<ref> G. Dumezil ha plantejat aquesta hipòtesi en repetides ocasions, la primera va ser en:''"Le problème des Centaures"'', París 1929 p.122- 221. Les fonts més antigues que narren l'episodi són: [[Plutarc]], ''Caesar'', LXI 2-3; [[Nicolau Damascè]], ''Caesar'' XXI; [[Cassi Dió]] XLIV 6, XLV 30; Y.-M. Duval va trobar una correspondència amb el ritual anual de confirmació del rei en el ''Liber Cerimoniarum'' de l'emperador bizantí [[Constantí VII]]. Allà es narra com els membres locals del partit dels Luperci commemoraven els fets representant aquesta escena al ''circus'' de Constantinopolis, fet que demostraria la teoria de Dumezil. "Des Luperci de Constanople aux Luperci de Rome", publicat a la revista "Revue des Etudes Latins" 55 1977 p.222-295</ref> Aquest element seria potser el motiu de l'elogi d'August al començament del llibre II dels ''Fasti'' d'Ovidi, on diu que: com a hereu de Cèsar havia aconseguit portar a terme el plans del seu pare adoptiu. El fet és una mostra de la funció sobirana de Juno.

Com Wissowa{{sfn|Wissowa|1912|p=185}} molts autors han remarcat la semblança entre la Juno de les Lupercalia i la Juno de Lanuvium Seispes Mater Regina, doncs en totes dues festivitats intervenia un boc, símbol de la fertilitat. Però en essència existeix una unitat entre fertilitat, privilegis dels governants i purificació.<ref>Y._M. Duval:''"Les Lupercales, Junon et le printemps"'', Annales de Bretagne et des Pays de l'Ouest,nº 83, 1976 pàg. 271-2</ref> Aquesta unitat queda subratllada pel paper de Faune en la història eròtica narrada per Ovidi, la qual és l'origen de les ''Lupercals'':<ref>Ovidi,''Fasti'' II 362-453</ref> Havent estat consultada sobre com superar el període d'esterilitat que patien després del rapte de les sabines, Juno va respondre entre la remor de les fulles del voltant de la cova de la deessa «Italidas matres sacer hircus inito» (que siguin copulades per un boc sagrat).<ref> Ovidi, ''Fasti'', II 441</ref> El nom del mes de febrer és degut a les purificacions anomenades ''februae'',<ref>[[Servi Maure Honorat]] ''Comentari a l'Eneida'', VIII 343; Varró, ''Lingua Latina'' VI 13; [[Pau el Diaca]] ''Historia Romana ex Festo'' pàg. 75 L</ref> i el boc, la pell del qual era emprada per a fer els fuets de la purificació es deia ''februum, amiculus Iunonis''.<ref> Paulus ex Festo (Pau el Diaca) p. 75 L; ''Mythographi Romani'' III 3; Martianus Capella, ''De Nuptiis Mercurii et Philolologiae'' II 149: "Iuno Februalis".</ref> Per referir-se a aquesta celebració, la paraula Juno va acompanyada de Februalis, Februata o Februa.<ref>G. Radke:''"Die Götter Altitaliens Münster"'', 1965</ref> Februlis supervisa la gestació <ref>Mythographi Romani III 3</ref> i està estretament vinculada amb Fluvonia, Fluonia, la deessa que manté la sang dins del cos de la dona durant l'embaràs.<ref> Mythographi Romani III 3; Paulus ex Festo s.v. p. 82 L; Martianus Capella above II 149; Arnobius Adversus Nationes III 30; R. E. A. Palmer</ref> Mentres Duval es decanta per la idea d'una protectora de l'embaràs, Palmer veu en l'adjectiu Fluonia un bany en les aigües del riu. Ovidi també en parla del riu com a element purificador.<ref>Ovidi, ''Fasti'' II 35-46</ref>

El 375 aC es va construir un temple a ''Juno Lucina''<ref>Plini, ''Naturalis Historia'' XVI 235</ref> en l'antiga cova sagrada del lucus.<ref>Varró,''Lingua Latina'' V 49, 74; Dionís d'Halicarnàs IV 15</ref> Probablement al costat de l'actual església de santa Prassede, on s'han trobat unes inscripcions.<ref>Catàleg CIL: ''[[Corpus Inscriptionum Latinarum]]'', VI 356-361; 3694-5; 30199.</ref> La cova devia estar a la part sud del temple. Se sap que el rei [[Servi Tul·li]] havia manat que les ofrenes donant gràcies pels nounats fossin guardades a la cambra del tresor del temple de Juno, cosa que fa pensar que hi va haver un santuari construït amb anterioritat. L'any 190 aC el temple va ser tocat per un llampec, que va malmetre la teulada i les portes.<ref> Livi XXXXVII 3, 2</ref>

S'ha proposat que tant la ciutat de Currium o Curria, com la paraula [[Quirí]] (déu romà), provindrien de la paraula sabina per a referir-se a la llança.<ref>E. Bickel:''"Beiträge zur Römische Religionsgeshichte. I Flamen curialis und Iuno Curitis",ed. Reinische Museum zur Philologie 71, 1916 pàg. 560</ref> La descoberta a Sulmona d'un santuari dedicat a ''Hercules Curinus'' dóna suport a la teoria que la relaciona amb la paraula "llança".<ref>E. Paratore-R. Verdière:''"Varron avait raison"'', L'Antiquite Classique 62 I 1973 pàg. 49-63; J. Poucet:''"Recherces sur la legende sabine des origines de Rome"'' pàg.322</ref> Aquesta llança es podria tractar d'una mena de pinta, símbol de la virginitat, que feien servir les núvies el dia del casament i també com a bon auguri.<ref>R. Schilling:'' "Ianus dieu intrducteur, dieu des passages"'' Roman and European Mythologies, ed.University of Chicago Press, 1992; D. P. Harmon:''"Religion in Latin Elegists"'', en ANRW 1986 pàg. 1971</ref><ref>[[Macrobi (gramàtic)|Macrobi]] ''Saturnalia'', III 9</ref> Juno Curitis també podria ser l'expressió per invocar una antiga deïtat, que calia nomenar per tal d'accedir a la curiae.<br>

[[Janus (mitologia)|Janus]], com a guardià de les portes que connecten el cel i la terra, té relació amb Juno, protectora de tots els inicis, invocava cada dia primer de mes. En el ritu de la lluna nova se'ls esmentava junts.{{sfn|Schilling|1992|p=116}}<ref> Pau Diaca, p. 49</ref> El ''Tigillum Sororium'' era un ritual sagrat de la família [[Gens Horàcia|Horatia]] que amb el temps va passar a fer-se'n càrrec l'estat.<ref>[[Titus Livi]] "Ab Urbe condita" I 26, 13</ref> En aquest culte ''Janus Curiatius'' estava associat a ''Juno Sororia''. Cadascun d'ells tenia un altar, l'un de cara l'altre, al passeig darrere el ''Tigillum Sororium''. Es tractava d'una construcció molt senzilla, només una obertura entre dos pilars. Era una cerimònia de purificació per expiar els pecats de [[gens Horàcia|Publius Horatius]] per haver matat la seva germana, en no acceptar el seu matrimoni amb un home de la família dels Curiacis.<ref>G. Dumézil:''"Les Horaces et les Curiaces"'', París 1942</ref> M.Renard va suggerir que potser en un principi Jano era el marit de Juno, però més endavant es va confondre amb Júpiter, per fer aquesta hipòtesi es va basar en els epítets compartits per tots dos, tema ja esmentat per Ovidi.<ref>Ovidi ''Metamorfosis'' XIV 778-804;Capdeville "Les epithets cultelles de Janus" pàg. 428</ref>

La deessa i l'heroi grec són esmentats junts en una inscripció trobada a les ruïnes del temple d'Hèrcules a [[Lanuvium]], el culte del qual va ser posterior al de ''Juno Sospita''.<ref>; R. A. Lanciani:''"Storia degli scavi"'', Roma 1902-1912 III pàg. 22 i 31</ref> La ''feria''(diada) de la deessa coincideix amb el ''Natalis Herculis'', el qual es commemorava amb jocs al circ. Segons creu Bayet, Juno i Hèrcules supervisaven [[Pilumnus (mitologia)|Pilumnus]]{{efn|Déu que va ensenyar la humanitat a moldre el gra.}} i Picumnus{{efn|Déu germà de Pilumnus, protector dels nens.}} en la seva funció de déus tutelars dels nounats per la seva relació amb la fertilitat. A Roma i a la ciutat de [[Túsculum]] el culte de ''Juno Lucina'' i el d'Hèrcules anaven lligats.<ref>J. Bayet :''"Herclé etrusque. Critique des principaux monuments relatifs à l' Herclé etrusque"''. París 1926 pàg. 388</ref> Però el lligam es fa més evident com més al sud de la península Itàlica, d'avantpassats grecs, on Juno adquireix els atributs lligats a la guerra propis d'[[Hera]] i s'acaba identificant amb aquesta; mentre que a la zona d'influència etrusca corria una llegenda en què Juno alletava a un Hèrcules adult per recobrar-li les forces.<ref>J. Bayet:''"Herclé etrusque. Critique des principaux monuments relatifs à l' Herclé etrusque"''. París 1926 pàg. 150-154; W. Deonna:''"Deux études de symboliqe religieuse. I La legende de Pero et Micon et l'allaitment symbolique,"'' Col·lecció Latomus 18, Bruxelles 1955 pàg. 15 i seg.; M. Renard:''"Hercule allaité par Junon"'' Col·lecció Latomus 70 Bruxelles 1964 pàg. 611-618.</ref>