Piroelectricitat: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - sensor és passius + sensors passius
Cap resum de modificació
Línia 2:
[[Fitxer: Rear of circuit board2.JPG | thumb | 250 px | Element piroelèctric (assenyalat per la fletxa verda) en un [[circuit integrat]].]]
La '''piroelectricitat''' es tracta de la polarització electrostàtica de cristalls allargats, per l'acció de la temperatura.
 
Aquest fenomen va ser descobert per pur atzar quan un cristall acicular de turmalina va caure damunt de cendra calenta. En retirar el cristall, part de la cendra va quedar adherida a la punta del mateix. En 1883, el físic Alemany August Kundt va posar en evidència aquesta propietat espolvorejant sobre un cristall calent de turmalina, una mescla molt fina de sofre i mini (òxid roig de plom) El sofre s'electritza negativament i el mini positivament. En quedar electritzades les dues puntes del cristall, les dues substàncies s'adherien al mateix en puntes contràries.
 
Aquesta propietat es dóna en cristalls dotats d'eixos polars. Els extrems d'aquests eixos es carreguen amb electricitat de signe oposat, mentre s'esclafa el cristall i mentre es refreda (amb inversió de pols), però no si la temperatura roman estacionària.
 
==Història==
L'experiència senzilla que presentem pot fer-se perfectament en un laboratori escolar o bé per un col·leccionista de minerals que disposi del següent material:
El 1824, Sir David Brewster demostrà [[piezoelectricitat|efectes piezoelèctrics]] utilizant [[sal de la Rochelle]],<ref>{{cite web|url=http://groups.ist.utl.pt/rschwarz/rschwarzgroup_files/Ferroelectrics_files/A%20Short%20History%20of%20Ferroelectricity.pdf|title=A Short History of Ferroelectricity |publisher=Talari.com |date=2009-12-04 |accessdate=2016-05-04}}</ref> decidint anomenar l'efecte piroelectricitat.<ref>{{cite journal| url = http://books.google.de/books?id=dkQEAAAAYAAJ&pg=PA208| pages = 208–215 | first = David | last = Brewster | title = Observations of the pyro-electricity of minerals |journal = The Edinburgh Journal of Science | volume = 1 | year = 1824 }}</ref>
 
AquestMés tard el fenomen va ser descobert per pur atzar quan un cristall acicular de turmalina va caure damunt de cendra calenta. En retirar el cristall, part de la cendra va quedar adherida a la punta del mateix. En 1883, el físic Alemany August Kundt va posar en evidència aquesta propietat espolvorejant sobre un cristall calent de turmalina, una mescla molt fina de sofre i mini (òxid roig de plom) El sofre s'electritza negativament i el mini positivament. En quedar electritzades les dues puntes del cristall, les dues substàncies s'adherien al mateix en puntes contràries.
 
== Experiments pràctics ==
L'experiènciaUns senzillaexperiments quesenzills presentem potpoden fer-se perfectament en un laboratori escolar o bé per un col·leccionista de minerals que disposi del següent material:
 
* Cristalls allargats de turmalina verda (elbaïta).
Linha 19 ⟶ 23:
* Pèndol electrostàtic (o bé trossets de medul·la de saüc, o també serveixen petits trossets de paper).
 
=== '''Primera experiència''': Posar en evidència el dipol elèctric: ===
 
Amb el fil es lliga la turmalina per la meitat. Cal fer-ho de manera que agafant el fil, el cristall penjat estigui completament equilibrat. Preparar el suport de tal manera que s'hi pugui penjar el fil.
Linha 29 ⟶ 33:
Hem de tenir la precaució de no carregar massa la vareta de plàstic. Pot atraure el fil de cotó i crear torsions que mourien el cristall d'una forma completament imprevista, fallant per això l'experiència.
 
=== '''Segona experiència''': Interaccions entre dipols. ===
 
Necessitem dos cristalls de turmalina lligats amb el seu fil de cotó. Escalfarem el dos en la placa. Penjarem un d'ells i, amb la mà, agafarem l'altre (pel fil) i, estant ben quiet, l'aproparem al primer. Podrem veure la repulsió de pols iguals i l'atracció de pols diferents.