Clergues Regulars de Sant Pau: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Canvis menors, neteja, replaced: segle XVII → {{segle|XVII}} , segle XX → {{segle|XX}} AWB |
||
Línia 12:
|tipus=Orde de [[clergues regulars]]
|objectiu=Vida edificant en els clergues, apostolat i predicació de l'Evangeli (educació, catequesi, assistència a presons i hospitals), estudi de les epístoles de Sant Pau
|data de fundació= [[1531]] ca.
|lloc de fundació= [[Milà]]
|fundat per= Sant [[Antoni Maria Zaccaria]] i els venerables Bartolomeo Ferrari i Jacopo Antonio Morigia
|regla=no n'hi ha
|aprovat per= [[Climent VII]] (25 de juliol de 1535, Pau III la qualifica com de clergues regulars)
|data d'aprovació=1533, 18 de febrer
|constitucions=1579 (1983, les presents)
Línia 35:
==Història==
Nasqué poc abans del [[Concili de Trento]], en el marc dels moviments de reforma de la vida cristiana. Cap al 1532, [[Antonio Maria Zaccaria]], da [[Bartolomeo Ferrari]] i [[Jacopo Antonio Morigia]] van entrar en contacte amb l'[[Oratori de l'Eterna Saviesa]] i, en adonar-se que estava en una situació crítica, el transformarem en la '''Companyia dels Fillets i Filletes de Pau Sant''' o '''Congregació de Sant Pau''', nova formació on havia d'haver-hi tres grups: de sacerdots, de religioses i de laics.
La congregació masculina fou aprovada, fins i tot abans que els membres n'iniciessin la vida en comú i tinguessin una regla, el 18 de febrer de [[1533]], amb el breu ''Vota per quae'' de [[Climent VII]]. El [[15 de gener]] de [[1535]] [[Pau III]] autoritzà la congregació femenina amb la butlla ''Debitum pastoralis'': es constituí com a monestir posat sota la ''[[Regla de Sant Agustí]]'' i prengueren el nom de '''Germanes Angèliques de Sant Pau'''. El mateix any, el 25 de juliol, Pau III aprovà amb la butlla ''Dudum felicis recordationis'', l'orde masculí com a [[orde de clergues regulars]]. Al final de l'any, Zaccaria promogué la formació del col·legi de laics, que foren anomenats '''Conjugats''' o '''Maridats de Sant Pau'''.
L'orde va tenir impacte per la seva manera de viure i predicar, i de pràctiques com l'exposició solemne de l'[[Eucaristia]], per torns, a les esglésies de Milà (les ''Quaranta Hores''), o picar les campanes a les tres de la tarda dels divendres, en record de la mort de Crist. Foren acusats, pel seu zel, de [[pelagianisme]], de seguir l'heretge [[Battista da Crema]], de [[valdesos|valdesisme]] i d'altres de similars. En els processos de 1534 i [[1537]] foren plenament absolts.
El [[29 de novembre]] de [[1543]], la butlla ''Pastoralis officii cura'', de Pau III els eximí de la jurisdicció dels bisbes; [[Juli III]], en les butlles ''Rationi congruit'' i ''Ad hoc nos Deus praetulit'' ([[22 de febrer]] i [[11 d'agost]] de [[1550]]), confirmaren i augmentaren els privilegis de l'institut: així, la congregació es convertí oficialment en [[orde religiós]], tot i que es mantingué el nom de congregació.
Línia 46:
Foren expulsats en [[1551]] de la [[República de Venècia]]; per contra, a Milà, l'arquebisbe [[Carlo Borromeo]] en veié el potencial per a la reforma eclesiàstica i els afavorí. Es promulgaren llavors, en [[1579]], les constitucions de l'orde. Després, el bisbe de [[Ginebra]] [[Francesc de Sales]] se'n serví per a contrarestar la difusió del [[calvinisme]] a la seva diòcesi. [[Gregori XIII]] envià barnabites a [[Illa de Malta|Malta]] en [[1582]] i a [[Berna]] en [[1610]], d'on anaren a [[París]] i altres llocs de França.
En [[1605]] els barnabites obriren la primera escola, com a tipus particular d'apostolat; amb el temps, l'ensenyament esdevingué l'activitat principal de l'orde, juntament amb el ministeri pastoral i la predicació. En [[1627]] s'establiren també a [[Àustria]], per lluitar contra el [[protestantisme]], i on tingueren la parròquia de Maria-Hilf de [[Viena]], des de [[1683]]. El {{segle
En [[1718]] [[Climent XI]] n'envià cinc a la [[Xina]], i s'establiren a [[Pequín]] i [[Cantó]]. Passaren a [[Birmània]], on l'orde mantingué una missió fins al [[1832]]. Els membres de l'orde destacaren com a erudits i científics i quan fou suprimida la [[Companyia de Jesús]] s'encarregaren de la direcció d'algunes de les seves institucions.
===Declivi i actualitat===
La invasió [[Napoleó Bonaparte|napoleònica]] comportà la supressió dels ordes religiosos a Itàlia, i el [[1810]] ho foren els barnabites. En [[1814]] la congregació fou reformada a Roma i en [[1825]] a Milà, però amb molt pocs recursos. Es dedicaren llavors, sobretot, a l'ensenyament en escoles.
A l'inici del {{segle
==Activitat i difusió==
Els barnabites fan apostolat (en parròquies o missions), predicant l'evangeli a cristians i pagans i mitjançant l'ensenyament i la catequesi a escoles, retirs i parròquies. A més, treballen per la reforma de l'Església i la societat, fent que cadascú reformi la seva vida interior.
En acabar el 2005 l'orde tenia 64 cases i 381 membres, 291 dels quals eren sacerdots.
| |||