Yitshaq Rabín: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m →Enllaços externs: Correcció lingüística |
m Vegeu Discussió:Ximon Peres |
||
Línia 19:
L'[[1 d'abril]] de [[1974]] es va donar a conèixer un dictamen de la comissió investigadora de la quarta guerra araboisraeliana, la de Yom Kippur. El dictamen, junt amb l'onada de protestes populars, portà a la renúncia de Golda Meir i del seu govern l'[[1 d'abril]] de 1974. Rabbín fou un dels pocs polítics que no es va veure embolicat per les conseqüències de la guerra, i fou escollit per liderar el Partit Laborista i pel càrrec de primer ministre d'Israel (fins al 1977).
Durant el govern de Rabbín, es van signar acords de separació de forces del Sinaí amb Egipte ([[1975]]); començaren els primers assentaments jueus a Cisjordània; va tenir lloc, sota les seves ordres directes i sota les del seu ministre de Defensa [[
Cap al final del seu mandat, el 1976, el govern de Rabbín començà a denotar símptomes de crisi. La [[inflació]] havia augmentat molt com a conseqüència de la crisi energètica mundial que s'esdevingué després de la guerra de Yom Kippur. Van desvetllar-se casos de corrupció, com el que culminà amb el [[suïcidi]] del seu ministre de Construcció (Abraham Ófer). Els partits religiosos socis de govern en coalició van veure amb mals ulls l'arribada d'avions [[F-15]] de la [[Força Aèria Israeliana]] un cop ja havia començat el [[sàbat]]. Tot plegat, féu que es convoquessin eleccions anticipades el [[17 de maig]] de [[1977]].
La gota que féu vessar el got fou un escàndol polític en què sortia involucrada la seva dona, Leah Rabbín; se li va descobrir un compte corrent en dòlars de l'etapa diplomàtica als Estats Units, la qual cosa violava les lleis israelianes de l'època. Va haver de dimitir en favor de l'altre candidat del mateix partit,
== Opositor i ministre ==
Les lluites internes i la intensa rivalitat entre Peres i Rabbín van marcar els següents anys com a diputat opositor (1977-1984). Foren uns anys de baix perfil públic i polític, i va ser quan Rabbín escriví la seva autobiografia (פנקס שירות, ''Pinqàs Xerut'', o ''Full de Servei''), cèlebre per les seves acèrrimes crítiques a
Entre [[1984]] i [[1990]] ocupà el càrrec de ministre de Defensa de dos governs de coalició nacional, presidits alternadament per
Entre 1990 i [[1992]] va tornar a ocupar el seu escó a la Kenésset com a diputat de l'oposició.
Línia 35:
== Segon període com a Primer Ministre ==
Yitshaq Rabbín es va imposar a
Peres va aconseguir convèncer Rabbín per superar la seva natural aversió al líder de l'OAP, [[Iàssir Arafat]], a qui considerava cap d'una banda [[terrorisme|terrorista]]. Amb gran dosi de pragmatisme i amb l'aval dels Estats Units, va acceptar les negociacions secretes d'Oslo, que conduïren als [[acords d'Oslo]] signats a Washington el [[13 de setembre]] de [[1993]]. Posteriorment, Arafat tornà a [[Gaza]] com a titular d'un govern autònom amb [[Autoritat Palestina de Cisjordània i la Franja de Gaza|autoritat inicialment sobre la Franja de Gaza]] i [[Jericó]], que posteriorment aniria estenent-se a altres territoris de [[Cisjordània]]. Rabbín signà també el tractat de pau assolit amb el rei Hussein de [[Jordània]], el [[26 de setembre]] de [[1994]]. Els seus esforços foren reconeguts amb la concessió, junt amb Iàssir Arafat i
Durant el segon i crucial període de govern, Rabbín experimentà una profunda metamorfosi, per passar d'una concepció purament militar del conflicte entre israelians i palestins, mantinguda fins a la seva ferma lluita contra la ''intifada'' com a ministre de Defensa, fins a un convençut promotor del difícil apropament als palestins en recerca de la pau a la regió. La seva fórmula "'''pau a canvi de territoris'''" aspirava a proporcionar a Israel fronteres segures, una normalitat en les relacions amb els països veïns i una acceptació per la comunitat internacional, a canvi de cedir als àrabs part dels territoris ocupats en els successius enfrontaments bèl·lics.
| |||