Califat Abbàssida: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Millora gramatical |
Canvis menors, neteja, replaced: en lloc de → en comptes de, freqüentment → sovint AWB |
||
Línia 76:
== Orígens del llinatge Abbàssida ==
El llinatge abbàssida té un origen comú amb els [[omeies]]: Qurayx Abd-Manaf, pare d'Abd-Xams (ancestre dels [[omeies]]) i de [[Hàixim ibn Abd-Manaf]], que fou pare d'[[Abd-al-Múttalib ibn Hàixim]], que al seu torn va tenir tres fills: [[Al-Abbàs ibn Abd-al-Múttalib|Al-Abbàs]], [[Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib|Abd-Al·lah]] i [[Abu-Tàlib ibn Abd-al-Múttalib|Abu-Tàlib]]. Abd-Al·lah fou el pare de [[Mahoma]].
Els omeies, que només descendien indirectament del profeta, trobaren gran dificultat en fer-se respectar pels àrabs de la península aràbiga i de les regions orientals; fou necessària la ferotge energia d'[[Al-Hajjaj ibn Yússuf]] per assegurar llur supremacia i impedir que els descendents d'[[Alí ibn Abi-Tàlib]] arribessin al poder aprofitant la simpatia general de què eren objecte. Cap a la fi de l'època omeia el poder se'l disputaven dos grups [[xiïta|xiites]]: els [[alides]] moderats, dirigits pels descendents d'Alí i la seva filla [[Fàtima az-Zahrà|Fàtima]], i els extremistes, dirigits pels descendents del mateix Alí i de [[Muhàmmad ibn al-Hanafiyya]], que reberen el nom d'[[haiximites]] en al·lusió a Hàixim ibn Abd-Manaf, besavi de [[Mahoma]]. Els descendents d'Al-Abbàs es declararen decidits protectors dels alides i després prengueren peu en la divisió d'aquest partit per a presentar en lloc secundari un dels seus membres com a hereu del califat.
Línia 83:
== Establiment de la dinastia ==
Els abbàssides, que havien adoptat el color negre per barrets vestits, i enarborant l'estendard negre que les profecies escatològiques de l'època atribuïen al [[Al-Mahdí (abbàssida)|Mahdi]],<ref>Stanley Sandler, ''[http://books.google.cat/books?id=L_xxOM85bD8C&pg=PA2&lpg=PA2&dq=black+messiah+abbasid&source=bl&ots=XosCYuuQod&sig=6DkHBT1KpWdJoRZqFpj1pF9PQIk&hl=ca&ei=hh87TfvJDNSq8AOqldXbCA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBYQ6AEwAA#v=onepage&q&f=fals Ground warfare: an international encyclopedia]'', v.1, p.2 (en anglès)
apoderant-se del califat. Marwan fugí a Egipte, però allà fou empresonat i executat,<ref>{{Ref-llibre |cognom=ibn Jarir at-Tabarí |nom=Muhàmmad |enllaçautor=Muhàmmad ibn Jarir at-Tabarí |cognom2=Williams (trad.) |nom2=John Alden |títol=The History of Al-Tabari: The Challenge to the Empires |llengua=anglès | editorial=SUNY Press |data=1985 |pàgines=p.166 |isbn=0873958845}}</ref> i es condemnà a una mort ignominiosa a més de 60 individus de la família reial. Aconseguí escapolir-se d'aquesta persecució un nét d'[[Hixam ibn Abd-al-Màlik]] anomenat [[Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil|Abd-ar-Rahman]] (servidor del pietós), el qual, després de portar una vida errant per [[Ifriquiya]], desembarcà al [[Valiat d'Al-Àndalus]], llavors província de l'imperi àrab, on fou molt ben acollit i proclamat emir, continuant en aquest país la dinastia omniada, que regnà prop de tres segles ([[756]] - [[1031]]).
El califa [[Harun al-Rashid]] havia previst que després de la seva mort els seus dos fills lluitarien per la successió al califat i va decretar que [[Al-Amín (abbàssida)|al-Amín]] governaria el
La victòria dels abbàssides sobre els omeia es va fonamentar en el descontenament entre els ciutadans musulmans no àrabs, que eren tractats com a ciutadans de segona. La instauració de la dinastia es va fonametar en el principi que tots els musulmans són iguals davant la llei.<ref>Antoni Segura i Mas, ''Aproximació al món islàmic. Des dels orígens fins als nostres dies''. Editorial Pòrtic. 2000 ISBN 978-84-7306-634-1</ref> Els no àrabs que accediren a alts càrrecs de l'administració, però privilegis dels àrabs es mantingueren intangibles, absents d'impostos, i la política seguí les directrius de la dinastia anterior.
Els 37 califes abbàssides regnaren fins al [[1258]]. Els seus dominis restaren reduïts als d'[[Àsia]], després de l'emancipació del [[Califat de Còrdova]] sota els omniades, i d'[[Ifriquiya]] sota els [[aglàbides]], poc temps després. Fomentaren la civilització en aquest continent, sent l'època de major esplendor el regnat d'[[Harun al-Rashid]], nét de l'anomenat Al-Mansur, al qual les llegendes presenten com un sobirà model, molt amant de la literatura i de les arts. Fou just i benigne, salvat en alguns casos, restant el seu regnat en la memòria de les nacions mahometanes com l'edat d'or de llur dominació.
Línia 98:
=== Govern d'Al-Mamun ===
[[Al-Mamun (abbàssida)|Al-Mamun]] restablí l'ordre i contribuí en gran manera al floriment de les ciències, per la qual raó els àrabs (o millor dit els musulmans de totes les nacions que escriuen en àrab) han estat els intermediaris entre la civilització grega i l'occidental.
El regnat d'al-Mamun marca el principi del gran segle d'or de les ciències i de les lletres àrabs. Segons conten les cròniques, una nit se li aparegué en somnis [[Aristòtil]] i l'aconsellà que es preocupés de l'estudi de la ciència grega.<ref>(en anglès) Hamid Naseem, ''[http://books.google.cat/books?id=17ggUs-w38QC&pg=PA14&dq=al-Mamun+aristotle&hl=ca&ei=uiA7Tf6IDsiXOvH_7ZEL&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCoQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false Muslim philosophy: science and mysticism]'', p.14</ref> Al despertar, el califa volgué fer realitat el somni i començà a cercar manuscrits dels savis de l'antiguitat, que pagà a preu d'or, i despatxà ambaixades a Bizanci amb la fi d'adquirir les obres mestres de [[Plató]], Aristòtil, [[Arquimedes]] i tots els savis que coneixia d'oïda. Per impulsar aquests estudis fundà ''dar al-hikma'' ([[Casa de la Saviesa]]), una espècie de biblioteca i ''scriptorium'', en la qual treballaren quasi tots científics de nota de l'època i on el grec, el siríac i l'àrab eren llengües
Únic amo de l'imperi, Al-Mamun, va saber mantenir bones relacions amb els [[xiïtes]] i dolentes [[sunnites]] i això es troba en la base de les discussions teologico-filosofiques que han escindit l'Islam.
=== Declivi ===
[[al-Mútassim (abbàssida)|Al-Mútassim]], a causa dels constants aldarulls de [[Bagdad]], traslladà la seva residència a [[Samarra]], a la vora del [[Tigris]], i fundà els [[mamelucs]], una nombrosa guàrdia d'esclaus. El seu fill [[Al-Wàthiq (abbàssida)|al-Wàthiq]] (842-[[847]]) féu créixer l'odi que per totes parts li tenien a causa de llur gasiveria i de la persecució dels ortodoxos.
[[Al-Mutawàkkil (abbàssida)|al-Mutawàkkil]] (847-[[861]]), elevat per la guàrdia a la dignitat de califa, tractà d'assegurar-se el suport de l'ortodòxia, que influïa molt sobre el poble, mitjançant l'aboliment del dogma de Mamún i la persecució dels teòlegs liberals; però com a sobirà fou luxuriós i cruel. Intentà ampliar les bases del seu poder, però e penes tingué èxit malgrat haver derogat el decret d'[[Al-Mamun (abbàssida)|Al-Mamun]] sobre la creació de l'[[Alcorà]], posà la [[Mihna]] al servei del que tradicionalment s'havia vingut entenent per ortodòxia i reforçà les mesures discriminatòries respecte de cristians i jueus. Llur propi fill [[Al-Mustànsir (abbàssida)|al-Mustànsir
A la seva mort, la més espantosa anarquia féu osca en l'Iraq, on un segle de bon govern havia permès que s'estructurés una societat capitalista molt evolucionada
A causa de les guerres civils l'imperi es va anar disgregant. Els esclaus negres ''[[zanj]]'' es revoltaren el [[868]] i controlant l'Iraq meridional, bona part de Pèrsia i posaren en perill la mateixa capital. Els càrmates, basant-se en les doctrines d'[[Abu-Dharr al-Ghifarí]] van crear el [[894]] un estat a Badiyat al-Sham,<ref name=carmates>Clifford Edmund Bosworth, ''[http://books.google.cat/books?id=mKpz_2CkoWEC&pg=PA94&dq=Carmathians+894&hl=ca&ei=Q1U7TcaIN4btOeWI6fsK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCsQ6AEwAQ#v=onepage&q=Carmathians%20894&f=false The new Islamic dynasties: a chronological and genealogical manual]'', p.94(en anglès)
a cavall de [[Síria]], [[Mesopotàmia]] i el [[Nechd]]. Un impost progressiu sobre la renda havia d'acabar amb la igualtat econòmica de tots els ciutadans. A l'extrem occidental, triomfaven les doctrines [[ismaïlita|ismailites]], que donarien origen a l'[[anticalifat fatimita]] i al [[califat de Còrdova]]; a Pèrsia era la mateixa xiïta, en la seva expressió més original, la que feia impossible el govern des de Bagdad.
Els califes que foren succeint-se, elevats, quasi tots ells, al tron per la guàrdia: [[Al-Mustaín (abbàssida)|Al-Mustaín]] fins al [[866]], [[Al-Mútazz (abbàssida)|Al-Mútazz]] fins al [[869]], [[Al-Muhtadí (abbàssida)|Al-Muhtadí]] fins al [[870]], [[Al-Mútamid (abbàssida)|Al-Mútamid]] fins al [[892]], [[Al-Mútadid (abbàssida)|Al-Mútadid]] fins al [[902]], [[Al-Muktafí (abbàssida)|Al-Muktafí]] fins al [[908]], [[Al-Múqtadir (abbàssida)|Al-Múqtadir]] fins al [[932]], [[Al-Qàhir (abbàssida)|Al-Qàhir]] fins al [[934]], [[Ar-Radi (abbàssida)|Ar-Radi]] fins al [[940]], [[Al-Muttaqí (abbàssida)|Al-Muttaqí]] fins al [[944]].
El procés de disgregació i descomposició conegué un breu parèntesi durant el regnat d'Al-Mútamid, que implantà l'ordre a Bagdad i va contenir els càrmates i els ''zanch''. Al-Mutadid restablí l'autoritat a [[Pèrsia]] i [[Egipte]] però sls seus successors veieren com es restringia la seva zona d'influència i d'autoritat, havent de delegar el poder reial en un ''Amir al-umara'' (''Príncep dels prínceps''), calc del títol califal de ''Príncep dels Creients''.
Sorgiren arreu governadors que es feren independents, entregats a una vida de cràpules: els [[aglàbides]] a l'Àfrica occidental; els [[tulúnides]] a [[Egipte]]; els [[hamdànides]] al nord de [[Síria]]; els [[safàvides]] a Pèrsia; els [[samànides]] a [[Coràsmia]]; els [[alides]], als encontorns del mar [[Caspi]], mentre que grans porcions de l'imperi foren per les sectes dels ismaelites, kàrmates i fatimites. En pujar al tron el califa [[Al-Mustakfí (abbàssida)|Al-Mustakfí]], el 944, quedà reduït el seu govern a la ciutat de Bagdad.
=== Tutela buwàyhida ===
El cap dels [[Buwàyhides]], [[Muïzz-ad-Daula]], s'aprofità, el [[946]], de la feblesa d'[[Al-Mustakfí (abbàssida)|Al-Mustakfí]] per apoderar-se de [[Bagdad]]. El califa fou cegat i [[Al-Mutí (abbàssida)|Al-Mutí]] nomenat com a successor. S'estableix la necessitat de l'existència del califa per a la supervivència de l'Islam i es fa d'aquest postulat la peça clau de la doctrina política de l'Estat. El càrrec de califa, ombra de Déu en la terra, posseïdor dels poders temporal i espiritual, de conducta sempre recta dintre dels límits de la ''xaira'' restà reduït a una simple funció decorativa, destinat a legitimar el poder temporal dels que l'assolissin, el sol·licitessin i sempre que llurs interessos no contraposessin als dels ''Amir al-umara''.
El califat abbàssida, degué seva la salvació a la tutela que exerciren els seus propis enemics mentre contribuí a escindir el [[xiisme]] i a treure impuls al seu sector extremista representat pels [[fatimites]], que un cop ocuparen [[Egipte]] constituint un perill per al Proper Orient veieren neutralitzats llurs esforços per les prèdiques dels xiïtes [[duodecimams]], que creien que el califat pertanyia a [[Muhàmmad al-Mahdí]], el dotzè descendent d'[[Alí ibn Abi-Tàlib]], que havia desaparegut un segle abans, passant a ser l'imam ocult. Els fatimites foren incapaços d'apoderar-se de les costes del [[golf Pèrsic]], que controlaven des de temps immemorial el comerç amb [[Indonèsia]] i la [[Xina]] i procuraren desviar el tràfic marítim envers el mar [[Roig]], en el seu poder, i aprofitaren l'avinentesa de què el terratrèmol de 977 havia destruït el gran port de [[Siraf]], deixant en la ruïna als armadors que en ell residien.
La decadència Buwàyhida semblava que anava a deixar caure a la dinastia abbàssida en mans dels fatimites i durant uns quants anys l'oració es realitzà en el mateix Bagdad, ocupada pel general turc [[al-Basasiri]], en nom de l'anticalifa d'El Caire. Però fou per poc temps.
=== Dominació seljúcida ===
Les tribus turques de l'Àsia Central havien començat llur emigració vers Occident i els [[seljúcides]] menats per [[Toghril Beg I]], ocuparen Bagdad, restituïren en la seva funció ''legitimadora'' al califa i feren que s'atorgués al seu cap el títol honorífic de [[soldà]]. Aquest mot, que apareix per primera vegada en aquesta època amb valor polític, implica la idea d'ostentador efectiu del poder.
Els [[seljúcides]], sunnites, ortodoxes, i sense vel·leïtats envers el xiisme, al que combateren materialment i esperitualment, salvaren durant més d'un segle la vella dinastia àrab, per a la qual ésser dòcil als nous amos degué ser relativament fàcil. La creació de les madrasses, embrio de les futures universitats, permeté formar ideològicament els quadres de l'administració i als [[alfaquí|alfaquins]]. El xiisme, molt afeblit per l'anquilosament del [[califat fatimita]] i escindit en infinitat de grups, intentà sobreposar-se a la seva desaparició mitjançant la [[secta dels assassins]], assassinar a traïció a les més altes dignitats de l'estat seljúcida.
=== Restitució d'An-Nàssir ===
A finals del segle XII, [[An-Nàssir (abbàssida)|An-Nàssir]] aconseguí que se'ls restituís el territori de Bagdad com a principat independent aprofitant les circumstàncies internes i externes que se li presentaven: el perill mongol obligava als Kwarizm-xah perses a preocupar-se de la seva frontera oriental, i els croats atreien les forces dels [[aiúbides]], mentre les querelles internes anul·laven el poder dels últims seljucides, i així, a partir de 1194, aprofitant el buit de poder creat a l'Iraq, exercí de fet llurs atribucions temporals.
Ocupada Pèrsia pels mongols, [[Hülegü]], nét de [[Genguis Khan]], amb llurs hosts conquerí Bagdad<ref name=Venegoni>L. Venegoni (2003). [http://www.transoxiana.org/Eran/Articles/venegoni.html Hülägü's Campaign in the West - (1256-1260)], ''Transoxiana Webfestschrift Series I'', Webfestschrift Marshak 2003.(en anglès)
el [[10 de febrer]] de [[1258]] ([[Setge de Bagdad (1258)|Setge de Bagdad]]), i el califa [[Abu-Àhmad Abd-Al·lah al-Mustàssim bi-L·lah|Al-Mustàssim]], fou executat. La rendició de Bagdad representa un fort cop per l'[[islam]], tan fort com fou per la cristiandat la [[caiguda de Bizanci]] en mans dels turcs otomans un parell de segles després.
== Disgregació del califat ==
La liquidació dels omeies en un tiberi en època d'[[Abu-l-Abbàs as-Saffah|Abu-l-Abbàs]] donà origen a la primera escissió territorial important sorgida en els dominis de l'Islam, car [[Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil|Abd-ar-Rahman]], aconseguí arribar a Espanya i crear l'[[Emirat de Còrdova]] el [[756]].
En les mateixes províncies orientals naixia un sentiment nacionalista que contribuí fer més difícil la convivència entre àrabs i indígenes. Moltes províncies estaven en revolució constant en mans dels xiïtes o jarixites i en
Els esclaus negres [[zanj]] es revoltaren el [[868]] controlant l'Iraq meridional, bona part de Pèrsia i els càrmates<ref name=carmates/> intentaren crear un estat a cavall de [[Síria]], [[Mesopotàmia]] i el [[Najd]], però al-Mutamid implantà l'ordre a Bagdad i va contenir els càrmates i els zanj i aconseguí restablir la seva autoritat a Pèrsia i Egipte.
Amb el declivi del govern califal sorgiren per tots cantons, governadors entregats quasi tots a una vida de cràpules, que es feren independents: els [[aglàbides]] a l'Àfrica occidental; els [[tulúnides]] a [[Egipte]]; els [[hamdànides]] al nord de [[Síria]]; els [[safàvides]] a Pèrsia; els [[samànides]] a [[Coràsmia]]; els [[alides]], als encontorns del mar [[Caspi]], mentre que grans porcions de l'imperi foren per les sectes dels ismaelites, càrmates i fatimites. En els casos en què priven les tendències heterodoxes la separació política és més radical, però sense una extraordinària virulència, car els seus actors no adopten un títol califal.
== Soldanat del Caire ==
Línia 150:
Durant la [[dinastia aiúbida]] els [[mameluc]]s es van anar integrant progressivament en l'estructura de poder i van acabar formant part de les intrigues de la cort. El juny de 1249, quan la [[Setena Croada]] liderada per [[Lluís IX de França]] va atacar Egipte i el sultà As-Salih Ayyub va morir, el mamelucs van prendre el poder i van contraatacar. Van derrotar els croats i van fer presoner al rei Lluís, pel que van obtenir una recompensa de 250.000 lliures. El comandant mameluc Aybak va ser assassinat pel vice-regent Qutuz, que seria el fundador formal del primer soldanat mameluc d'Egipte i de la dinastia Bahri.
El 1258, quan les tropes mongoles d'[[Hülegü]] van [[Setge de Bagdad (1258)|saquejar Bagdad]] i [[Damasc]], van exigir la rendició del [[El Caire|Caire]]. Qutuz va fer matar els enviats d'Hulegu i va aconseguir derrotar els mongols a la [[Batalla d'Ayn Jalut]]. Quan el victoriós Qutuz va tornar al Caire va ser assassinat pel general Baibars, que prengué el poder.
Aquesta dinàmica continuaria en els següents segles, ja que el règim mameluc afavoria les intrigues i els complots: cada sultà que obtenia el poder expulsava tots els homes de confiança del seu predecessor i ocupava els càrrecs amb gent del seu propi clan, creant constants lluites de poder i ànsies de venjança. Dels quaranta-cinc soldans mamelucs a Egipte, vint-i-dos van accedir al poder per mètodes violents. La durada mitjana del regne dels soldans era de set anys. El soldanat mameluc va continuar fins al 1517, en què Egipte va ser conquerit per l'[[imperi Otomà]]. La institució dels mamelucs continuaria sota el poder turc, però ja no governaven el soldanat.
== Administració ==
[[Al-Mansur (abbàssida)|Al-Mansur]] pot ser considerat el verdader assentador de la dinastia després de desfer-se dels massa idealistes, com Abu Muslim, que no entenia els sacrificis particulars en llor de la majoria, i dels massa servils que intentaven adorar-lo com encarnació de Déu. Reorganitzà l'administració, fundà Bagdad i intentà consolidar la seva autoritat reforçant els vincles religiosos amb preferència als racials. En aquest aspecte, la política abbàssida serà constant i tendirà a desfer la situació establerta en favor dels àrabs per [[Úmar ibn al-Khattab]], assolit finalment per [[Al-Mútassim (abbàssida)|Al-Mútassim]] un segle després.
L'àrab continuà sent la llengua oficial de l'administració, i l'estructura administrativa va respondre a la utilitzada pels sassànides en substituició de l'esquema [[llatí]] utilitzat pels governs omeia. Conseqüències menys greus va tenir la seva entrada en l'ortodòxia: era impossible governar a tants milions de súbdits que no compartien les idees extremistes en nom de les quals s'havia fet la revolució, i la ''domesticació'' posterior dels xiïtes, a base d'omplir-los de prebendes o de liquidar-los a traïció.
Tots aquests canvis foren introduïts mitjançant una hàbil propaganda. El califa es preocupà d'atraure als intel·lectuals, especialment als poetes, que amb llurs versos de circumstàncies representaren en la societat medieval un paper semblant al dels actuals periodistes; ensems procurava que circulessin anècdotes i dites capaces d'impressionar al poble en el sentit que convenia als seus interessos particulars. Aquesta propaganda, continuada pels seus successors, serví per a pintar als amos del poder com un cistell de virtuts quan, més d'una vegada, eren uns hipòcrites i llibertins.
[[Al-Mahdí (abbàssida)|Al-Mahdí]] acabà d'estructurar els diferents ministeris: el d'[[Hisenda]], que per subvenir llurs necessitats hagué de recórrer a gavelles extraordinàries no previstes en l'Alcorà i que tendí a augmentar desmesuradament els drets de duana: en certa forma, i en connexió amb aquest departament, es trobaven les oficines de les cases civils i militar del califa, que funcionaren esporàdicament, i les del tribunal de Comtes; a part estaven els ministeris de Comunicacions (correu, coloms missatgers i el telègraf òptic a base de focs, que era capaç de transmetre una notícia des d'[[Alexandria]] a [[Gibraltar]] en una nit serena); de l'Exèrcit, d'Interior, i un tribunal de Cassació què, trasplantat a Espanya, tal vegada constituí el model del [[Justícia d'Aragó]]. Igualment se li deu l'organització d'una oficina destinada a vetllar per la puresa de la fe, que si inicialment es dedicà a perseguir als [[Zoroastrisme|mazdaistes]], acabà, ja es veurà, volent implantar l'ortodòxia tal com l'entenia el govern i, en aquest aspecte, fou una espècie d'Inquisició estatal.
[[Harun ar-Raixid]], el seu fill i successor (785-809), marca el màxim apogeu de la dinastia: va vèncer totes les insurreccions que contra ell s'alçaren i al final del seu regnat es lliurà de la influència dels visirs barmekies, que des de feia 50 anys administraven l'imperi. En canvi, va haver de suportar o reconèixer que les províncies més llunyanes escapessin de llurs regnes: Marroc, amb [[Idrís al-Àkbar]] (788), i [[Tunísia]] (800), amb [[Ibrahim ibn al-Àghlab]]. Si en algun cas, l'últim per exemple, la independència restava dissimulada mitjançant l'aparença d'una delegació de funcions (i entre elles l'encunyació, cobrament d'impostos, nomenaments de funcionaris, etcètera), no per això era menys efectiva.
== Abbàssides de Bagdad ==
[[Fitxer:Abbasids.png|thumb|500px|
* [[Abu-l-Abbàs as-Saffah]] [[750]] - [[754]]
* [[Al-Mansur (abbàssida)|Al-Mansur]] [[754]] - [[775]]
Línia 244:
{{Commonscat}}
* {{Ref-llibre |cognom=Pijoan |nom=Jose |títol=Història del Mundo, tom V |edició=7a ed.| editorial=Editorial Salvat |data=1962 |pàgines=p.127-141 }}
{{1000 Història i geografia}}
| |||