Monoteisme: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Canvis menors, neteja, replaced: <references /> → {{referències}}, segle XIV → {{segle|XIV}}, segle XIII → {{segle|XIII}}, segle X → {{segle|X}} , segle VIII → {{segle|VIII}}, segle IV → {{segle|IV}} AWB |
|||
Línia 1:
El '''monoteisme''' (del [[Grec]] μόνος "únic" i θεός "déu") és la creença en un [[Déu]] únic, sovint amb els dons de l'[[omnisciència]], [[omnipotència]] i omnipresència. En la mitologia egípcia antiga ja es practicava el monoteisme sota el déu solar [[Aton]] instaurat pel faraó [[Amenhotep IV]] (després anomenat Akhenaten, el que agrada a Aton). Avui en dia el concepte acostuma a estar dominat per les [[Religions abrahàmiques]] i es contraposa a altres tradicions com el [[politeisme]] o el [[panteisme]].
Malgrat la definició del terme algunes [[religió|religions]] poden incorporar variacions quant a la unicitat de la divinitat. La majoria cristians accepten el concepte de la [[Santíssima Trinitat]] en el qual [[Déu]] es troba englobat en tres personalitats (''el pare, el fill i l'esperit sant''). També els [[catolicisme|catòlics]] veneren els [[Sant]]s que malgrat no ser divinitats si creuen que poden intercedir màgicament en la vida dels humans.
Línia 11:
== Monoteisme en el judaisme ==
El [[Tanakh]] (l'[[Antic Testament]] del cristianisme) informa que el monoteisme fou la creença antiga dels homes, i que amb la depravació moral de la humanitat, es desenvolupa el [[politeisme]].
El Tanakh, destaca que el monoteisme s'identifica amb la fe del patriarca [[Abraham]], i amb els altres patriarques del poble d'Israel, com [[Isaac]], [[Jacob]], els fills de Jacob, [[Moisès]], [[David]], i els sants profetes.
Línia 31:
=== Trinitat ===
La [[Santíssima Trinitat|Trinitat]] és el dogma central de la religió [[Catòlica]], i de la major part de les denominacions '''protestants'''.
Afirma que Déu és un ser únic que existeix simultàniament amb tres persones divines i diferents: [[Déu Pare]], [[Jesucrist|Déu Fill]], i Déu [[Esperit Sant]]. El terme és una paraula composta de "tres" i "Unitat" = "Tres en un", Tri-unitat, Trinitat. La paraula "Trinitat" com a tal, no existeix en les Escriptures.
L'església Catòlica Romana diu:
{{cita|La Trinitat es el terme amb el
=== Unicitat de Déu ===
La [[unicitat]] és un terme teològic que fa referència al Déu cristià dins d'un corrent específic de la teologia [[pentecostalisme|pentecostal]]. Vol dir que Déu és un de sol sense divisió de persones, i que Jesús és aquest mateix i únic Déu.
A causa de l'especificitat del terme, no és aplicable a altres teologies cristianes clàssiques sobre la unitat de Déu (com l'[[Unitarisme]]) ni a altres religions
Els grups pentecostals que segueixen la teologia de la unicitat de Déu insisteixen a distingir-se, no només d'altres cristians de teologia unitària, sinó també de tots aquells que encara confessant que Déu és un, creuen que Déu està compost de dues persones (binitarisme), o de tres persones divines i diferents (trinitarisme).
Línia 61:
=== Unitarisme ===
{{article principal|unitarisme}}
L'unitarisme és un corrent de pensament teològic d'origen [[Cristianisme|cristià]] que afirma la unitat de [[Déu]]. En sentit genèric se ha etiquetat així a diverses corrents que rebutgen el dogma de la [[Santíssima Trinitat|Trinitat]], tals com l'adopcionisme, l'arrianisme, el servetisme o el socinianisme.
Alguns personatges històrics famosos amb creences unitaristes foren [[Arri]], [[Isaac Newton]], [[John Milton]], [[Miguel Servet]], [[Joseph Priestley]] i [[Ralph Waldo Emerson]], entre altres.
Línia 67:
El [[1933]] es va divulgar als Estats Units un document anomenat [[Manifest Humanista]],<ref>[http://www.americanhumanist.org/about/manifesto1.html Manifest Humanista]</ref> subscrit per un ampli col·lectiu de científics i intel·lectuals, entre ells diversos líders unitaris, que va significar l'inici d'una nova manera d'entendre la religió de tipus naturalista, en què conceptes com Déu o la vida després de la mort biològica deixaven de considerar-se centrals. Segons els humanistes, la religió havia de deixar d'especular sobre realitats metafísiques i concentrar-se exclusivament en la transformació del món i la millora moral de l'ésser humà. L'humanisme va tenir un impacte notable en les esglésies unitàries de l'àmbit anglosaxó, arribant fins i tot a ser el corrent majoritari a l'Unitarisme nord-americà.
Des de
El 1995 es va constituir el [[Consell Internacional d'Unitaris i Universalistes]] (ICUU)<ref>[http://www.icuu.net Consell Internacional de Unitaris i Universalistes]</ref> per coordinar les diverses Esglésies i associacions Unitàries Universalistes del món. Actualment es calcula que hi ha uns 800.000 unitaris universalistes en uns 25 països del món, principalment als Estats Units, Romania, Hongria, Canadà i Gran Bretanya, i de forma molt minoritària en altres països.
Línia 73:
Dins dels principals grups unitaris trobem:
* El [[monarquianisme]] dinàmic o [[adopcionisme]] és la doctrina segons la qual Jesús era un simple [[ésser humà]], elevat a una dignitat semblant a la de [[Déu]] després de la seva mort. Aquesta idea és pròpia del pensament cristià primitiu. En el pensament jueu, el messies és un ésser humà escollit per Déu per dur a terme la seva obra espectacular: prendre als hebreus i elevar-los per sobre totes les nacions. Al mateix temps, l'adopcionisme era psicològicament interessant per als primers cristians, ja que aquests eren una comunitat pobra i endarrerida, i per tant era fàcil identificar-se amb un heroi com Jesús, ésser humà com qualsevol que és triat ( "adoptat") per Déu, i que per tant donava esperances de salvació als propis cristians, tan humils davant Déu com el seu heroi màxim.
* L'[[apol·linarisme]] afirmava que en Crist l'esperit estava substituït pel Logos diví, amb el
▲* L'[[apol·linarisme]] afirmava que en Crist l'esperit estava substituït pel Logos diví, amb el que implícitament negava la naturalesa humana completa del Redemptor, un dogma [[Catolicisme|catòlic]] (i després també [[Església Ortodoxa|ortodox]]). Va ser condemnat en el Primer Concili de [[Constantinoble]], l'any 381.
* L'[[arianisme]], condemnat en el [[Concili de Nicea I]], l'arrianisme, diametralment oposat a l'Apol·linarisme, negava la consubstancial del Fill (Crist) amb el Pare (Déu) i per tant la doctrina de la [[Trinitat (religió)|Trinitat]] catòlica. En aquesta visió unicista, Crist era una criatura creada com totes les altres. Afavorida primerament per l'emperador [[Constanci II]] (337-361), aquesta escola va ser rebutjada per [[Teodosi I el Gran]] (379-395). Adoptat oficialment pel regne [[visigot]] a Espanya fins al seu rebuig pel rei [[Recared]] en 589, quan es va convertir a la fe romana.
* El [[marcionisme]], predicat per [[Marció]] al [[segle II]], distingia i separava com a coses totalment diferents al Déu Creador de l'[[Antic Testament]], Senyor, del Déu veritable, el Pare, capaç d'encarnar un fill home, Crist, d'acord amb [[Nou Testament]], i conclou que ambdues religions són paral·leles i que tenen com a única connexió a la geografia.
* El [[monofisisme]] o Eutiquià Afirma que en Crist hi ha una sola naturalesa: la divina. Actualment l'Església Copta d'Egipte i les Ortodoxes de Síria (jacobites), Armènia i Eritrea són monofisites.
* El [[monotelisme]], creat al segle VII, va ser refutat en el tercer concili de Constantinoble (680-681). Afirmava que en Crist hi havia dues naturaleses (com en el catolicisme), però només la voluntat divina (per a l'oficialitat hi havia dos, en cas contrari Jesús no hagués patit tant en la creu com a humà).
* El [[nestorianisme]], proposat per primera vegada al segle V, aquesta doctrina afirmava que el Verb (Jesucrist, tal com està descrit en l'evangeli de Joan 1:1) hi havia dues persones: la divina (Crist, fill de Déu) i la humana (Jesús, fill de Maria). A la creu, per tant, només havia mort l'humà, sense haver patit el déu. Per al catolicisme, en canvi, el Fill era una sola persona de les tres que integraven la Trinitat. Va ser condemnada en el Concili d'Efes (431). Actualment els cristians assiris, a l'Iraq, mantenen aquesta creença.
Els [[Orígenes|origenistes]]: No aprovat en el [[segon concili de Constantinoble]], afirmava l'eternitat de les ànimes humanes (quan el catolicisme diu que l'ànima és creada en el moment de la concepció biològica). Una d'aquestes ànimes hauria estat la de Crist, que es va encarnar amb l'objectiu d'aconseguir la salvació dels homes.
El [[priscil·lianisme]] va ser una doctrina cristiana que negava el dogma de la Trinitat i l'encarnació del Verb, ja que atribuïa a Jesús un cos només aparent. Predicat per [[Priscil·lià (religiós)|Priscil·lià]] en el {{segle
* El [[socinianisme]], difós pel pensador i reformador italià [[Faust Socini]] (tot i que pel que sembla es va inspirar en les idees ja formulades pel seu oncle [[Lelio Socini|Lelio]]) és antitrinitari i considera que en Déu hi ha una única persona i que Jesús de Natzaret és només un home, encara que nascut miraculosament de la Verge Maria per voluntat divina. Segons aquesta confessió, la missió de Jesús a la terra va ser transmetre la voluntat del Pare tal com li havia estat revelada, i després de la seva crucifixió va ser ressuscitat per Déu i elevat al cel, on va adquirir la immortalitat i des d'on regna sobre el món des de llavors.
* El [[patripasianisme]], una aparent evolució del modalisme, afirmava que en ser Crist, només una manifestació del Pare, aquest havia sofert en la creu.
== Monoteisme en l'islam ==
L{{'}}'''islam''' és una religió fundada per [[Mahoma]]
Per als musulmans, els actes d'adoració són totes aquelles paraules o accions que complauen Déu interna o externament.
Entre els actes d'adoració interns, està la sinceritat, esperança, anhel, temor, amor, confiança, dejuni, recerca de refugi, de protecció, etc. Els externs són l'oració, el pelegrinatge, el dejuni, l'almoina i la professió de fe.
Per tant, per als musulmans, el fet que una persona només cregui en Déu no el fa ésser monoteista, sinó que ha d'adorar-lo únicament a Ell. És per això que els musulmans per estudiar el monoteisme ho fan des de dues perspectives:
'''Actes de Déu'''
1.- Que la persona cregui que Déu és l'únic Creador, Proveïdor, Sobirà dels Cels i la Terra, l'únic capaç de beneficiar o perjudicar i Divinitat dels éssers humans. A part que només atribueixi aquests noms i característiques a Ell, no anomene ni atribueixi a Déu noms que Ell ni el seu Profeta l'ho hagin fet, no negar-los ni rebutjar-los.{{cita|Oh, humans! Adoreu el vostre Senyor Qui us va crear a vosaltres i als qui us van precedir, perquè així sigueu piadosos.Ell va fer de la terra un lloc habitable per a vosaltres i del cel un sostre, i va fer baixar la pluja del cel amb la
'''Actes de la persona'''
2.- Que la persona només supliqui a [[Al·là]] sense intermediaris, pregui, resi, sacrifiqui, s'inclini únicament a Ell. Per això, és que a l'Islam està prohibit demanar als Profetes encara sense adorar-los, àngels, usar talismans, jurar per un altre que no sigui Déu, etc.
Per als musulmans, tots els Profetes eren portadors d'aquest missatge i [[Mahoma]] va ser el seu segell.{{cita|A propòsit que enviem a cada nació un Missatger [perquè els exhortés a] adorar Al·là i a evitar la idolatria |L'Alcorà: Capítol 16|16:36}}
Linha 123 ⟶ 116:
== Monoteisme en el sabeisme ==
El [[sabeisme]] és una antiga religió de la [[Península Aràbiga]] preislàmica sorgida a la regió de [[Regne de Sabà
El sabeisme era una religió que retia culte als astres, especialment al [[Sol]] i a la [[Lluna]], tot i que afirmava adorar un sol [[Déu]] anomenat ''Al·là taal'', assistit per set [[àngel]]s que custodiaven el firmament anomenats al-illato. Cada tribu sabea rendia culte a diferents deïtats planetàries com el [[Sol]], la Lluna, [[Júpiter (mitologia)|Júpiter]], [[Mercuri (mitologia)|Mercuri]] i[[Venus (mitologia)|Venus]] (que tenia un temple en [[Sanaa]]). També creien en esperits totèmics de cada tribu i en els [[genis|djins]]. Els seus profetes eren [[Sabi]] i [[Henoc]], i rendien culte fent tres oracions diàries cap al sud o cap a l'astre de la seva pròpia tribu. Els sabeus també adduïen que la seva religió era la veritable religió practicada per [[Noè]] abans que fos alterada, i practicaven el [[baptisme]] igual que els seus cosins mandeus.
A la [[Kaba]], l'altar de [[la Meca]], havien molts ídols sabeus que van ser destruïts després de la conquesta islàmica de la ciutat. Els sabeus es van dispersar per tot l'[[Orient Mitjà]] i fins i tot s'afirma (especialment per part de la [[bahaisme|Fe Bahai]]) que aquesta era la religió d'[[Abraham]] abans de la seva conversió al
[[Mahoma]] va establir la tolerància cap a la "[[Gent del Llibre]]" a l'[[Alcorà]], adduint que aquests eren els jueus, cristians i sabeus (és a dir les religions monoteistes), els quals tenien dret a practicar el seu credo encara que pagant un impost. Els teòlegs [[musulmans]] van tenir sempre dubtes sobre la identitat exacta dels sabeus, i l'estatus de [[Gent del Llibre]] va ser assignat tant als practicants del sabeísme com als mandeus i els zoroastrians.
Linha 150 ⟶ 143:
La Mediterrània ha vist néixer i morir una successió quasi interminable de [[déu]]s, de rituals, temples i cultes. Cada cultura ha creat els seus, des de les deesses mare prehistòriques de la fertilitat fins als complexos [[Panteó (arquitectura)|panteons]] d'[[Antic Egipte|Egipte]], [[Fenícia]], [[Antiga Grècia|Grècia]] o [[Imperi Romà|Roma]]. En les [[Politeisme|religions politeistes]] cada divinitat ostenta un poder i l'utilitza amb els humans i amb les altres divinitats. Són déus parcials, amb noms canviants, jerarquies i llocs de residència. Tots els déus de la Mediterrània quedaran, en el pas del temps, anorreats per un Déu únic i totpoderós, creador de l'univers i universal. Un nou concepte de la divinitat que la fa omnipresent i omniscient. Déu és a tot arreu, ho sap tot i ho domina tot.
El monoteisme neix i s'expandeix a la Mediterrània. Els seus orígens són antics (si bé no tant com el politeisme) i l'evolució, lenta. En trobem un exemple en la revolució del faraó egipci [[Akhenaton]], el qual, el {{segle
Molt de temps després naixeran les altres dues religions monoteistes –[[cristianisme]] ({{segle
El nom d'[[Abraham]] és l'origen d'un tronc comú reconegut i respectat per les tres religions mediterrànies. La [[Pentateuc|Torà]] narra: ''«El Senyor va dir a Abraham: Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare cap al país que jo t'indicaré. Et convertiré en un gran poble»''. De Déu es diu al [[Nou Testament]]: ''«Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre»''. L'Alcorà proclama la mateixa continuïtat: «Digueu, doncs, sempre: "Creiem en Déu i en el
Judaisme, cristianisme i islamisme són religions revelades. Déu, mitjançant els [[profeta|profetes]], fa arribar als homes la Sagrada Escriptura, que conté la seva paraula. Els textos revelats dels jueus –[[Antic Testament]]– i dels cristians –Antic i [[Nou Testament]]– integren la [[Bíblia]], la creació textual de la qual comprèn un llarg període de dotze segles, entre el {{segle
Tant el cristianisme com l'islam entenen els textos que els precedeixen com a llibres sagrats, però aquests textos no contenien el conjunt global de la revelació, que quedava únicament establerta amb la darrera versió: el conjunt de la Bíblia, per als cristians; de l'Alcorà, per als islàmics.
Linha 169 ⟶ 162:
Per últim Déu va transmetre a Mahoma el seu missatge. Per als musulmans, només l'Alcorà recull l'última voluntat divina. Les escriptures anteriors, reconegudes pels jueus i pels cristians, en són fragments parcials (L'islam accepta que la Torà i la Bíblia contenen missatges inspirats
per Déu als profetes). Les revelacions que Déu transmeté a Mahoma no només completen el missatge diví, sinó que substitueixen totes les revelacions anteriors. Mahoma és el més gran dels profetes.
=== Trets comuns ===
Linha 178 ⟶ 171:
La [[Péssah]] o Pasqua jueva, la de la primera religió revelada, es troba en l'origen d'importants festivitats cristianes i musulmanes. Els jueus, que la celebren durant el mes de [[Nissan (hebreu)|nissan]] (setè del seu calendari), commemoren l'alliberament del poble després de la sortida d'Egipte i l'espera de la redempció definitiva. Els musulmans també recorden aquest èxode mitjançant l'[[Aixura]], celebració que té lloc el desè dia del mes de [[muhàrram]], primer del calendari musulmà. Fou durant la celebració de la Pasqua hebrea quan [[Jesucrist]], segons la [[Bíblia]], instituí l'eucaristia. La Pasqua cristiana reviu la mort i la resurrecció del [[Crist]] i és el moment culminant del seu any litúrgic. L'establiment de les dates pasquals del cristianisme encara es regeix per les fases de la lluna; així es recorda l'origen lunar del calendari que encara regeix, totalment o parcial, els mons jueu i islàmic.
La religió ha estat utilitzada com una excusa més per a la guerra. Els enfrontaments no només s'han donat entre jueus, cristians i musulmans. Una gran part de les anomenades guerres de religió han tingut lloc dins les pròpies fronteres d'una creença, per eliminar els anomenats heretges. [[Saduceus]] i [[fariseus]] s'enfrontaren en el si del judaisme, des del {{segle
== Vegeu també ==
Linha 184 ⟶ 177:
== Referències ==
{{referències}}
{{1000 Religió}}
{{Autoritat}}
[[Categoria:Déus únics]]
| |||