Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

Canvis menors, neteja, replaced: de I → d'I (4), segle XIX → {{segle|XIX}}, segle XIII → {{segle|XIII}} (2) AWB
({{Infotaula d'organització}})
(Canvis menors, neteja, replaced: de I → d'I (4), segle XIX → {{segle|XIX}}, segle XIII → {{segle|XIII}} (2) AWB)
{{Infotaula d'organització}}
[[Fitxer:Christogram with Jesus Prayer in Romanian.jpg|thumb|222px|Filocalia]]
L{{'}}'''Església Ortodoxa Romanesa''' (''Biserica Ortodoxă Română'' en [[romanès]]) és una de les [[Església autocèfala|esglésies autocèfales]] integrades en la comunió ortodoxa. En formen part la majoria dels romanesos (el 86,8% de la població de [[Romania]], segons el cens de l'any [[2002]]). Pel nombre de fidels, és la segona de les esglésies ortodoxes autocèfales, només darrere de l'[[Església Ortodoxa Russa]]. Els fidels de l'Església Ortodoxa Romanesa sovint s'hi refereixen com a ''Dreapta credinţă'' («creença correcta, autèntica», nom semblant al grec Ορθος δοξος, «creença correcta, recta»). Els creients ortodoxos són coneguts, a vegades, com a ''dreptcredincioşi'' o ''dreptmăritori creştini''.
 
== Organització ==
=== Òrgans centrals de deliberació i executiu ===
La més alta autoritat de l'Església Ortodoxa Romanesa per a tots els problemes dogmàtics i canònics, així com per a regular les relacions amb les altres esglésies ortodoxes i cristianes, és el Sant Sínode, integrat pel patriarca i els jerarques de l'Església en funcions ([[metropolità|metropolitans]], [[arquebisbe]]s, [[bisbe]]s, [[arquebisbe vicari|arquebisbes vicaris]] i [[arquebisbe vicari|bisbes vicaris]]). Entre les reunions del [[Sant Sínode]] funciona el ''Sínode Permanent'' integrat pel patriarca, els metropolitans i el secretari del Sant Sínode. L'organisme representatiu de l'Església Ortodoxa Romanesa en els apartats administratius, econòmics i aquells que no depenen del Sant Sínode és l{{'}}''Assemblea Nacional de l'Església'', integrada per tres representants de totes les diòcesis -un clergue i dos seculars- que han de ser designats per les assemblees diocesanes respectives per períodes de quatre anys. L'organisme suprem administratiu, conjuntament amb el Sant Sínode i l'Assemblea Nacional de l'Església, és el ''Consell Nacional Eclesial'', integrat per tres clergues i deu seculars, elegits a l'Assemblea Nacional de l'Església per períodes de quatre anys. El patriarca de l'Església Ortodoxa Romanesa és el president de tots els organismes, en qualitat de líder de l'ortodòxia romanesa.
 
=== Vida monàstica ===
* Art sacre.
 
5 de les facultats de teologia organitzen cursos de doctorat.
 
==== Ensenyament religiós a les escoles públiques ====
 
==Orígens i primeres mostres del cristianisme a la Dàcia==
[[Fitxer:Dacia 82 BC.png|rightdreta|thumb|El territori de la [[Dàcia]] vers l'any 82 aC]]
 
=== La Dàcia clàssica i romana ===
El territori de l'actual [[Romania]] va ser un dels primers territoris del continent europeu en rebre l'impacte de les cultures neolítiques desenvolupades al voltant del «[[Creixent Fèrtil]]». Aquest territori estava poblat pels [[daci]]s i els [[gueta|guetes]], que suposadament formaven part dels [[Regió de Tràcia|tracis]]. [[Tucídides]] diu que ja hi vivien a mitjan [[segle VI aC]] durant l'expedició del rei [[Darios I de Pèrsia]], i més tard van seguir a Sitalces com a cap de la confederació tribal tràcia dels Odrisis. Durant l'expedició de [[Filip II de Macedònia]] a [[Tràcia]], els tribals ocupaven les regions entre el Danubi i els Balcans (havien estat desplaçats darrerament pels ''kelts'' probablement [[celtes]]) i al seu torn van expulsar els guetes cap a l'altre costat de riu. [[Alexandre Magne]] al [[335 aC]] va trobar els guetes a l'altre costat de l'[[riu Ister|Ister]], amb uns deu mil guerrers i quatre mil cavallers. Durant la invasió dels [[gals|gals —]]<nowiki/>un poble celta— els guetes van estar en guerra amb ells però foren derrotats i milers de guetes foren venuts com a esclaus a [[Atenes]] (en aquesta època apareixen molts esclaus que es diuen ''geta'' o ''dacus'' o ''davus'').
La societat dels dacis va evolucionar en diverses formes d'organització més complexes en comparació amb els altres pobles d'aquesta part del centre-est del continent europeu. La religió dels dacis rebia una certa influència de la [[religió hel·lènica]]. Així constava, amb tot, un panteó de déus on s'identificava cada déu amb algun element del medi on vivia. [[Zamolxys]] era el déu suprem i de tota la Terra; a més, era la divinitat dels vius i els morts, del món subterrani i de la vida després de la mort. [[Gebeleizis]] era el déu del foc, de la guerra i de la pluja, i es creu que és l'homòleg del déu nòrdic [[Thor]]. [[Derzis]] era el déu de la salut, [[Bendis]] era la deessa del camp, vinculada a la màgia, a l'amor i a la maternitat i, finalment, trobem la deessa [[Kotys]], que era la reina mare de la mitologia dàcia.
 
L'estat daci —sota la direcció del cabdill [[Burebista]] (70-44 aC)— es va organitzar en un estat fortament centralitzat que va arribar a amenaçar els interessos a la zona del creixent [[Imperi Romà]]. L'any [[44 aC]], [[Juli Cèsar]] va planificar tot un seguit de campanyes contra els dacis, campanyes que mai va poder dur a terme perquè va morir assassinat. El líder dels dacis, Burebista, com succeí amb el Cèsar romà, va morir assassinat també i l'estat daci es va fragmentar en petites comunitats corresponents a les tribus dàcies. La divisió perdurà fins que l'any [[95 dC]], quan el cabdill [[Decebal]] va unificar de nou el poble daci en un estat que va tornar a ser un potent enemic dels romans a la regió. Per aquest motiu l'emperador [[Trajà]] va començar tot un seguit de campanyes contra els dacis i els seus aliats, els guetes. Aquestes es coneixen amb el nom de les [[Guerres Dàcies]] ([[101]]-[[102]] i [[105]]-[[106]]), en què els dacis i els guetes foren derrotats, el centre i el sud del territori daci van passar a formar part de l'Imperi Romà i es va crear la província romana de la Dàcia. Les muntanyes dels [[Carpats]] i la part nord de l'actual Romania van constituir el territori de la Dàcia lliure, però tot i això el poble daci que es trobava en aquest territori va sofrir una profunda romanització en tots els sentits.
Dàcia va esdevenir província romana l'any 107 (Dàcia Trajana o simplement Dàcia) amb uns límits definits: a l'oest el riu Tysia que separava el país de Iaziges metanastes; al nord, les muntanyes dels Carpats; a l'est, el Hierasus fins a la confluència amb l'Ister, i al sud quedava separada de [[Mèsia]] pel [[Danubi]]. El pont construït per l'arquitecte de Trajà, [[Apol·lodor de Damasc]], a les portes de Ferro assegurava la comunicació amb les terres del sud, això no obstant, fou destruït per ordre de l'emperador Adrià el 120 per prevenir incursions dels bàrbars a Tràcia. També es van construir carreteres, bàsicament tres, connectades a la via Trajana al sud de Danubi. El 108 es va fundar la metròpoli Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa, damunt del que havia estat l'antiga capital de l'estat daci, Sarmizegetusa.
 
La província de Dàcia fou poblada amb romans de moltes procedències; la província era consular i estava administrada per [[Llegat (magistratura)|llegats]]. Dues [[legió romana|legions]] foren estacionades al país. L'any [[129]] es va dividir en dos: Dàcia Inferior i Dàcia Superior. Marc Aureli (161-180) la va dividir en tres províncies: Dàcia Porolissensis (per la ciutat de Porolissum), Dàcia Apulensis (per la ciutat d'Apulum) i Dàcia Malvensis (per la ciutat - desconeguda- de Malva) amb una capital comuna i una assemblea comuna però independents, cadascuna amb el seu procurador, subordinat a un governador de rang consular (procònsol).
 
L'any [[271]] dC l'emperador [[Lluci Domici Aurelià]] va decidir evacuar els territoris de la província de la Dàcia i ubicar una nova província de la Dàcia al sud del Danubi que va ser poblada amb la major part dels colons romans i aquells dacis que van voler romandre sota el control de [[Roma]], ja que per l'Imperi era més fàcil controlar les fronteres naturals. Això va fer que l'antic territori de l'antiga Dàcia fos ocupat progressivament per tots els pobles que des de les planures danubianes volien entrar dins l'Imperi Romà. Així per aquells territoris varen passar els [[Got (poble germànic)|gots]] i d'altres [[pobles germànics]] que els varen succeir. Els colons romans foren instal·lats al sud del riu Danubi entre l'alta i la baixa [[Mèsia]], en un districte conegut com a Dàcia Aureliana, que després es va dividir en dues províncies: Dàcia Ripensis (al [[Danubi]] amb capital a Ratiaria) i Dàcia Mediterrània amb capital a Serdica, que junt amb tres províncies més fou part de la diòcesi de Dàcia. Les relacions comercials entre els dos costats del riu van continuar i la llengua llatina va subsistir. De l'actual Romania només va romandre sota control romà la província romana de [[Scythia Minor]], amb capital a Tomis (actual [[Constanţa]]), aspecte important a tenir en compte pel que fa a la difusió del cristianisme per la regió.
 
=== Invasions i primeres mostres del cristianisme ===
[[Fitxer:Tombofmartyrs.jpg|rightdreta|thumb|Sepulcre cristià de [[Niculiţel]] on es troben localitzades les restes dels primers màrtirs cristians a la Dàcia]]
 
El [[376]] la regió fou conquerida pels [[huns]], que dominaren els [[ostrogot]]s, per la seva banda els [[visigot]]s es desplaçaren a les fronteres de l'Imperi Romà per poder entrar-hi com a poble federat. Els huns van mantenir el domini a la regió fins a la mort d'[[Àtila]] el [[453]]. Aleshores els [[gèpides]], dirigits per [[Ardaric]], van erigir el seu regne, que va subsistir fins al [[566]] quan fou destruït pels [[llombards]], que foren desplaçats pels à[[avar|var]]s (segona meitat del [[segle VI]]). Aquests van dominar la regió durant uns 230 anys quan el regne fou destruït per [[Carlemany]] a finals del [[segle VIII]] ([[791]]). Al mateix temps començaren a arribar els [[pobles eslaus|eslaus]] que s'establien pacíficament i foren considerats la classe baixa i servil de la societat. Se'ls permetia l'assentament al territori per produir productes agrícoles, però a poc a poc es van establir arreu i es van fusionar amb altres grups que havien quedat a la regió com celtes, guetes, dacis o romans. Destruït el regne à[[avar|var]], el seu lloc fou ocupat pels [[Hongria|hongaresos]], que al [[segle IX]] van entrar a Dàcia i només van trobar camperols eslaus organitzats per clans i sense poder central. Aquests eslaus eren els [[valac]]s o ''vlakhs'' (ells s'anomenaven ''rumunii'') i eren una barreja d'eslaus, celtes, guetes, dacis, romans i altres pobles que havien estat vivint a les muntanyes o a llocs allunyats però amb predomini dels eslaus. El [[segle X]] els valacs ja estaven sotmesos a Hongria.
El 976 el príncep búlgar David fou assassinat per un valac. L'Imperi Búlgar va caure en poder de [[Bizanci]] el [[1018]]. Els valacs en foren aliats de Bizanci i van servir al seu exèrcit però les incursions dels [[petxeneg]]s o ''patzinak'' (finalment establerts al nord-est de [[Bulgària]]) va provocar l'emigració de molts valacs i sobretot dels [[dacoromà|dacoromans]] del sud del Danubi al [[segle XI]]. Les guerres amb Hongria i les incursions dels [[uzes]], una tribu turca, vers el 1100, van ajudar a aquesta emigració; aquests emigrants es van dividir: uns cap a l'oest, on van originar les comunitats arumanes de [[Dalmàcia]] (morlacs o mavrovlakhs que vol dir valacs negres) i [[Regió d'Ístria|Ístria]] (istroromans); altres cap al sud, on van originar els arumans que viuen avui a [[Grècia]], Bulgària, [[República de Macedònia|Macedònia]] i [[Albània]], països on van originar les branques dels kutzovalacs (Grècia), dels walaohians i dels vlakhs (a Bulgària), dels txobans o farseroti (a Albània), dels meglenorumans a Macedònia. A [[Sèrbia]] els arumans van originar comunitats de cultura comuna conegudes avui pels noms de [[tsintsar]]s (''cincars'', també anomenats timok vlakh, torlacs, xopes o tribalis). Els que van emigrar al nord van originar el dacoromans (els romanesos actuals); els macedoromans (aromans de Romania) són probablement emigrants posteriors.
 
Pel que fa a la presència i la difusió del [[cristianisme]] a la regió es creu que aquest arribà a la mateixa de la mà de l'apòstol [[Sant Andreu apòstol|Sant Andreu]], que va fer una tasca evangelitzadora pels territoris de l'actual Romania, [[Ucraïna]], la costa russa del [[Mar Negre]] i el [[Caucas]], i que va fixar possiblement la seva residència a Tomis (Constanţa) al llarg d'un ampli període, motiu pel qual la ciutat romana va passar a ser considerada seu episcopal, tal com ho demostren els nombrosos documents que parlen de l'antiga ciutat romana. No és en va que Sant Andreu és el patró de Romania, entre altres països (la festa d'aquest sant se celebra el [[30 de novembre]] i commemora el seu martiri i mort a mans dels romans). Tot i això, no se sap amb seguretat si les poblacions dàcies es van convertir al cristianisme o si majoritàriament varen romandre en llurs creences romanes o d'origen daci.
 
Un cop el cristianisme es va convertir, amb l'[[Edicte de Milà]] ([[313]]), en la religió de l'Imperi, aquest es va anar difonent més àmpliament per l'antiga província romana de la Dàcia, ja que a la regió es va traslladar el bisbe arrià [[Ulfias]] (345) (ordenat com a tal pel bisbe arrià [[Eusebi de Nicomèdia]]), per tal de convertir al cristianisme els [[Got (poble germànic)|gots]] presents als territoris de la Dàcia, més concretament, a l'[[arrianisme]]. Ulfilas va difondre la paraula de [[Crist]] en llengua grega, goda i llatina i posteriorment va ser l'autor de la traducció de la Bíblia a la [[llengua gòtica]], però cap al [[348]] va haver de fugir d'aquests territoris i refugiar-se més enllà del Danubi, ja que els cabdills visigots desconfiaven de la seva presència.
Certament és encara una incertesa la difusió real del cristianisme a aquesta part dels [[Balcans]], però hi ha evidències que a aquesta regió la religió cristiana era present, potser de forma feble i en un estat incipient, ja que l'antiga província romana de la Dàcia en aquell moment es trobava exposada a l'arribada contínua de pobles germànics o eslaus procedents d'altres parts del continent europeu. En tot cas, s'han trobat les restes d'una església primitiva a la regió del Baix Danubi, a [[Sucidava]]. Sembla que aquest temple va ser destruït pels huns i reconstruït per [[Justinià I]] en els primers anys del seu mandat com a emperador de l'[[Imperi Romà d'Orient]] ([[527]] – [[565]]), fet que demostra que va haver-hi una presència real i constant de comunitats cristianes en aquells temps.
 
Pel que fa a la província de la [[Scythia Minor]], que també forma part de l'actual Romania, va romandre sota control de l'Imperi Romà i com ja hem dit anteriorment a la seva capital (Tomis) es va crear un [[bisbat]]. Així podem trobar la presència de bisbes de la província de Tomis participant activament als nombrosos [[sínode]]s i [[concili]]s celebrats des de la segona meitat del [[segle IV]] i del [[segle V]] i inclòs lluitant activament contra "l'heretgia arriana". Al llarg del [[segle VI]] el bisbat de Tomis es va consolidar, rebent la consideració de [[província metropolitana]], el titular de la mateixa rebia la consideració de [[metropolità]], tenia sota el seu control a 14 bisbes sufragants (que corresponien a les principals poblacions de la província), responent i depenent directament del [[Patriarca de Constantinoble]]. Vinculat per la llengua a Roma i pel dogma a Constantinoble. S'ha de destacar que varen ser originaris de la regió [[Sant Joan Casiano]] (que fou fundador de diversos monestirs a Marsella) i [[Dionisi l'Exigu]].
 
La difusió del cristianisme per aquesta regió compresa entre el Danubi i la [[Mar Negra]] va ser molt diferent de la de la resta de la Dàcia, molt segurament perquè la mateixa va romandre sota control romà en el moment en què la religió cristiana va esdevenir religió de l'Imperi. Així trobem que s'han descobert unes 35 basíliques corresponents als segles IV i VI i que es troben localitzades als principals centres urbans de la província, com són Tomis (Constanţa), Callatis (actual [[Mangàlia]]), Tropaeum Traiani (Adamclisi), [[Hístria]] (Ístria), Axiopolis (Cernavoda), Troesmis (Iglitia), Dinogetica (Garvani), on s'han trobat nombrosos objectes amb inscripcions corresponents a aquesta època.
 
En definitiva, trobem que mentre a una part del territori de l'actual Romania, la corresponent a la província de la Dàcia, no es té constància d'un procés de cristianització ferm, a la part del territori que va romandre sota control romà sí que se sap que el cristianisme va arrelar àmpliament entre la població de la regió. És per això que no podem donar una data de cristianització de les poblacions que actualment conformen el poble romanès. El procés de cristianització dels dacis romans té unes característiques molt específiques, ja que va durar uns quants segles, com a resultat moltes vegades de l'entrada en contacte de dacis autòctons amb colons de la regió de la Scythia Minor, i del contacte de colons d'aquesta província amb antics [[colon romà|colons romans]] de la [[Dàcia]], o amb integrants de les poblacions germàniques o eslaves assentades a la regió. La [[llengua llatina]] i la religió cristiana varen esdevenir uns factors molt importants en el procés d'unificació ètnica, lingüística i espiritual de totes aquestes comunitats i poblacions (autòctons i nouvinguts) que es trobaven al territori de l'antiga província de la Dàcia. Així, segons sosté la Patriarquia romanesa en els seus principis fundacionals "a Romania la romanització i la cristianització han estat dos processos paral·lels que han donat a la història un poble nou, el romanès, amb una creença nova, la cristiana. En altres paraules, el poble romanès ha nascut cristià".
 
===Consolidació del cristianisme sota el domini búlgar ===
Al llarg del [[segle VII]] l'organització de l'Església del sud del [[Danubi]] va passar a estar controlada per les tribus àvares i eslaves, que fins i tot van arribar a destruir la seu episcopal de Tomis i van fer desaparèixer aquest bisbat. La presència dels eslaus a la Península Balcànica va provocar que els contactes entre els dacis i els romans del nord del Danubi (el que reconeixem com a Dàcia) amb les poblacions romanes del sud del Danubi (Scythia Minor) fossin escassos. Les noves poblacions arribades a poc a poc es van anar convertint al cristianisme i es van anar romanitzant fins a imposar-se entre elles la religió cristiana. En canvi, a partir del [[segle X]] la [[llengua eslava]] es va acabar imposant en el culte a Romania (aquest fet es mantingué fins al [[{{segle |XVII]]|s}}).
 
El fet que desaparegués el Bisbat de Tomis va fer que es reclamés des de les poblacions romaneses del sud del Danubi el nomenament d'un nou bisbe autòcton. No se sap amb certesa si aquesta demanda va reeixir. Hi ha proves que entre els segles XI i XIV va existir una seu episcopal al sud del Danubi anomenada Episcopat dels Valacs, que comprenia un territori que actualment forma part de Sèrbia i Bulgària. També entre els anys [[1185]] i [[1186]] va néixer l'Arquebisbat Valac - Búlgar de Tarnovo, que corresponia al Principat Valac Búlgar de [[Tarnovo]].
Per la seva banda, [[Transsilvània]] va ser controlada pels hongaresos i els [[magiar]]s al [[segle XI]]. Es va sotmetre la població autòctona a un règim d'esclavatge i de dominació mitjançant la instauració del [[feudalisme]]. Aquesta població també va ser obligada a romandre sota l'obediència al Papa de Roma, quan el rei d'Hongria va adoptar el catolicisme l'any [[1000]], tot i que la majoria de la població era de confessió ortodoxa. El rei [[Andreu II d'Hongria]] a principis del [[segle XIII]] va cridar en la seva ajuda cavallers dels [[ordes teutònics]], perquè el seu regne estava patint tot un seguit d'atacs per part de poblacions [[cumà|cumanes]] que volien penetrar a Transsilvània. La vinguda de cavallers teutons va servir per rebutjar l'atac i enviar els cumans a [[Moldàvia]] i [[Valàquia]]. També l'arribada dels [[teutó|teutons]] va anar acompanyada de grans quantitats de població procedents de [[Saxònia]] que es van assentar en territoris moldaus i valacs, en els turons dels Carpats orientals i meridionals, i que en molts casos van desplaçar d'aquells territoris les poblacions autòctones, i en van crear importants comunitats germàniques al centre mateix de l'actual territori de Romania. Quan a principi dels [[Dècada del 1230|anys vint]] del [[segle XIII]] es va decidir l'expulsió dels cavallers teutons, ja que tenien pretensions de crear el seu propi regne, es va permetre que les poblacions saxones romanguessin en llurs assentaments, en part perquè eren de confessió catòlica, van rebre de part del rei Andreu II un ampli estatus d'autonomia i tot un seguit de privilegis fiscals a canvi d'ajudar els monarques hongaresos a sotmetre la població autòctona –de confessió ortodoxa– i, per tant, a mantenir el domini hongarès a la regió.
 
La zona de [[Valàquia]] i [[Moldàvia]] –que són els altres dos territoris històrics que conformen conjuntament amb Transsilvània i la Dobrudja (Scynthia Minor) Romania– va romandre sota control de l'[[imperi Bizantí]] arran de la desaparició de l'estat búlgar des de l'any 1018 fins que l'any [[1185]] els [[búlgar]]s de nou van aconseguir desfer-se de l'ocupació bizantina i van poder reorganitzar el seu estat. Aquest, però, va durar poc perquè a principis del {{segle |XIII}}, igual que [[Hongria]], els seus territoris van començar a rebre atacs dels cumans, que finalment van controlar la regió. Així es constituïa el regne de la [[Cumania]]. A aquest regne es van desplaçar uns monjos [[dominic]]s per mirar de convertir el seu cabdill al cristianisme. Com que aquests reeixiren en la seva missió, el Papa [[Gregori IV]] va decidir crear per a ells un bisbat, el de [[Cumania]], que va ser anomenat Seu de [[Milcovia]], en referència al riu Milcov, que era la frontera natural de Moldàvia i Valàquia. El regne dels cumans va durar ben poc, ja que al cap de poc de temps les dissensions internes entre aquests a l'hora de triar un nou cabdill van fer que una part dels cumans s'aliessin amb els hongaresos i així el rei d'Hongria va ampliar els seus dominis al regne dels cumans, tot i que era el príncep hereu el que governava aquests territoris en el seu nom.
 
=== Supervivència de l'ortodòxia romanesa i aparició dels principats romanesos ===
La persistència de la població de confessió ortodoxa en territori dominat pels hongaresos era una cosa que preocupava relativament les autoritats romanes, tal com ho mostra una correspondència de l'any [[1234]] que va enviar el papa al futur rei dels hongaresos [[Bela IV]], en aquell moment príncep de la Cumania, en què es queixava de la presència de "walathos" (en referència a la població autòctona i de confessió ortodoxa de la Valàquia) a la Diòcesi de la Cumania, que menyspreant a l'Església de Roma no rebien el sagrament de mans del bisbe de la [[diòcesi]], sinó de bisbes ''heretges'' de ritu grec i ortodox. El mateix passava amb molta de la població autòctona de [[Transsilvània]] que continuava amb les seves pràctiques religioses ortodoxes. Clarament per aquestes poblacions la seva religió no era ni de bon tros herètica, sinó tot el contrari. Per aquest motiu el papa recomanà al príncep que manés al bisbe de la Cumania l'ordenació per a aquesta població d'un bisbe catòlic autòcton ''ili natione conformen'', fent referència a la necessitat que parlés romanès.
 
Arran de la invasió [[Tàtars|tàrtara]] del [[1241]] la diòcesi de Milcovia es va desfer i la dominació hongaresa a l'antic regne dels cumans va desaparèixer. El regne d'Hongria s'havia afeblit, en part per les contínues campanyes que havia de portar a terme per aturar les ordes invasores de tàrtars i per les disputes internes entre els pretendents al tron. Això va fer que els hongaresos es repleguessin i acceptessin la dominació tàrtara a la regió de la Cumania. El poder tàrtar, que s'organitzava al voltant del [[khan]], no va poder arrelar fortament a la regió, ja que les disputes dinàstiques entre els diferents clans debilitaven el seu poder. Així l'ocupació i dominació del territori de la Cumania no va durar gaire i ja a la segona meitat del {{segle |XIII}} podem trobar petites entitats feudals que van ser l'embrió dels futurs principats cristians de Moldàvia i Valàquia.
 
Amb l'arribada al tron d'Hongria del primer rei de la [[dinastia Angevina]], [[Carles Robert I]], l'any [[1308]], es va restablir de nou la pressió dels hongaresos sobre Moldàvia i Valàquia per controlar aquells territoris. Aquesta pressió va quedar truncada amb la derrota del rei hongarès davant del príncep de Valàquia [[Besarav]] ([[1330]]). Això va portar els hongaresos a encetar una estratègia diferent per prendre el control de la regió i que no passava per l'ús de la força. Aquesta estratègia necessitava l'ajut d'un element prou poderós per a justificar qualsevol acció per tal de dominar la regió. L'ajut buscat pels hongaresos procedia de Roma, encarnat en la figura del papa. Així, el rei Carles Robert I va ordenar enviar un informe a [[Joan XXII]] per demanar-li la reinstauració del Bisbat de Milcovia com a successor del de Cumania i el nomenament del capellà reial, el franciscà [[Vito de Monteferro]] com a cap de la nova diòcesi. Joan XXII va accedir a les peticions del monarca hongarès, tot i que es mostrà caut al respecte, motiu pel qual va escriure al Primat d'Hongria que nomenés un nou bisbe i crees la nova diòcesi. Però el primat d'Hongria i el bisbe de la Cumania (que continuava existint però en precàries condicions) van negar-se a la constitució de la nova diòcesi, ja que això significava perdre el control de les rendes aconseguides de les terres en aquella part dels Carpats, motiu pel qual es va desestimar el projecte del rei hongarès. L'any [[1347]] el rei [[Lluís I d'Hongria]] va aconseguir expulsar els darrers reductes de tàrtars que restaven a Moldàvia i va aprofitar això per tornar a demanar al papa la creació de la diòcesi de Milcovia, fet que aquesta vegada sí que aconseguí, si bé no és del tot segur que el bisbe responsable de la seu arribés a residir-hi mai.
 
Pel que fa als principats de Valàquia i Moldàvia, es van assentar com a estats independents, en part per l'expulsió dels darrers reductes tàrtars, en part per la incapacitat dels hongaresos d'articular una forma per aconseguir dominar la regió. Això ho aprofitaren els prínceps valacs i moldaus per demanar al Patriarca de Constantinoble la designació d'un metropolità per a llurs territoris. En aquest sentit el príncep valac [[Nicolas Alexandru]] elevà una reclamació a [[Constantinoble]]. L'any [[1359]] el metropolità de Vicina (actual [[Isacea]]) va ser traslladat a Arges, la capital de la [[Valàquia]], i es va crear així la seu metropolitana d'[[Ungrovlahia]]. El Papa [[Gregori IX]] també va pensar a traslladar al bisbe de Milcovia a [[Curtea d'Argeş]] per contrarestar la presència ortodoxa, intenció que finalment no es va concretar. A Moldàvia la presència més nombrosa de catòlics va afavorir les aspiracions papals en aquelles contrades. El principat que es va constituir com a tal l'any [[1359]] no va aconseguir que se'l nomenés metropolità fins a l'any [[1401]].
 
El principat, des de la seva constitució fins a l'any de l'assoliment del metropolità va dependre del metropolità de [[Galitza]], que es trobava dins del regne de [[Polònia]] (que era una de les potències europees del moment en aquella part del continent). A partir de 1365 [[Lluís I d'Hongria]] va encetar una sèrie de campanyes militars per aconseguir la dominació del principat moldau, el príncep Vladislav (conegut també amb el seu apel·latiu [[Laţcu]]) davant de la superioritat dels hongaresos va acudir a demanar ajut a [[Casimir III de Polònia]], que era l'oncle del rei hongarès, per poder mantenir la independència del seu principat. Però quan l'any [[1370]] el rei polonès va morir sense descendència es va decidir triar el seu nebot com a rei de Polònia, motiu pel qual [[Moldàvia]] perdia el seu aliat i es quedava totalment indefensa. Davant de la nova situació, el príncep Vladislav va decidir seguir el consell dels franciscans present a llurs dominis i es va dirigir al Papa de Roma, en aquell moment [[Urbà V]], per demanar-li que intercedís en el seu favor davant del rei hongarès i polonès. A canvi, el príncep Vladislav s'oferia a convertir-se ell i tot el seu poble al [[catolicisme]], i demanava que la capital de llurs dominis, [[Siret]], fos elevada al rang de ciutat i seu episcopal. Així un any després es va consagrar un bisbe per a la nova diòcesi, que hauria d'estar directament vinculada a Roma, i per tant no dependria ni de Polònia ni d'Hongria. Vladislav abandonà la confessió ortodoxa i abraçà el catolicisme per motius polítics. En la seva conversió sembla que no l'acompanyaren gaires persones més, ja que la seva pròpia esposa va romandre ortodoxa. Les seus episcopals de Siret i [[Milcovia]] no eren gaire importants, en part perquè no rebien gaires donacions i per tant tenien poques rendes per poder sobreviure. A més, els responsables de la diòcesi eren absents gran part del temps i desconeixien la llengua romanesa. La gran majoria dels catòlics es concentraven en poblacions on la major part de la població era d'origen saxó o hongarès. La gran majoria de la població autòctona va romandre en l'ortodòxia, tot i que hi havia gran nombre de monjos dominics i franciscans al principat amb l'objectiu d'aconseguir conversions al catolicisme.
 
Després de la mort de Lluís I, rei d'Hongria i de Polònia, i per tant, amb la divisió de nou dels dos regnes, el príncep [[Pere I de Moldàvia]] va decidir tornar a l'ortodòxia i va demanar al Metropolità de Galitza que consagrés dos bisbes pels seus territoris; un d'ells, Josep, era familiar del mateix príncep. Tan bon punt es consagraren els dos nous bisbes, Pere I va demanar al Patriarca de Constantinoble que nomenés Josep com a metropolità. El Patriarca de Constantinoble va accedir a nomenar un metropolità, però un d'origen grec, i Pere I s'hi va negar. Davant de la negativa [[Neilos]], Patriarca de Constantinoble, va decidir excomunicar Pere I i els moldaus. El conflicte perdurà fins a [[1401]] quan, una vegada traspassats tant Pere I com Neilos, [[Alexandre el Bo]], príncep de Moldàvia i [[Mateu I]], Patriarca de Constantinoble van acordar la creació de la seu metropolitana de Siret i el nomenament del bisbe Josep com a metropolità. L'assoliment de la seva pròpia seu metropolitana per part dels principats romanesos va servir per consolidar el seu poder i la seva independència.
 
Després de la mort de Lluís I, rei d'Hongria i de Polònia, i per tant, amb la divisió de nou dels dos regnes, el príncep [[Pere I de Moldàvia]] va decidir tornar a l'ortodòxia i va demanar al Metropolità de Galitza que consagrés dos bisbes pels seus territoris; un d'ells, Josep, era familiar del mateix príncep. Tan bon punt es consagraren els dos nous bisbes, Pere I va demanar al Patriarca de Constantinoble que nomenés Josep com a metropolità. El Patriarca de Constantinoble va accedir a nomenar un metropolità, però un d'origen grec, i Pere I s'hi va negar. Davant de la negativa [[Neilos]], Patriarca de Constantinoble, va decidir excomunicar Pere I i els moldaus. El conflicte perdurà fins a [[1401]] quan, una vegada traspassats tant Pere I com Neilos, [[Alexandre el Bo]], príncep de Moldàvia i [[Mateu I]], Patriarca de Constantinoble van acordar la creació de la seu metropolitana de Siret i el nomenament del bisbe Josep com a metropolità. L'assoliment de la seva pròpia seu metropolitana per part dels principats romanesos va servir per consolidar el seu poder i la seva independència.
 
Pel que fa als ortodoxos de [[Transsilvània]], aquests no podien organitzar-se en la seva pròpia Església, a més el papa pressionava els reis hongaresos per acabar amb la població cismàtica. La manca d'organització de l'Església ortodoxa a Transsilvània provocava que els metropolitans de Valàquia portessin també la titulació de "[[Exarca|Exarques]] d'Hongria i de les Muntanyes". El clergat ortodox vivia enmig d'unes precàries condicions i inclòs de persecucions, i es van arribar a donar casos com el del bisbe ortodox de [[Huneodara]], que va ser detingut per l'inquisidor pontifici [[Joan de Capistrano]] i va ser traslladat a Roma. La conquesta de [[Constantinoble]] (1453) pels [[otomà|turcs otomans]] de confessió musulmana, la derrota dels serbis a [[Smederevo]] (1539) que va suposar la conquesta pels otomans del regne de Sèrbia, va significar la pràctica conquesta dels principats de Moldàvia i Valàquia per part dels otomans. Aquests principats van aconseguir mantenir una certa independència i autonomia respecte a la [[Porta d'Or]], tot i que per aquest motiu es pagaven importants tributs i s'enviava a [[Istanbul]] (l'antiga Constantinoble) els fills de la noblesa valaca i moldava per assegurar-se així la lleialtat dels futurs prínceps envers l'Imperi Otomà. Amb la derrota hongaresa a [[Mohacs]] ([[1526]]) el regne d'Hongria va perdre bona part dels seus territoris i va estar a punt d'estar ocupat totalment pels otomans. Els hongaresos perderen el principat de [[Transsilvània]], que passà a estar sota control dels otomans, que li donaren una autonomia semblant a la que van rebre la resta dels principats romanesos, però van posar-hi al capdavant aristòcrates hongaresos disposats a col·laborar amb els otomans. Sota l'ocupació otomana de tots els territoris romanesos van començar a arribar els primers [[luteranisme|luterans]] i [[calvinisme|calvinistes]].
 
=== Dominació austríaca i pervivència de l'ortodòxia entre els imperis ===
Amb el [[Setge de Viena (1683)|setge de Viena]] de [[1683]] per part dels otomans i amb la signatura del [[Tractat de Karlowitz]] ([[1699]]) es va encetar una nova dinàmica al centre d'Europa, ja que els otomans van replegar-se cap a la zona sud-est del continent europeu, i van deixar el control de [[Transsilvània]] als [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]]. Des de l'any [[1696]] el principat va deixar de ser governat per prínceps hongaresos autòctons. Això va ser aprofitat per l'emperador [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic]] per decretar que el [[catolicisme]], el [[luteranisme]], el calvinisme i l'[[uniatisme]] eren confessions legals, mentre que l'ortodòxia rebia de nou la condició de religió tolerada a [[Transsilvània]]. De seguida els [[jesuïta|jesuïtes]] van establir a la regió una Església uniata. L'any [[1697]] es va oferir al metropolità ortodox de Transsilvània alliberar-se respecte al superintendent calvinista a canvi d'acceptar la Unió amb Roma, però el traspàs del metropolità va fer que el nou metropolità designat, el [[bisbe Atanasi]] anés a Valàquia per ser consagrat com a nou metropolità. A la capital del principat valac va ser rebut amb tot tipus de sospites i se'l va obligar a acceptar l'ortodòxia tal com es recollia a la [[confessió de fe]] de Pere Moghila si volia ser consagrat. L'abril de [[1698]] l'emperador Leopold I va emetre un diploma pel qual tots els clergues ortodoxos romanesos que es passessin a les quatre confessions legals rebrien totes les contraprestacions i privilegis que els clergues d'aquestes confessions, a més si es convertien al catolicisme i per tant reconeixien l'autoritat única del [[Papa de Roma]] com a cap únic del [[cristianisme]] rebrien encara més privilegis. Al juny de 1698 el [[primat]] hongarès, el Cardenal Kollonitz, va definir els quatre punts a observar per aconseguir la unió de les esglésies cristianes. Aquests eren el reconeixement del Papa de Roma com a cap únic de la cristiandat, l'ús del [[pa àzim]] per la celebració de les [[eucaristia|eucaristies]], el Filioque en el credo i acceptar la doctrina del [[purgatori]].
 
L'octubre de [[1698]] uns trenta sacerdots ortodoxos de [[Transsilvània]] van signar un document on feien pública la seva intenció de fer-se membres de l'[[Església uniata]], tot i que desitjaven la voluntat de mantenir els costums romanesos. Al febrer de [[1699]] [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic]] va publicar el diploma pel qual s'establia l'Església uniata a Transsilvània sense haver de pagar impostos per les propietats adquirides per la nova Església i importants exempcions fiscals per als seus clergues (el nom oficial de la nova Església era el d'[[Església Romanesa Unida amb Roma]], però rebia la denominació popular d'Església grecocatòlica). L'any [[1701]] aquests privilegis es van ampliar als fidels de la nova Església. Com que la unió tenia poca acceptació Kollonitz, va cridar al metropolità Atanasi a Viena on va haver de comparèixer davant d'una comissió judicial. Se'l va obligar a signar un document on es comprometia a trencar qualsevol llaç amb el metropolità i el príncep de la Valàquia, a obligar als seus fidels a convertir-se a l'uniatisme i a rebre com a conseller un teòleg catòlic. El metropolità es va veure obligat a acceptar i seguidament el [[Cardenal Kollonitz]] va repetir la seva consagració sacerdotal ''sub conditione;'' a més es va oferir als seglars que acceptessin la seva conversió a l'uniatisme amb les mateixes condicions favorables que gaudien els catòlics a la regió. La seu metropolitana ortodoxa d'[[Alba Iulia]] es va transformar en un bisbat uniat i Transsilvània va perdre el títol de metropolità ortodox, situació que perdurà fins a l'any [[1864]]. Amb la pèrdua de la seu metropolitana els romanesos de Transsilvània van protestar enèrgicament. Atanasi fou excomunicat pels patriarques de [[Constantinoble]], de [[Jerusalem]], i pel metropolità de Valàquia.
 
Amb el traspàs d'Atanasi l'any [[1713]] i el nomenament de [[Joan Pataky]], que ja s'havia passat al [[ritu llatí]], com a bisbe uniat d'[[Alba Iulia]] es va consolidar la unió i es va traslladar la seu episcopal a [[Fagaras]]. L'any [[1727]] al traspàs de Pataky es va reunir el [[sínode]] de l'Església uniata per elegir el nou bisbe. Finalment es va escollir un estudiant de tercer de teologia, [[Inocenti Micu]], que no es va traslladar a la seva seu fins a l'any [[1732]]. Micu va ser un bisbe amb una actitud poc complaent envers [[Viena]], ja que va defensar els seus [[sacerdot]]s i fidels, va demanar que es complissin les promeses de la cort de Viena, i fins i tot va reclamar el reconeixement de nació per [[Transsilvània]]. L'any [[1744]] va reunir un sínode en què amenaçava de trencar amb la unió si no es complien les promeses de l'emperador. Aquest sínode va estar format per sacerdots, [[seglar]]s i fins i tot membres de l'Església ortodoxa, de manera que es pot afirmar que va ser més una reunió nacional que no pas religiosa ni uniata. Per aquest motiu va ser cridat a Viena on va haver de respondre a les imputacions fetes contra ell per una comissió judicial. Condemnat, va ser enviat a Roma on morí.
 
A Micu el va succeir [[Petru Pavel Aron]] que va fundar escoles a [[Blaj]], i va afavorir el desenvolupament de la cultura romanesa a [[Transsilvània]], de manera que va contribuir al desvetllament de la consciència nacional romanesa als altres principats romanesos. Al llarg del seu mandat es va encetar una forta campanya contra l'Església uniata sobretot per part de [[monjo]]s ortodoxos, fins a tal punt que el mateix bisbe va haver de fugir de la seu episcopal i refugiar-se a [[Sibiu]]. L'Església uniata va veure com el seu nombre de clergues disminuïa mentre que el nombre de clergues ortodoxos augmentava espectacularment (de 456 a 1380). Vista aquesta situació l'emperadriu [[Maria Teresa I d'Àustria]] va prendre la decisió de crear una [[milícia]] romanesa per defensar les fronteres de l'Imperi i així contenir el creixement de l'Església ortodoxa a Transsilvània. Els milicians enrolats es deslliuraven de tot vassallatge però s'havien de convertir en uniates. El nou bisbe uniat, [[Gregori Maior]] va defensar fermament aquesta mesura: uns anys després en el seu informe enviat a l'emperador [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] recollia que la mesura havia fet efecte, ja que l'Església ortodoxa havia perdut unes 746 esglésies i uns 57.000 fidels. L'informe arribà tard a [[Viena]], ja que abans de llegir-lo, l'emperador ja havia signat l'edicte de tolerància que disposava que qualsevol Església que comptés amb més de cent famílies com a fidels podria construir les seves esglésies, hospitals i escoles. L'any següent es va permetre la separació de l'Església uniata, fet que va afavorir que molts romanesos tornessin a l'ortodòxia. Les reformes portades a terme per Josep II es van mantenir fins al traspàs d'aquest l'any [[1790]]. Tot i que les autoritats imperials posteriors feren alguns petits intents per reinstaurar la situació anterior, ja s'havien assentat les bases per al desenvolupament de l'Església Ortodoxa Romanesa, fet que afavorí el desenvolupament d'un sentiment nacional romanès al llarg de la segona meitat del [[segle XVIII]].
 
A finals del [[segle XVIII]] l'estat de les esglésies ortodoxes als tres principats romanesos era la següent: A [[Transsilvània]] els bisbes eren d'origen serbi, de [[1796]] a [[1810]] la seu episcopal va quedar vacant i es va haver de demanar permís al govern imperial per nomenar un bisbe romanès; l'elegit va ser [[Vasile Morga]]. Pel que fa a Valàquia, l'ocupació austríaca d'[[Oltènia]] l'any [[1718]] va fer que les condicions dels ortodoxos s'endurissin. L'any [[1739]], amb l'evacuació de les tropes imperials la situació millorava considerablement. En els anys posteriors tant Moldàvia com Valàquia van haver de patir l'ocupació militar dels [[Rússia|russos]], però aquests en ser també ortodoxos no van fer sinó que assentar aquesta confessió a la regió. En tot cas les esglésies ortodoxes de [[Valaquia|Valàquia]] i [[Moldàvia]] tot i tenir pocs contactes amb l'occident del continent europeu, van ser uns elements importants per mantenir i preservar la confessió ortodoxa en uns territoris que sota la dominació otomana i austríaca no havien fet més que configurar i confirmar la identitat comuna d'uns territoris, Transsilvània, Valàquia i Moldàvia, els tres principats que en un futur no gaire llunyà esdevindrien una realitat en comú i configurarien lentament el modern estat romanès.
Pel que fa a Moldàvia i Valàquia, els prínceps [[Miquel Sturdza]] (Moldàvia) i [[Alexandre Ghica]] (Valàquia) l'any [[1834]] van invitar a visitar els seus dominis a un grup d'adeptes de la [[Societat Bíblica Britànica]], ja que s'havien creat un seguit d'[[escola lancasteriana|escoles lancasterianes]] als seus principats. L'encarregat de la societat a la regió, [[Benjamin Barker]], després de veure els resultats d'aquestes escoles va acceptar la traducció de la [[Bíblia Protestant]] al romanès. Així l'any [[1838]] apareixia publicat en romanès el [[Nou Testament]], que va servir com a llibre de text a les escoles lancasterianes de [[Valàquia]], ja que a [[Moldàvia]] s'hi va oposar el [[Metropolità]] i el [[Patriarca de Constantinoble]] va intentar suprimir l'ús de les bíblies protestants a Valàquia.
 
L'any [[1853]] el [[sultà]] [[otomà]] [[Abdülmecit]] va cedir a les pressions franceses per donar el control de l'[[església de la Nativitat]] a [[Jerusalem]] als catòlics. Això va provocar grans protestes per part dels ortodoxos. El tsar [[Nicolau I de Rússia]] que es declarà "guàrdia de l'Església ortodoxa" va enviar emissaris per establir un tractat amb el sultà otomà pel qual [[Rússia]] podria intervenir en aquells llocs on l'ortodòxia estigués amenaçada. Això podia alterar l'equilibri continental preconitzat pel [[Regne Unit]], fet que va fer que els britànics pressionessin els otomans per rebutjar el pacte. Quan el tsar va saber de les maniobres britàniques va decidir declarar la guerra als otomans i va envair Valàquia i Moldàvia amb l'objectiu de salvaguardar l'ortodòxia dels romanesos, però amb l'objectiu amagat de prendre el control dels dos principats. Aquesta acció va provocar l'esclat de la [[Guerra de Crimea]], on els romanesos van haver de lluitar al costat dels russos. D'altra banda tant els [[Regne Unit|britànics]] com els [[França|francesos]] i els otomans van formar una coalició per fer front als russos.
 
[[Àustria-Hongria]], que en principi va romandre neutral, va veure com els seus interessos a la regió estaven amenaçats i sense declarar la guerra formalment a Rússia sí que va ajudar els aliats. A petició d'Àustria, que estava fent conjuntament amb [[Prússia]] de mediadora, va demanar als russos la retirada dels dos principats, demanda a la qual va accedir Nicolau I. Finalment l'any [[1855]] Rússia es va rendir. L'any següent es van signar els [[Tractat de París (1856)|Tractats de Paris]] ([[1856]]) entre els russos, els otomans, els britànics i els francesos. Amb aquests tractats el principat de Moldàvia i el de Valàquia van assolir llur independència política respecte a l'[[imperi Otomà]].
 
Aquesta era una independència tutelada per [[França]], [[Prússia]] i els Imperis austrohongarès, rus i otomà. La independència es va concedir pels turcs otomans a canvi de mantenir la seva influència a la regió i de rebre la garantia de les altres potències europees que no es toleraria una unificació dels dos principats en un de sol. Aquesta promesa es va mantenir només tres anys, ja que l'any [[1859]] es va triar com a príncep de Moldàvia (el 5 de gener de 1859) i príncep de Valàquia (el 25 de gener) [[Alexandru Ioan Cuza]], que tenia el suport de Prússia, de França i de Rússia, de manera que es va produir la unificació de fet dels principats romanesos en el [[Principat de Romania]]. El nou principat no gaudia d'una independència plena, ja que es trobava sota la influència dels otomans, que contínuament amenaçaven d'intervenir a la regió. Una de les primeres coses que va fer el nou príncep romanès va ser secularitzar els [[bé eclesiàstic|béns eclesiàstics]], que en la seva gran majoria pertanyien als [[monestir]]s ortodoxos (on la majoria de monjos eren d'origen grec), a canvi d'unes indemnitzacions. Les protestes formals tant del Patriarca de Constantinoble com dels monjos, no serviren de res. Com que els religiosos no van voler cobrar els diners de les indemnitzacions, l'Estat romanès va decidir quedar-se'ls.
 
Una vegada assolida la unió política dels principats es va fer la unificació religiosa de les dues Esglésies ortodoxes de Valàquia i Moldàvia. L'any 1864 es va crear un [[Sínode General]] i l'any següent es nomenava el primer primat romanès, [[Nifon]], que era el [[metropolità]] de [[Valàquia]]. L'any [[1865]] Cuza va fer que el parlament de Romania aprovés una llei per la qual el metropolità romanès fos nomenat [[Patriarca ortodox|Patriarca]] de l'Església Ortodoxa Romanesa i es declarava així la total independència de l'ortodòxia romanesa respecte al Patriarca de Constantinoble, ja que no es volia cap ingerència externa sobre Romania. L'any [[1866]] [[Alexandru Ioan Cuza]] va ser destituït pel Parlament i es va buscar un noble alemany, [[Carol de Hohenzollern-Sigmaringen]], que va ser nomenat [[príncep]] de [[Romania]] amb el nom de [[Carol I]]. El nou principat es va trobar enmig de la [[Guerra russoturca (1877-1878)|Guerra russoturca]], que va ser aprofitada pels romanesos per aconseguir llur independència de fet respecte als otomans. Amb el [[Tractat de Berlín, 1878|Tractat de Berlín]] ([[1878]]) es posava fi a aquest conflicte i Romania veia com es reconeixia la seva independència com a principat respecte a l'[[imperi Otomà]], tot i que havia de cedir una part de [[Moldàvia]], [[Bessaràbia]] i [[Bucovina]], als russos, al mateix temps que rebia la [[Dobrudja]] meridional. L'any [[1881]] el príncep Carles I va ser proclamat Rei de Romania. Amb la independència de l'estat romanès ja consolidada només mancava la independència de l'Església Ortodoxa Romanesa. Aquest camí es va encetar l'any [[1865]] i va caldre que [[Carles I de Romania|Carles I]] anés a veure personalment el Patriarca de Constantinoble per veure reconeguda la seva independència. Així l'any [[1885]] el Patriarca de Constantinoble [[Joaquim IV]] reconeixia l'Església Ortodoxa Romanesa com a església autocèfala dins de l'ortodòxia. Abans ja el [[romanès]] havia substituït el grec o l'eslau com a llengua de culte i una llei de [[1872]] del Parlament romanès va organitzar la vida de l'Església ortodoxa. Segons la norma, només es podia designar com a bisbes i metropolitans els naturals de Romania. L'any [[1884]] es va crear una Facultat de [[Teologia]] dins de la [[Universitat de Bucarest]].
[[Fitxer:Austria-hungary.png|rightdreta|thumb|[[Imperi austrohongarès]].]]
 
Quant a [[Transsilvània]] cal remarcar que quan les possessions dels Habsburg es repartiren en la corona dual que suposà l'[[Imperi Austrohongarès]], la regió dels [[Carpats]] va ser governada directament pel govern hongarès (1867). L'Església uniata romanesa va rebre del papa [[Pius IX]] la consagració del bisbe [[Alexandru Şterca Şuluţiu]] com a metropolità uniat l'any [[1853]]. Però uns anys després es va veure traïda pel govern hongarès, que va pactar amb la [[Santa Seu]] de Roma la seva incorporació a l'Església catòlica llatina d'Hongria. En el [[Concili Vaticà I]] el metropolità uniat i els seus delegats varen plantejar el problema de demanar el manteniment del seu ritu oriental. Aquest conflicte va romandre a Transsilvània fins a final del {{segle |XIX}}. Pel que fa a l'Església ortodoxa de Transsilvània s'ha de dir que depenia del metropolità de [[Cantó de Buda|Buda]] des de l'any [[1761]] i que ençà de l'any [[1810]] es van tornar a nomenar bisbes ortodoxos per la Diòcesi de Transsilvània. L'any 1864 i per contrarestar el procés d'unificació i independització dels dos altres principats romanesos, l'emperador [[Francesc Josep I]] va decidir donar una autonomia a l'Església ortodoxa, tal com reclamaven els romanesos de la regió. El bisbe de Sibiu (Hermandstadt en alemany) va ser designat arquebisbe i se li van designar a dos bisbes sufragants establerts a [[Arad (Romania)|Arad]] i [[Caransebeş]]. Però la situació de dominació dels romanesos no va millorar i no van poder assolir cap diòcesi més en aquest període històric. La situació va millorar quan en acabar la [[Primera Guerra Mundial]] es va desintegrar l'[[Imperi Austrohongarès]]. Romania, que havia entrat al conflicte europeu amb els aliats, va poder veure reconeguts els seus drets sobre [[Transsilvània]]. En aquell moment l'assemblea de romanesos de [[Transsilvània]] va decidir unir-se als altres dos principats, i va culminar així el procés d'unificació dels tres principats romanesos, però a aquesta decisió es va oposar fermament el govern hongarès, motiu pel qual les tropes romaneses van haver d'envair Budapest i obligar els hongaresos a reconèixer la incorporació de Transsilvània a [[Romania]] mitjançant els [[Tractats de pau de Trianon]] ([[1920]]).
 
=== Unificació de Transsilvània amb la resta dels principats romanesos. Constitució de la Gran Romania ===
[[Fitxer:Patriarchenpalast Bukarest.jpg|thumb|Palau de la Patriàrquia Romanesa a [[Bucarest]].]]
 
La situació de persecució i de repressió envers els religiosos de qualsevol confessió van continuar. L'Església ortodoxa va ser víctima també d'aquesta repressió d'una banda mentre es tolerava relativament la seva existència. Amb la mort de [[Ióssif Stalin|Stalin]] i la relaxació relativa de la pressió que els comunistes exercien envers l'Església ortodoxa, aquesta es va poder adherir al [[Consell Ecumènic de les Esglésies]] l'any [[1961]]. Així es van enviar delegacions a les assemblees generals d'aquest organisme a [[Nova Delhi]] (1961), [[Uppsala]] (1968) i [[Nairobi]] (1975), totes elles encapçalades pel metropolità de Moldàvia i Suceava, [[Iustin Moisescu]] –que va ser membre del Consell Central fins a l'any 1977– a l'assemblea de Vancouver (1983) la delegació romanesa va estar encapçalada pel Metropolità de Transsilvània, Antonie Plamadeala. L'Església Ortodoxa Romanesa ha intentat fomentar i promoure el diàleg intercristià dins de la Conferència de les Esglésies Europees, que té la seva seu a Ginebra.
 
Els darrers anys del comunisme romanès van ser molt difícils per a la gran majoria dels romanesos, també ho foren per a l'Església Ortodoxa Romanesa, ja que [[Nicolae Ceauşescu]], Secretari General del [[Partit Comunista Romanès]] i President de Romania des de l'any 1965, va començar a aplicar a finals dels anys setanta del [[{{segle |XX]]|s}} una política de demolició del centre de [[Bucarest]], ja que volia transformar la ciutat al seu gust personal. Així es van començar a derrocar edificis d'un gran valor artístic, arquitectònic i històric per construir grans avingudes amb edificacions per concentrar a la població traslladada del camp per treballar a les fàbriques o per construir el segon edifici més gran del planeta, la [[Casa Poporului|Casa del Poble]] (que actualment és la seu del parlament romanès). Per aquest motiu es van derrocar nombroses esglésies i monestirs històrics ortodoxos. També algunes esglésies es van desplaçar de la seva ubicació original per construir en el seu lloc edificis o fàbriques. En definitiva l'Església ortodoxa no va poder escapar de la bogeria del dictador romanès i va anar a poc a poc reduint la seva presència en la vida pública del país. Molts fidels van deixar d'anar a les esglésies, ja que tenien por de les represàlies i molts d'ells van passar a viure la seva religiositat dins de l'àmbit del seu domicili. Aquest malson va acabar el [[25 de desembre]] de [[1989]] quan les forces revolucionàries van afusellar el dictador i la seva dona, i van posar fi a 38 anys de comunisme a [[Romania]].
 
Amb la desaparició del [[comunisme]] (1989) la situació es va normalitzar, l'[[Església Romanesa Unida a Roma]] (Església grecocatòlica) va ser reconeguda de nou i el seu metropolità, [[Alexandru Todea]] va ser reconegut oficialment. Todea havia estat nomenat metropolità pel [[Consell Episcopal Catòlic]] l'any 1986 a Roma. L'any [[1991]] va rebre la dignitat de Cardenal i tres anys més tard va renunciar a les seves responsabilitats, ja que estava malalt. Aleshores va ser nomenat Lucian Mureşan com a metropolità de l'Església uniata romanesa, que l'any 2005 va rebre la consideració d'Arquebisbe Major de l'Església Uniata de Romania.
315.066

modificacions