Pau VI: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m normalitzo paràmetre, replaced: | data de mort → |data_defuncio, | lloc de mort → |lloc_defuncio, | lloc de naixement → |lloc_naixement, | data de naixement → |data_naixement, | partit polític → | part AWB |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
Línia 109:
El '''Papa Pau VI''' ([[llatí]]: '' Paulus VI''; [[italià]]: ''Paolo VI''), nascut ''Giovanni Battista Enrico Antonio Maria Montini'' (26 de setembre de 1897 – 6 d'agost de 1978), va regnar com a 262è [[Papa]]<ref name="sapiens131">{{citar ref | cognom1= | nom1 = | enllaçautor1 = | cognom2 = | nom2 = | enllaçautor2 = | títol = Un papa encarcarat | publicació = [[Revista Sàpiens]] | format = paper |exemplar= núm.131 | editorial = Sàpiens Publicacions | lloc = Barcelona | data = Juliol 2013 | pàgines = p.12 | issn =1695-2014 }}</ref> del 21 de juny de 1963 fins a la seva mort el 1978. Successor del [[Papa Joan XXIII]], va continuar el [[Concili Vaticà II]], que va tancar el 1965, aplicant de les seves nombroses reformes, i va fomentar la millora de les relacions ecumèniques amb [[cristians ortodoxos orientals|ortodoxos orientals]] i [[Protestantisme|protestants]], que va donar lloc a moltes reunions i acords històrics.<ref>[[Catholic Church and ecumenism#Since the Second Vatican Council]]</ref> Montini serví a la [[Secretaria d'Estat de la Santa Seu|Secretaria d'Estat del Vaticà]] entre 1922 i 1954. Mentre que estava a la Secretaria d'Estat, Montini i [[Domenico Tardini]] van ser considerats com els col•legues més propers i influents del [[Papa Pius XII]], que el 1954 el va nomenar [[arquebisbat de Milà|arquebisbe de Milà]], la diòcesi més gran d'Itàlia. Montini més tard es va convertir en el secretari de la Conferència Episcopal Italiana. Joan XXIII el va elevar al [[Col·legi Cardenalici]] el 1958, i després de la mort de Joan XXIII, Montini va ser considerat un dels seus més probables successors. {{Sfn| Hebblethwaite|1993|pp=322–23}}
Després de la seva elecció com a Papa, Montini va prendre el nom pontifici '''Pau VI''' (el primer a prendre el nom de "Pau" des de [[1605]]) per a indicar a tot el món una missió renovada per difondre el missatge de Crist, seguint l'exemple de l'[[apòstol]] [[Pau de Tars|sant Paul]]. Re-convocà el [[Concili Vaticà II]], que havia estat tancat de forma automàtica amb la mort de Joan XXIII, i la hi va donar prioritat i direcció. Després que el Concili hagués conclòs la seva tasca, Pau VI es va fer càrrec de la interpretació i aplicació dels seus mandats, sovint caminant per una prima línia entre les expectatives contradictòries dels diversos grups dins el catolicisme. La magnitud i la profunditat de les reformes que afectaven tots els àmbits de la vida de l'Església durant el seu pontificat van superar les polítiques de reforma similars dels seus predecessors i successors. Pau VI era un devot [[Mariologia del Papa Pau VI|marià]] i parlà diverses vegades per a congressos marians i reunions [[mariologia de l'Església Catòlica|mariológiques]], visitant els santuaris marians i l'emissió de tres [[Mariologia de Pau VI|encícliques marianes]]. Seguint el seu famós predecessor sant [[Ambròs de Milà]], va nomenar a Maria com la [[Mare de l'Església]] durant el Concili Vaticà II.<ref name=InterCom>''International Theological Commission, Vol II: 1986-2007'' edited by Michael Sharkey and Thomas Weinandy (Aug 21, 2009) ISBN 1586172263 page 208</ref> Pau VI va buscar el diàleg amb el món, amb altres cristians, altres religions i ateus, sense excloure ningú. Es va veure a si mateix com un humil servidor d'una humanitat que pateix i va exigir canvis significatius dels rics a Amèrica del Nord i Europa en favor dels pobres al Tercer Món.<ref>{{
Va fundar el Museu Pontifici d'Art religiós i modern i va encarregar a l'arquitecte [[Pier Luigi Nervi]] la construcció de la sala d'audiències pontifícies que avui porta el seu nom. Va ser el primer Papa a realitzar viatges arreu del món, tradició que Joan Pau II continuaria. L'any [[1969]] cridà al benedictí català [[Gabriel Maria Brasó i Tulla]], amb el qual l'unia amistat des l'estada d'ambdós a [[Milà]], perquè li dirigis els [[exercicis espirituals]] de l'any [[1969]]. Entre el 1964 i el 1970 va visitar tots els continents, per demostrar que l'Església estava oberta a tot el món.
Línia 116:
==Primers anys ==
Giovanni Battista Montini va néixer al poble de [[Concesio]], a la [[província de Brescia]], a la [[Llombardia]], el 1897. El seu pare Giorgio Montini va ser un advocat, periodista, director de l'[[Acció Catòlica]] i membre del Parlament italià. La seva mare era Giudetta Alghisi, d'una família de la noblesa rural. Tenia dos germans, Francesco Montini, que es va convertir en un metge, i Ludovico Montini, que va esdevenir un advocat i polític.{{Sfn| Lazzarini|1964|pp=20–21}} El 30 de setembre de 1897, va ser batejat amb el nom de Giovanni Battista Enrico Antonio Maria Montini. {{Sfn|Lazzarini|1964|p=19}} Assistí al ''Cesare Arici'', un col·legi dels jesuïtes
En 1916, va ingressar al [[seminari]] per ser sacerdot catòlic. Va ser [[orde sacerdotal|ordenat]] [[prevere (catolicisme)|sacerdot]] el 29 de maig de 1920 a Brèscia i va celebrar la seva primera [[missa]] a Brescia, a la [[basílica de Santa Maria de les Gràcies (Brèscia)|basílica de Santa Maria de les Gràcies]].{{Sfn|Lazzarini|1964|p=26}} Montini va concloure els seus estudis a [[Milà]] amb un [[doctorat]] en [[Dret Canònic]] el mateix any.{{Sfn|Franzen|1988|p=419}} Posteriorment va estudiar a la [[Universitat Gregoriana]], la [[Universitat de Roma la Sapienza]] i, a petició de [[Giuseppe Pizzardo]] a la ''[[Accademia dei Nobili Ecclesiastici]]''. A l'edat de vint anys, de nou, a petició de Giuseppe Pizzardo, Montini va entrar a la [[Secretaria d'Estat de la Santa Seu|Secretaria d'Estat]] en [[1922]], on va treballar sota Pizzardo juntament amb [[Francesco Borgongini-Duca]], [[Alfredo Ottaviani]], [[Carlo Grano]], [[Domenico Tardini]] i [[Francis Spellman]].{{Sfn|Lazzarini|1964|p=31}} En conseqüència, no va passar un dia com a rector. El 1925 va ajudar a fundar l'editorial Morcelliana a Brèscia, es va centrar en la promoció d'una "cultura d'inspiració cristiana".<ref>{{
== Carrera vaticana ==
Línia 132:
{{cita|''És cert, el meu servei al Papa no es limita als assumptes polítics o extra-ordinaris d'acord a l'idioma del Vaticà. La bondat del Papa Pius XII va obrir per a mi l'oportunitat de veure en els pensaments, fins i tot en l'ànima d'aquest gran pontífex. Podria citar molts detalls de com Pius XII, sempre mesurat utilitzant la parla i moderada, s'amaga, més encara que revela un noble posició de gran força i coratge sense por.''{{Sfn| Lazzarini|1964|p=58}}}}
Quan la guerra va esclatar, Maglione, Tardini i Montini van ser les principals figures en el Departament d'Estat del Vaticà, amb despatxos originats o dirigits a ells durant els anys de guerra.<ref>{{
A petició del Papa, va crear una oficina d'informació per als [[presoner de guerra|presoners de guerra]] i els refugiats, que en els anys de la seva existència des de 1939 fins 1947 va rebre gairebé deu milions (9.891.497) de sol·licituds d'informació i va produir més d'onze milions (11.293.511 ) respostes sobre persones desaparegudes.{{Sfn|Pallenberg|1960|p=71}} Montini va ser atacat obertament diverses vegades pel govern de [[Benito Mussolini]] com a polític, i per ficar-se en política, però cada vegada que es trobà les poderoses defenses del Vaticà.{{Sfn|[[James Hebblethwaite|Hebblethwaite]]|1993|p=155}} En 1944, [[Luigi Maglione]] va morir i Pius XII va nomenar Tardini i Montini com a caps conjunts del Departament d'Estat. L'admiració de Montini va ser gairebé filial, quan va descriure el Papa Pius XII:
Línia 138:
Com a Secretari d'Estat Montini va coordinar les activitats d'assistència als perseguits amagats en convents, parròquies, seminaris, o escoles eclesiàstiques.<ref>Tagliaferri, Lionello. ''The Pope wants ...'', Piacenza, Berti, 2011</ref>
A petició del Papa, juntament amb [[Pascalina Lehnert]], [[Ferdinando Baldelli]] i [[Otto Faller]], va crear la [[Pontifícia Commissió d'Assistència]], que va ajudar a gran nombre de romans i refugiats de tot el món amb refugi, aliments i altra assistència material. Només a Roma aquesta organització distribueí gairebé dos milions de racions de menjar gratis l'any 1944.{{Sfn|Pallenberg|1960|p=72}} El Vaticà i la Residència papal de [[Palau Papal de Castel Gandolfo|Castel Gandolfo]] es van obrir als refugiats. Unes 15.000 persones vivien només a Castel Gandolfo, amb el suport de la Pontifícia Commissió d'Assistència.{{Sfn|Pallenberg|1960|p=72}} A petició de Pius XII, Montini també podria estar implicat en el restabliment de l'Asil de l'Església, proporcionant protecció a centenars de soldats aliats, que havien escapat dels camps de presoners de l'Eix, jueus, anti-feixistes, socialistes, comunistes, i després de l'alliberament de Roma, els soldats alemanys, partidaris i altres persones desplaçades.{{Sfn|Pallenberg|1960|pp=72–73}} Després de la guerra i després com a Papa, Montini va convertir la .{{Sfn|Pallenberg|1960|pp=72–73}}, en principalment caritat, ''Caritas Italiana''.{{Efn|It was founded in 1971 answering to the will of Paul VI, in the spirit of renewal launched by the II Vatican Council.<ref>{{
== Arquebisbe de Milà ==
Després de la mort del [[cardenal]] [[Alfredo Ildefonso Schuster]], [[Orde de Sant Benet|OSB]] el 1954, Montini va ser nomenat [[arquebisbat de Milà|arquebisbe de Milà]], que el va fer secretari de la [[Conferència Episcopal Italiana]].<ref name="Franzen 420">{{Harvnb|Franzen|1988|p=420}}
Pius XII va pronunciar un discurs sobre la designació de Montini des del seu llit de malalt per ràdio als reunits a la basílica de Sant Pere el 12 de desembre de 1954.{{Sfn|Lazzarini|1964|p=169}} Tant Montini com el Papa tenien llàgrimes als ulls quan Montini va marxar cap a la seva diòcesi amb 1.000 esglésies, 2.500 sacerdots i 3.500.000 ànimes.{{Sfn|Hebblethwaite|1993|pp=260–62}} El 5 de gener de 1955, Montini va prendre formalment possessió de la seva catedral de Milà. Montini, després d'un període de preparació, li agrada les seves noves tasques com a arquebisbe, connectant amb tots els grups de fidels a Milà. Va gaudir de reunions amb intel•lectuals, artistes i escriptors.{{Sfn|Franzen|1988|p=420}}
Línia 150:
Els seus discursos públics es van observar no només a [[Milà]], sinó també a Roma i en altres llocs. Alguns el consideraven un liberal, quan va demanar als laics estimar no només als catòlics sinó també cismàtics, protestants, anglicans, els indiferents, musulmans, pagans, ateus.{{Sfn|Hebblethwaite|1993|p=273}} Dedicà a les relacions d'amistat amb un grup de clergues anglicans que visitaren Milà en 1957 i, posteriorment, a les cartes intercanviades amb l'[[arquebisbat de Canterbury|arquebisbe de Canterbury]], [[Geoffrey Fisher]].{{Sfn|Hebblethwaite|1993|pp=714–15}}
No va ser fet cardenal per Pius XII, que no celebrà cap [[consistori]] i no va crear cardenals des del moment en què va nomenar Montini per Milà i la seva mort quatre anys més tard. El Papa Pius XII va revelar al consistori secret de 1952que Montini i Tardini havien declinat el nomenament al cardenalat.<ref>{{
Montini i [[Angelo Roncalli]] van ser considerats com a amics, però quan Roncalli, com a [[Papa Joan XXIII]] va anunciar un nou [[concili ecumènic]], el cardenal Montini va reaccionar amb incredulitat i va dir a [[Giulio Bevilacqua]]: «''Aquest jove vell no sap quin niu de vespes està provocant.''»{{Sfn|Hebblethwaite|1993|p=284}} Va ser nomenat a la Comissió Central Preparatòria en 1961. Durant el Concili, el seu amic el Papa Joan XXIII li va demanar que visqués al Vaticà. Va ser membre de la Comissió d'Afers Extraordinaris, però no es va comprometre a si mateix tant en els debats al Congrés sobre diversos temes. El seu assessor principal era monsenyor [[Giovanni Colombo]], qui després va ser nomenat el seu successor a Milà.{{Sfn|Hebblethwaite|1993|p=296}} La Comissió va ser eclipsada en gran mesura per la insistència de Joan XXIII per a què el Concili completés tot el seu treball en una sola sessió abans de Nadal 1962, en el 400è aniversari del [[Concili de Trento]], una insistència que també pot haver estat influenciat pel coneixement recent del Papa que tenia un càncer.{{Sfn|Hebblethwaite|1993|p=301}}
Línia 161:
===Cardenal===
[[File:Cardenal Montini.jpg|thumb|left|195px| Montini com a arquebisbe de Milà, al voltant de l'any 1956.]]
Encara que alguns cardenals semblen haver-ho vist com a ''[[papabile]]'', un candidat probable per convertir-se en Papa, i que podria haver rebut alguns vots al [[conclave de 1958]],<ref>{{
Com a [[cardenal]], Montini va viatjar a l'Àfrica (1962), on va visitar [[Ghana]], el [[Sudan]], [[Kenya]], [[República del Congo (Léopoldville)|Congo]], [[Protectorat de Rhodèsia|Rhodèsia]], [[Sud-àfrica]] i [[Nigèria]]. Després del seu viatge, Joan XXIII li va donar una audiència privada en el seu viatge que va durar diverses hores. En altres quinze viatges va visitar [[Brasil]] (1960) i els [[Estats Units]] (1960), incloent les ciutats de Nova York, Washington, DC, Chicago, Indiana, Boston, Filadèlfia i Baltimore
== Papat ==
Línia 172:
A diferència dels cardenals ''papabiles'' [[Giacomo Lercaro]] de [[arquebisbat de Bolonya|Bolonya]] i [[Giuseppe Siri]] de [[arquebisbat de Gènova|Gènova]], no va ser identificat amb l'esquerra o la dreta, ni se'l veia com un reformador radical. Va ser vist com més probable per continuar el [[Concili Vaticà II]],{{Sfn|Duffy| 1997|p=275}} que ja, sense cap resultat tangible, havia durat més del previst per Joan XXIII, que tenia una visió, però «''no tenia una agenda clara. La seva retòrica sembla han tingut una nota d'un excés d'optimisme, una confiança en el progrés, que era característic de la dècada de 1960.''»{{Sfn|Duffy|1997|p=272}} Quan Joan XXIII va morir d'un [[càncer d'estómac]], el 3 de juny de 1963, que va desencadenar un conclave per elegir un nou Papa.
Montini va ser elegit Papa a la sisena votació del [[conclave]] el 21 de juny i que va prendre el nom pontifici de "Pau VI". Quan el [[degà del Col·legi de Cardenals]] [[Eugene Tisserant]] li va preguntar si acceptava l'elecció, Montini va dir ''"Accepto, in nomine Domini"'' ("''Accepto, en nom del Senyor''"). En un moment durant el conclave, es va dir, el cardenal [[Gustavo Testa]] va perdre els estreps i va exigir que els oponents de Montini detinguessin els seus esforços per frustrar la seva elecció.<ref>{{
El [[fumata blanca|fum blanc]] va sorgir de la xemeneia de la Capella Sixtina a les 11:22 del matí, el cardenal [[Alfredo Ottaviani]] en el seu paper com a [[cardenal protodiaca]], va anunciar al públic la reeixida elecció de Montini. Quan el nou Papa aparèixer al balcó central, va donar la [[benedicció episcopal]] més curta com la seva primera [[benedicció apostòlica]] en lloc de la més llarga i tradicional ''[[Urbi et Orbi]]''.
Línia 228:
====La reforma de la Cúria ====
{{principal|Reforma de la Cúria Pontifícia de Pau VI}}
El Papa Pau VI coneixia la [[Cúria Pontifícia]], així, després d'haver treballat allà durant tota una generació de 1922 a 1954. Es van implementar les seves reformes per etapes, en lloc d'un sol cop. L'1 de març de 1968, es va emetre una regulació, un procés que Pius XII havia iniciat i que Joan XXIII havia continuat. El 28 de març, amb la ''[[Pontificalis Domus]]'', i en diverses Constitucions apostòliques addicionals en els anys següents, es va renovar tota la cúria, que va incloure la reducció de la burocràcia, la racionalització de les congregacions existents i una representació més àmplia dels no italians en les posicions de la cúria.<ref>{{
====Eleccions papals ====
Pau VI va revolucionar l'elecció papal ordenant que només els cardenals menors de vuitanta podrien participar en futurs [[conclave]]s. A l{{'}}''[[Ecclesiae Sanctae]]'', el seu ''[[motu proprio]]'' de 6 d'agost de [[1966]], va convidar a més a tots els bisbes per oferir el seu retir per al pontífex no més tard de complir els 75 anys d'edat.<ref>{{
==== Missa de Pau VI ====
{{principal|Missa de Pau VI}}
La reforma de la [[litúrgia]] havia estat una part dels [[moviment litúrgic|moviments litúrgics]] al segle XX, principalment a França i Alemanya, que van ser reconeguts oficialment per Pius XII en la seva encíclica ''[[Mediator Dei]]''. Durant el pontificat de Pius XII, el Vaticà va facilitar regulacions sobre l'ús del llatí en la litúrgia catòlica, permetent-se un cert ús de les llengües vernacles durant baptismes, funerals i altres esdeveniments. En [[1951]] i [[1955]], les litúrgies de Setmana Santa van ser sotmeses a revisió, sobretot incloent la reintroducció del [[Tridium Pasqual]]. {{Sfn|Adam|1985 |pp=47–48}} El [[Concili Vaticà II]] no va fer canvis en el [[Missal Romà]]
La missa de Pau VI també estava en [[llatí]], però es va aprovar per l'ús de les llengües vernacles. Hi van haver altres instruccions emeses pel Papa en 1964, 1967, 1968, 1969 i 1970, que es van centrar en la reforma de totes les litúrgies de l'Església romana.{{Sfn|Adam|1985|p=49}} Aquestes importants reformes no van ser rebudes per tots i en tots els països. La sobtada aparent "prohibició" de la [[Missa tridentina|Missa de 400 anys d'edat]], l'última edició típica de la qual s'havia promulgat només uns pocs anys abans, el 1962 pel predecessor de Pau, el Papa Joan XXIII, no sempre va ser ben explicada. L'experimentació addicional amb la nova missa per liturgistes, com ara l'ús de la música pop / folk (en comparació amb la defensa del [[cant gregorià]] per part del [[Papa Pius X]]), juntament amb els canvis concurrents en l'ordre dels santuaris, va ser vist per alguns com el vandalisme.{{Sfn|Duffy|1997|p=275}} El 2007, el [[Papa Benet XVI]] va aclarir que la [[missa tridentina|missa de Joan XXIII]] de 1962 i la missa de Pau VI de 1970 són dues formes del mateix ritu romà, el primer, que mai havia estat "jurídicament derogat", sent ara una "forma extraordinària del Ritu romà", mentre que l'altre" òbviament és i roman la Forma normal - la Forma ordinària -de la Litúrgia eucarística"<ref>{{
===Relacions i diàleg ===
[[File:Óscar Arnulfo Romero with Pope Paul VI (2).jpg|200px||thumb|left|El Papa Pau VI amb l'arquebisbe [[Óscar Romero]].]]
Per a Pau VI, el diàleg amb tota la humanitat és essencial nom només com a objectiu sinó com a mitjà per trobar la veritat. El diàleg segons Pau es basa en la igualtat absoluta de tots els participants. Aquesta igualtat es basa en la recerca comuna de la veritat{{Sfn|Guitton|1967|p=172}} Va dir: «''Els que tenen la veritat, estan en una posició que no tenir-lo, perquè es veuen obligats a buscar-la tots els dies d'una manera més profunda i més perfecte
==== Diàleg ====
Línia 255:
[[File:Relief of Paulus VI in Nazareth.JPG|195px|thumbnail|right|Relleu commemoratiu de la visita del Papa Pau VI a Natzaret el 5 de gener de 1964]]
{{principal|Visites pastorals del Papa Pau VI for a d'Itàlia }}
El Papa Pau VI va esdevenir el primer Papa a visitar sis continents, i va ser el Papa més viatger de la història en aquells moments, guanyant-se el sobrenom de "el Papa pelegrí". Amb els seus viatges obrí noves vies per al papat, que van ser continuades pels seus successors [[Joan Pau II]], [[Benet XVI]] i [[Papa Francesc|Francesc]]. Va viatjar a [[Terra Santa]] el 1964, als Congressos Eucarístics a Bombai
[[File:Pope Paul VI's Diamond Ring and Cross.jpg|left|thumb| Anell i Creu de diamants del Papa Pau VI i donats a les Nacions Unides]]
El Papa Pau VI es va convertir en el primer pontífex regnant a visitar les Amèriques quan va viatjar a la [[ciutat de Nova York]] a l'octubre de 1965 per dirigir-se a les [[Nacions Unides]]. Com a gest de bona voluntat, el Papa va donar a les Nacions Unides dues peces de joieria papal, una creu de diamants<ref>{{
{{cita|''La nostra visita molt breu ens ha donat un gran honor; la d'anunciar a tothom, des de la seu de les Nacions Unides, la Pau! Mai oblidarem aquest extraordinari hora. Tampoc podem portar-lo a una conclusió més apropiada que expressant el desig que aquesta seu central de les relacions humanes per a la pau civil del món pugui ser sempre conscient i digne d'aquest gran privilegi.''<ref>{{
{{cita|''No més guerra, mai més la guerra. La pau, és la pau que ha de guiar els destins de les persones i de tota la humanitat.'' <ref>{{
[[File:Apollo 11 Astronauts Receive a Papal Audience by Pope Paul VI - GPN-2002-000018.jpg|thumb|Pau VI rebent en audiència a [[Neil A. Armstrong]], [[Buzz Aldrin]] i [[Michael Collins (astronauta)|Michael Collins]], tripulants de l'[[Apol·lo 11]].]]
El Papa Pau VI va enviar un dels 73 missatges de bona voluntat a la [[NASA]] de la NASA per a l'històric primer aterratge lunar en la missió [[Apol·lo 11]]. El missatge encara descansa sobre la superfície lunar en l'actualitat. Té el [[Salm]] 8 i el Papa va escriure: «''A la glòria del nom de Déu, que dóna tant poder als homes, que ardentment preguem per aquest meravellós començament.''»<ref>{{
==== Nova diplomàcia ====
Línia 300:
;Humanae vitae
{{Principal|Humanae vitae}}
De les seves vuit encícliques, la més coneguda és ''Humanae vitae'' ("''De la vida humana ''", subtitulada ''Sobre la regulació de la natalitat''), publicada el 25 de juliol de 1968. En aquesta encíclica va reafirmar la visió tradicional de l'Església Catòlica sobre el matrimoni i les relacions maritals i fa una condemna continuada del [[contracepció|control de la natalitat]] artificial.<ref>{{
Per al Papa com a tots els seus predecessors, les relacions maritals són molt més que una unió de dues persones. Constitueixen una unió de la parella que s'estima amb un Déu d'Amor, en què les dues persones creen una nova persona materialment, mentre que Déu completa la creació mitjançant l'addició de l'ànima. Per aquesta raó, Pau VI ensenya a la primera frase de la ''[[Humanae vitae]]'' que la transmissió de la vida humana és un paper més seriós en què les persones casades col·laboren lliure i responsablement amb Déu el Creador.<ref name="Humanae vitae, 1">{{
{{cita|''L'amor és total - aquesta forma singular d'amistat personal, en la qual els esposos comparteixen generosament tot, sense permetre excepcions raonables i no pensar únicament en la seva pròpia conveniència. El que realment estima la seva parella li encanta no només pel que rep, però que estima la seva parella per al propi bé de la parella, per tal d'enriquir l'altre amb el do de si mateix''.<ref>{{
La reacció a les prohibicions contínues de l'encíclica del control artificial de la natalitat va ser molt variada. A Itàlia, Espanya, Portugal i Polònia, es va donar la benvinguda a l'encíclica.<ref>{{
Pau VI es mostrà preocupat però no sorprès per la reacció negativa a Europa Occidental i els Estats Units. Preveia que aquesta reacció seria temporal: "''No tinguie por''", li hauria dit a [[Edouard Gagnon]] en la vigília de l'encíclica. "''D'aquí a vint anys em tindran per un profeta''"<ref>{{
=== Ecumenisme i relacions ecumèniques ===
Línia 315:
Pau VI va visitar els Patriarques ortodoxos de Jerusalem i Constantinoble en 1964 i 1967. Va ser el primer Papa des del segle IX per visitar el aquest, anomenant les Esglésies orientals com Esglésies germanes.<ref name="Franzen 429">{{Harvnb|Franzen|1988|p= 429}}</ref> També va ser el primer papa en segles per satisfer els responsables dels diferents creences [[Església Ortodoxa|orientals ortodoxes]]. En particular, la seva trobada amb el [[Patriarca ecumènic Atenàgores I]] el 1964 a [[Jerusalem]], va donar lloc a la derogació de les [[Excomunió|excomunions]] del [[Gran Cisma d'Orient|Gran Cisma]], que va tenir lloc en 1054.
Aquest va ser un pas significatiu cap al restabliment de la comunió entre Roma i Constantinoble. Es va produir la [[declaració conjunta catòlic-ortodox, de 1965]], que va ser llegida el 7 de desembre de 1965, de manera simultània en una sessió pública del Concili Vaticà a Roma i en una cerimònia especial a Istanbul. La declaració no va acabar el cisma, però va mostrar un desig d'una major reconciliació entre les dues esglésies.<ref name="Franzen 429" /> Al maig de 1973, el patriarca copte [[Shenouda III]] d'Alexandria va visitar el Vaticà, on es va reunir tres vegades amb el Papa Pau VI. Una declaració comuna i un [[Credo]] conjunt emès després de la visita proclamat la unitat en una sèrie de qüestions teològiques,<ref name="Franzen 430" /> tot i que també altres diferències teològiques "des de l'any 451" "no es poden ignorar", mentre que les dues tradicions funcionen a una unitat major.<ref>{{
====Anglicans ====
Línia 336:
[[File:Paolo VI e Luciani.jpg|thumb|185px|Pau VI amb [[Albino Luciani]], qui el succeiria al soli pontifici com a Joan Pau I, a [[Venècia]].]]
{{principal|Consistoris de Pau VI}}
El Papa Pau VI va celebrar 6 [[consistori]]s
Els tres papes següents van ser creats cardenals per ell. El seu immediat successor, [[Joan Pau I|Albino Luciani]], va ser creat cardenal en el consistori de 5 de març de 1973. [[Karol Wojtyla]] va ser creat cardenal en el consistori del 26 de juny de 1967. [[Joseph Ratzinger]] va ser creat cardenal en el de 27 de juny de 1977, que també va incloure a [[Bernardin Gantin]] de Benín, Àfrica. Aquest va ser l'últim dels consistoris de Pau VI abans de la seva mort a l'agost de 1978. .{{Sfn|Hebblethwaite|1993|p=669}} Se li va preguntar cap al final del seu papat si es retiraria als 80 anys, però va respondre: «''Els Reis poden abdicar, els Papes no poden.''»
Línia 358:
===Mort ===
Des del llit va participar a la missa del diumenge a les 18:00. Després de la comunió, el Papa va patir un atac de cor, després del qual va continuar vivint durant tres hores. El 6 d'agost de 1978, a les 21:41, Pau VI va morir a Castel Gandolfo.<ref name="Hebblethwaite 707" /> D'acord amb la [[Testament de Pau VI|seva voluntat]], va ser enterrat en les [[grutes vaticanes|grutes del Vaticà]], no pas en una tomba adornada, sinó en una tomba a terra. Està enterrat sota el terra de la [[basílica de Sant Pere]] amb altres papes. Al seu testament, va demanar ser enterrat a la "veritable terra" i, per tant, no té un sarcòfag ornamentat sinó una tomba en terra.<ref>{{
Segons algunes fonts, com que Pau VI estava cada vegada més malalt, es va parlar de la possibilitat d'abdicar el tron papal i entrar a la jubilació, a condició que no podia complir amb els deures del papat en el més ampli. La seva posició reflecteix les declaracions atribuïdes a [[Pius XI]]. «''Un Papa pot patir però ha de ser capaç de funcionar''» i per Pius XII.<ref>{{
{{cita|''Quin és el meu estat d'ànim? Sóc Hamlet? O [[El Quixot]]? A l'esquerra? A la dreta? No crec que se m'hagi entès bé. Estic ple de la "gran alegria" (Superabundo Gaudio) Amb tota la nostra aflicció, sóc molt afortunat (2.Cor.2.4) .''<ref>{{
El seu confessor, el jesuïta [[Paolo Dezza]], va dir que "aquest Papa és un home de gran alegria"{{Sfn| Hebblethwaite|1993|p=339}} i «''Si Pau VI no era un sant, quan va ser elegit Papa, es va convertir en un durant el seu pontificat. Vaig poder presenciar no només amb quina energia i dedicació va treballar per Crist i l'Església, sinó també i sobretot, com va patir per Crist i l'Església. Sempre vaig admirar no només per la seva profunda renúncia interior, sinó també pel seu constant abandonament a la providència divina.''»{{Sfn|Hebblethwaite|1993|p=600}}
Línia 368:
[[File:Beatification of Paul VI.jpg|thumb|left|180px| Tapís de Pau VI amb motiu de la seva beatificació el 19 d'octubre de al 2014..]]
{{principal|Beatificació del Papa Pau VI}}
El procés diocesà per a la beatificació de Pau VI va començar l'11 de maig de 1993, i se li va donar el títol de "[[servent de Déu]]". El procés diocesà va concloure la seva tasca en 1998.<ref>{{
El 20 de desembre de 2012, el Papa [[Benet XVI]], en una audiència amb el cardenal prefecte de la [[Congregació per a les Causes dels Sants]], va declarar que el Pontífex havia viscut una vida de virtut heroica, el que significa que se'l podria anomenar "[[Venerable]]".<ref>{{
Al desembre de 2013, funcionaris del Vaticà va aprovar un suposat miracle que va ser atribuït a la intercessió del pontífex mort, que era la curació d'un nen no nascut a [[Califòrnia]], EUA, a la dècada de 1990. S'esperava que el Papa Francesc aprovaria el miracle en un futur pròxim, per tant, el que justifica la beatificació del pontífex.<ref name="uscatholic">{{
El 24 d'abril de 2014, la revista italiana ''Credere'' va informar que el difunt Papa, possiblement, podria ser beatificat el 19 d'octubre de 2014. Aquest informe de la revista indicava, a més, que diversos cardenals i bisbes es reunirien el 5 de maig per confirmar el miracle que prèviament havia estat aprovat, i després presentar-lo a Francesc perquè pogués signar el decret de beatificació poc després.<ref>{{
El miracle va ser aprovat formalment el 9 de maig de 2014 pel Papa Francesc en una audiència amb [[Angelo Amato]], prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants. La cerimònia de beatificació de Pau VI es va dur a terme el 19 d'octubre de 2014, el que significa que va a ser titulat com a "[[Beat]]".<ref name="Vatican Radio">{{
Es va informar que el segon miracle requerit per a la seva canonització s'havia produït al gener de 2015. També es va informar que la investigació sobre el presumpte miracle està en marxa al nord d'Itàlia, on es deia que s'havia produït la curació. D'acord amb el vicepostulador Antonio Lanzoni, la canonització podria ser aprovada en un futur pròxim i permetria la canonització en algun moment de la primavera de 2016.<ref>{{
== Llegat i controvèrsies ==
El pontificat de Pau VI va continuar l'obertura i internacionalització de l'Església que havia començat sota [[Pius XII]]. Va posar en pràctica les reformes de [[Joan XXIII]] i el [[Concili Vaticà II|Vaticà II]]. No obstant això, a diferència d'aquests Papes, Pau VI va ser objecte de crítiques durant tot el seu papat tant des dels tradicionalistes i com dels liberals per dirigir un terme mitjà durant el Vaticà II i durant l'aplicació de les seves reformes posteriors.{{Sfn|Graham|1983|p=75}} Van expressar el desig de pau durant la [[guerra del Vietnam]].<ref>{{
En els ensenyaments bàsics de l'Església, el Papa va ser immobible. En el desè aniversari de la ''[[Humanae vitae]]'', va tornar a confirmar aquest ensenyament.<ref name="Graham">{{Sfn|Graham|1983|p=76}}</ref> En el seu estil i metodologia, era un deixeble de Pius XII, a qui profundament reverenciava.<ref name="Graham" /> Va sofrir pels atacs a Pius XII pel seu presumpte silenci durant l'[[Holocaust]].<ref name="Graham" /> Pau VI deia que havia estat menys dotats intel·lectualment que els seus predecessors: ell no va ser acreditat amb una memòria enciclopèdica, ni un do per als idiomes, ni l'estil d'escriptura brillant de Pius XII,{{Sfn|Pallenberg|1960|p=107}} ni tenia el carisma i l'amor, el sentit de l'humor i calidesa humana de Joan XXIII. Va assumir sobre si mateix el treball de reforma inconclusa d'aquests dos papes, amb el que ells diligentment amb gran humilitat i el sentit comú i sense gaire fanfàrria a la conclusió.{{Sfn|Graham|1983|p=76}} D'aquesta manera, Pau VI identificava a si mateix seguint els passos de l'apòstol Pau, dient: «''m'atrauen els dos costats a la vegada, perquè la Creu sempre es divideix.''»{{Sfn|Guitton|1967|p=159}}
Línia 403:
=== Fonts ===
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
* {{
==Enllaços externs ==
*{{
*{{
* {{
*{{
*{{
*{{
*{{
*{{
*{{
*{{
*{{
{{Inicia taula}}
| |||